jueves, 23 de noviembre de 2017
Pagando el pato
Las tensiones políticas se ciernen sobre Schulz
Gemma Casadevall
Berlín, 23 nov (EFE).- Las tensiones por la crisis política alemana cayeron hoy sobre el líder socialdemócrata, Martin Schulz, cuya determinación a dejar que su formación se regenere en la oposición se topa con las presiones para que brinde la llave de la gobernabilidad a Angela Merkel.
Schulz se convirtió hoy en el quinto líder al que recibió esta semana el presidente del país, Frank Steinmeier, en busca de una solución a la situación creada por la ruptura de negociaciones entre el bloque conservador de Merkel, los verdes y los liberales.
La cita era entre correligionarios, aunque ambos políticos parten de posiciones opuestas: Schulz ha rechazado entrar en otra gran coalición y apuesta por nuevas elecciones, mientras que el presidente ha llamado a todos los partidos a "reflexionar" para facilitar la formación de un gobierno, sin mencionar siquiera la posibilidad de repetir los comicios.
La reunión duró una hora y cuarto, más que las anteriormente mantenidas estos días, por separado, con Merkel, los líderes de los Verdes, del Partido Liberal (FDP) y de la Unión Socialcristiana bávara (CSU).
La visita de Schulz a la sede presidencial venía envuelta en una fuerte expectación, ya que mientras las anteriores tenían cierto aire de trámite por no esperarse de ellas una reapertura de las negociaciones rotas el domingo, de la de hoy podría derivarse un cambio de postura en el Partido Socialdemócrata (SPD).
Desde las propias filas socialdemócratas se han sucedido estos días las críticas a la posición de Schulz, que desde la misma noche electoral, cuando su partido se hundió en su peor resultado histórico -un 20,5 %-, ha insistido en que no habrá otra gran coalición.
De Steinmeier, quien fue ministro de Asuntos Exteriores en la primera y la tercera legislatura de la canciller, Angela Merkel, se esperaba una labor arbitral, ya que para el presidente la convocatoria de nuevos comicios solo debe producirse como último recurso y una vez descartada toda opción de gobernabilidad.
Se ha convertido así, indirectamente, en un aliado del bloque conservador de la canciller, quien tanto esa misma noche electoral como en las semanas sucesivas ha invitado reiteradamente a Schulz a negociar otra coalición.
Tras reunirse con Steinmeier, Schulz citó en Berlín a los miembros de la ejecutiva de la SPD para informarles de la conversación con el presidente.
"Evaluaremos lo que se ha tratado y consideraremos la situación con responsabilidad", apuntó a su llegada a la Willy Brandt Haus, la sede del SPD, la vicepresidenta Manuela Schwesig.
El rechazo a una gran coalición es una postura mayoritariamente compartida entre los socialdemócratas, pero se considera también que Schulz cometió un error estratégico al fijarla de antemano y corre ahora el peligro de enrocarse en ella.
Entre las alternativas que se barajan está la de "tolerar" un gobierno de Merkel en minoría, lo que en Alemania se denomina "modelo Magdeburg", en alusión a la capital del "Land" de Sajonia-Anhalt, que fue gobernado ocho año bajo esa fórmula.
Entre la familia socialdemócrata crece asimismo el nerviosismo por lo que puede ocurrir en caso de nuevos comicios ya que, según sondeos difundidos esta semana, podría sufrir el siguiente hundimiento electoral.
De celebrarse nuevos comicios, la gran beneficiada podría ser la ultraderechista Alternativa para Alemania (AfD), tercera fuerza en las generales del pasado 24 de septiembre, por detrás de los conservadores de Merkel y el SPD.
La socialdemocracia alemana celebrará del 7 al 9 de diciembre su próximo congreso federal, donde la cúpula se someterá a su elección, con Schulz como único candidato a la presidencia por el momento.
En Berlín circulaban este jueves intensos rumores sobre un posible fin abrupto del liderazgo de Schulz, quien a principios de año dejó la presidencia del Parlamento Europeo para asumir las riendas del SPD. EFE
gc/nl/si
miércoles, 22 de noviembre de 2017
Malhumorado Martin
Merkel, el traïdor i l’enrabiat
Christian Lindner, el líder liberal que es va saltar les regles del joc per trair l’aliada Angela Merkel. O Martin Schulz, el socialdemòcrata que va deixar a principi d’any la comoditat del Parlament d’Estrasburg per estavellar-se com a rival de la cancellera en les generals del setembre passat. Tots dos líders tenen la clau d’un quart mandat per a Merkel. Però resulta que en el laberint parlamentari alemany l’únic noi bo que ha apostat en ferm per unir-se a la cancellera és el representant d’una formació nascuda com a moviment antijeràrquic sense experiència, cosa que vol dir formar part d’un govern federal amb el partit fundat per Konrad Adenauer. El noi bo és Cem Özdemir, un fill d’immigrants turcs nascut a la Selva Negra i líder dels Verds, qui fins al darrer moment, la mitjanit de diumenge, va lluitar per fer possible traslladar Jamaica a l’hivern alemany –és a dir, la coalició entre conservadors, liberals i verds, que hauria dut el nom de Jamaica perquè els colors dels partits són els de la bandera d’aquest exòtic país.
El somni jamaicà es va estavellar uns minuts després de la mitjanit de diumenge, quan Lindner va donar per trencat el tripartit amb la frase “Millor no governar que fer-ho malament”.
Özdemir va ser el primer aquest dimarts a reunir-se amb Frank-Walter Steinmeier, el president socialdemòcrata elegit per a aquest càrrec el mes de febrer passat amb el consens de la gran coalició de Merkel. Al cap d’estat li correspon buscar una sortida o, en cas extrem, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. Sembla que Özdemir, que el 1994 es va convertir en el primer diputat d’arrels turques del Bundestag (cambra baixa del Parlament), no podrà fer història de nou ara com a ministre d’Afers Estrangers de la dona que ja ha marcat unes quantes fites –com a primera dona i primera persona crescuda a l’est que va arribar a la cancelleria, el 2005–. Però Steinmeier el va rebre en primer lloc com a representant del partit que es va comportar amb responsabilitat en tancar-se a negociar una aliança contra natura, amb enemics declarats com ara la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), partit agermanat de la Unió Cristianodemòcrata (CSU) de Merkel, o el Partit Liberal (FDP) de Lindner, el tradicional representant dels interessos del món econòmic.
“Les cinc setmanes de negociació ens han servit per conèixer-nos millor. Potser hem creat una base futura”, va resumir Merkel, en acomiadar l’intent jamaicà, respecte als Verds.
Özdemir, de 51 anys, casat amb una periodista argentina, és el noi bo, però per si sol no pot donar a Merkel la majoria que necessita. Lindner, de 38 anys, casat amb una periodista alemanya, és el representant d’un partit que, durant dècades, va apuntalar tant governs conservadors com socialdemòcrates. El soci fiable, fins ara, però que sembla haver-se desviat cap a la dreta pura i dura, disposat a minvar l’electorat de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), la tercera força al Bundestag, després de la CDU/CSU i l’SPD.
“Lindner ha lluitat amb fermesa per tornar el seu partit al Parlament. Una gran tasca. No vull valorar el seu comportament”, va dir Merkel, després de la ruptura de negociacions per part liberal. L’FDP, un partit històric en el panorama alemany, va quedar per primer cop en la història sense escons, en les generals del 2013, després d’una legislatura com a soci de Merkel. Lindner ha optat per “trair” la lleialtat al seu soci dit natural, la CDU/CSU, probablement perquè un govern amb participació dels verds no hauria estat compatible amb la seva nova dinàmica clarament dretana.
Lindner va ser el segon consultat per Steinmeier, ahir a la tarda. Dijous li toca el torn a l’enrabiat, Schulz, el derrotat candidat del Partit Socialdemòcrata (SPD) i company de partit del president, que continua amb la mateixa cara d’enrabiat que li va quedar la nit electoral. Ja aleshores, en l’anomenada “ronda dels elefants” –debat televisat entre els líders dels partits–, Schulz es va comportar d’una manera semblant a com va fer-ho Gerhard Schröder, el 2005, en ser derrotat per Merkel: amb males maneres, desafiant i agressiu, sense voler admetre la victòria de Merkel. Dos mesos després continua amb el mateix posat, aferrissat a la negativa a reeditar la gran coalició.
Steinmeier, ministre d’Afers Estrangers en les dues grans coalicions que ha liderat Merkel, ara per ara no vol parlar de convocar unes altres eleccions. Vol que els partits reflexionin i negociïn.
Si Schulz i Lindner no volen jugar-se-la amb una aliança amb Merkel, tenen l’opció de l’anomenat govern de minoria “sota tolerància”, una altra fórmula inèdita a Alemanya, a escala federal, com ho hauria estat la jamaicana. És a dir, sense dependre d’acords puntuals, sinó lligat a un no soci que li dona suport parlamentàriament, sense ministres propis al govern.
Steinmeier pot intentar convèncer el liberal o el company socialdemòcrata d’acceptar aquesta solució de compromís. Merkel, “sota tolerància” del traïdor o de l’enrabiat? Les dues opcions sonen a experiment d’efectes difícils de calcular, per a una cancellera que tem més la inestabilitat que les urnes.
El somni jamaicà es va estavellar uns minuts després de la mitjanit de diumenge, quan Lindner va donar per trencat el tripartit amb la frase “Millor no governar que fer-ho malament”.
Özdemir va ser el primer aquest dimarts a reunir-se amb Frank-Walter Steinmeier, el president socialdemòcrata elegit per a aquest càrrec el mes de febrer passat amb el consens de la gran coalició de Merkel. Al cap d’estat li correspon buscar una sortida o, en cas extrem, dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions. Sembla que Özdemir, que el 1994 es va convertir en el primer diputat d’arrels turques del Bundestag (cambra baixa del Parlament), no podrà fer història de nou ara com a ministre d’Afers Estrangers de la dona que ja ha marcat unes quantes fites –com a primera dona i primera persona crescuda a l’est que va arribar a la cancelleria, el 2005–. Però Steinmeier el va rebre en primer lloc com a representant del partit que es va comportar amb responsabilitat en tancar-se a negociar una aliança contra natura, amb enemics declarats com ara la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), partit agermanat de la Unió Cristianodemòcrata (CSU) de Merkel, o el Partit Liberal (FDP) de Lindner, el tradicional representant dels interessos del món econòmic.
“Les cinc setmanes de negociació ens han servit per conèixer-nos millor. Potser hem creat una base futura”, va resumir Merkel, en acomiadar l’intent jamaicà, respecte als Verds.
Özdemir, de 51 anys, casat amb una periodista argentina, és el noi bo, però per si sol no pot donar a Merkel la majoria que necessita. Lindner, de 38 anys, casat amb una periodista alemanya, és el representant d’un partit que, durant dècades, va apuntalar tant governs conservadors com socialdemòcrates. El soci fiable, fins ara, però que sembla haver-se desviat cap a la dreta pura i dura, disposat a minvar l’electorat de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), la tercera força al Bundestag, després de la CDU/CSU i l’SPD.
“Lindner ha lluitat amb fermesa per tornar el seu partit al Parlament. Una gran tasca. No vull valorar el seu comportament”, va dir Merkel, després de la ruptura de negociacions per part liberal. L’FDP, un partit històric en el panorama alemany, va quedar per primer cop en la història sense escons, en les generals del 2013, després d’una legislatura com a soci de Merkel. Lindner ha optat per “trair” la lleialtat al seu soci dit natural, la CDU/CSU, probablement perquè un govern amb participació dels verds no hauria estat compatible amb la seva nova dinàmica clarament dretana.
Lindner va ser el segon consultat per Steinmeier, ahir a la tarda. Dijous li toca el torn a l’enrabiat, Schulz, el derrotat candidat del Partit Socialdemòcrata (SPD) i company de partit del president, que continua amb la mateixa cara d’enrabiat que li va quedar la nit electoral. Ja aleshores, en l’anomenada “ronda dels elefants” –debat televisat entre els líders dels partits–, Schulz es va comportar d’una manera semblant a com va fer-ho Gerhard Schröder, el 2005, en ser derrotat per Merkel: amb males maneres, desafiant i agressiu, sense voler admetre la victòria de Merkel. Dos mesos després continua amb el mateix posat, aferrissat a la negativa a reeditar la gran coalició.
Steinmeier, ministre d’Afers Estrangers en les dues grans coalicions que ha liderat Merkel, ara per ara no vol parlar de convocar unes altres eleccions. Vol que els partits reflexionin i negociïn.
Si Schulz i Lindner no volen jugar-se-la amb una aliança amb Merkel, tenen l’opció de l’anomenat govern de minoria “sota tolerància”, una altra fórmula inèdita a Alemanya, a escala federal, com ho hauria estat la jamaicana. És a dir, sense dependre d’acords puntuals, sinó lligat a un no soci que li dona suport parlamentàriament, sense ministres propis al govern.
Steinmeier pot intentar convèncer el liberal o el company socialdemòcrata d’acceptar aquesta solució de compromís. Merkel, “sota tolerància” del traïdor o de l’enrabiat? Les dues opcions sonen a experiment d’efectes difícils de calcular, per a una cancellera que tem més la inestabilitat que les urnes.
martes, 21 de noviembre de 2017
El amigo liberal
http://www.dw.com/es/cuadriga-especial-fracasa-coalici%C3%B3n-desastre-para-alemania/av-41457881
Cuadriga Especial - Fracasa coalición: ¿desastre para Alemania?
Después de dos meses de las elecciones federales en Alemania, los partidos triunfantes no lograron ponerse de acuerdo para formar una coalición de gobierno. Se habla de un fracaso de Merkel y de su partido conservador para negociar con los Liberales del FDP y los Verdes. ¿Se trata de un mero proceso democrático o es un desastre para Alemania?
Gemma Casadevall, periodista española. Forma parte del equipo de la Agencia EFE en Berlín. Gemma dice que este fracaso "es un desastre para Merkel y destapa la figura del presidente alemán como la clave en esta crisis".
Maria Befeldt, politóloga de la Universidad Libre de Berlín. Es consultora política del partido socialdemócrata SPD en varias áreas. Maria opina que "la ruptura de las negociaciones no es un desastre, sino solo un proceso democrático".
Hinnerk Berlekamp, periodista alemán. Trabajó en la sección de internacionales del diario berlinés Berliner Zeitung. Hinnerk opina que "cualquier coalición de gobierno habría sido una mentira. Se necesita más honestidad para formar un gobierno".
Adiós a Jamaica
Merkel, contra les cordes
Angela Merkel es va estrenar ahir en una situació inèdita a Alemanya: la manca de socis per assegurar-se una majoria parlamentària, en un país on a escala federal mai no s’ha governat en minoria.
La cancellera, una líder acostumada a trobar consensos allà on no n’hi ha, va haver d’admetre el fracàs de gairebé cinc setmanes de negociació entre el seu bloc conservador, els verds i els liberals a la recerca d’una constel·lació de govern també inexplorada a escala federal. El líder liberal, Christian Lindner, un polític ambiciós representant de la nova generació d’aquest partit històric, va donar per trencats els contactes previs amb la frase: “Millor no governar que governar malament.”
Merkel s’estima més eleccions anticipades que anar a un govern en minoria, segons va confessar a la televisió pública. Alemanya necessita un govern estable, va dir, sense descartar l’altra opció.
L’altra possibilitat que sí que li donaria una majoria sòlida, la reedició d’una gran coalició, no depèn d’ella, sinó del Partit Socialdemòcrata (SPD). I el seu líder, Martin Schulz, l’ha descartada des de la nit electoral del 24 de setembre. La figura clau ahir a Berlín era el president Frank-Walter Steinmeier, exministre d’Afers Estrangers de Merkel en la primera i la tercera legislatures, a més del candidat de l’SPD a qui la cancellera va derrotar en les generals del 2009. Un socialdemòcrata a qui Merkel va col·locar a la presidència el febrer passat per consens de la seva gran coalició.
En una intervenció institucional, Steinmeier va instar els partits a “reflexionar” i no trencar el diàleg, els va recordar que havien anat a les eleccions amb la voluntat de governar, i els va dir que aquesta responsabilitat no pot retornar-se, sense més ni més, a l’elector.
Període d’incertesa
El president Steinmeier no pot obligar el seu company de partit i líder, Martin Schulz, a anar a una nova gran coalició que “salvi” la situació. Però sí que pot influir perquè faciliti la reelecció de Merkel al capdavant d’un govern en minoria. I també té la clau per dissoldre el Parlament i convocar noves generals, si és que Merkel o un altre candidat no aconsegueixen ser elegits en la primera o la segona voltes –per majoria absoluta–, ni tampoc en la tercera –per majoria simple.
La gestió de Steinmeier com a president ha estat fins ara més aviat discreta. Ahir, en canvi, era en el focus d’atenció mediàtica. Que primer demanés als partits “responsabilitat” i anunciés trobades amb els seus líders per temptejar possibilitats negociadores formava part del que era previsible, però que no parlés de “noves eleccions” vol dir que, efectivament, si es convoquen serà un cop esgotades totes les vies. És a dir, que passaran encara mesos, durant els quals la primera potència de la zona euro serà governada en pilot automàtic per un executiu en funcions.
Alemanya s’endinsa en la incertesa en uns moments en què fallen moltes tecles dins la família europea. Merkel va sortir afeblida de les generals del setembre, quan el seu bloc conservador –la Unió Cristianodemòcrata, juntament amb la Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU)– va obtenir els resultats més pobres des del 1949, un 32,9%. Té el Bundestag més diversificat de la història, amb set partits, dels quals dos estan descartats com a socis –l’Esquerra i la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD)–, però sense cap aliat sòlid. El Partit Liberal de Lindner ha sortit de la línia tradicional de la formació, que va ser soci en 17 dels 23 governs federals del país. Ha optat per un gir a la dreta, com si volgués fer el joc a l’AfD per guanyar-los electorat de la seva branca menys radical o neoliberal.
En aquest context, els Verds són els menys perjudicats per la jugada: s’han comportat amb responsabilitat i han negociat fins al final sense renunciar als seus principis en matèria d’acollida dels refugiats. S’han estalviat, a més, el tràngol d’haver de defensar un pacte amb l’enemic liberal i la dreta bavaresa davant les seves encara imprevisibles bases, que tard o d’hora haurien hagut de ratificar una coalició contra natura.
Urnes contra el neguit de la inestabilitat
Merkel no és l’única que prefereix noves eleccions en lloc d’intentar un govern en minoria. Un 45% dels alemanys comparteixen aquest parer i s’estimen més tornar a votar que caure en la inestabilitat. Només un 24% aposten per un executiu minoritari, segons un sondeig de la televisió privada RTL, menys encara dels que voldrien repetir la gran coalició (27%). “Alemanya necessita estabilitat”, va defensar ahir la cancellera, mentre mostrava el seu “respecte” a la decisió dels liberals de trencar les converses de coalició, tot i lamentar-la. El desig de recuperar una majoria estable és el gran repte, en cas d’anar a unes eleccions de resultats que la mateixa Merkel considera imprevisibles. Fa dos anys, Merkel es mirava amoïnada, però des de lluny, el panorama espanyol i les successives sessions d’investidura fallides, inclosa la dissolució de les Corts i noves eleccions, fins que Rajoy va aconseguir ser reelegit. L’estratègia del seu gran aliat espanyol és encara impensable a Alemanya. Merkel no descartava res ahir. Per si de cas, va anar amb cura per evitar atacs verbals als liberals –“no vull valorar la seva decisió”– i encara menys als Verds. Dos partits que pot tornar a necessitar, en la seva recerca d’un govern estable un cop consultat de nou el poble sobirà, o per a un govern en minoria apuntalat en alguna mena de pacte “a l’espanyola” amb tercers.
Einsatzbereit
Steinmeier,de la alta diplomacia al arbitraje en la encrucijada alemana
Gemma Casadevall
Berlín, 21 nov (EFE).- El presidente alemán, Frank Walter Steinmeier, empezó hoy a ejercer formalmente como árbitro en la encrucijada en la que se encuentra su país, tras fracasar el intento de la canciller, Angela Merkel, de formar gobierno con liberales y verdes.
Steinmeier, un socialdemócrata que lleva siete meses en el cargo, abrió sus consultas con los líderes de los Verdes, Cem Özdemir y Simone Peter, y a continuación con el del Partido Liberal (FDP), Christian Lindner, las dos formaciones con las que el bloque conservador de Merkel negoció durante cinco semanas un preacuerdo de coalición.
Los ecologistas acudieron a la reunión desde su condición de partido que, hasta el último minuto, buscó constructivamente un compromiso sin renunciar a principios para ellos esenciales, especialmente en materia medioambiental y política migratoria.
El líder liberal lo hizo como el responsable del fin de esa negociación, ya que fue él quien anunció su ruptura, la medianoche del pasado domingo, con la frase "Mejor no gobernar que gobernar mal".
Steinmeier está llamado a desempeñar ahora un papel clave en la búsqueda de soluciones, tanto por las atribuciones de su puesto como por sus dotes diplomáticas.
Al presidente le compete proponer a la cámara baja un candidato a canciller, que precisará para ser elegido de la mayoría absoluta, en las dos primeras rondas, o mayoría simple, en la tercera, tras lo cual tiene la potestad de nombrarlo o de disolver el Parlamento.
En Steinmeier confluye una serie de características que le predestinan a ejercer de árbitro, tras haber sido ministro de Exteriores tanto en la primera como en la tercera legislatura de Merkel, además de su rival en la lucha por la Cancillería en 2009.
Tiene, por un lado, la confianza de la canciller y, por el otro, es figura relevante del Partido Socialdemócrata (SPD), la formación que tendría la llave para resolver la situación, si su líder, Martin Schulz, diera marcha atrás en su negativa a otra gran coalición.
"No deja de ser significativo que Schulz insistiera el lunes en su apuesta por ir a nuevas elecciones y que, diez minutos después, Steinmeier ni mencionara esa opción", apuntó Thorsten Faas, politólogo de la Universidad Libre de Berlín, en un encuentro con medios extranjeros.
El catedrático aludió así al pronunciamiento de Steinmeier, este lunes, tras reunirse con Merkel, en el que anunció su ronda de consultas con los partidos y pidió disposición a todos los implicados para formar gobierno, sin hablar de nuevos comicios.
Schulz descartó ya la misma noche electoral una reedición de la gran coalición bajo Merkel y se mantiene en esa negativa.
Steinmeier, quien recibirá a su correligionario previsiblemente el jueves, no puede forzarle a cambiar de parecer, pero las presiones sobre el líder socialdemócrata pueden ir en aumento ante el congreso que el SPD celebrará entre el 7 y el 9 de diciembre.
Con Schulz como candidato, el SPD se hundió en las últimas generales en el peor resultado de su historia -un 20,5 %- y, según el politólogo, el partido se está "jugando su credibilidad" si se aferra a la posición del "no, porque no".
Son varias las opciones que puede abordar Steinmeier con los diferentes líderes, incluida la formación de un gobierno de minoría bajo "tolerancia" de otro partido, recuerda Faas.
Merkel dijo el lunes que prefería consultar de nuevo a las urnas antes que optar por un gobierno minoritario sujeto a apoyos puntuales, lo que comparó la canciller con un "bazar".
La opción un gobierno "tolerado" -con el compromiso de apoyo de otra formación, pero no integrada en el Ejecutivo- se denomina "modelo Magdeburgo", en alusión a la capital del "Land" (estado federado) de Sajonia-Anhalt, donde se gobernó bajo esa fórmula ocho años.
A la espera de la reunión entre Steinmeier y Schulz, la jefa del grupo parlamentario socialdemócrata, Andrea Nahles, apuntó hoy a la posibilidad de que Merkel acabe liderando un gabinete en minoría como una solución de transición.
La fórmula de un gobierno "bajo tolerancia" del SPD no está descartada, admitió Nahles, hasta hace unas semanas ministra de Trabajo con Merkel.
"Podemos hablar de eso", dijo en declaraciones a la cadena de televisión pública ZDF. EFE
gc/nl/acm
(foto) (audio)lunes, 20 de noviembre de 2017
Prórroga sin goles
Merkel tasta el duríssim camí contra natura
Quatre setmanes de negociacions a la recerca d’un preacord per formar govern entre el bloc conservador d’Angela Merkel, els verds i els liberals van derivar ahir en un diumenge de rumors, mentre els mitjans de comunicació intentaven treure l’entrellat de qualsevol declaració d’algun representant dels quatre partits implicats, durant alguna pausa de les converses.
La Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera, l’aliat bavarès de la Unió Socialcristiana (CSU) i els liberals van fer pinya a favor de limitar a 200.000 el nombre de refugiats que Alemanya pot acollir per any i de restringir el dret a la reagrupació familiar dels que ja són al país. Els verds es van blindar en contra d’un plantejament que saben que és inacceptable per a les seves bases i que els podria ensorrar davant del seu electorat tradicional.
Merkel necessita lligar aquesta coalició contra natura, en la qual es concentren moltes hostilitats, a més de la crisi de lideratge del bavarès Horst Seehofer, a punt de ser defenestrat per l’ala radical del partit. La reunió de diumenge, amb uns 50 participants entre líders, executives i representants dels estats federats, era teòricament l’última etapa, després de successives pròrrogues. I es va encallar, de nou, en la dissensió a l’entorn dels refugiats.
La complexitat que ha adoptat aquesta ronda de contactes previs permet fer-se una idea de la difícil governabilitat que haurà d’afrontar Merkel, si és que aconsegueix la majoria necessària per ser reelegida al Bundestag (cambra baixa). El camí cap a les aliances amb què va governar en les tres legislatures anteriors –la primera i la tercera, en gran coalició amb els socialdemòcrates, i la segona, amb els liberals– també va ser llarg. La diferència, ara, és que afronta una situació de feblesa que no s’havia donat fins ara.
L’ombra de la ultradreta
El seu bloc conservador va guanyar les eleccions generals del 24 de setembre amb un 32,9% dels vots, el resultat més baix obtingut des del 1949. I, a més, va accedir al Bundestag, per primer cop des dels anys cinquanta, un partit ultradretà, Alternativa per a Alemanya (AfD). La branca més dretana del bloc conservador de Merkel, i especialment la bavaresa CSU, interpreten que el “mandat” de l’elector vol dir girar cap a la dreta per tancar aquest espai polític a altres formacions.
Tancar l’aixeta als refugiats és, per a aquest sector, una condició sine qua non per encetar la quarta legislatura de Merkel, la cancellera que els va obrir les fronteres del país el 2015.
sábado, 18 de noviembre de 2017
Ojitos cansados
Merkel redobla els esforços per lligar el quart mandat
Una Angela Merkel amb els ulls cansats, però decidida a fer valer el seu punt fort –la perseverança– per lligar una coalició contra natura. I uns liberals i uns verds necessitats d’obtenir concessions, si no volen quedar davant l’elector com a meres comparses del pròxim govern de la cancellera. Aquesta era la imatge amb què ahir van reprendre les converses el bloc conservador de Merkel, d’una banda, i els teòrics aliats que han de donar-li la clau per a una quarta legislatura. La roda dita definitiva havia començat dijous al migdia i es va tancar a les quatre de la matinada sense acord. “Estic determinada a portar endavant el mandat que m’han donat els electors”, va assegurar Merkel, en reprendre la negociació, ahir, després de la marató de quinze hores de converses i amb el compromís de seguir parlant.
La pròrroga pot durar tot el cap de setmana. Si tot surt com Merkel vol i hi ha acord, s’acabarà la fase dels “contactes de sondeig”. Per entrar en la fase de negociacions formals, caldrà que cada partit hi doni el vistiplau. El pacte de coalició i la investidura queden encara prou lluny.
O pacte o eleccions
La coalició encara virtual es coneix a Alemanya com a “Jamaica” –pels colors dels partits, coincidents amb els de la bandera d’aquesta illa–, és inèdita a escala federal i sembla una destinació remota, a més d’exòtica. Els verds no volen accedir a la limitació del dret al reagrupament familiar de les desenes de milers refugiats que no han obtingut el dret a asil però que continuen al país per raons humanitàries. Són un contingent reduït, entre els 1,3 milions de demandants d’asil que, des del 2015, han entrat al país. Però el bloc conservador de Merkel –i, molt especialment, la branca regional, la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU)– no volen “regalar” aquesta victòria als verds.
Els liberals volen adjudicar-se un “triomf” en política fiscal. Reclamen el Ministeri d’Hisenda i la supressió de l’impost de solidaritat, creat poc després de la reunificació alemanya (1990) per reactivar l’antic territori comunista i que continua vigent. És un estira-i-arronsa en format maratonià com molts dels que Merkel ha viscut en els seus 12 anys al poder, a escala nacional i a la UE. La diferència és que ara no té alternativa.
Els socialdemòcrates no volen repetir una gran coalició, vist el desgast patit en les dues legislatures com a aliats de Merkel. O Merkel arriba a Jamaica o l’alternativa més probable serien noves eleccions. Cap dels partits establerts vol aquesta opció. Es considera que només beneficiaria la ultradretana Alternativa per Alemanya, tercera en les generals del setembre, darrere dels conservadors i l’SPD.
El carbó, un dilema per a Jamaica
GEMMA C.SERRA
El dret al reagrupament familiar dels asilats i la política fiscal no són l’únic escull a la coalició que busca Merkel. Els verds exigeixen la fi de l’ús del carbó com a font energètica fins al 2030. Un objectiu compartit per una aliança de països sorgida a la cimera del clima de Bonn, que es tancava ahir, però de la qual Alemanya, acostumada a presumir de lideratge i amfitriona de la cimera, és absent. Un 40% del consum elèctric a la primera potència europea depèn del carbó. I no es preveu que es pugui reduir tan aviat. És un dilema que arrossega des que, el 2011, va posar en marxa l’adeu a l’energia nuclear, sota l’impacte de Fukushima. L’any en què s’apagarà l’últim reactor atòmic a Alemanya s’acosta (2020), però l’anomenada transició energètica cap al ple desenvolupament de les renovables no acaba de rutllar. Alemanya seguirà necessitant el carbó més enllà del 2030, amb verds o sense al govern.
jueves, 16 de noviembre de 2017
Sin Trump
Bonn, la cimera realista
“Complir els compromisos adquirits en matèria climàtic no és fàcil, ja que hi ha en joc interessos econòmics i llocs de treball. Però no es pot ignorar que està en joc el futur del planeta i que no es pot perdre més temps”, va dir la cancellera Angela Merkel, davant el seu gran aliat europeu, el president francès, Emmanuel Macron, davant la cimera climàtica de Bonn, la COP23. Una cimera que ha adoptat format d’una etapa tècnica en la seqüència de cites multilaterals contra l’escalfament de la Terra. La decisió dels EUA d’abandonar l’Acord de París ha rebaixat ambicions i ha deixat aparcades les decisions polítiques per a la següent etapa, l’any vinent, a Polònia.
“L’escalfament global posa en joc el destí del planeta”, va dir Merkel, en inaugurar la ronda ministerial de la cimera, davant representants d’uns 200 països, però amb Macron com a únic líder destacat. Si la cimera de París va ser un aparador del multilateralisme al més alt nivell, la de Bonn s’ha quedat en una reunió entre ministres, secretaris d’estat o alts funcionaris.
Mentre els líders de l’eix enviaven el seu missatge polític, el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, reclamava de les potències industrialitzades la seva contribució a l’anomenat Fons Verd, una bossa comuna que, per ser efectiva, necessitarà 100.000 milions de dòlars anuals per poder fer front als danys ocasionats per l’escalfament global als països més pobres.
La cimera es va obrir el dilluns 6 de novembre i fins ahir va estar concentrada en temes tècnics, sense presències polítiques destacades, fora del desplegament de representants oficiosos dels EUA, com ara l’exvicepresident Al Gore, l’exgovernador de Califòrnia i actor Arnold Schwarzenegger, un grup de senadors demòcrates, col·lectius d’alcaldes en actiu o retirats, com el magnat Michael Bloomberg, que va ser-ho de Nova York. Tots ells van viatjar a l’antiga capital federal alemanya disposats a presentar-se com a “resistència” en la defensa del clima, davant la decisió de Donald Trump d’abandonar l’Acord de París. La consigna comuna era “Continuem dins” i sostenien que ni tan sols l’home més poderós del món, el seu president, podia deixar de banda l’opinió de tants ciutadans. Schwarzenegger i la resta de convidats oficiosos sostenen que els Estats Units“continuen” dins l’Acord de París, ja que els estats, les ciutats i les regions que representen no abandonaran la lluita climàtica. El mandat presidencial és temporal, recorden.
La delegació oficial dels Estats Units a Bonn, en canvi, és reduïda i intenta mantenir-se en l’absoluta discreció. Els pocs actes que ha convocat han estat envoltats de protestes de diferents grups. La decisió de Síria i Nicaragua de subscriure els Acords, anunciada fa uns dies, deixa els Estats Units de Trump “aïllats”. És l’únic país que quedarà fora de París, cosa que de tota manera no es farà efectiva fins a finals del 2020, d’acord amb els reglaments establerts en temps de Barack Obama en la presidència.
L’objectiu de la cimera és marcar les regles que permetin implementar els compromisos adquirits pels 200 països que han subscrit l’Acord de París. L’augment de la temperatura de la Terra no pot arribar als 2 graus fins al 2020, és el mandat global d’aquest compromís. Com es convertirà en realitat, entre una comunitat de potències més o menys incomplidores –per molt que diguin que defensen París– i una superpotència que vol sortir-se’n, és el que es debat entre experts, tècnics i representants polítics, vigilats per les organitzacions ecologistes, tan presents a Bonn com les delegacions governamentals.
En absència de Trump, Merkel va ser ahir l’objectiu prioritari de les protestes ecologistes. Els activistes de Greenpeace, entre d’altres, van fer sentir la seva veu, en conferències de premsa dins la seu de la cimera o amb diferents accions a l’exterior. Exigien de la cancellera “accions ambicioses” en comptes de repenjar-se en l’absència dels Estats Units com a pretext per deixar que Bonn sigui una més en la successió de cimeres marcades per la sobredosi de bones paraules i documents que acaben en paper mullat.
De Fiji a Jamaica
Merkel segurament pensava ahir en alguna cosa menys llunyana que Fiji, que presideix la cimera que se celebra a Bonn –seu de la convenció climàtica de l’ONU–, per les poques possibilitats d’aquest país insular sota els efectes del canvi climàtic. Jamaica, una altra illa de nom exòtic, ocupa l’atenció a Alemanya. És el nom de la coalició que negocia el bloc conservador de Merkel amb els verds i els liberals, ja que els colors identificatius d’aquests partits es corresponen amb els de la seva bandera. Fa tres setmanes van començar els contactes previs entre els partits, sense avenços concrets. Merkel va marcar avui com a límit per tancar la fase prèvia i passar a converses formals. Aquesta coalició inexplorada és l’única que li donaria una majoria estable per a un quart mandat. Si no surt, l’opció més probable són comicis anticipats.
miércoles, 15 de noviembre de 2017
Zum Geburstag
Berlín aclamó a Barenboim en su 75 cumpleaños
Gemma Casadevall
Berlín, 15 nov (EFE).- Berlín aclamó hoy al músico argentino-israelí Daniel Barenboim, quien celebró su 75 cumpleaños con un concierto al piano en la Filarmónica de Berlín, bajo la batuta de Zubin Mehta y ante un público entregado para festejar a su ilustre ciudadano de adopción.
Fue un concierto extraordinario, a modo de regalo a sí mismo y al público, que se cerró con un multitudinario "Happy Birthday" entonado por el público en pie, entre reparto masivo de rosas rojas, de los músicos a Barenboim y de éste a sus solistas.
El programa empezó con el "Till Eulenspiegel", de Richard Strauss, siguió con el estreno de "Stretta", del joven compositor contemporáneo Boris Borowski, para cerrarse con el concierto número cinco para piano de Ludwig van Beethoven.
"Barenboim no sería Barenboim si se dedicase solo a la complacencia fácil. Arriesga e incorpora nuevos talentos, abre oportunidades", comentó a Efe Jurgen Thomas, abonado fiel a la Filarmónica.
"Puede tocar donde quiera. Decidió festejar este día arropado por su público de esta ciudad", dijo Héctor Meléndez, estudiante venezolano en Berlín que el día anterior había "absorbido" otro concierto muy distinto, el del veterano saxofonista de jazz Pharoah Sanders en el multiétnico barrio de Kreuzberg.
El público que aclamó a Barenboim era una mezcla de berlineses de siempre, nuevos residentes -como Emil, un biólogo armenio, que celebraba con el concierto el cumpleaños de su novio- y gente de paso, aunados en un concierto que fue devoción mutua, del músico a Berlín.
Fue un concierto entre amigos, que terminó con Barenboim tomando de la mano
a Mehta, su amigo y colega desde hace más de 60 años, ya que se conocieron en
los años 60 durante un curso en Siena.
Los fondos recogidos del concierto, benéfico, se destinarán a una guardería musical impulsada en 2005 por Barenboim, destinada a fomentar la afición a la música desde la infancia.
Se trata de uno de los proyectos más queridos del maestro, para quien la formación musical va más allá del aprendizaje de un instrumento y que forma parte de su concepto de educación humanista.
Barenboim, director titular de la Staatsoper unter den Linden desde 1992, es un ciudadano de adopción en Berlín, y por extensión Alemania, más allá de lo estrictamente musical.
Es una figura cuya opinión es escuchada ante cualquier debate, ciudadano o político, sea relativo a Argentina, Israel o Alemania, como país de adopción, como también temas europeos o globales.
Nacido en Argentina y crecido en Israel, se le reconoce como un ciudadano del mundo, con un talento especial para movilizar recursos y hacer realidad iniciativas como la Orquesta Divan Oriente Occidente, integrada por jóvenes árabes e israelíes.
A la fundación en 1999 de esta orquesta en Weimar (este de Alemania) entre él y el fallecido crítico literario palestino Edward Said, siguió el año pasado la inauguración de la Akademie, en Berlín, asimismo consagrada a formación de músicos de Oriente Medio.
La Barenboim-Said Akademie quedó emplazada en un edificio vecino a la Staatsoper y su auditorio, denominado Sala Pierre Boulez, con 680 butacas y diseñada desinteresamente por el arquitecto Frank Gehry, se ha integrado a la oferta cultural de la capital alemana.
El concierto de cumpleaños tuvo lugar en la Filarmónica, ya que la Staatsoper unter den Linden, de la que es director titular desde 1992, ultima aún sus obras de remodelación.
Su ópera tuvo una reapertura provisional el pasado 3 de octubre, Día de la Unidad alemana, tras siete años obras, en presencia de la canciller Angela Merkel y del presidente del país, Frank-Walter Steinmeier. A continuación cerró de nuevo, ya que faltaban por afinar algunos detalles técnicos, mientras que el próximo 7 de diciembre tendrá lugar su apertura real, coincidiendo con el 275 aniversario del edificio. EFE gc/mmg
Gemma Casadevall
Berlín, 15 nov (EFE).- Berlín aclamó hoy al músico argentino-israelí Daniel Barenboim, quien celebró su 75 cumpleaños con un concierto al piano en la Filarmónica de Berlín, bajo la batuta de Zubin Mehta y ante un público entregado para festejar a su ilustre ciudadano de adopción.
Fue un concierto extraordinario, a modo de regalo a sí mismo y al público, que se cerró con un multitudinario "Happy Birthday" entonado por el público en pie, entre reparto masivo de rosas rojas, de los músicos a Barenboim y de éste a sus solistas.
El programa empezó con el "Till Eulenspiegel", de Richard Strauss, siguió con el estreno de "Stretta", del joven compositor contemporáneo Boris Borowski, para cerrarse con el concierto número cinco para piano de Ludwig van Beethoven.
"Barenboim no sería Barenboim si se dedicase solo a la complacencia fácil. Arriesga e incorpora nuevos talentos, abre oportunidades", comentó a Efe Jurgen Thomas, abonado fiel a la Filarmónica.
"Puede tocar donde quiera. Decidió festejar este día arropado por su público de esta ciudad", dijo Héctor Meléndez, estudiante venezolano en Berlín que el día anterior había "absorbido" otro concierto muy distinto, el del veterano saxofonista de jazz Pharoah Sanders en el multiétnico barrio de Kreuzberg.
El público que aclamó a Barenboim era una mezcla de berlineses de siempre, nuevos residentes -como Emil, un biólogo armenio, que celebraba con el concierto el cumpleaños de su novio- y gente de paso, aunados en un concierto que fue devoción mutua, del músico a Berlín.
Fue un concierto entre amigos, que terminó con Barenboim tomando de la mano
a Mehta, su amigo y colega desde hace más de 60 años, ya que se conocieron en
los años 60 durante un curso en Siena. Los fondos recogidos del concierto, benéfico, se destinarán a una guardería musical impulsada en 2005 por Barenboim, destinada a fomentar la afición a la música desde la infancia.
Se trata de uno de los proyectos más queridos del maestro, para quien la formación musical va más allá del aprendizaje de un instrumento y que forma parte de su concepto de educación humanista.
Barenboim, director titular de la Staatsoper unter den Linden desde 1992, es un ciudadano de adopción en Berlín, y por extensión Alemania, más allá de lo estrictamente musical.
Es una figura cuya opinión es escuchada ante cualquier debate, ciudadano o político, sea relativo a Argentina, Israel o Alemania, como país de adopción, como también temas europeos o globales.
Nacido en Argentina y crecido en Israel, se le reconoce como un ciudadano del mundo, con un talento especial para movilizar recursos y hacer realidad iniciativas como la Orquesta Divan Oriente Occidente, integrada por jóvenes árabes e israelíes.
A la fundación en 1999 de esta orquesta en Weimar (este de Alemania) entre él y el fallecido crítico literario palestino Edward Said, siguió el año pasado la inauguración de la Akademie, en Berlín, asimismo consagrada a formación de músicos de Oriente Medio.
La Barenboim-Said Akademie quedó emplazada en un edificio vecino a la Staatsoper y su auditorio, denominado Sala Pierre Boulez, con 680 butacas y diseñada desinteresamente por el arquitecto Frank Gehry, se ha integrado a la oferta cultural de la capital alemana.
El concierto de cumpleaños tuvo lugar en la Filarmónica, ya que la Staatsoper unter den Linden, de la que es director titular desde 1992, ultima aún sus obras de remodelación.
Su ópera tuvo una reapertura provisional el pasado 3 de octubre, Día de la Unidad alemana, tras siete años obras, en presencia de la canciller Angela Merkel y del presidente del país, Frank-Walter Steinmeier. A continuación cerró de nuevo, ya que faltaban por afinar algunos detalles técnicos, mientras que el próximo 7 de diciembre tendrá lugar su apertura real, coincidiendo con el 275 aniversario del edificio. EFE gc/mmg
domingo, 12 de noviembre de 2017
Todo saldrá bien
Merkel pide "buena voluntad" ante una formación de gobierno difícil
Gemma Casadevall
Berlín, 12 nov (EFE).- La canciller alemana, Angela Merkel, reclamó hoy "buena voluntad" para avanzar en la formación de una coalición de Gobierno entre su bloque conservador, los verdes y los liberales, su única opción para lograr en una mayoría estable.
"Hay posibilidades de lograrlo. Con la buena voluntad de todos debería ser posible", apuntó la líder de la Unión Cristianodemócrata (CDU), ante su reunión este domingo con los líderes de los Verdes y el Partido Liberal (FDP), además de la Unión Socialcristiana bávara (CSU), formación hermanada a su partido.
La cita era en la representación en Berlín de Baden-Württemberg, el próspero "Land" del sur del país cuyo gobierno lidera el verde Winfried Kretschmann con la CDU como socio menor, lo que tenía algo de gesto conciliador hacia los ecologistas, hasta ahora la parte más escéptica en esa fase de negociación.
Merkel empleó de forma cautelosa la palabra "compromiso", lo mismo que la líder de los Verdes Katrin Göring-Eckardt y el liberal Christian Lindner, mientras el bávaro Horst Seehofer destacaba que, tras tres semanas de contactos previos, llegó el momento de adoptar "decisiones".
A la cita en formato reducido y a escala de líderes de hoy deberán seguir en los próximos días otros contactos de distinto nivel para que el jueves, según el calendario marcado por Merkel, se presenten los resultados a que aludió Seehofer.
Los Verdes no quieren dejarse presionar por las "prisas" de la canciller, habían advertido previamente ante distintos medios este fin de semana Göring-Eckardt y su copresidente, Cem Özdemir.
Las diferencias programáticas entre los implicados son muchas y notables, apuntó Özdemir, y van desde la acogida de refugiados a protección medioambiental, transportes, exteriores y política fiscal, cuyas riendas quieren asumir los liberales.
Merkel convocó para hoy su reunión "entre iguales", con el fin de acotar temas y poder pasar de la fase de contactos previos a las negociaciones formales, lo que de por sí llevará su tiempo.
Cada uno de los partidos tiene su fórmula de discusión interna. Sólo los Verdes, por ejemplo, deben obtener el visto bueno de un congreso que se celebrará el 25 de noviembre antes de entrar en negociaciones formales y, en caso de alcanzarse luego un pacto de coalición, éste sería sometido de nuevo al voto de la militancia.
Se habla de tripartito ya que la CDU/CSU integran el bloque conservador, aunque en rigor la formación bávara es un partido propio, con una compleja dinámica e inmerso en una crisis de liderazgo, que celebrará su propio congreso el 17 de noviembre.
Se trata de una alianza inexplorada a escala federal, que recibe el nombre de "Jamaica" porque los colores identificativos de los partidos se corresponden con los de la bandera de ese país.
Merkel, en el poder desde 2005, debe emplearse a fondo para convencer a todas las partes, ya que no tiene otra opción para lograr una mayoría estable.
El líder socialdemócrata, Martin Schulz, insistió hoy mismo, en un acto de su partido, en que no habrá una nueva gran coalición como las que Merkel lideró en su primera y tercera legislatura.
De estrellarse la opción jamaicana, la salida más probable sería la convocatoria de elecciones anticipadas en Alemania, una posibilidad que, a juicio de los analistas, no favorecería a ninguno de los partidos implicados porque es contemplada por el elector como una molestia.
La falta de avances visibles y el largo trecho que queda hasta que, salvo fractura, pueda sellarse un pacto de Gobierno han hecho caer de antemano el apoyo ciudadano a este tripartito de connotación exótica en un país esencialmente conservador.
Apenas un 45 % de los alemanes considera buena o muy buena esa posible coalición, doce puntos menos que a principios de octubre, según el sondeo difundido esta semana por la televisión pública ARD.
Tras su victoria en las elecciones generales del pasado 24 de septiembre, Merkel había pronosticado que la formación del Gobierno podía demorarse hasta navidades.
Desde su bloque conservador se apuntó a que su investidura para un cuarto mandato podría tener lugar entrado 2018. EFE gc/psh
Recolocándose
La ultraderecha se reorganiza, entre escisiones y nuevas incorporaciones
Gemma Casadevall
Berlín, 12 nov (EFE).- La ultraderechista Alternativa para Alemania (AfD) ha
entrado en una fase de reorganización, entre la incorporación de grupúsculos
residuales y la escisión de quien fue su líder y rostro más mediático, Frauke
Petry, dispuesta a fundar otro partido menos radical.
El extremista Partido
Pro Alemania, fundado en 2005 en el populoso "Land" de Renania del
Norte-Westfalia como movimiento de protesta contra la construcción de mezquitas,
comunicó este fin de semana su disolución, para integrarse en la AfD y unirse a
sus objetivos.
"La entrada de AfD en el Bundestag (Parlamento federal) es un
punto de inflexión en la historia de la República Federal de Alemania", se
apunta en un comunicado, emitido tras la asamblea de su militancia, celebrada el
sábado en Colonia.
Su dirección llama a la militancia a "reforzar" a esa
formación hermana, en lugar de pretender competir en las urnas, lo que supone el
fin de un grupo que había nacido como escisión del neonazi Partido Nacional
Democrático (NPD).
AfD obtuvo en las elecciones generales del pasado 24 de
septiembre un 12,6 % de los votos y ocupó así la posición de tercera fuerza tras
el bloque conservador de Angela Merkel -con un 32,9 %- y los socialdemócratas de
Martin Schulz -un 20,5 %-.
Se convirtió así en la primera formación de ese
espectro que accede al Bundestag desde los años 50, ya que las formaciones como
NPD u otras afines nunca superaron a escala federal el listón mínimo del 5 %,
necesario para obtener escaños en Alemania.
Al día siguiente de las
generales, Petry anunció entre rostros de estupefacción de sus correligionarios
que no se integraría en su grupo parlamentario, a lo que siguió el abandono del
partido.
Petry y su esposo, el líder regional renano Marcus Pretzell,
preparan ya el lanzamiento del que se denominará Partido Azul, con un perfil
menos radical y dispuesto a apuntalar futuras coaliciones de gobierno, mientras
que AfD está descartado como aliado por el resto de formaciones del Bundestag.
Pretende ocupar, a escala federal, un espacio político similar al de la Unión Socialcristiana (CSU) de Baviera, el partido hermanado a la Unión Cristianodemócrata de Angela Merkel (CDU) que sólo concurre en ese próspero "Land" y que representa postulados más claramente derechistas que el de la canciller.
Mientras se concreta esa nueva plataforma política liderada por
Petry, la AfD tiene ante sí su enésimo pulso interno mientras prepara su
congreso federal, que se celebrará los próximos 2 y 3 de diciembre en Hannover.
Ahí deberá concretará una nueva cúpula, incluso el papel futuro de su
presidente, Jörg Meuthen, quien hasta ahora compartió el liderazgo bicéfalo con
Petry hasta que ésta quedó prácticamente arrinconada por el ala más radical del
partido.
La AfD concurrió a las generales con una lista encabezada por y
Alice Weidel, identificada con sus corrientes neoliberales, y el veterano
Alexander Gauland, cercano al ala más dura del partido.
Según el diario
alemán "Schwäbische Zeitung", Meuthen pretende pasar al Parlamento Europeo para
ocupar ahí uno de los escaños de la AfD, de lo que según ese medio piensa
informar formalmente al partido el próximo lunes.
La AfD se fundó en 2013
como partido captador del voto eminentemente euroescéptico, lo que no le sirvió
en las generales de ese año para acceder al Bundestag, ya que quedó unas décimas
por debajo del 5 %.
Con la crisis de los refugiados mutó su discurso hacia
la xenofobia y empezó a crecer, hasta lograr acceder en sucesivos comicios a 14
cámaras regionales, del total de 16 "Länder" del país.
Los escándalos,
cismas internas y relevos en la cúpula han sido en este periodo una constante en
el partido, que sin embargo se convirtió en imparable hasta alcanzar el
Bundestag. EFE gc/fpa
miércoles, 1 de noviembre de 2017
Cinco siglos reformando
Luter: la raó no es retracta
Merkel, filla d’un pastor protestant esquerrà que als anys cinquanta va decidir exercir a l’Alemanya comunista, va recordar així la pervivència d’aquell esperit reformista, en l’acte amb què es va tancar l’anomenat Any Luter. Al llarg d’aquests dotze mesos no només s’ha rellançat la figura d’aquest frare, sinó que també s’ha reflexionat sobre punts menys positius del seu pensament –com ara el seu antisemitisme, un factor també prou arrelat en les societats centreeuropees, amb efectes molt més devastadors que el cisma protagonitzat pel frare.
L’Any Luter ha estat ric en exposicions, actes commemoratius i conferències, en què s’ha recollit també l’experiència de l’ecumenisme, el moviment que pretén reagrupar –però sense unificacions forçoses– cristianisme i protestantisme, impulsat pel Vaticà des de mitjan segle passat i que encara té uns quants detalls per ajustar.
L’Alemanya actual veu Luter com una de les seves figures decisives, per l’impacte que van tenir les seves tesis. L’eix era la denúncia de les indulgències –que l’Església catòlica “venia” a qui s’ho podia permetre, a canvi de “rebaixar” als pecadors l’estada al purgatori–. Luter sostenia que la salvació s’obté per la fe, no amb operacions de compravenda, i denunciava una església tan poderosa com corrupta.
En comptes de retractar-se, va refugiar-se en un castell d’Eisenach, prop de Wittenberg, on va consumar la següent provocació: traduir a l’alemany el Nou Testament, per possibilitar l’accés de qualsevol ciutadà als textos bíblics originals, sense filtres eclesiàstics. El text no només va ser un factor essencial per a la difusió del protestantisme, coincidint amb l’invent de la impremta, sinó també per a la sistematització de l’idioma alemany com a llengua vehicular.
El discurs a Wittenberg va ser una mena de pausa enmig de les negociacions del bloc conservador de la cancellera amb Els Verds i els liberals, per aconseguir formar un tripartit que li garanteixi una majoria estable, vist que els socialdemòcrates descarten reeditar la gran coalició amb què Merkel va governar tant en la seva primera legislatura com en la tercera. En aquesta ciutat de l’est d’Alemanya hi van coincidir ahir representants de la plana major política alemanya. A més d’evocar-se la reforma luterana, la cita tenia un aire d’aperitiu per a la tercera setmana de tandes de negociació entre tres formacions que necessiten superar les seves diferències ideològiques.
“No sabem si els fets són com van passar a la història. Però sí que sabem que Martí Luter va engegar un diàleg que va canviar el món”, va sentenciar ahir Angela Merkel en l’acte central del 500 aniversari del 31 d’octubre del 1517, el dia en què se suposa que aquell frare de l’orde de Sant Agustí va clavar a la porta de l’església de Wittenberg les famoses 95 tesis que van sacsejar la dominant Església catòlica. La imatge de Martí Luter enutjat i decidit a denunciar la corrupció eclesiàstica tot clavant a cop de martell aquelles 95 tesis ha estat el referent més repetit sobre el personatge històric, tot i que hi ha dubtes sobre la fidelitat històrica de l’escena. Merkel va al·ludir als qüestionaments entorn de la veracitat d’aquella escena –difosos aquests dies, entre altres, pel setmanari Der Spiegel–. Més enllà de les recreacions literàries o cinematogràfiques del personatge, és clar que Martí Luter va obrir un corrent nou en el pensament cristià del qual no es va voler retractar mai, malgrat totes les pressions eclesiàstiques i polítiques. El resultat va ser l’Església evangèlica, un corrent sense jerarquia centralitzada i amb capacitat per adaptar-se als llenguatges i realitats d’arreu del món, en múltiples variants.
L’Any Luter ha estat ric en exposicions, actes commemoratius i conferències, en què s’ha recollit també l’experiència de l’ecumenisme, el moviment que pretén reagrupar –però sense unificacions forçoses– cristianisme i protestantisme, impulsat pel Vaticà des de mitjan segle passat i que encara té uns quants detalls per ajustar.
L’Alemanya actual veu Luter com una de les seves figures decisives, per l’impacte que van tenir les seves tesis. L’eix era la denúncia de les indulgències –que l’Església catòlica “venia” a qui s’ho podia permetre, a canvi de “rebaixar” als pecadors l’estada al purgatori–. Luter sostenia que la salvació s’obté per la fe, no amb operacions de compravenda, i denunciava una església tan poderosa com corrupta.
En comptes de retractar-se, va refugiar-se en un castell d’Eisenach, prop de Wittenberg, on va consumar la següent provocació: traduir a l’alemany el Nou Testament, per possibilitar l’accés de qualsevol ciutadà als textos bíblics originals, sense filtres eclesiàstics. El text no només va ser un factor essencial per a la difusió del protestantisme, coincidint amb l’invent de la impremta, sinó també per a la sistematització de l’idioma alemany com a llengua vehicular.
El discurs a Wittenberg va ser una mena de pausa enmig de les negociacions del bloc conservador de la cancellera amb Els Verds i els liberals, per aconseguir formar un tripartit que li garanteixi una majoria estable, vist que els socialdemòcrates descarten reeditar la gran coalició amb què Merkel va governar tant en la seva primera legislatura com en la tercera. En aquesta ciutat de l’est d’Alemanya hi van coincidir ahir representants de la plana major política alemanya. A més d’evocar-se la reforma luterana, la cita tenia un aire d’aperitiu per a la tercera setmana de tandes de negociació entre tres formacions que necessiten superar les seves diferències ideològiques.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)