Para la DW, desde la CNE de Caracas, el día después

Conexión de imagen, para el Journal. Con Alejandra Correa, para el Journal de la DW - Latinoamérica

http://www.dw.de/programa/journal/s-3229-9797

Sacando balance sobre la victoria hegemónica de Hugo Chávez, repercusiones para el Mercosur y para la UE.

Con Oscar de caballero andante y Mercedes L. San Miguel coentrevistando al emisario brasileño.

http://www.youtube.com/watch?v=fr976iEx5Ak

De mañanita, para el Journal

 

http://www.dw.de/programa/journal/s-3229-9797

Conexión telefónica, para el Journal de la DW-TV Latinoamérica. El día después.

´Schalte telefónica "sorpresa", con Carol Guerrero que se quedó sin un interlocutor mejor y pide conexión de urgencia, analítica, treinta minutos después. Son las 13.00 del mediodía en Berlín, las 06.30 en Caracas.

Formato safari

L'exdiplomàtic i la voluntària

08/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra email protegit

Diego Arria, exdiplomàtic veneçolà a les Nacions Unides, tenia pensat l'autorregal perfecte per a avui dilluns, que fa 74 anys: “Una victòria amb cinc punts per damunt d'Hugo Chávez”, diu, mentre fa que la criada els retiri l'esmorzar, a ell i a quatre assessors, al jardí d'una casa esplèndida, situada en un extrem de Chacaíto, un barri popular. Un oasi exquisit, blindat per sistemes d'alarma i al qual s'accedeix des d' un aparcament soterrani, per no trepitjar el carrer. “Si guanya Chávez, però només amb un 1 o 2%, serà l'enfonsament del chavisme”, hi afegeix.

Arria difon al seu bloc Un cafecito con Diego vídeos en què alerta de les “mentides de Chávez” i explica que el mur de Berlín va caure “perquè els ciutadans es van aixecar contra els tancs comunistes”. L'excandidat opositor –un dels vençuts a les primàries del febrer per Capriles– fa esperar les visites a la cuina mentre parla per telèfon amb un diputat del PP espanyol. Quan acaba de parlar, se'n va a votar amb el cotxe blindat i l'escorta al cor del barri on ahir al vespre es va sentir, com a tot Caracas, una casserolada dels votants de l'oposició.

Diego Arria pertany a l'ala més dretana de la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD). Amb el líder de l'oposició, Henrique Capriles, hi ha gent de totes les capes socials: “Estudiants, taxistes, gent del barri”, explica un dels assessors de l'exdiplomàtic veneçolà.

A toc de corneta

Per a Melanie Minci, la jornada electoral va començar a les 3.35 de la matinada hora local, quan va sonar la diana per a ella i tots els voluntaris aplegats des de dissabte a l'Hotel Alba, abans Hilton, de Caracas. A toc de corneta, es va penjar l'acreditació al coll per anar a fer d'observadora a Carabobos. “Allà viuen els meus oncles; dijous van rebre una de les cases de la Missió”, explica aquesta noia de 18 anys. El govern chavista va lliurar aquesta setmana 192 cases del programa Gran Missió Habitatge Veneçuela, un pla nascut el 2011 amb l'objectiu d'oferir habitatges dignes per a tothom. Des d'aleshores n'han rebut 258.648 famílies, segons les xifres oficials. “El programa s'havia aturat. Hi ha blocs en construcció paralitzats per tot Caracas i d'altres que s'han acabat a corre-cuita, per les eleccions; pura propaganda”, denuncia Arria.
Davant del col·legi Experimental Venezuela de Melanie hi ha, a les sis del matí, una cua que fa la volta a l'illa de cases. “Diuen que Capriles és moderat. Potser sí que ho és, però al seu entorn hi ha rates, com les que van voler acabar amb ell el 2002”, explicava el Matías, l'oncle de la Melanie, assegut a la cadireta que s'havia portat de casa.

Para la DW, a las 22.30 en Caracas: ganó Chávez

Cuarta Schalte telefónica de la noche, con Alejandra Correa ya en casa. Sobre las 04.00 en Berlín, las 22.30 en Caracas. Yo hablando sola, con Manuel Acuña al mando. Y twitter filtrando: Hu, ha, Hugo no se va.

Journal, tres horas después del cierre. Y esperando.

Tercera Schalte telefónica con Alejandra Correan. Son las 03.00 de Berlín, las 21.30 de Caracas. Y

seguimos sin resultados.

Para la DW, a las dos horas del cierre.

 

 

Segunda Schalte telefónica, con Alejandra Correa, sin resultados aún y hablando de transparencia. Para el Journal de las 02.00 en Berlín, las 20.30 en Caracas  

Para la DW, con las urnas abiertas. Conexión telefónica

 

Schalte telefónica, para el Journal de las 00.00, las 18.30 en Caracas.Con Alejandra Correa al tel, sobre la jornada electoral recién completada y con algunos colegios algún abiertos, para dejar votar al hegemónico pueblo bolivariano.

Desde el bolivariano Alba para la Funkhaus

Con Alejandra López, en conversación telefónica desde el Hotel Alba, en Caracas, la víspera electoral. Para Estación Sur, espacio en español de la radio pública WDR,

http://www.funkhauseuropa.de/sendungen/estacion_sur/

Capriles, a por el futuro

Progressisme o mort

07/10/12 02:00 - caracas - Gemma C. Serra email protegit

D'Henrique Capriles es diu, fins i tot en el seu bàndol, que ha clonat (des del discurs a la indumentària) l'estil populista de Chávez per arribar allà on ningú amb el seu currículum arribaria: al cor del poble. Ha recorregut en aquesta campanya més de tres-centes poblacions, sempre amb la seva gorra i envoltat d'un moviment de masses fins ara desconegut en un líder de l'oposició als dominis d'Hugo Chávez.

A Capriles se'l veu com l'esperança

del progrés i la seguretat en una Veneçuela crispada per catorze anys de mala gestió econòmica i uns índexs de corrupció i violència desorbitats fins i tot en el context de la regió. Reconeix els merits socials d'Hugo Chávez, però defensa amb fermesa que ha arribat el moment del canvi.

La incògnita sobre aquest líder de tarannà moderat en un país saturat d'agressivitat és com encaixarà l'òrbita d'aliats de Chávez (bona part dels mandataris de l'Amèrica Llatina) el relleu per un líder que, disfressat o no, és fill de la burgesia. Per ajudar-los a canviar el xip, Capriles promet una gira exprés pel continent quan arribi al poder.

Henrique Capriles Radonski, descendent de jueus víctimes del nazisme, catòlic practicant i allunyat del radicalisme tradicional antichavista, pertany a una família d'amos de grans mitjans de comunicació i multicines, a més d'immobiliàries.

Capriles va convertir-se en un candidat gairebé unitari de l'oposició apuntalat en una capacitat camaleònica per representar d'una banda el poder empresarial (l'enemic número u de Chávez) i alhora la franja mitjana de l'electorat que ja no pot més amb les estridències del president veneçolà. Entre les seves promeses electorals hi ha la de no sotmetre el poble als llarguíssims monòlegs televisats del president. Abans d'aspirant al palau de Miraflores va ser alcalde de Baruta, una barriada de Caracas, i governador del departament de Miranda. Era aleshores líder de Primer Justícia, una de les grans forces de l'oposició. El passat febrer va guanyar les primàries de l'oposició, conscient de la necessitat d'unir-se, amb un 63 % dels vots.

El gran obstacle, a escala de l'Amèrica Llatina, és guanyar-se la confiança dels aliats de Chávez, un dels quals és Cuba. L'illa caribenya viu de l'auxili del petroli chavista. A Capriles se l'acusa d'haver tolerat un atac a l'ambaixada cubana en l'intent colpista del 2002.

A l'home del somriure immaculat no se li coneix cap relació seriosa (fora d'una exnòvia i popular presentadora de televisió), no està casat ni té fills. Promet, també, buscar parella tan bon punt arribi a la presidència.  

El perfil

Henrique Capriles. Amb un somriure irresistible, el cap opositor representa la Veneçuela de classe alta i també, sense ser-ho, aquells que no poden més amb Chávez

 

La víspera, conexión de imagen para la DW

Bildschalte para el Journal, con Oscar al frente del aparato técnico y Alejandra Correa en Berlín

http://www.youtube.com/watch?v=pH_gpvW1qLc

Venezuela, la observación imposible

Transparència? No, gràcies

06/10/12 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

“I vostè de quina part d'Amèrica ve?”, comenta una chavista empipada de les d'“uniforme” –xandall com els d'Hugo Chávez, insígnies penjades per tot arreu, etc.–, agafada a la barrera del Palau de Miraflores, la seu presidencial. Quan la resposta és: “No sóc americana, sóc de Barcelona, Espanya”, la rèplica és: “No, vostè ve del Centre Carter, ho sé. Els ensenyen a parlar l'espanyol com als d'Espanya, però vénen a espiar-nos”, insisteix la senyora, mentre dos soldats, mig avergonyits, intenten pacificar-la i fins i tot obren la barrera del palau a l'estrangera, per si la discussió puja de to. Ni tan sols no es calma la chavista quan se li explica que aquesta vegada no han vingut els “espies” de Carter: “Sí que han vingut, són aquí, com vostè, disfressats de periodistes”, respon.

Per Amèrica s'entén els Estats Units. Com diria Chávez, el “diable” o “Mister Danger”, en temps de George W. Bush. D'allà havien vingut, en eleccions anteriors, missions d'observació internacional, del “Centre Carter” –ONG privada impulsada pel premi Nobel de la Pau i expresident dels Estats Units, Jimmy Carter–. També hi desplegaven centenars d'observadors l'Organització d'Estats Americans (OEA) i la Unió Europea (UE). Els seus informes havien estat fins ara positius, en el sentit dels avenços del sistema electoral veneçolà. I fins i tot elogiosos, pel que fa als mecanismes de vot electrònic, l'únic exemple ben desenvolupat en tota la regió pel que fa a credibilitat, ja que inclou l'anomenat “rastre de paper”, és a dir, el vot no “s'evapora” dins l'urna electrònica, sinó que s'obté una papereta, que es diposita en una urna convencional, per si cal revisar-ne els resultats.

Les eleccions de diumenge podrien fer que el mapa polític del país donés un tomb històric i també el de tota la regió, fins ara majoritàriament “aliada” del chavisme. Els resultats poden ser ajustats i es tem que el “derrotat” no els encaixi amb elegància. Però el govern de Chávez, aquest cop, no ha “convidat” cap organisme d'observació internacional.

“El nostre sistema està automatitzat, és verificable. No necessitem supervisions foranes”, explica gairebé cada dia Tibisay Lucena, presidenta del Consell Nacional Electoral (CNE), en les conferències de premsa d'aquests dies. No hi ha observadors internacionals, perquè el Centre Carter, ni encara menys l'OEA o la UE, no n'envien si no són convidats formalment pel país amfitrió. “El govern de Caracas no va mostrar voluntat política de convidar-nos. Per tant, no hi anem”, explica, lacònicament, un funcionari de l'OEA.

“Tenim 3.435 observadors nacionals i 245 acompanyants internacionals”, diu Teresa Olivares, encarregada en el CNE de la premsa estrangera. “Li'n semblen pocs?”, demana, amablement.

Els observadors nacionals estan enquadrats en la Xarxa d'Observació Veneçolana i treballaran sota els paràmetres de les grans missions de l'OEA i la UE. És a dir, les tasques prèvies exploratòries, a càrrec d'un equip tècnic reduït, seguides del desplegament, el dia electoral, de milers de voluntaris.

Els “acompanyants” internacionals a què es refereix Lucena són funcionaris de la Unió de Nacions Sud-americanes, encapçalats per l'exvicepresident argentí Carlos “Chacho” Álvarez, a més de parlamentaris convidats “a dit” per Caracas d'altres llocs, incloent-hi l'Estat espanyol. És a dir, delegacions bàsicament polítiques. Álvarez qualifica la seva tasca de “gran honor” i es felicita que Veneçuela no necessiti la “tutela” forana –l'OEA és, per al chavisme, un apèndix dels Estats Units–. No hi ha dia que l'oficialisme no passegi Álvarez per Caracas, mentre l'hipotètic supervisor dóna per fet, dies abans de les eleccions, que tot està en perfecte ordre.

Al CNE tenen la resposta preparada a la pregunta de per què no s'han admès voluntaris internacionals a la xarxa –com sí que ho fan, per exemple, els seus equivalents nacionals a Colòmbia, el Perú o Mèxic, on sí que es convida, a més, l'OEA, la UE i el Carter–. “No ho necessitem. El president Chávez i el candidat [Henrique] Capriles s'han compromès a acceptar el resultat. Transparència veneçolana, sí. Observació internacional, no, gràcies”, diu Olivares, en to cortès.

Diluvio bolivariano

Caracas, orgull chavista pur sota un xàfec de mil dimonis

05/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra email protegit

.

Caracas va ser ahir exponent de “l'orgull chavista” en estat pur i sota un xàfec descomunal, amb un tancament de campanya que va portar el president Hugo Chávez de retorn a la capital, després d'una extenuant caravana per tot el país, desafiant els límits d'un líder que se sent perpetu. Una multitudinària marxa de “devots” al Comandante va convertir la capital veneçolana en una marea al crit de “Hu, ha, Chávez no se va” i “Pa'lante Comandante”. Ni l'espera ni les empentes van aturar la multitud, que va suportar un aiguat tan desorbitant com el “fenomen Chávez”, des de l'arribada del líder i fins que no va baixar de l'escenari, tan xop com els seus seguidors.

L'avinguda Bolívar, el cor del chavisme, era ahir un paisatge d'estridència i fidelitat al socialisme bolivarià. El fervor pel mandatari es va escampar pel centre de la capital en una jornada en què tothom sabia quin era el menú: Chávez i la seva la defensa a mort del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), entre lloances a Déu per haver-lo salvat (conjuntament amb les teràpies a Cuba) del càncer.

De Sabaneta a Miraflores era l'eslògan de la caravana, que va arrencar dilluns del lloc on va néixer Chávez i que tornava al Palau de Miraflores, la seu presidencial, on es va instal·lar el 1999. El palau d'on el va voler arrancar l'intent colpista del 12 d'abril del 2002 i on va tornar victoriós dos dies després.

“A Miraflores, continuarà el 8 d'octubre. Chávez no ens deixarà orfes”, deia Lydia Mendoza, funcionària, filla d'espanyola i crioll. “Chávez ens va donar la dignitat que ens robaven el Fons Monetari Internacional i l'oligarquia que ara dóna suport a (Henrique) Capriles”, sostenia la funcionària. “Els espanyols necessiten un Chávez abans que l'FMI els salti al coll. Defensarem Veneçuela del llop amb pell de xai que es diu Capriles”, cridava al seu costat, Ramón Pacheco, amb una samarreta que deia Chávez en el corazón.

Dues Veneçueles

No hi ha clemència cap a Capriles. El líder opositor ja es va deixar “acaronar” per la multitud a principi de setmana, també a l'avinguda Bolívar, buscant un mimetisme popular amb Chávez i centrat ara en el vot jove. Ahir, el chavisme va demostrar-li que no s'ha deixat robar el cor. Hi ha dues Veneçueles, la chavista i la de l'oposició, que diumenge compartiran eleccions en un país escindit i sense ponts de connexió, on fins i tot els mitjans de comunicació estan decantats a una o altra banda.

Un pie en la Venezuela real

 

L'olla a pressió de Caracas

04/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra

 

“Vinc de Zuric, via Düsseldorf, Curaçao, Caracas i d'aquí me'n vaig cap a Maracaibo. Més de 2.800 euros m'ha costat venir a votar, però val la pena. Igual com va valer la pena signar a favor del referèndum revocatori de Chávez”, explica la Verónica, a l'aeroport de Maiquetia de Caracas. L'avió de Curaçao anava ple de veneçolans, com aquesta enginyera. Tots tenen el mateix candidat: Henrique Capriles, l'advocat de 40 anys i somriure irresistible que vol impedir que Hugo Chávez arribi als vint anys com a president –si la salut no li falla–, en cas de ser reelegit en les eleccions de diumenge.

“Estar entre els signants que demanàvem el referèndum volia dir perdre la feina, perquè les llistes es van publicar. Però n'estic orgullosa”, diu la Verónica, de 27 anys, sobre la consulta de 2004, impulsada amb gairebé quatre milions de signatures. N'està orgullosa, malgrat que la consulta va acabar en una altra victòria de Chávez, que va vèncer amb un 59,25% de suport aquells qui el volien fer fora.

Tan unànime és l'anhel de canvi dels veneçolans que vénen de fora per votar, com ho és el clam chavista en la carretera de l'aeroport a la capital, més marcat com més pobres son les barriades. “Aquí, Chávez és Déu. L'oposició, si perd, continuarà sent tan poderosa com ara. Nosaltres, si perd Chávez , ens quedem sense res”, explica el Pedro, taxista oficiós que ofereix bolívars a canvi de dòlars dotze cops més barats que a les oficines de l'aeroport.
Chávez, Chávez i més Chávez: la cara de l'artífex de la República Bolivariana és omnipresent a les parets i en pancartes damunt dels blocs d'edificis que, evidentment, no han pogut penjar els llogaters, sinó l'aparell propagandístic.

Esperança opositora

El somriure de Capriles apareix només de tant en tant. Això no vol dir que estigui condemnat al fracàs. Capriles ha arrossegat als carrers la militància, com no es recorda que ho hagi fer cap altre opositor amb Chávez al poder, i no només els fills de bona família, a qui els pares han pagat estudis a l'estranger. No hi ha enquestes fiables, perquè cada bàndol domina la seva. Però hi ha coincidència en el fet que, amb Capriles, l'ara sí que sí és factible.
Mentre al carrer s'imposa el chavisme, alguns mitjans difonen teories sobre conspiracions i missatges de pànic del dia després. “Els supermercats es van quedar buits quan ens van arribar les informacions de l'ABC en què es parlava que Chávez planejava treure les bandes armades ensinistrades pels iranians en cas de derrota”, explica Oscar Rafael, estudiant de Periodisme, d'origen alemany i votant de Capriles.

Caracas és una olla a pressió d'especulacions dels mitjans o de l'entorn chavista. El ministre de Defensa, Henry Rangel, afirmava que l'oposició tenia planejat no respectar els resultats adversos i provocar aldarulls violents. “Sota la samarreta em posaré una armilla antibales, si cal”, diu Rosaura Valparaiso, una veneçolana que porta estampat a la pitrera de la seva cenyida samarreta Orgullosa de ser chavista. Ella i tres amigues passegen pel vestíbul de l'Hotel Alba, un exHilton estatalitzat el 2007, i seu oficiosa del funcionariat chavista. A la recepció, es reparteixen exemplars del Correo del Orinoco, un diari consagrat a la campanya de Chávez, que publica un titular inequívoc: “Em comprometo a ser millor president que no pas he estat fins ara”.

El señor enfadado

 

Peer Steinbrück, el rival de l'SPD a la mesura de Merkel

L'oposició obre el foc electoral amb la designació de l'exministre de Finances de la cancellera

La primera força opositora vol conquerir la cancelleria aliada amb els Verds

02/10/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

“Nosaltres vàrem ser la part bona de la gran coalició.” Amb aquesta sentència, Peer Steinbrück, de 65 anys, aspecte poc carismàtic i ministre de Finances en la primera legislatura d'Angela Merkel, va donar per obert un any llarg de campanya electoral. La cúpula del Partit Socialdemòcrata (SPD) li va donar el vot per unanimitat perquè en fos el candidat en les legislatives que tindran lloc d'aquí a un any. I es va enterrar així, de cop, el que durant mesos va ser la cursa a cops de colze entre tres pesos pesants de la primera força de l'oposició alemanya per convertir-se en l'escollit per batre la cancellera. És a dir, el seu líder, Sigmar Gabriel; el cap del grup parlamenta-
ri i exministre d'Afers Estrangers, Frank Walter Steinmeier, i un aparentment modest diputat amb permanent cara de mal humor, Steinbrück.
La decisió estava precuinada des que Gabriel el va presentar divendres com el “futur candidat”, però calia segellar-la amb el vot de la cúpula. L'home de menys pes entre tots tres dins el partit es va endur l'encàrrec de lluitar contra la dona més poderosa del planeta. Una lluita desigual? Sobre el paper, sí, però en el fons potser és la millor carta entre el tercet.
Steinbrück, polític de qui costa seguir el discurs, perquè parla com un trepant i no afluixa ni per respirar, coneix per dins la casa a conquerir i, sobretot, coneix el que sens dubte serà el gran tema en aquest any llarg de campanya: les finances, les febleses de la zona euro i també les de l'Alemanya que Merkel vol vendre com a forta i sòlida, però que amaga un mercat laboral marcat per una precarietat creixent i un abisme cada cop més pronunciat entre rics i pobres. El socialdemòcrata que va formar tàndem amb la cancellera entre el 2005 i el 2009, l'etapa de gran coalició, coneix per dins els dubtes d'una cap del govern a qui en públic no es veu mai dubtar. I també la lletra petita de la crisi global que va esclatar sota aquella legislatura i que s'ha aguditzat en la següent. “Anar en un vol dirigit per Merkel es fer-ho en un avió que no sabem on aterrarà.”
La frase d'entrada de Steinbrück és una proclama amb trampa: el que va sortir bé en la primera legislatura és allò que porta el nostre segell. El que s'ha espatllat després és culpa de Merkel i els seus aliats actuals, els liberals.
Steinbrück no es proposa tornar als temps de la gran coalició. El seu objectiu és reeditar l'aliança amb els Verds en què va governar Gerhard Schröder, entre 2005 i 2009. I, posats a seguir la línia de l'últim canceller socialdemòcrata que ha tingut Alemanya, Steinbrück serà proclamat –se suposa, ja que no hi ha cap altra candidatura– per les bases el 9 de desembre, en un congrés a Hannover. És a dir, a la capital del land de Baixa Saxònia, d'on Gerard Schröder va ser cap del govern i d'on va sortir catapultat, el 1998, cap a la cancelleria que ocupava Helmut Kohl.

El senyor amb cara d'empipat promet una campanya divertida

G.C.S

 

 

Peer Steinbrück va assejar molt bé la frase amb què volia capgirar el seu perfil: “Serà una campanya intensa, fins i tot divertida, entretinguda, no es tracta només d'anar a la topada frontal.” Ho va dir amb un somriure que volia ser divertit, després va seguir amb una mena de discurs programàtic durant una mitja hora llarga, ja menys entretinguda, i finalment va recuperar la cara d'empipat que tots els alemanys li coneixen quan va arribar el torn de les preguntes.

Un perfil difícil

A l'exministre de Finances de Merkel no se'l coneix precisament com un senyor afable i simpàtic. És l'home que s'eixugava amb la màniga, de mala manera, el petó que li acabava de fer a la galta una companya de govern, en arribar al Consell de Ministres. Aques-
ta és una de les imatges més popularitzades d'ell –formava part d'un anunci al canal informatiu NTV–, a tall de “targeta de presentació”.

Un polític preparat

A Alemanya, els polítics no guanyen les eleccions per simpatia, sinó per “competència” en la feina
que se'ls demana. I Stein- brück té aquest pedigrí més que certificat.

Peer promete diversión

Gemma Casadevall

Berlín, 1 oct (EFE).- El exministro alemán de Finanzas Peer Steinbrück auguró hoy un "divertido duelo" hasta las Generales de 2013 con la canciller Angela Merkel, a la que acusó de "no atajar la raíz de la crisis" -el poder de los bancos, según él- y de llevar a Alemania y Europa a un vuelo errático "sin saber dónde aterrizará".
A un año de los comicios generales, Steinbrück dio por abierta la carrera a la Cancillería en una comparecencia ante los medios, tras ser nominado candidato del Partido Socialdemócrata (SPD) por el voto unánime de la cúpula de la primera fuerza de la oposición.




"Me siento arropado por el partido y me siento capacitado para una campaña larga, intensa y hasta divertida, no solo basada en el choque frontal", dijo Steinbrück respecto al desafío que les aguarda a él y a Merkel, bajo cuyo primer Gobierno fue ministro entre 2005 y 2009.
Ya en ese periodo tuvo oportunidad de comprobar, dijo, que volar en un avión manejado por Merkel implica hacerlo bajo garantías de absoluta "seguridad técnica", pero no de saber dónde "acabaremos aterrizando".
Consecuencia de ello es una Alemania "donde crece la precariedad laboral" y aumenta "la brecha social", dijo, amparado en un informe del Gobierno actual, según el cual un 10 % de los alemanes acaparan la mitad del patrimonio del país -en 1998 la cuota era del 45 %-.
Steinbrück diseñó en un monólogo de más de media hora las líneas de su campaña -"que acabaremos de perfilar hasta entrar en la fase caliente electoral", dijo- a lo que siguió un turno de preguntas en que él y el presidente del SPD, Sigmar Gabriel, se vieron confrontados al pulso interno hasta esa designación.

Hasta el viernes, en el SPD se mantenía la incógnita de quién sería el rival de Merkel, para lo que concurrían tanto Gabriel como Steinbrück, además de Frank Walter Steinemeier, jefe del grupo parlamentario socialdemócrata, Frank Walter Steinmeier y titular de Exteriores en la primera legislatura de Merkel.
Gabriel anunció el viernes la decisión a favor de Steinbrück, que deberá someterse al voto de las bases en un congreso, el 9 de diciembre en Hannover (centro del país), para el que no se ha anunciado ninguna candidatura alternativa.
Todo apunta así a un nuevo duelo entre Merkel y un exministro socialdemócrata suyo, después de que en 2009 la canciller se enfrentara a Steinmeier y lograra el doble objetivo de la reelección y, además, dejar atrás la fórmula de gran coalición con el SPD para aliarse con el Partido Liberal (FDP), su socio tradicional.
Así como Merkel aspira a reeditar su actual alianza con el FDP, Steinbrück no dejó la menor duda de que su propósito no es repetir la experiencia de la gran coalición.
Su propósito es conquistar la Cancillería y gobernar coaligado con los Verdes, tal como lo hizo Gerhard Schröder entre 1998 y 2005.
El punto de partida de ese largo viaje será el congreso de Hannover -patria política de Schröder- y, hasta la cita con las urnas, previsiblemente en un año, Steinbrück se comprometió a predicar con el ejemplo, en lo que respecta a la ética.
Así, dejará sus cargos en el consejo de vigilancia de la multinacional del acero ThyssenKrupp -pero no su puesto en el del campeón de la Bundesliga, Borussia Dortmund "porque al fin y al cabo todos ahí son aficionados, como yo", dijo.
También dejará de cobrar por impartir conferencias o participar en foros -es uno de los diputados más codiciados en estos círculos-, afirmó en el turno de preguntas, en el que dejó de lado el espíritu "divertido" para ofrecer su perfil más agresivo.
Steinbrück es conocido entre sus compatriotas por sus salidas de tono y respuestas a veces hasta hoscas, lo que hasta ahora no le ha perjudicado en la apreciación ciudadana.
El exministro está entre los políticos mejor considerados del país, tras Merkel y el actual titular de Finanzas, Wolfgang Schäuble, con el que comparte entre otros rasgos su alta reputación como extremadamente competente en esa materia. EFE
gc/jcb/ih
(audio) (foto)