El peligro checo

Com enyorarem Sarkozy

Gemma C. Serra

A les presidències de torn de la Unió Europea, la UE, els passa una mica com a les Olimpiades: abans que comencin tot són recances i pors, quan s’acaben es diu que han estat les millors de la història. Així va ser a Barcelona, al 1992, quan es temia que no s’acabarien les obres a temps; el mateix pànic va récorrer la preparació de les d’Atenes, el 2004, i ara mateix, les de Pekin, van aconseguir enlluernar el món fins al punt de fer-lo oblidar cosetes com ara els drets humans.

Cada president de torn de la UE assumeix el càrrec envoltat de desconfiances. De l’alemanya Angela Merkel, el primer semestre de 2006, es va dir que era una debutant en política i no se’n sortiria. Va acabar amb notable. De les posteriors, la portuguesa i l’eslovena, que eren paỉsos políticament febles per enllestir la feina que havia deixat a mitges Merkel. Se’n van sortir. I de la francesa, al segon semestre de 2008, que Nicolas Sarkozy era un factor de risc per sí mateix, passés el que passés. Ningú no n’ha tingut queixa i passa el relleu amb millor nota, diuen, que Merkel.

Paìsos forts i a mans de debutants; paìsos sense influència política per controlar els forts i, a sobre, acabats d’entrar a la UE, con Eslovènia. O França, amb el seu personalíssim president. Sempre hi ha alguna cosa a dir, sempre acaba la presidència de torn amb felicitacions.

Aquest cop el torn correspon a un euroescèptic amb fama de groller, al damunt, el president txec Vaclav Klaus. Des que va rebre el relleu de Sarkozy, en acabar l’any, s’han recuperat els perfils biogràfics d’un cap d’Estat de qui fins ara ni es reconeixia la cara, a les fotos de família, i a qui de cop es retrata com un sabotejador vocacional de la família comunitària, enemig del poder concentrat europeu i amic del contrapés transatlàntic, EEUU. Un home que, com un José María Aznar qualsevol, nega l’existència del canvi climàtic.

Hi ha qui vol treure-li ferro al perill imminent i recorda que el paper de Klaus és més representatiu i simbòlic que altra cosa. Però, és clar, en una UE que no ha resolt encara el seu problema endèmic, la incapacitat per parlar amb una sola veu, no hi ha més remei que passar-se la funció de portaveu en portaveu, de president en president. I què passa si la cara, els ulls i la veu del semestre no té cap interés a fer la seva feina? Doncs paciència: ara que ha començat l’any, cada dia que passi faltarà menys perquè acabi el semestre txec. En el pitjor dels casos, seran sis mesos per enyorar la presència, mediàtica i personalíssima, d’un Sarkozy.