Berlín, 29 jun (EFE).- La afición española se apostó en primera línea de batalla ante la Puerta de Brandeburgo, dispuesta a hacer escuchar el "A por ellos" en plena milla del aficionado berlinesa, desde su condición de "marejadilla" roja en el océano alemán.
"Estamos aquí desde las diez de la mañana y aquí nos quedamos, aunque venga un millón", afirma Jesús, de Orihuela y miembro de la avanzadilla de diez estudiantes "Erasmus" procedentes de varias regiones españolas, que se espera llegue a 40 antes el partido. El "aquí" que defiende Jesús y los suyos, enfundados en banderas españolas, es la primera fila tras la valla ante el escenario principal y pantalla gigante bajo el emblemático monumento, arranque del kilómetro y medio que forma la milla berlinesa. "Willkommen", les da la bienvenida el presentador de las actuaciones que entretienen al personal desde que abrió el recinto, a las diez de la mañana. "¡Holaaaaaaa!", responden un docena de hinchas alemanes en dirección a la afición rival. "De p... madre", responden varios de los Erasmus a la vez, a la pregunta de cómo les trata la hinchada local. "Hasta ahora. Veremos cuando ganemos", añade un simpatizante mexicano, adherido al grupo. La afición española es numéricamente minúscula en la milla berlinesa, acorde con la presencia de esa colonia en la capital alemana -unas 6.600 personas, entre los 3.800 residentes oficiales y gente de paso, como los estudiantes-.
La mayoría se agrupará entre conocidos ante el televisor de casa, otros irán a alguno de los cuarenta restaurantes españoles de la ciudad y muchos más optarán por cualquier otro local de Berlín, donde apenas queda un bar donde no se transmita el partido.
Dar con los colores españoles en la marea de banderas y otros amuletos alemanes de la milla del aficionado no es fácil. Y cuando se logra no siempre se está ante un auténtico hincha español.
La primera banderita, pequeña, resulta ser de una muchacha alemana, Nadine, de 14 años, que lleva asimismo pintados los colores españoles en ambas mejillas. "Voy con España desde el primer día", afirma, mientras su padre, que va con Alemania, sonríe.
La segunda, de una pareja de portugueses, adheridos a España para que "venguen el honor de Cristiano Ronaldo", dice él.
A la tercera va la vencida: una familia entera de turistas, llegada de San Sebastián, con pelucas rojigualdas las dos hijas y camisetas de Donostia, paseando en bicicleta por la zona. "Sí, sí, veremos el partido aquí, igual como hicimos el día que llegamos con el España-Rusia", dice la madre.
A lo lejos se escucha finalmente un "A por ellos", bajo la Puerta de Brandeburgo. "Son chicos de aquí, Erasmus", indica, señalando al combativo grupo. Efectivamente, la "marejadilla roja" llegó a Berlín. EFE
gc/og
| |
domingo, 29 de junio de 2008
Todo Erasmus con la Roja
"A por ellos", en la Brandenburger Tor
sábado, 28 de junio de 2008
Conspiración, sinónimo de paranoia
|
| |
|
Berlín, 28 jun (EFE).- De la canciller Angela Merkel, al "kaiser" Franz Beckenbauer y los medios alemanes: en la potencia futbolística germana se impuso la consigna de admitir fascinación por los de Luis Aragonés, hasta extremos que hacen pensar en trampa para derribar al "favorito". Beckenbauer no se cansa de advertir del poderío español y sus extraordinarios jugadores individuales -y cita a Cesc Fábregas- y le ve como único punto flaco a los españoles la falta, dice, de un capitán como Michael Ballack. El ex internacional alemán y ex guardameta del Real Madrid Bodo Illgner sostiene que Iker Casillas es muy superior a Jens Lehmann. Otro ex madridista y actual "gurú" futbolístico de la televisión alemana, Günter Netzer, insiste en cada comentario suyo en los partidos en explayarse sobre el "juego mágico" español. Merkel ha admitido que la selección de Joachim Löw -al que adora, como demuestra en cuanto puede- no es la favorita en la final y el presidente del país, Horst Köhler, recuerda en el dominical "Bild am Sonntag" que España no ha perdido ni un partido en el torneo. Los titulares de la prensa alemana alaban desde ayer sin reparos la "magia", "fuerza", "creatividad" y "belleza" un conjunto que, para el "Frankfurter Rundschau" sería "el lógico campeón europeo". "Süddeutsche Zeitung" proclama en su portada que España triunfa porque acabó con el "principio del torero". En lugar de centrarse en la genialidad individual se apoya en un equipo de jugadores nacidos tras la era Franco, que no teme jugar en el extranjero y que entiende el principio del "nosotros". Los sesudos comentarios de expertos se salpican con ironías. El popular "Bild" confronta la imagen del príncipe Felipe de Borbón abrazado a la princesa Letizia con la de Merkel festejando a solas. El "Rundschau" publica su test "Viva España" para que el lector mida sus conocimientos sobre la nueva potencia futbolística a través de once preguntas. Entre ellas quién le dijo el "¿Por qué no te callas?" a Hugo Chávez -el rey Juan Carlos, el presidente José Luis Rodríguez Zapatero o el diplomático de la UE Javier Solana. Tanto reconocimiento alemán podría esconder una trampa. El presentador del informativo televisión pública ZDF Stefan Sieber recordaba, antes de explayarse también él en la superioridad hispana, que partir como favorito no es garantía de victoria. En la letra pequeña suele encontrarse la trampa. Todos "admiten" la magia y supremacía de los de Aragonés, pero nadie da perdedor a Alemania. Ni Merkel ni Köhler, por supuesto, porque políticamente no pueden permitírselo. Tampoco Beckenbauer ni el resto de expertos. España sería el "lógico campeón" si no fuera porque su rival es Alemania, prosigue el articulista de la "Frankfurter Rundschau". Unos y otros repiten como un sortilegio la frase de Gary Lineker -"el fútbol es un juego de once contra once donde gana Alemania". Y, además, Alemania cuenta con buenos espías. El ex madridista Illgner "delata" la superioridad de Casillas. Pero los consejos no vienen sólo de jugadores de ayer. Un hombre de la selección y del Real Madrid de hoy, Christoph Metzelder, explica en "Süddeutsche Zeitung" que los españoles tienen "respeto" y hasta "miedo" ante la selección alemana. "Sí, no somos los favoritos", acaba Metzelder, respecto a la final. Lo que remite, de nuevo, a la regla no escrita de que quien no parte de favorito no tiene nada que perder. EFE gc/jag | |
Nuestro Günter
viernes, 27 de junio de 2008
La final más temida
|
Berlín, 27 jun (EFE).- La colonia española de Alemania afronta el dilema de con quién irá el domingo convencida al cien por cien de que futbolísticamente sólo puede estar con los de Luis Aragonés y también de que ocurra lo que ocurra no habrá un "happy end" redondo. Es la final más temida para cualquiera que no está en casa, sobre todo si lleva años, tal vez décadas fuera y ni ha roto con sus raíces ni despotrica del lugar donde vive. "Santo Dios... ¿Y ahora qué hacemos el domingo? ¿Dónde vamos a ver el fútbol? Porque lo veremos juntos, ¿no?", decía Ruth, bióloga valenciana, recién terminado el partido contra Rusia, en busca de cómplices con quien celebrar una hipotética victoria española. La colonia española en Berlín es minúscula comparada con la turca, anterior rival de Alemania en esta Eurocopa. Apenas 3.800 miembros -ampliables a 5.000, contando los no registrados o en tránsito-, frente a los 200.000 germano-turcos. Del medio millón de miembros de la época del "Vente a Alemania, Pepe", en los años 70, se ha pasado a 135.000 en este década, en todo el territorio germano. No se trata ya de inmigrantes llegados con un contrato temporal, sino de profesionales liberales o estudiantes de la "generación Erasmus", a menudo con pareja o cónyuge del país. La identificación con la selección de Luis Aragonés es al cien por cien, pero cuando se entra en cuestiones de identidad se va a medias. "¿Que con quién voy? Con España, claro. Pero vamos a ver...", responde Manolita, andaluza, casada con un alemán y dueña del bar-restaurante "Dos Mares", uno de los pocos locales de Berlín donde ha colgado la bandera española desde que empezó la Eurocopa. "Jugando como ayer sólo puede ganar España. Pero ya lo dijo Gary Lineker: el fútbol es un juego de once contra once donde al final gana Alemania", es la opinión de Luis Rivas, comentarista deportivo el domingo para la televisión alemana Deutsche Welle. "La selección de Aragonés tiene el punto de eficacia y solidez necesaria para que no la derrumbe un soplido de (Michael) Ballack", apunta el experto de la Deutsche Welle. Que la selección de Aragonés está por encima de la de Joachim Löw es algo que ha admitido incluso, por pasiva, la canciller Angela Merkel, al decir que los suyos no parten como favoritos. Quien más quien menos, todo español fue felicitado hoy con respeto por sus colegas, vecinos o familiares alemanes. "Estoy con el corazón partido. Cómo no voy a desearles que pierdan. Pero cómo voy a desearles que ganen", sintetiza, en su contradicción, Thomas Worpus, encargado de otro restaurante español, el "Yo Soy", que para la España-Rusia concentró en su local 120 aficionados de nacionalidad diversa apretujados bajo la pantalla. El dilema del berlinés Worpus y su corazón partido es extrapolable al sentir de muchos españoles. "Yo le digo a Oskar, mi hijo, que pase lo que pase vamos a estar contentos, otros lo ven como que ocurra lo que ocurra lo pasaremos mal por el otro", dice Marina Caba Ral, cineasta hispano-alemana. Marina apuesta por un 3-2 a favor de los de Aragonés, lo mismo que la dueña del "Dos Mares". Enrique Serván, propietario del "Pata Negra", el restaurante del Instituto Cervantes, ve "muchos goles", sin cuantificar, y la Eurocopa, por supuesto, para España. La confianza en Aragonés es extensible a la colonia no berlinesa: "Luis es todo un fenómeno", sentencia Patricio Eijoo, Promotor de Comercio Exterior de la Junta de Extremadura, en Düsseldorf, y hace extensiva esa consideración a su esposa, alemana. De Berlín a la Cuenca del Ruhr, la colonia se prepara para vitorear desde su condición de minoría minúscula a los 'Luis'. La 'milla del aficionado' calcula superar la cifra del medio millón de almas de la semifinal contra Turquía, mientras en el "Dos Mares" calculan que tendrán unos treinta españoles. EFE gc/nam | |
jueves, 26 de junio de 2008
Spanien, wie cool
|
| |
|
Berlín, 26 jun (EFE).- El alemán medio
tiene claro cuál es su rival soñado para la final de la Eurocopa: España, según
el resultado contundente de una encuesta no representativa y a pié de cafetería,
en la ronda de semifinales.
"Yo me pedí España hace semanas, no es cosa de ahora, en el último minuto. Mire, mire", afirma Manfred, un funcionario gubernamental que desayuna su café con pasta en la mantequería Lindner, vecina la Puerta de Brandeburgo. En la mano sostiene una tabla clasificatoria desde la fase de grupos hasta la final, donde entre múltiples tachaduras se apunta a un "Alemania-España" para el domingo. "Rusia 0-España 2", tiene escrito -a lápiz, eso sí-, para la semifinal de la que debe salir el rival de Alemania ante Viena. "España, por supuesto. Por todo: por estrategia, por vigor futbolístico, porque les colaron cuatro a los rusos en el primer partido. Cómo van a perder ahora", sostiene Martin, un óptico sobre los treinta años en Café Einstein, en la céntrica Friedrichstrasse. "La final de la Eurocopa tiene que ser entre europeos de verdad, no entre euro-asiáticos como Turquía o Rusia, faltaría más", apunta un economista, mientras ojea "Financial Times Deutschland". La unanimidad a favor de España parece total, sea por motivos de estrategia futbolística, geopolíticos o de mera empatía. "Aragonés se merece la final", apunta un jubilado, en el mismo café. "Y también por ese chico tan educado, el Ché Fábre-was...", añade, en alusión a Cesc Fábregas. "España, España, por supuesto. Usted es de ahí, ¿no?", reflexiona, como si temiera de pronto haber cometido un desliz descortés. Cada uno aporta su argumento para la encuesta que, además de no representativa es involuntaria y nacida no por iniciativa periodística, sino de las ansias comunicativas del alemán medio la noche anterior en la media parte del Alemania-Turquía. "Finale, Finale... ¡E Viva la España!", corea un trío de hinchas veinteañeros -Tim, Phil y Pauli-, pegados a la pantalla de una cantina mexicana del barrio multiétnico de Kreuzberg. El marcador estaba aún entonces en empate 1-1 ante Turquía. Pero en la cantina no había dudas ni del pase de Alemania ni de quien será el rival, como si eso fuera algo a decidir también por ellos. "España es 'cool'. ¿Como se llama ese 'cooler typ'? Ramos... No, Torres...", duda y mira a sus colegas, en busca de auxilio. "No, no: Ramos, Sergei Ramos, gran tipo, qué tatuajes", dice otro, rusificando el nombre de pila del jugador. La encuesta nacida de la espontaneidad y los nervios ante el empate sigue en el local de al lado, un moderno café turco llamado "Knofi" donde igual sirven caipinrinhas que té de menta fresca. "Estos rusos, que piensan que pueden comprar goles como quien hace oleoductos. Por favor... Hasta aquí está bien... Más, ya no", dice una iraquí. La apuesta clara por España tampoco puede atribuirse a un secreto deseo de ver de rival a alguien teóricamente menos fuerte: "Los rusos son creativos, pero les falla la técnica. Os veo alzando la Eurocopa", sostiene Fatih, capitán de un club de fútbol mixto germano-turco, con el corazón escindido entre la selección de Joachim Löw y la de su tocayo, Fatih Terim. EFE gc/nam | |
miércoles, 25 de junio de 2008
El derby en Kreuzberg
sábado, 21 de junio de 2008
Sobrevivir a la DDR
Una dotzena i mitja de supervivents
Gemma Casadevall
Què en queda del món editorial de la República Democrática Alemanya, la RDA? D’aquell munt d’editors de l’altre costat del Mur que publicaven Christa Wolf, Bertolt Brecht, Stefan Heym, barrejats amb paperassa del Politbüro? Segons Christoph Links, un d’aquells editors, de les 78 cases d’aleshores n’han sobreviscut una dotzeneta, incloses les que es van fundar després de la reunificació, l’any 1990, sobre les runes de l’antic Potenkim de l’Alemanya comunista.
El mateix que ha passat al fútbol es pot aplicar a la literatura. A la primera divisió de la Bundesliga no hi ha lloc per als clàssics de la RDA - -. Les estrelles sorgides de l’est, com Michael Ballack, s’han fet al Bayern Múnich i d’allà van sortir al món –el Chelsea-. Més o menys el mateix passa a les lletres: els autors existeixen, les editorials no.
Links és un dels editors heroics que es pot dir que ha provat tot. Des de la fundació d’una casa pròpia i alternativa, a treballar a la més important de les cases editores de la RDA, Aufbau Verlag.
Sap del que parla, doncs, quan explica en un estudi que ha convertit ara en tesi doctoral per què es va condemnar a l’extinció aquell món editorial. Les autoritats federals van col.locar al capdavant de l’operació privatitzadora un parell d’incapaços i la competència occidental va quedar-se amb les llicències dels grans autors de la RDA.
Despullats, en mans d’incompetents i mal vistos. El desballestament estava cantat.
I a tot això, Aufbau Verlag s’ha ficat de peus a la galleda en un procés d’insolvéncia on el seu amo actual, Bernd F. Lunkewitz, un inversor immobiliari, reclama una indemnització de 50 milions d’euros. de les autoritats federals per „estafa“. De Aufbau, el més gran de la RDA en la dotzeneta de supervivents, probablement només en quedarà el nom. I els autors? Als bons, com Ballack, sempre els quedarà l’oest.
El món per la finestra. Suplement de Cultura, Avui
miércoles, 18 de junio de 2008
A la caza del famoso
martes, 17 de junio de 2008
A la Platja con Air Berlin
El Guru Achim
Gemma C. Serra
Aparentment, l’únic que separa Joachim Hunold, 58 anys i amo d’Air Berlin, dels seus col.legues a Lufthansa, Easyjet o altres companyies aères internacionals és la seva capacitat de resposta. Mentre la majoria ignora, aparca o fa com que s’estudia les demandes dels departaments de Política Lingüística perquè se saludi en català la clientela, Joachim Hunold –senzillament Achim per a amics i fins i tot empleats- respon.
Ho fa en el seu peculiar estil, des del seu „organ“ d’expressió: la revista que Air Berlin deixa col.locadeta als seients dels seus avions perquè el passajer es distregui durant el vol. Què volen aquests catalans? Amb el que costa trobar personal de vol que digui „Hola“ en castellà, ara voldran que fem cursets perquè aprenguin a dir „Platja“ –o „Platscha“, segons la seva transcripció-? Què volen els catalans, amb aquesta fonètica, aquests principis medievals, que construeixen aeroports gràcies als diners de la UE.
El Guru Hunold, l’home que volia ser pilot, presumeix d’haver carregat maletes a un aeropoert abans d’esdevenir l’amo de la segona companyia aèria d’Alemanya. No es deixa donar consells, pels polítics regionals de les Illes, per molt que la seva sigui la més important companyia que aterra als aeroports balears.
El seu estil no és políticament correcte, però és el que fa servir en cadascún dels seus articles aquest guru del trànsit aeri, que a més d’empresari pròsper –dels 400.000 turistes anuals que transportava al 1992 va passar als 14 milions en prop de deu anys- és editorialista apassionat. La seva revista no és com les de Iberia, Lufthansa o altres companyies, on l’amo es limita a saludar. Achim té ànima de columnista. Contra l’ecotasa, contra la llei andiscriminació europea –„aviam si haurem de contractar tothom, o indemnitzar-los, només perquè en una entrevista ens deixin anar que són membres d’una secta o homosexuals…“, escrivia una vegada- o altres mals d’aquest món.
Achim no es mossega la llengua. A sobre, a la seva relliscada anticatalanista respon un ex-diputat d’ERC, Joan Puig Cordón. Converteix en el seu blog l’anagrama de Air Berlin en un muntatge amb la creu gamada i li col.loca el mal nom de Air Goebbels.
Si fins aquí els medis alemanys havien comentat a tall d’anècdota la qüestió, la resposta fa donar la volta a la truita a favor de Hunold. „Spiegel Online“, „Die Welt“, „Financial Times Deutschland“ i el popular „Bild“ –amb edició mallorquina- es fan ressò del „descarrilament“ del polític bloggero. El Guru Achim envia el seu representant a Espanya i Portugal, Alvaro Middelmann, a parlar amb el president mallorquí, Francesc Antich. Tots dos donen per superada la qüestió. Middelmann no rebutja que algun dia a Air Berlin se saludi en català. Però ho veu „difícil“.
Gemma C. Serra
Ho fa en el seu peculiar estil, des del seu „organ“ d’expressió: la revista que Air Berlin deixa col.locadeta als seients dels seus avions perquè el passajer es distregui durant el vol. Què volen aquests catalans? Amb el que costa trobar personal de vol que digui „Hola“ en castellà, ara voldran que fem cursets perquè aprenguin a dir „Platja“ –o „Platscha“, segons la seva transcripció-? Què volen els catalans, amb aquesta fonètica, aquests principis medievals, que construeixen aeroports gràcies als diners de la UE.
El Guru Hunold, l’home que volia ser pilot, presumeix d’haver carregat maletes a un aeropoert abans d’esdevenir l’amo de la segona companyia aèria d’Alemanya. No es deixa donar consells, pels polítics regionals de les Illes, per molt que la seva sigui la més important companyia que aterra als aeroports balears.
El seu estil no és políticament correcte, però és el que fa servir en cadascún dels seus articles aquest guru del trànsit aeri, que a més d’empresari pròsper –dels 400.000 turistes anuals que transportava al 1992 va passar als 14 milions en prop de deu anys- és editorialista apassionat. La seva revista no és com les de Iberia, Lufthansa o altres companyies, on l’amo es limita a saludar. Achim té ànima de columnista. Contra l’ecotasa, contra la llei andiscriminació europea –„aviam si haurem de contractar tothom, o indemnitzar-los, només perquè en una entrevista ens deixin anar que són membres d’una secta o homosexuals…“, escrivia una vegada- o altres mals d’aquest món.
Achim no es mossega la llengua. A sobre, a la seva relliscada anticatalanista respon un ex-diputat d’ERC, Joan Puig Cordón. Converteix en el seu blog l’anagrama de Air Berlin en un muntatge amb la creu gamada i li col.loca el mal nom de Air Goebbels.
Si fins aquí els medis alemanys havien comentat a tall d’anècdota la qüestió, la resposta fa donar la volta a la truita a favor de Hunold. „Spiegel Online“, „Die Welt“, „Financial Times Deutschland“ i el popular „Bild“ –amb edició mallorquina- es fan ressò del „descarrilament“ del polític bloggero. El Guru Achim envia el seu representant a Espanya i Portugal, Alvaro Middelmann, a parlar amb el president mallorquí, Francesc Antich. Tots dos donen per superada la qüestió. Middelmann no rebutja que algun dia a Air Berlin se saludi en català. Però ho veu „difícil“.
miércoles, 11 de junio de 2008
El reportero de las golosinas
Un alto, entre Badajoz y Lisboa
Olivença,
el pont trencat amb Portugal
„Jo
mateix vaig portar la pedra del monument a l’agermanament de Elvas i Olivença,
dues ciutats bessones a banda i banda del riu. L’una portuguesa, l’altra espanyola.
O totes dues portugueses, segons es miri“, diu Antonio Joao Machado, un
treballador d’Elvas, mentre el seu nét, també Antonio, juga al fútbol al costat
de la „seva“ pedra, triangular i banca, plantada enmig d’un descampat al costat
d’una església. Des del descampat del monument, plantat a la banda portuguesa,
es veu el pont trencat d’Ajuda, construit en 1509 per comunicar Elvas i Olivença
i testimoni d’un seguit de guerres entre Portugal i Espanya. Després d’uns
quants estralls, el 1709 va quedar definitivament partit a cop de bombes. Així
continua, malgrat que al cantó espanyol hi ha un cartell del Ministerio de Fomento
que „n’anuncia“ la reconstrucció, d’acord a una llei del patrimoni artístic de
1985. No és que el ministeri espanyol es limités a penjar el cartell i oblidés
el cas. Les obres van ser adjudicatdes i van començar, hi ha un bon tram de
pont restablert. Però abans d’arribar al mig del Guadiana s’aturen, mentre que
per la banda portuguesa tot continua com cinc segles enrera: una ruỉna, sense
indicis ni cartells anunciant-ne la restauració.
El
vell pont trencat d’Ajuda és un símbol en pedra de la complexa història d’aquest tram del Guadiana
a l’alçada d’Olivença, una ciutat petita i cuidada a uns 24 kilómetres de
Badajoz i a set de la frontera amb Portugal.
Antonio
no exegera quan diu que Olivença i Elvas són bessones, més que agermanades. Olivença
és una ciutat de carrers i parets blancs, amb balconades i escuts d’esperit
portugués que remeten el seu origen. El seu principal monument i imàn turístic són
les imponents muralles i torres construỉdes al segle XIV pel rei Joan II de
Portugal, ara sota la protección de la mateixa llei del patrimoni artístic que
va voler aplicar-se al pont d’Ajuda, però que va quedar a mitges.
Olivença
va ser portuguesa des de 1297 fins al 1801. Les tropes de Manuel Godoy se la
van annexionar en l’anomenada Guerra de les Taronges, aquell any, i després van
voler segellar la nova sobirania amb el Tratat de Badajoz. Portugal mai no el
va reconéixer, però tampoc no n’ha recuperat la sobirania, malgrat que el 1815,
en el congrés de Viena, els mitjancers internacionals van recomanar-ne a
Espanya la devolució. De la mateixa manera que Lisboa mai no va reconéixer l’annexió,
Espanya va ignorar la recomanació.
Olivença
o Olivenza, aquesta és la qüestió. Dels arrels portuguesos no n’hi ha cap
dubte, una altra cosa és la sobirania. L’alcalde de la ciutat, Manuel Cayado,
manté la mateixa línea que el seu antecessor i correligionari, el socialista
Ramón Rocha, que va governar a l’Ajuntament durant 28 anys fins al seu relleu
l’any passat. Olivenza va ser portuguesa durant més de 500 anys (del 1298 al
1801) però és espanyola des de fa més de 207 anys. Aquest dos segles llargs han
portat a la ciutat prosperitat, recorda l’alcaldia. La reivindicació
sobiranista és cosa del passat, ningú no vol espatllar les excel.lents
relacions bilaterals amb una qüestió a sobre regulada, de forma natural, pel
traçat natural del Guadiana.
El
vell pont d’Ajuda continua pendent de reconstrucció. Les obres del Ministerio de
Fomento van quedar paralitzades per una demanda
portuguesa que les considerava atemptatori contra les seves pròpies
lleis del patrimoni. Dos-cents metres més enllà n’hi ha un de nou, destinat al
tràfic rodat, que compleix perfectament la seva funció comunicadora i que, com
la resta de la frontera entre els dos paỉsos amics i socis, es traspassa sense
cap altre tràmit que donar una ullada al cartell indicador de „Portugal, 1
Km.“, a una banda, o „España, 1 Km.“, a l’altra, sobre la bandera de la UE. El
pont nou, de 345 metres i estructura moderna, sense filigranes estètiques ni
cap encant, va ser inaugurat el 2000 per iniciativa dels ajuntaments d’Olivença
i Elvas, que van optar pel pragmatisme, mentre la reconstrucció del vell
continua paralitzada com a testimoni del conflicte mai resolt.
Per
al ministeri d’Exteriors espanyol no hi ha cap qüestió territorial a aclarir. Oficialment,
Portugal manté la seva reivindicació d’acord a l’article 5-A de la seva
Constitució que reconeix com a propi aquest territori. Però Lisboa ho reclama
„a la portuguesa“ –és a dir, amb nostàlgia, sense plantejar-ho en termes
d’exigència-. I la qüestió ha quedat així adormida a banda i banda del
Guadiana.
Portugués,
per turistes i immigrants
Les
banderes espanyola i extremenya són per tot arreu, sigui a l’alcaldia o a les Bodegues
Ajuda, prop del pont. Als treballadors portuguesos no els interessen les reivindicacions
anacròniques, sinó que els donin feina, diuen a la seu del PSOE. I evidentment,
els qui tenen terres i dominis vinyenters a aquesta regió mimada per a la
producció vinícola no volen ni sentir parlar „d’històries passades i
enterrades“, expliquen els seus veỉns del PP, a l’altra banda del carrer on
també hi ha l’alcaldia socialista.
„A
Portugal es pateix més durament la crisi que a Espanya“, explica Maria Costa,
una florista d’origen portugués que ha tancat la botigueta a Elvas per instal.lar-se
a l’altre cantó del Guadiana. Als carrers només se sent portugués en boca dels
cambrers o els treballadors de la construcció, els nanos no l’estudien a l’escola i els seus pares se senten
orgullosos de ser tan espanyols com els habitants de Badajoz.
Olivença, una ferida oberta fora de l’agenda
bilateral
G.C.Serra
Pregunta.- A la seva organització se la
vincula amb movimients nacionalistes arrelats en la dictadura de Salazar…
Resposta.- Això és del tot fals i lamentable,
és una versió difosa per wikipedia i altres pàgines d’internet contra la que no
podem lluitar. Es cert que el Grupo es va fundar durant la dictadura, però des
de sempre hi hem tingut intel.lectuals i polítics de totes les tendències. Representem
a tot Portugal. La causa d’Olivença ha agrupat tant a escriptors com Aquilino
Ribeiro, fora de tota sospita, com a generals l’oposició com Humberto Delgado,
exiliat i assassinat després precisament prop de Badajoz pels serveis secrets.
També hi tenim historiadors com Carlos Luna, que han documentat els fonaments
històrics i jurídics de la nostra reivindicació.
P.- I quins son aquests fonaments i per què
els defensen avui, en la Europa sense fronteres?
R.- Des de la meva perspectiva, la del
jurista, l’annexió espanyola de Godoy va ser aleshores i continua sent
il.legal. Hi ha a més un reconeixement internacional de la sobirania portuguesa,
de 1815, cosa que ens permet dir que Olivença és un territori ocupat il.legalment.
Així ho defensem i així ho veu també la majoria dels partits parlamentaris
portuguesos, que el 2005 van recolzar una demanda presentada per nosaltres a
l’Assemblea de la República, apuntalada en 8.000 firmes.
P.- I quins efectes pràctics va tenir aquesta
demanda?
R.- Des del ministeri d’Exteriors espanyol hi
va haver un silenci total. Per part portuguesa, la reacció es podria definir
irònicament de serena i minimalista.
P.- Es a dir, que ningú no vol tocar la
qüestió. Per què?
R.- Per no complicar les relacions bilaterals.
O perquè els propis polítics portuguesos no es volen embolicar a defensar
l’articulat de la seva Constitució.
P.- El cert, però, és que el conflicte
d’Olivença sembla una cosa més aviat nostàlgica. Als seus carrers no se sent
parlar portugués, els joves que estan asseguts aquí, a la Casa do Alentejo,
tampoc no saben ben bé per què hi ha aquí una Sala Olivença ni per què hi ha
qui reivindica aquesta sobirania.
R.- Per a molts portuguesos, Olivença continua
sent una ferida oberta, només que no tenim una forma virulenta d’expressar
aquesta defensa de la nostra identitat, com si tindrien potser vostès, els
espanyols. Que no es parli portugués vol dir que va triomfar la política
espanyolitzadora de Franco, que volia erradicar altres llengües, com va fer amb
la catalana, posem per cas.
P.- Resposta minimalista portuguesa, silenci
total espanyol… La reivindicació sobiranista té poques perspectives d’èxit. Com
veuen la proposta de convertir Olivença en una euroregió de sobirania
compartida?
R.- És una proposta que està arrelant en
alguns àmbits portuguesos, entre bloggers i iniciatives semblants, també al propi territori espanyol. Nosaltres
defensem una Olivença culturalment, jurídicament i políticament portuguesa.
Però si del que es tracta és d’arribar a uns mínims i que això vulgui dir
incloure la qüestió d’una vegada a l’agenda diplomàtica bilateral, doncs
endavant.
jueves, 5 de junio de 2008
Tiranía infantil
Els dèspotes petitons
Gemma Casadevall
Hi ha qui triomfa sense ajustar-se al guió. Mentre polítics i sociòlegs alerten de l’evolució demogràfica a paỉsos de baixíssims índex de natalitat, com Alemanya, d’altres semblen voler fer desistir els poquets que s’animen a tenir fills. Aquest és el cas del psiquiatre infantil Michael Winterhoff i el seu „Warum unsere Kinder Tyrannen werden“ –„Per què els nostres fills esdevénen tirans“, a Güterloher Verlagshaus-, en el tercer lloc dels llibres de no ficció més venuts. Els fills no són criaturetes simpàtiques que ens arreglen el dia amb un somriure, sinó dèspotes malcriats que dominen els pares, els exprémen i els prenen el pél.
Els nens d’avui no se subjecten a les regles que els pertocaria. La tendència a voler ser vistos pels fills com el „co.lega“, no com l’adult repressor, ha precipitat el que Winterhoff qualifica de „fi de la infantesa“.
S’equivoca qui pensa que aquesta tesi no té cap possibilitat d’èxit en un món en qué el nen és sobretot víctima –de maltractaments, precarietat social, malalties…-. Winterhoff no només ocupa espais preferents en les llistes dels més venuts –potser un munt d’adults martiritzats el llegeixen en secret-, sinó que a més ha desfermat un allau de pares que surten de l’armari i busquen el consell d’aquest professor de Bonn. El popular diari „Bild“ ha dedicat a la tirania infantil una sèrie d’articles que incloia una consulta telefònica amb Winterhoff. Hi havia qui explicava exemples dels seus dèspotes domèstics –del tipus „el meu nen es menja les ungles, què faig“ o „la meva nena vesteix de negre i escolta música horrible“-, d’altres plantejaven qüestions serioses, com l’autisme i la violència escolar. Tot un maremàgnum de tiranies. La fi de la infantesa.
El món per la finestra. Suplemento de Cultura, AVUI
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
