Haider i Strache, els líders clònics de la
islamofòbia alpina
Gemma C. Serra
El somriure d’orella a orella característic de
Haider es va eixamplar encara més el dia 28, en obrir-se les urnes. Tres anys
després de re-fundar el seu partit ultradretà, amb el nom ara d’Aliança per al
Futur d’Austria (BZÖ), va alçar-se amb gairebé un 11 per cent. No feia ni dos
mesos que havia anunciat el seu retorn a l’escena nacional, després d’anys
„confinat“ a la categoria de líder regional, a Caríntia. La bèstia negra de la
política austríaca va tornar a espantar el món.
L’altre vencedor moral de la nit va ser Strache,
el correligionari amb que Haider va trencar el 2005, fins ara menys carismàtic,
però més jove i també amb capacitat per captar vots entre els nous votants. El
seu Partit Lliberal Austríac (FPÖ) va treure
un 18 per cent, que sumats als de Haider els situen uns decimals per sota del
29,7 per cent de la força més votada, el Partit Socialdemòcrata (SPÖ) que,
d’acord a la tradició, rebrà l’encàrrec per formar govern.Per separat, però agermanats quant a les doctrines que defensen, totes dues formaciones superaen el sostre del 27 per cent que Haider va obtenir en el seu moment de màxima popularitat, el 1999, aleshores encara com a líder del FPÖ. La seva entrada com a soci minoritari del govern a Viena va provocar l’aỉllament del país per part de la resta dels socis de la UE.
El socialdemòcrata Werner Faymann se’n guardarà prou de buscar completar una coalició amb l’enemig públic número un, ara per duplicat. Però això no el salvarà d’haver de governar, si ho aconsegueix, amb el perill constant d’una ultradreta més virulenta que mai. L’oposició és el lloc on més mal poden fer partits com la BZÖ i el FPÖ de Haider i Strache, dos ex-col.legues que inflamen els ànims contra les mesquites i la immigració.
„Austria per als austríacs“, ha estat sempre i és encara el lema preferit de Haider, qui des que es va autoexiliar al seu estat, Caríntia, ha dut endavant iniciatives tan il.lustratives com la prohibició d’edificar mesquites i minarets. Una normativa que voldria traslladar a tota Àustria.
Strache comparteix amb el seu ex-mestre aquest ideari. Ni Haider ni Strache –l’avi del qual va ser a les Waffen SS, com algun cop ha recordar públicament- no han condemnat mai els crims del nazisme, fins i tot han defensat l’abolició del „negacionisme“ com a delicte –és a dir, negar l’Holocauste- i juguen amb l’ambigüitat en tot allò que té a veure amb el Tercer Reich. Són prou intel.ligents per no ficar-se de peus a la galleda amb declaracions que podrien dur-los davant la justícia del país on va néixer Adolf Hitler.
El que ells se’n guarden de dir es converteix en llenguatge més explícit en la mesura en que es baixa uns graonets i s’escolta el que altres membres dels seus partits, menys coneguts, poden arribar a dir als seus mítins. S’anima a la població austríaca a tener fills, rossos i de parla alemanya, per no deixar-se guanyar la partida demogràfica pels immigrants. Es diu sense embuts que Mahoma era pedòfil i es parla tranquil.lament de Hitler com del „Führer“ –„el guia“-.
Fins que el mestre va marxar empipat amb el seu alumne més aventatjat, el 2005, Haider i Strache eren un binomi perfecte. Ara, per separat, continuen practicant la seva estratègia de burxar en els instints amagats de bona part de l’electorat, satisfet de trobar líders que, al seu entendre, diuen allò que els políticament correctes socialdemòcrates i conservadors no gosen formular: prou d’estrangers, prou de musulmans.
„Es tendeix a creure que les forces ultradretanes tenen més potencial si s’uneixen. No sempre funciona així. De fet, part del seu electorat no vol que arribin a esdevenir majoritaris, perquè això implica domesticar-los. Els volen, com a molt, com a socis de govern, generalment regionals, però tampoc no aspiren a que realment puguin trencar la baralla democràtica“, explica Manfred Güllner, de l’institut demoscòpic alemany Forsa. No és „cent per cent“ evident que una reunificació entre els dos partits clonats faci pujar el seu potencial d’electorat. „A Alemanya tenim l’exemple del Partit Nacional Democràtic (NPD) i la Unió del Poble Alemany (DVU), les dues principals forces que aglutinen l’ultradreta. No hi ha plans de fusió, perquè va contra les estructures internes i també contra el lideratge respectiu. El que fan és repartir-se el territori i allà on concorre l’una no ho fa l’altre. No van plegats, però tampoc no es fan la competència“, afegeix Güllner.
L’enfosament de la gran coalició que van formar SPÖ i els conservadors del ÖVP, només divuit mesos després de formar govern, s’ha traduỉt en un descontentament ciutadà contra els grans partits tradicionals, que han quedat tots dos per sota del 30 per cent. Aquest descontentament, unit a què Àustria ha estat el primer país europeu on han votat els joves a partir del 16 anys ha precipitat „l’èxit“ electoral de la ultradreta. „Es trist, però ho hem d’admetre: la franja més seduỉble per la ultradreta no és la nostàlgica, és a dir, els vells, sinó els joves. Les consignes xenòfobes arriben millor entre els menors de 30 anys. Sobretot si, com és el cas austríac, els propagadors són líders atractius, com Strache ara, o Haider, una meva de veterà etern“, diu l’anal.lista.
Els arrels de la islamofòbia alpina són molt semblants als de l’antisemitisme de l’època nazi. „La islamofòbia és clarament xenòfoba, perquè s’identifica el musulmà amb l’estranger, l’immigrant. Si un austríac, o un alemany, és de religió musulmana se’l qualifica d’immediat de convers. Un que no és com nosaltres. La islamofòbia s’adreça contra la immigració més pobre i també contra la que a poc a poc prospera i acaba aixecant mesquites. Se la veu com els jueus, identificats amb un poder econòmic que s’instal.la i pren posicions de poder. Els jueus, per la força dels diners. Els musulmans, per la demogràfica“, explica Heribert Schiedel, expert en dret i ultradreta, qui lamenta que a Austria les lleis siguin molt més laxes que a Alemanya, quant als missatges i continguts xenòfobs dels seus polítics.
I, a Bavièra, adéu a la Oktoberfest
A la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) se
li ha acabat la festa cervecera. El mateix diumenge en què els veỉns austríacs
provocaven un terratrèmol polític amb gairebé 30 per cent compartit per a la
ultradreta, els bavaresos asistien al via crucis dela CSU, humiliada amb la
pèrdua de la majoria absoluta que tenien des dels 60.
Günther Beckstein i Erwin Huber, primer
ministre i president de la formació, es repartien la feina d’aparéixer amb el
cap baix, mentre a Berlín la canceller Angela Merkel deia que calia apuntar-se
la lliçó per a l’any vinent, eleccions generals. Allà tindrà com a rival
socialdemòcrata el seu segon i ministre d’Exteriors, Frank Walter Steinmeier.
Coses de governar en gran coalició.Merkel, líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i per tant partit matriu de la bavaresa CSU, va deixar clar que no hi havia temps per arronsar el cap.
Vint-i-quatre hores després d’assegurar davant les càmares que no hi hauria dimissions fulminants, Huber es va desdir i va anunciar la seva. Res d’obrir un periode de reflexió fins al 25 d’octubre, en el congrés extraordinari de la CSU, com havia dit l’endemà de perdre la majoria absoluta.
Horst Seehofer, ministre d’Agricultura de Merkel, prendrà les rendes del partit. El teòric renovador a qui un any abans havia derrotat Huber en un altre congrés, que va optar per la via tradicionalista.
Huber va anunciar la renúncia, un any i un dia després d’haver assumit el càrrec. Un 43,4 per cent seria un bon resultat per a qualsevol partit „normal“. No per a la CSU bavaresa, més encara tenint en compte que havia perdut més de 17 punts respecte al 60,7 per cent de cinc anys abans sota el lideratge únic de Edmund Stoiber, l’últim home fort de l’estat més cervecer, catòlic, tradicionalista i pròsper d’Alemanya.
Steinmeier, mentrestant, es deixava endur per una eufòria prou exagerada. El seu SPD va acumulat a Bavièra un nou rècord a la baixa, un 18,6 per cent. Cap partit se’n riuria d’una formació que ha quedat 25 punts per sobre de la segona, la seva. Steinmeier sí. Més o menys, amb la mateixa eufòria precipitada amb què Gerhard Schröder es va proclamar prematurament guanyador de les generals 2005 que finalment es va endur Merkel, com recordaven aquests dies des de la CDU.