El escudo, que todo lo hermana

L’escut antimíssils, ara més que mai

Gemma C. Serra

Polònia s’ha repensat les seves recances a l’escut antimíssils que els Estats Units volen desplegar al seu territori i al de la República Txeca per protegir el món occidental d’un atac de l’Iran, de Corea o d’altres perills pitjors. De cop, el seu primer ministre, el lliberal Donald Tusk, ja no ho veu tan malament i parla de deixar-se ajudar per Washington en la modernització de l’exèrcit polonès.

El conflicte entre Geòrgia i Moscou, les imatges dels blindats rusos avançant per les carreteres i de la població civil fugint de casa ha precipitat aquest canvi de perspectiva de Tusk.

Fins ara, el primer ministre s’havia situat a les antípodes polítiques del seu president, el conservador i populista Lech Kaczynski, partidari des de sempre de l’escut i de tot allò de bo que pugui venir dels Estats Units. De cop, Tusk i Kaczysnki han parlat amb una sola veu i han criticat „l’imperialisme i procediments revisionistes“ de Moscou. Plegats com mai i fent costat el president georgià, Mijail Saakashvili, esdevingut símbol i víctima de la lluita de les ex-repúbliques soviètiques contra el poder militar que continua exercint Moscou.

Tusk ha donat un gir a la seva política contrària a l’escut antimíssils. No d’una manera categòrica, encara, però sí prou il.lustrativa de la por que s’ha encomanat entre els paỉsos de l’est d’Europa a la potència militar rusa.

El primer ministre polonès, home moderat al capdavall, i decidit a refrendar les iniciatives de la Unió Europea, va actuar amb discreció i sense desmarcar-se de la línia comuna dels seus socis. El president Kaczynski, en canvi, a qui mai no ha fet por això de topar amb Brussel.les, va aprofitar la tensió per recordar que ell ja ho deia, que Moscou és i serà un perill.

Es va ficar la capa del líder solidari i es va arribar a Tiflis per fer costat Saakashvili no només amb paraules, sinó amb imatges explícites. Acompanyat de tres socis més de la UE, els líders de les Repúbliques Bàltiques –Letònia, Estònia i Lituània-, més d’un altre que voldria ser-ho, Ucraỉna, el president polonès va improvisar de cop un grup fins ara poc vistós i no sempre tan compacte de paìsos que necessiten un escut protector Made in USA.

Sigui per protegir-se de l’Eix del Mal, sigui perquè ho vegi Moscou, principal enemic de qualsevol instrument militar que signifiqui reforçar la presència dels EUA a l’est d’Europa que un dia va ser seu.

El conflicte entre Geòrgia i Moscou, les imatges dels blindats rusos avançant per les carreteres i de la població civil fugint de casa ha precipitat aquest canvi de perspectiva de Tusk.

Fins ara, el primer ministre s’havia situat a les antípodes polítiques del seu president, el conservador i populista Lech Kaczynski, partidari des de sempre de l’escut i de tot allò de bo que pugui venir dels Estats Units. De cop, Tusk i Kaczysnki han parlat amb una sola veu i han criticat „l’imperialisme i procediments revisionistes“ de Moscou. Plegats com mai i fent costat el president georgià, Mijail Saakashvili, esdevingut símbol i víctima de la lluita de les ex-repúbliques soviètiques contra el poder militar que continua exercint Moscou.

Tusk ha donat un gir a la seva política contrària a l’escut antimíssils. No d’una manera categòrica, encara, però sí prou il.lustrativa de la por que s’ha encomanat entre els paỉsos de l’est d’Europa a la potència militar rusa.

El primer ministre polonès, home moderat al capdavall, i decidit a refrendar les iniciatives de la Unió Europea, va actuar amb discreció i sense desmarcar-se de la línia comuna dels seus socis. El president Kaczynski, en canvi, a qui mai no ha fet por això de topar amb Brussel.les, va aprofitar la tensió per recordar que ell ja ho deia, que Moscou és i serà un perill.

Es va ficar la capa del líder solidari i es va arribar a Tiflis per fer costat Saakashvili no només amb paraules, sinó amb imatges explícites. Acompanyat de tres socis més de la UE, els líders de les Repúbliques Bàltiques –Letònia, Estònia i Lituània-, més d’un altre que voldria ser-ho, Ucraỉna, el president polonès va improvisar de cop un grup fins ara poc vistós i no sempre tan compacte de paìsos que necessiten un escut protector Made in USA.

Sigui per protegir-se de l’Eix del Mal, sigui perquè ho vegi Moscou, principal enemic de qualsevol instrument militar que signifiqui reforçar la presència dels EUA a l’est d’Europa que un dia va ser seu.

La enviada especial a Tsevié

Togo, la Cuba africana

Gemma C. Serra

Mentre Fidel Castro defensa el récord mundial de permanença en el poder de la mà del seu germà Raúl, a Togo hi ha un cas semblant amb el clan de Gnassingbé Eyadéma. Va arribar a la presidència per un cop d’estat, l’any 1967. Fa dos anys va morir el dinosauri africà i els militars van passar el càrrec al seu fill, Faure Gnassingbé. L’hereu s’ha compromés a consultar les urnes. Primer va convocar el poble el 24 de juni, després ho va ajornar al 5 d’agost i ara ho ha tornat a deixar per a la tardor. Sense procés democràtic no hi ha ajut, diuen el G-8 i la UE. I la població espera, exhausta.

Organitzar unes eleccions netes, transparents i pacífiques no és fàcil en un país que dos anys enrera va viure dies i dies d’aldarulls i violència, amb més d’un centenar de morts, en voler  impugnar l’oposició, per fraudulentes, unes presidencials en què Faure Gnassingbé es donava per guanyador, immediatament després de mort el pare. Les imatges de barricades incendiàries i dels enfrontaments entre els opositors i els acòlits del president armats amb matxets són, probablement, les últimes que les agències internacionals han difós d’aquest país de poc més de sis milions d’habitants, veí de Ghana, Benin i Burkina Faso. Al marge de que Togo va estar al Mundial de Fútbol 2006 i que la nòvia d’Albert de Mònaco, Nicole Coste, és togolesa, és dífícil trobar altres informacions recents relacionades amb aquest país africà.

Togo és una dictadura africana, mentre que Cuba és el que és, un cas únic en el món. Al marge dels récords de permanència dels respectius clans, hi ha però altres similituds. Principalment, el cansament d’una població que s’ha d’inventar el dia a dia del no res i que espera la sortida democràtica per trencar el cercle viciós de l’aỉllament.

Lomé, la capital togolesa, és una ciutat lletja, bruta i caòtica, com aconstumen a ser-ho els globus urbans africans. Hi viuen uns 700.000 habitants, la majoria d’ells en barriades perifèriques i slams amb greus problemes de salubritat. Aquests dies, els anuncis de Faure presentant-se com a „l’home nou“ a l’electorat s’alternen amb els més comuns i també institucionals de la lluita contra la malària i el SIDA, mentre es reforça la presència de l’exèrcit cada cop que l’oposició convoca una manifestació.

Aparentement, Togo és un exemple de convivència pacífica multiètnica dins el context de conflictes i genocidis del continent. Hi conviuen quaranta ètnies –les principales, l’ewé i la kabiyé- i una vintena de religions –des de la catòlica, protestant o musulmana a les autòctones animistes, en tota la seva varietat-. Passejar un diumenge per Kpalimé, Tsevié o alguna altra ciutat de províncies, molt més „humanes“ que la capital, és assistir a una esplèndida desfilada de colors i càntics als voltants de les esglésies, mentre una mica més amagats se celebren rites vudús. Tothom hi és benvingut –„bien arribée“, és la frase amb que es rep el visitant-, la convivència és aparentment armònica.

„Ebayéma va sobreviure a conspiracions internes i atemptats i fins i tot a l’accident d’avió que va patir el 1974 i del que ell va ser-ne l’únic supervivent. Això seria cosa del destí, la resta és una barreja de complicitat entre l’antic poder colonial francès i la repressió actual“, explica un periodista de „letogolais.com“, un dels òrgans de l’oposició. L’ètnia kabiyé ho controla tot: des de l’administració a la policia, els serveis secrets, els mitjans de comunicació i l’exèrcit, omnipresent a tot el país.  Les denúncies de les ONG sobre tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans trenquen aquesta imatge d’aparent harmonia a l’Africa més oblidada.

Mentre la veỉna Ghana viu una certa prosperitat econòmica i Benin es consolida com un dels paỉsos més mimats de la zona pel Fons Monetari Internacional, Togo continua esperant la seva oportunitat. „Tot això canviarà aviat. La comunitat internacional vol creure en els avenços de Togo i a Faure representa un estil nou de fer política“, explica Philippe Perdrix, periodista de „Le Jeune Afrique“. Faure ha fet carrera universitària entre Paris i Washington i en dos anys ha aconseguit llimar una mica els durs perfils de la dictadura heredada del pare.

L’exèrcit es va encarregar d’ofegar les manifestacions d’abril de 2005 després de les eleccions presidencials amb què Faure volia la legitimitat democràtica. Part de l’oposició va tornar-se a l’exili, barrejada amb els prop de 40.000 de togolesos que van fugir de la violència en direcció als paỉsos veỉns.  Les manifestacions d’aleshores van ser una batalla campal, desfermada per la ira de l’oposició que no volia veure com el president d’afermava al càrrec que li van donar els militars, mort el febrer d’aquell mateix any.

Exigien eleccions nétes, cosa que Togo no ha tingut encara malgrat que va deixar de ser una colònia francesa l’any 1960. Set anys després de la independència va passar a mans de Gnassingbé Eyadéma i aquest va restar al poder fins la seva mort, 38 anys després. El va succeir Fauré, perquè així ho va decidir l’exèrcit i el seu clan. I el nou president va convocar aquell simulacre eleccions en un intent d’obrir-se a l’exterior i convèncer la Unió Europea, que des del 1993 mantenia suspesa la cooperació amb aquest país decidida el 1993. No ho va aconseguir.

„L’home nou“ togolés vol ara, per segona vegada, la benedicció democràtica internacional emparat en els passos fets després de l’esclat de violència del 2005. Pressionat per la Unió Africana, que va qualificar el relleu presidencial de „cop d’estat“, va  crear un govern d’unitat. A més de la seva Unió del Poble Togolès (APT), hi va posar com a primer ministre Yaowi Agbohibo, ex-opositor. D’altres, però, van rebutjar participar-hi, com ara el principal líder de l’oposició radical, Gilchrist Olympio, etern enemic del clan.

La UE vigila

La UE ha donat un vot de confiança a Faure i ha destinat 13,6 milions d’euros a la preparació de les eleccions, on enviarà un centenar d’observadors. „Amb aquesta operació, formalitzem el desplegament a Togo d’una missió internacional i independent d’observació, primer pas cap a la normalització de les nostres relacions“, explicava Joao Melo de Sampaio, encarregat d’aquesta missió. Faure, per la seva banda, va crear la Comissió Electoral Nacional Independent (CENI) per a preparar els primers comicis „néts“ de la història de Togo.

La necessitat d’actualitzar el cens ha estat el motiu donat pel CENI per ajornar per dos cops consecutius en menys de vuit setmanes la convocatòria electoral. Han estat necessaris dos recomptes successis, pel darrer dels quals es va marcar la data límit del 17 d’agost.

L’oposició diu que el CENI està controlat pel clan de Faure. I els togolesos van començar a perdre les esperances dissabte 4 d’agost, després que es prohibís una manifestació organitzada en memòria del qui va ser líder del Partit Socialista Panafricà, Tavio Amorin, assassinat quinze anys enrera. L’exèrcit es va escampar per tot Lomé per impedir concentracions il.legals, amb imatges de setge policial que recordaven el que va passar el 2005. L’oposició intentava organitzar una altra manifestació „contra la impunitat“ d’aquest i altres assassinats. Faure, d’acord amb els seus intents de presentar-se com un polític nou malgrat pertànyer al clan, iniciava així mateix una campanya contra la violència i apel.lava els togolesos a no caure en „temptacions desestabilitzadores“ del passat.     

Ni democràcia ni fútbol

Deixar en suspens les eleccions és dur, però encara més ho és deixar el país sense fútbol. Togo, com la resta d’Africa, viu amb passió tot allò que té a veure amb aquest esport, especialment després d’haver estat als Mundials de Fútbol 2006, a Alemanya, i també de cara als propers Mundials, a Sudàfrica, el 2010.

A qualsevol poble de Togo es passen retransmissions en viu de totes les lligues europees, tots els caps de setmana, i quan no n’hi ha es recorre a les repeticions en diferit. El futbol és una finestra a l’exterior, per a molts l’única possibilitat de veure món.

Aquesta finestra va quedar tancada, de cop, el passat juliol, en suspendre el govern les activitats de la Federació Togolesa. El motiu: la corrupció generalitzada a aquest estament i especialment del seu president, Tata Adagio Avlessi, que ha quedat inhabilitat per vuit anys.

Avlesi havia assumit el càrrec el gener, en substitució de Rock Gnassinbé, el germà del president. 

Les eleccions han quedat ajornades dues vegades, el fútbol ha tornat a Togo. Un mes després de la suspensió, la Federació autorizava a principi d’agost la represa del campionat nacional de lliga. Ni les dictadures africanes gosen apretar tant el poble.

Temblemos

La bombolla i el dòmino immobiliari

Gemma C. Serra

Dos termes dominen els comentaris dels experts financers aquests dies: bombolla immobiliària i efecte dòmino. El Banc Central Europeu va reaccionar a la crisi del mercat hipotecari dels Estats Units i el fantasma d’un „dilluns negre“ a les Borses injectant diners com no s’havia fet ni després de l’atemptat de l’11 de setembre. La recepta del BCE era aturar el pànic i mostrar sang freda. Passat l’ensurt, resta la pregunta de quan esclatarà la següent bombolla hipotecària, aquest cop a Europa.

Als Estats Units es produeix un terratrèmol financer anunciat, en esclatar la bombolla immobiliària alimentada per les hipoteques „subprime“, i el primer que acud a tapar forats és el Banc Central Europeu (BCE), garant de l’estabilitat a la zona euro. Per qué? Per dos motius, bàsicament: d’una banda, la implicació de part de la banca europa en aquest mercat no tan llunyà; de l’altra, per la por a la por. Es a dir, a l’efecte dòmino.

La pèrdua de confiança és el pitjor dels mals en el capriciós món de les finances, borses i bancs, no tan sols a Estats Units, on bona part dels crèdits són dels dits d’alt risc, sinó també a Europa, on aquesta fòrmula està guanyant terreny en la mesura en que s’infla i infla, també, la bombolla immobiliària i s’apugen els interessos bancaris.
El BCE, conscient d’aquesta realitat, va injectar entre dijous i dilluns de la setmana anterior més de dos-cents mil milions d’euros per garantir la liquidesa de les institucions creditícies i eliminar, o apaivagar, els efectes del terratrèmol dels EEUU. Primer van ser 94,8 mil milions, dijous dia 9; divendres següent en van venir 61,0 mil més i dilluns, 13, quan alguns temien un nou „dilluns negre“, va injectar uns altres 47,6 mil milions.
Tanta liquidesa addicional no s’havia produỉt ni quan la por es va escampar pels mercats internacionals, l’endemà dels atemptats contra les Torres Bessones -69,3 mil milions-. En aquell cop, es responia a un atac sobtat i impossible de calibrar, almenys pels mercats financers. Ara, s’ha respost a una crisi anunciada, que segons tots els experts ens expliquen ara es veia venir des de 2006, quan va començar a caure el preu de la vivienda als EEUU i, en canvi, a apujar-se els tipus d’interés.

La generositat del BCE

Rellevant és, també, el fet que aquests més de 200 mil milions canalitzats des de la central del BCE a Fránkfurt, amb ajut d’altres bancs, suposen el 70 per cent del total aportat per altres institucions monetàries mundials, inclosa la Reserva Federal dels EEUU i l’equivalent del Japó.

Quan alguna cosa esclata als Estats Units tremola Europa, perquè sap que és l’anunci del que pot passar pot després a Europa. Els uns en diuen efecte dòmino, els altres li apliquen el de contagi. Per a Ulrich Kater, anal.lista del DekaBank, la conseqüència immediata per al ciutadà corrent del que ha passat és que probablement ara li costarà més que el banc li „confiỉ“ diners per comprar-se un pis. Per a Wolfgang Gerke, conseller de la Borsa de Fránkfurt, la reacció del BCE il.lustra fins a quin punt es tem l’efecte dòmino i també el grau d’inseguretat creat per la manca de transparència dels bancs europeus que, poc a poc, han anat adquirint participació en alguns d’aquestes entitats „subprime“ que ara es veuen tan perilloses.
Es el vell problema del món bancari, aplicat aquest cop al mercat immobiliari. Si tothom retira la confiança, el joc es talla; si tothom deixa de comprar, esclata la bombolla.
El creixement de les hipoteques „subprime“ no és un problema exclusiu dels Estats Units. La bola dels  prèstecs a persones d’ingressos dubtosos va començar a rodat quan els tipus d’interés eren baixos i tothom volia comprar. Aquesta situació va afavorir que tothom es decidís a deixar de ser llogater per a passar a propietari d’un pis. Pensava que a poc que anés estirant els diners arribaria a l’estatus de propietari. Ara resulta que els tipus s’apugen, que el preu de la hipoteca també ho fa i que finalment el mercat immobiliari deixa de rutllar, perquè no hi ha compradors per a vivenda tan cara i amb hipoteques igualment més cares. Una qüestió que „sona“ molt propera a més d’un hipotecat espanyol, per exemple.
Una situació que no s’observat només al Regne Unit, prototip europeu de mercat immobiliari amb la bombolla a punt d’esclatar, i sinó que també es perfila per a Espanya,  apuntava la setmana passada „Die Welt“, com a resultat d’una enquesta entre els experts respecte als paỉsos de la zona euro en perill. Els preu de la vivenda s’havia apujat a Espanya més encara que ho va fer als Estats Units, abans que comencés el procés invers, i la ralentització observada en els últims temps d’aquest fenòmen es pot interpretar com un primer efecte d’aquesta por al creixement dels tipus d’interés. Tres milions de famílies espanyoles pateixen ja dels efectes d’aquesta necessitat de „rascar-se la butxaca“ cada cop més avall, per l’evolució de la seva hipoteca o altres crèdits.

La complicitat de la banca europea

 A aquest efecte dòmino  per al ciutadà corrent s’afegeix un altre problema més profund i ménys transparent. Els bancs europeus, neguitosos per fer-se amb una part del mercat creditici dels Estats Units, quan funciona tan bé i donava tans diners, també hi van ficar cullerada. Primer, per la via del sector hipotecari dit seriós. Després, hi van incloure la resta, fins i tot alguns d’aquests bancs especialitzats en crèdits d’alt risc. Ara resulta que la festa s’ha acabat, que no donaran els guanys que esperaven i, en canvi, sí molts de deutes.

Homebanc, un dels noms relacionats amb el terratrèmol hipotecari dels Estats Units, té entre els seus creditors el Deutsche Bank i el Commerzbank, tots dos a Alemanya, així com el BNP Paribas francès, segons „Der Spiegel“. Aquests bancs dits seriosos no volen donar xifres, de moment, dels perjudicis econòmics que els ha provocat. Ni tan sols els experts de Frànkfurt s’arrisquen a donar una xifra sobre aquesta qüestió, però poc a poc d’alguns d’aquests bancs alemanys han sortit càlculs en comptagotes prou il.lustratius: el WestLB admet haver invertit uns 1,25 mil milions d’euros en hipoteques concedides a clients dits „poc creỉbles“, el Postbank –banc postal- parla d’uns 800 milions. El Commerzbank dóna com a xifra 1,2 mil milions d’euros invertits en aquest mercat dels EEUU. Sense transparència bancària és difícil d’evaluar fins a quin punt la reacció del BCE no té a veure directament amb aquesta „complicitat“ de la banca privada europea en els „subprime“, a més de la voluntat de donar confiança al mercat.
El BCE ha injectat confiança i liquidesa, ha mantingut el pols i dominat la situació. Al marge d’això, es considera que podria tirar-se enrera la nova pujada dels tipus d’interés que s’havia pre-anunciat per al setembre, una setmana enrera
La inseguretat creada per la situació de „complicitat“ de la banca europea és immensa i la punta de l’iceberg té un nom: l’IKB, el Banc de la Indústria Alemany. En plena tempesta per l’esclat de la bombolla hipotecària dels EEUU, la fiscalia de Düsseldorf va obrir sumari contra aquest banc per sospita de frau. Acabava de presentar els seus pronòstics de guanys per a 2007, que evaluava en 280 milions d’euros, però sembla que s’havia „oblidat“ d’incloure en els pronòstics les inversions en hipoteques d’alt risc als Estats Units. Les accions del banc van caure en picat, és clar, però al marge d’això va sorgir la qüestió de quants altres bancs, que també han presentat recentment els seus bonics exercicis, no hauran de „corregir“ també aquestes xifres, com a efecte d’un terratrèmol l’epicentre del qual, fins ara, s’ha situat als Estats Units.

Reversionada

„Era un bon moment per ressucitar l’Elvis Roig“

Leopolg Grün, director de „Der rote Elvis“

Gemma C. Serra

 

Leopold Grün, nascut l’any 1968 a Dresde, ha estrenat aquests dies el seu primer documental llarg, „Der rote Elvis“, l’“Elvis Roig“, un film que recupera la figura de Dean Reed, cantant, actor i cowboy nord-americà que va deixar Hollywood per seguir Salvador Allende i Arafat i que va morir amb 48 anys a un llag del Berlín comunista.

Pregunta.- Qui era en realitat Dean Reed?

Resposta.- Doncs era un personatge polivalent, aclamar per multituds al món comunista però un desconegut a la seva órbita occidental. Un tipus una mica ingenu, que va abraçar-se de debó a la causa comunista, es va ficar en campanya amb Allende i va esdevenir una mena de mascota pels comunistes perquè representava l’home dels EEUU que rebutja el seu país i crema la seva bandera.

P.- Se li deia l’Elvis roig només perquè tenia una veu semblant?

R.- Dean va començar com a cantant country amb una veu molt semblant i segurament no hauria passat d’un imitador més del de Memphis si no hagués fet aquest tomb a la seva vida.

P.- Al seu film recull imatges de Reed al Xile d’Allende, però també de després, a la època de Pinochet. No va tenir problemes amb la dictadura?

R.- Read va quedat marcat de per vida amb la mort d’Allende i va tornar-hi després, l’any 1983. El règim li ho va prohibir, però ell va cantar davant els miners el seu „Venceremos“. No li va passar gran cosa perquè al capdavall tenia passaport dels EEUU, és clar.

P.- De Xile va passar a la Alemanya comunista…

R.- Amb uns quants paỉsos pel mig. Líban, la Unió Soviètica, molts dels seus satèl.lits. Ell es va considerar un berlinés d’adopció i el règim de l’est el va convertir en un dels seus artistes privilegiats, li va posar casa, el va instrumentalitzar com a heroi anti-americà. Es va deixar estimar, tant pel règim com per les dones, perquè a més de cantar més o menys com l’Elvis era un home molt atractiu, un perfecte cowboy ros de somriure perfecte.

P.- Tot això no li va donar la felicitat, però.

R.- Doncs no. La seva militància política era sincera, però amb les dones era absolutament deslleial, un „macho“. En va tenir moltes, a més de les esposes oficials. A més va deixar de tenir èxit a la mateixa Alemanya comunista, on era actor de pel.lícules molt dolentes. El públic va deixar d’estimar-lo i va generar una mena de nostàlgia cap als EEUU.

P.- El seu film aporta testimonis de personatges com la diputada Isabel Allende, la filla del polític, i de l’actor Armin Müller-Stahl, que explica la seva devoció al règim com una mena de gratitud pel fet que aquí se l’estimava.

R.- Així és. I quan va deixar de sentir-se estimat va morir, al llac a la vora de la casa que el règim li havia donar, als afores de Berlín. Estava deprimit, deia la seva última dona, Renate.

P.- L’estrena de la pel.lícula a Alemanya ha coincidit amb el 30 aniversari de la mort de l’Elvis autèntic. Molt oportú, no?

R.- Doncs sí. Quan vaig fer el film no pensava que es donaria aquesta coincidència. Coneixia el personatge de la meva infantesa i vaig pensar que convenia ressucitar-lo per donar-lo a conéixer al món. I ara ha resultat ser el moment oportú. Millor.

Los amores de Franz

Kafka, el magnetisme de l’angoixat

Gemma C. Serra



La regla inquebrantable segons la qual no hi ha aniversari rodó sense recuperació editorial d’un autor ha donat, en el cas de Kafka i el mercat alemany, com a mínim dues bones sorpreses: una biografia de Reiner Stach de 729 pàgines que es llegeix com una novel.la i una altra, més lleugereta, de Louis Begley, que es fica al cap de l’autor. Tot plegat, a punt de complir-se l’aniversari del neixament de l’autor, el 3 de juliol de 1883, a Praga, i enmig de l’habitual fetitxisme d’altres publicacions que aprofiten „l’estiuet Kafka“ per recuperar fotografies d’un rostre tan magnètic com la seva pròpia obra.

„Die Jahre der Erkenntnis“ –„Els anys del coneixement“- és el títol de l’obra de Stach, editada per S. Fischer, en realitat la segona part del primer volum consagrat a l’autor, que va aparéixer sis anys enrera amb el títol „Die Jahre der Entscheidungen“ –„Els anys de les decisions“-. En total, més de 1.400 pàgines, que arrenquen d’un capítol traduïble com „A casa els Kafka“, on Stach fa exactament això: entrar en la vida d’aquesta família jueva de Praga. El primer volum acabava el 1915, poc després que Kafka trenqués amb Felice Bauer, la promesa episòdica –en el sentit que li va donar repetidament bitllet d’anada i tornada-, després d’una mena de tribunal sumaríssim entre ella, la seva germana Erna i la seva amiga, Grete Bloch, un altre amor que va entrar i sortir un parell de vegades a la seva vida. Un munt de cartes de Kafka a Bloch delataven la fragilitat del seu compromís amb Felice, qui alhora tenia un altre munt de cartes que feien impossible continuar somniant amb una solidesa matrimonial. 
Stach recupera ara el fil d’aquell tribunal que aparentment va ser l’origen de la seva novel.la „El procés“ i continua amb la seva novel.la sobre retrobaments, nous amors –Milena Jesenska, Julie Wohryzek- i finalment la mort de l’autor, el 1924, a tuberculosi, amb Dora Diamant com a darrera companya. No és una novel.la d’amors, sinó una reconstrucció entretinguda i profonda de l’univers de Kafka en el seu sentit global. Com si el propi Stach hagués estat a casa els Kafka.

Begley, en només 335 pàgines, opta per un camí diferent. No reconstrueix, sinó que interpreta. El títol de la seva biografia apunta en aquest sentit: „Die ungeheure Welt, die ich im Kopf habe“ –„El món monstruós que porto al cap“-, publicat en la seva versió alemanya per Deutsche Verlag-Anstalt . Begley es fica al cervell de l’home angoixat, aparentment tímit, el buròcrata que no va veure publicades les seves obres essencials i qui un cop mort va revel.lar-se com una personalitat gairebé tan magnètica –i no només per a les seves dones- com la seva pròpia obra.

La recuperació de Kafka no es limita a les biografies més o menys exhaustives de l’autor. L’editorial Rowohlt ha tret també d’acord amb les regles del calendari „Kafka’s Welt“ –„El món de Kafka“-, un compendi de Harmut Binder format per 1.200 fotografies, siguin del llegat que va salvar el seu amic, Max Brod, siguin d’altres procedències. Una mica més reduìt, el prestigiós Klaus Wagenbach reedita „Franz Kafka. Bilder aus seinem Leben“ –„F.K., llibres de la seva vida“- una revisió una mica menys iconogràfica i més entenedora de l’escriptor. 

Haider, again

Haider, la taca que no marxa

Gemma C. Serra

Hi ha noms que són sinònim de xenofòbia i amenaça ultradretana a Europa. Jean Marie Le Pen, a França, o Jörg Haider, a Àustria, són dos d’aquests personatges a qui de tant en tant es dóna per políticament acabats, però que sempre s’entossudeixen a ressucitar. Com una taca d’oli que no acaba de marxar en el panorama políticament correcte europeu.

Del president del Front Nacional francès, amb 80 anys, no s’espera que pugui donar cap ensurt més com el que va protagonitzar el 2002, quan va lluitar en la segona volta de les presidencials franceses contra Jacques Chirac. Haider, amb 58 anys, dinàmic, sempre perfectament bronzejat i amb un somriure d’orella a orella, encara pot fer mal. Encara aconsegueix que les seves proclames islamofòbiques, per exemple, o els elogis a la política econòmica de Hitler resonin per tota Europa.

De cop, quan tothom el feia ressignat a la seva categoria de polític local, avisa que deixa la reraguarda per lluitar a les generals austríaques del proper setembre. Sembla que la seva reserva espiritual de la regió de Caríntia, d’on és president, se li ha fet petita i vol tornar a Viena.

Les eleccions de setembre van ser provocades per la ruptura de la gran coalició del socialdemòcrata Alfred Gusenbauer. El SPÖ del canceller sortint ha quedat afeblit, el fins ara soci seu conservador, ÖVP, es frega les mans pensant que té la carrera guanyada. I els partits petits se sentent cridats a ser la clau de la governabilitat al germà gran.

Haider, l’home que va fer tremolar Europa el 2000, quan la seva formació –aleshores, el Partit Lliberal, FPÖ- va esdevenir força de govern, troba que ha arribat el moment de sortir del seu racó regional. El seu partit es diu ara l’Aliança per al Futur d’Austria, BZÖ, i només té cara i ulls a Caríntia. Però ell confia en el seu carisma per tornar a provar sort. Al capdavall, l’UE d’avui ha adoptat línies de mà dura contra la immigració, per exemple, que ell mateix hauria beneỉt. Ja no és l’Europa que el va voler arraconar, que va congelar les relacions amb Viena per la presència del FPÖ al govern.

Haider vol provar sort amb el BZÖ, la força nascuda com una escissió del FPÖ, un partit que manté paral.lelament la línia populista de dretes que va teni amb ell al capdavant, però sense un líder amb el seu magnetisme.

El anal.listes no tenen clar quines perspectives d’èxit té Haider. De fet, Haider encara no ha fet oficial la seva candidatura a canceller. Però la simple presència del seu nom a les llistes farà que es torni a parlar de l’hereu del nazisme austríac. Una taca d’oli que arrenca de Caríntia i que es veu a tota Europa.

Erosión

SPD alemany: pocs i mal avinguts

Gemma C. Serra

La socialdemocràcia alemanya va encaixar dues males notícies en plena sequera informativa estiuenca. D'una banda, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el més antic del país, va deixar de tenir la militància més nombrosa, en favor del seu soci de govern, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel; de l'altra, va decidir d'expulsar-ne un militant de renom, l'ex-primer ministre de Renània del Nord-Westfàlia i ex-ministre d'Economia amb Gerhard Schröder, Wolfgang Clement. Després de quaranta anys de pagar les quotes, Clement va rebre l'ordre de tornar el carnet del partit. Se l'acusa de deslleialtat a una col.lega, la líder a l'estat de Hesse, Andrea Ypsilanti, per haver-ne desaconsellat el vot en les eleccions d'aquest 'land', fa un parell de mesos.
Els anal.listes alemanys no recordaven una expulsió tan sonada al SPD des de feia dècades. Els motius tampoc no sonaven prou convincents. Rera el pretexte de Ypsilanti s'hi va veure una divisió oberta entre reformistes i tradicionalistes. Clement va ser un dels homes forts de Schröder i un dels pocs que encara defensen l'anomenada "Agenda 2.010", el programa de retalls socials que va ensorrar el SPD en els sondeigs o que va treure Alemanya de l'estancament econòmic, segons com es miri.
Alguns ho veuen com un suïcidi polític, d'altres com un senyal. El partit vol recuperar la identitat perduda i trenca a la valenta amb la línea de Schröder. De suïcidi polític ho va definir, en canvi, un altre ex-ministre de Schröder, el d'Interior Otto Schily, que com a advocat de Clement recorrerà contra l'expulsió. D'altres, com el partit L'Esquerra, escissió del SPD, diuen que ja posats s'hauria d'expulsar també Schröder.
El SPD està dividit i això és un cop dur per al ministre d'Exteriors Frank-Walter Steinmeier, company de reformisme de Clement, que aspira a esdevenir candidat del partit a la cancelleria a les generales de l'any vinent.
El SPD no pot fer bromas. Per primer cop a la història de la República Federal d'Alemanya, la CDU de Merkel és el partit amb més afiliats. En té 530.755, 761 més que el SPD. No perquè hagi crescut -de fet, n'ha perdut 6.000 des que va començar l'any-, sinó perquè n'hi han marxat menys que als socialdemòcrates. La CDU ho va titllar d'històric, encara que no va gosar tirar coets. Al capdavall, té uns 200.000 militants menys que als seus millors temps, poc abans de la reunificació sota Helmut Kohl. Però pitjor són les coses per al SPD, que n'ha perdut gairebé la meitat, respecte al milió que va tenir-ne el 1976.