La enviada especial a Tsevié

Togo, la Cuba africana

Gemma C. Serra

Mentre Fidel Castro defensa el récord mundial de permanença en el poder de la mà del seu germà Raúl, a Togo hi ha un cas semblant amb el clan de Gnassingbé Eyadéma. Va arribar a la presidència per un cop d’estat, l’any 1967. Fa dos anys va morir el dinosauri africà i els militars van passar el càrrec al seu fill, Faure Gnassingbé. L’hereu s’ha compromés a consultar les urnes. Primer va convocar el poble el 24 de juni, després ho va ajornar al 5 d’agost i ara ho ha tornat a deixar per a la tardor. Sense procés democràtic no hi ha ajut, diuen el G-8 i la UE. I la població espera, exhausta.

Organitzar unes eleccions netes, transparents i pacífiques no és fàcil en un país que dos anys enrera va viure dies i dies d’aldarulls i violència, amb més d’un centenar de morts, en voler  impugnar l’oposició, per fraudulentes, unes presidencials en què Faure Gnassingbé es donava per guanyador, immediatament després de mort el pare. Les imatges de barricades incendiàries i dels enfrontaments entre els opositors i els acòlits del president armats amb matxets són, probablement, les últimes que les agències internacionals han difós d’aquest país de poc més de sis milions d’habitants, veí de Ghana, Benin i Burkina Faso. Al marge de que Togo va estar al Mundial de Fútbol 2006 i que la nòvia d’Albert de Mònaco, Nicole Coste, és togolesa, és dífícil trobar altres informacions recents relacionades amb aquest país africà.

Togo és una dictadura africana, mentre que Cuba és el que és, un cas únic en el món. Al marge dels récords de permanència dels respectius clans, hi ha però altres similituds. Principalment, el cansament d’una població que s’ha d’inventar el dia a dia del no res i que espera la sortida democràtica per trencar el cercle viciós de l’aỉllament.

Lomé, la capital togolesa, és una ciutat lletja, bruta i caòtica, com aconstumen a ser-ho els globus urbans africans. Hi viuen uns 700.000 habitants, la majoria d’ells en barriades perifèriques i slams amb greus problemes de salubritat. Aquests dies, els anuncis de Faure presentant-se com a „l’home nou“ a l’electorat s’alternen amb els més comuns i també institucionals de la lluita contra la malària i el SIDA, mentre es reforça la presència de l’exèrcit cada cop que l’oposició convoca una manifestació.

Aparentement, Togo és un exemple de convivència pacífica multiètnica dins el context de conflictes i genocidis del continent. Hi conviuen quaranta ètnies –les principales, l’ewé i la kabiyé- i una vintena de religions –des de la catòlica, protestant o musulmana a les autòctones animistes, en tota la seva varietat-. Passejar un diumenge per Kpalimé, Tsevié o alguna altra ciutat de províncies, molt més „humanes“ que la capital, és assistir a una esplèndida desfilada de colors i càntics als voltants de les esglésies, mentre una mica més amagats se celebren rites vudús. Tothom hi és benvingut –„bien arribée“, és la frase amb que es rep el visitant-, la convivència és aparentment armònica.

„Ebayéma va sobreviure a conspiracions internes i atemptats i fins i tot a l’accident d’avió que va patir el 1974 i del que ell va ser-ne l’únic supervivent. Això seria cosa del destí, la resta és una barreja de complicitat entre l’antic poder colonial francès i la repressió actual“, explica un periodista de „letogolais.com“, un dels òrgans de l’oposició. L’ètnia kabiyé ho controla tot: des de l’administració a la policia, els serveis secrets, els mitjans de comunicació i l’exèrcit, omnipresent a tot el país.  Les denúncies de les ONG sobre tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans trenquen aquesta imatge d’aparent harmonia a l’Africa més oblidada.

Mentre la veỉna Ghana viu una certa prosperitat econòmica i Benin es consolida com un dels paỉsos més mimats de la zona pel Fons Monetari Internacional, Togo continua esperant la seva oportunitat. „Tot això canviarà aviat. La comunitat internacional vol creure en els avenços de Togo i a Faure representa un estil nou de fer política“, explica Philippe Perdrix, periodista de „Le Jeune Afrique“. Faure ha fet carrera universitària entre Paris i Washington i en dos anys ha aconseguit llimar una mica els durs perfils de la dictadura heredada del pare.

L’exèrcit es va encarregar d’ofegar les manifestacions d’abril de 2005 després de les eleccions presidencials amb què Faure volia la legitimitat democràtica. Part de l’oposició va tornar-se a l’exili, barrejada amb els prop de 40.000 de togolesos que van fugir de la violència en direcció als paỉsos veỉns.  Les manifestacions d’aleshores van ser una batalla campal, desfermada per la ira de l’oposició que no volia veure com el president d’afermava al càrrec que li van donar els militars, mort el febrer d’aquell mateix any.

Exigien eleccions nétes, cosa que Togo no ha tingut encara malgrat que va deixar de ser una colònia francesa l’any 1960. Set anys després de la independència va passar a mans de Gnassingbé Eyadéma i aquest va restar al poder fins la seva mort, 38 anys després. El va succeir Fauré, perquè així ho va decidir l’exèrcit i el seu clan. I el nou president va convocar aquell simulacre eleccions en un intent d’obrir-se a l’exterior i convèncer la Unió Europea, que des del 1993 mantenia suspesa la cooperació amb aquest país decidida el 1993. No ho va aconseguir.

„L’home nou“ togolés vol ara, per segona vegada, la benedicció democràtica internacional emparat en els passos fets després de l’esclat de violència del 2005. Pressionat per la Unió Africana, que va qualificar el relleu presidencial de „cop d’estat“, va  crear un govern d’unitat. A més de la seva Unió del Poble Togolès (APT), hi va posar com a primer ministre Yaowi Agbohibo, ex-opositor. D’altres, però, van rebutjar participar-hi, com ara el principal líder de l’oposició radical, Gilchrist Olympio, etern enemic del clan.

La UE vigila

La UE ha donat un vot de confiança a Faure i ha destinat 13,6 milions d’euros a la preparació de les eleccions, on enviarà un centenar d’observadors. „Amb aquesta operació, formalitzem el desplegament a Togo d’una missió internacional i independent d’observació, primer pas cap a la normalització de les nostres relacions“, explicava Joao Melo de Sampaio, encarregat d’aquesta missió. Faure, per la seva banda, va crear la Comissió Electoral Nacional Independent (CENI) per a preparar els primers comicis „néts“ de la història de Togo.

La necessitat d’actualitzar el cens ha estat el motiu donat pel CENI per ajornar per dos cops consecutius en menys de vuit setmanes la convocatòria electoral. Han estat necessaris dos recomptes successis, pel darrer dels quals es va marcar la data límit del 17 d’agost.

L’oposició diu que el CENI està controlat pel clan de Faure. I els togolesos van començar a perdre les esperances dissabte 4 d’agost, després que es prohibís una manifestació organitzada en memòria del qui va ser líder del Partit Socialista Panafricà, Tavio Amorin, assassinat quinze anys enrera. L’exèrcit es va escampar per tot Lomé per impedir concentracions il.legals, amb imatges de setge policial que recordaven el que va passar el 2005. L’oposició intentava organitzar una altra manifestació „contra la impunitat“ d’aquest i altres assassinats. Faure, d’acord amb els seus intents de presentar-se com un polític nou malgrat pertànyer al clan, iniciava així mateix una campanya contra la violència i apel.lava els togolesos a no caure en „temptacions desestabilitzadores“ del passat.     

Ni democràcia ni fútbol

Deixar en suspens les eleccions és dur, però encara més ho és deixar el país sense fútbol. Togo, com la resta d’Africa, viu amb passió tot allò que té a veure amb aquest esport, especialment després d’haver estat als Mundials de Fútbol 2006, a Alemanya, i també de cara als propers Mundials, a Sudàfrica, el 2010.

A qualsevol poble de Togo es passen retransmissions en viu de totes les lligues europees, tots els caps de setmana, i quan no n’hi ha es recorre a les repeticions en diferit. El futbol és una finestra a l’exterior, per a molts l’única possibilitat de veure món.

Aquesta finestra va quedar tancada, de cop, el passat juliol, en suspendre el govern les activitats de la Federació Togolesa. El motiu: la corrupció generalitzada a aquest estament i especialment del seu president, Tata Adagio Avlessi, que ha quedat inhabilitat per vuit anys.

Avlesi havia assumit el càrrec el gener, en substitució de Rock Gnassinbé, el germà del president. 

Les eleccions han quedat ajornades dues vegades, el fútbol ha tornat a Togo. Un mes després de la suspensió, la Federació autorizava a principi d’agost la represa del campionat nacional de lliga. Ni les dictadures africanes gosen apretar tant el poble.