„Era un bon moment per ressucitar l’Elvis
Roig“
Leopolg Grün, director de „Der rote
Elvis“
Gemma C. Serra
Leopold
Grün, nascut l’any 1968 a Dresde, ha estrenat aquests dies el seu primer
documental llarg, „Der rote Elvis“, l’“Elvis Roig“, un film que recupera la figura
de Dean Reed, cantant, actor i cowboy nord-americà que va deixar Hollywood per seguir
Salvador Allende i Arafat i que va morir amb 48 anys a un llag del Berlín
comunista.
Pregunta.-
Qui era en realitat Dean Reed?
Resposta.-
Doncs era un personatge polivalent, aclamar per multituds al món comunista però
un desconegut a la seva órbita occidental. Un tipus una mica ingenu, que va
abraçar-se de debó a la causa comunista, es va ficar en campanya amb Allende i
va esdevenir una mena de mascota pels comunistes perquè representava l’home
dels EEUU que rebutja el seu país i crema la seva bandera.
P.- Se
li deia l’Elvis roig només perquè tenia una veu semblant?
R.- Dean
va començar com a cantant country amb una veu molt semblant i segurament no
hauria passat d’un imitador més del de Memphis si no hagués fet aquest tomb a
la seva vida.
P.- Al
seu film recull imatges de Reed al Xile d’Allende, però també de després, a la
època de Pinochet. No va tenir problemes amb la dictadura?
R.- Read
va quedat marcat de per vida amb la mort d’Allende i va tornar-hi després, l’any
1983. El règim li ho va prohibir, però ell va cantar davant els miners el seu
„Venceremos“. No li va passar gran cosa perquè al capdavall tenia passaport
dels EEUU, és clar.
P.- De
Xile va passar a la Alemanya comunista…
R.- Amb
uns quants paỉsos pel mig. Líban, la Unió Soviètica, molts dels seus satèl.lits.
Ell es va considerar un berlinés d’adopció i el règim de l’est el va convertir
en un dels seus artistes privilegiats, li va posar casa, el va
instrumentalitzar com a heroi anti-americà. Es va deixar estimar, tant pel
règim com per les dones, perquè a més de cantar més o menys com l’Elvis era un
home molt atractiu, un perfecte cowboy ros de somriure perfecte.
P.- Tot
això no li va donar la felicitat, però.
R.-
Doncs no. La seva militància política era sincera, però amb les dones era
absolutament deslleial, un „macho“. En va tenir moltes, a més de les esposes
oficials. A més va deixar de tenir èxit a la mateixa Alemanya comunista, on era
actor de pel.lícules molt dolentes. El públic va deixar d’estimar-lo i va
generar una mena de nostàlgia cap als EEUU.
P.- El
seu film aporta testimonis de personatges com la diputada Isabel Allende, la
filla del polític, i de l’actor Armin Müller-Stahl, que explica la seva devoció
al règim com una mena de gratitud pel fet que aquí se l’estimava.
R.- Així
és. I quan va deixar de sentir-se estimat va morir, al llac a la vora de la
casa que el règim li havia donar, als afores de Berlín. Estava deprimit, deia
la seva última dona, Renate.
P.-
L’estrena de la pel.lícula a Alemanya ha coincidit amb el 30 aniversari de la
mort de l’Elvis autèntic. Molt oportú, no?
R.-
Doncs sí. Quan vaig fer el film no pensava que es donaria aquesta coincidència.
Coneixia el personatge de la meva infantesa i vaig pensar que convenia
ressucitar-lo per donar-lo a conéixer al món. I ara ha resultat ser el moment
oportú. Millor.