La guerra que va devastar Europa
Record dels 70 anys de la invasió de Polònia, el detonant de la Segona Guerra Mundial que va provocar 60 milions de morts
01/09/09 00:00 - Gemma C. Serra
La cancellera alemanya, Angela Merkel, serà avui a Gdansk, a Polònia, on recordarà, 70 anys després, el dia en què l'Alemanya d'Adolf Hitler va començar la invasió de Polònia, una setmana després de signar-se el pacte de no-agressió amb la Unió Soviètica de Stalin. Complirà així, com ho van fer els seus predecessors -de Konrad Adenauer i Willy Brandt a Helmut Kohl i Gerhard Schröder- amb l'obligació inherent de tot cap de govern alemany de retre comptes pel que va significar la Segona Guerra Mundial, la més global que mai no ha conegut el món, amb 60 milions de morts.
"L'1 de setembre és dia de dol i de reconeixement de culpa, però també d'agraïment als nostres aliats", va dir aquest cap de setmana Merkel. Per al món sencer es va obrir una etapa interminable de dolor i, per a Europa una llarga divisió que no es va tancar fins al 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín. Un altre aniversari rodó, també aquest any, del que a Alemanya es recorda com la nit més bonica de la ciutat, el 9 de novembre de fa vint anys. La nit de les abraçades entre milers de desconeguts que, per primer cop, podien passar al sector oest sense por de morir a trets.
Gràcies als aliats, Alemanya va poder ressorgir de la runa de la Segona Guerra Mundial. Una reconstrucció, però, que només es va viure a una meitat del país, mentre l'altra quedava inclosa "dins el sistema de la dictadura comunista", va recordar la cancellera.
Que Merkel, la noieta de l'Est, hagi arribat a líder de la primera potència europea i sigui la dona més poderosa del món, segons la revista Forbes, és un d'aquells prodigis que fan pensar que no tot es deu haver fet tan malament en el procés de superació de la divisió a la qual va quedar condemnada Alemanya el 1945. Per a la cancellera, tan necessari com reconèixer la culpa alemanya en l'aniversari del dia en què va començar el malson, és recordar que va arrencar de l'aliança entre les dictadures de Hitler i de Stalin.
Una setmana abans d'iniciar-se la invasió de Polònia, el 23 d'agost, els ministres alemany i soviètic d'Exteriors, Joachim von Ribbentrop i Viatxeslav Molotov, van signar en presència de Stalin el pacte de no agressió, que incloïa unes clàusules on es repartien les respectives "zones d'interès".
La línia divisòria, en el cas de Polònia, quedava establerta en els rius Narev, Vístula i San. Sis dies després, va començar la invasió des de la banda del Tercer Reich. El 17 de setembre, les tropes de Stalin entraven en territori polonès per la part oriental.
Cadascú va continuar amb la seva febre annexionista, acompanyada en les dues bandes per deportacions massives i genocidi. El Tercer Reich, cap a Escandinàvia, primer, i després cap a França. Stalin, per les Repúbliques Bàltiques, entre d'altres territoris dits "d'interès" soviètic.
El món occidental no va saber evitar el pacte entre les dues dictadures perquè el va veure com a impensable per l'enemistat endèmica entre els dos protagonistes. Va ser l'ànsia de Hitler per engrandir el Reich que va posar fi a l'aliança, el juny de 1941, en envair el territori polonès del cantó soviètic.
Es va estripar la baralla. La Unió Soviètica de Stalin i el Tercer Reich de Hitler van deixar de ser aliats. Es va entrar en una nova fase bèl·lica, que per a Europa va acabar amb la capitulació alemanya, el maig del 1945, uns dies després que Hitler se suïcidés al seu búnker i mentre l'Exèrcit Roig penjava la seva bandera al Reichstag en flames. La resta del món va haver d'esperar que els Estats Units llencessin dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki perquè es rendís l'última aliat de Hitler: el Japó.
Merkel, com els seus antecessors, recordarà avui la responsabilitat i la vergonya alemanya pel terror nazi i la guerra d'unes dimensions que ni les xifres de morts ajuden a calibrar, per inquantificable.
A diferència dels seus predecessors, però, Merkel no va viure ni de petita aquella Guerra. Schröder, el més jove dels excancellers, va néixer el 1944 i, com un de cada tres homes nascuts a Alemanya entre el 1940 i 1945, va tenir una infantesa sense pare, que va morir al front abans que ell fes un any.
Merkel és nascuda a la postguerra, el 1954, i va créixer a l'Alemanya comunista, on el pare exercia de pastor protestant. Merkel coneix més aquestes dècades de divisió que no l'horror de la guerra.
Per això, els seus records incideixen tant en la responsabilitat alemanya com en l'agraïment als aliats que van ajudar Alemanya i la resta d'Europa a superar la divisió. L'anticomunisme forma part del doctrinari polític de bona part de la classe política alemanya, no només la conservadora.
Entre el setanta aniversari de l'inici de la Segona Guerra i el vintè de la caiguda del Mur n'hi ha un altre, també rodó, que ningú gosarà celebrar en públic el pròxim 7 d'octubre: el seixantè de la República Democràtica Alemanya, el règim que va aixecar el Mur de Berlín.
"L'1 de setembre és dia de dol i de reconeixement de culpa, però també d'agraïment als nostres aliats", va dir aquest cap de setmana Merkel. Per al món sencer es va obrir una etapa interminable de dolor i, per a Europa una llarga divisió que no es va tancar fins al 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín. Un altre aniversari rodó, també aquest any, del que a Alemanya es recorda com la nit més bonica de la ciutat, el 9 de novembre de fa vint anys. La nit de les abraçades entre milers de desconeguts que, per primer cop, podien passar al sector oest sense por de morir a trets.
Gràcies als aliats, Alemanya va poder ressorgir de la runa de la Segona Guerra Mundial. Una reconstrucció, però, que només es va viure a una meitat del país, mentre l'altra quedava inclosa "dins el sistema de la dictadura comunista", va recordar la cancellera.
Que Merkel, la noieta de l'Est, hagi arribat a líder de la primera potència europea i sigui la dona més poderosa del món, segons la revista Forbes, és un d'aquells prodigis que fan pensar que no tot es deu haver fet tan malament en el procés de superació de la divisió a la qual va quedar condemnada Alemanya el 1945. Per a la cancellera, tan necessari com reconèixer la culpa alemanya en l'aniversari del dia en què va començar el malson, és recordar que va arrencar de l'aliança entre les dictadures de Hitler i de Stalin.
Una setmana abans d'iniciar-se la invasió de Polònia, el 23 d'agost, els ministres alemany i soviètic d'Exteriors, Joachim von Ribbentrop i Viatxeslav Molotov, van signar en presència de Stalin el pacte de no agressió, que incloïa unes clàusules on es repartien les respectives "zones d'interès".
La línia divisòria, en el cas de Polònia, quedava establerta en els rius Narev, Vístula i San. Sis dies després, va començar la invasió des de la banda del Tercer Reich. El 17 de setembre, les tropes de Stalin entraven en territori polonès per la part oriental.
Cadascú va continuar amb la seva febre annexionista, acompanyada en les dues bandes per deportacions massives i genocidi. El Tercer Reich, cap a Escandinàvia, primer, i després cap a França. Stalin, per les Repúbliques Bàltiques, entre d'altres territoris dits "d'interès" soviètic.
El món occidental no va saber evitar el pacte entre les dues dictadures perquè el va veure com a impensable per l'enemistat endèmica entre els dos protagonistes. Va ser l'ànsia de Hitler per engrandir el Reich que va posar fi a l'aliança, el juny de 1941, en envair el territori polonès del cantó soviètic.
Es va estripar la baralla. La Unió Soviètica de Stalin i el Tercer Reich de Hitler van deixar de ser aliats. Es va entrar en una nova fase bèl·lica, que per a Europa va acabar amb la capitulació alemanya, el maig del 1945, uns dies després que Hitler se suïcidés al seu búnker i mentre l'Exèrcit Roig penjava la seva bandera al Reichstag en flames. La resta del món va haver d'esperar que els Estats Units llencessin dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki perquè es rendís l'última aliat de Hitler: el Japó.
Merkel, com els seus antecessors, recordarà avui la responsabilitat i la vergonya alemanya pel terror nazi i la guerra d'unes dimensions que ni les xifres de morts ajuden a calibrar, per inquantificable.
A diferència dels seus predecessors, però, Merkel no va viure ni de petita aquella Guerra. Schröder, el més jove dels excancellers, va néixer el 1944 i, com un de cada tres homes nascuts a Alemanya entre el 1940 i 1945, va tenir una infantesa sense pare, que va morir al front abans que ell fes un any.
Merkel és nascuda a la postguerra, el 1954, i va créixer a l'Alemanya comunista, on el pare exercia de pastor protestant. Merkel coneix més aquestes dècades de divisió que no l'horror de la guerra.
Per això, els seus records incideixen tant en la responsabilitat alemanya com en l'agraïment als aliats que van ajudar Alemanya i la resta d'Europa a superar la divisió. L'anticomunisme forma part del doctrinari polític de bona part de la classe política alemanya, no només la conservadora.
Entre el setanta aniversari de l'inici de la Segona Guerra i el vintè de la caiguda del Mur n'hi ha un altre, també rodó, que ningú gosarà celebrar en públic el pròxim 7 d'octubre: el seixantè de la República Democràtica Alemanya, el règim que va aixecar el Mur de Berlín.