Les angúnies de Merkel
Gemma C. Serra
Les angúnies de la cancellera Angela Merkel per fer prosperar l'elecció del seu candidat a la presidència, el baró regional Christian Wulff, van traslladar a xifres les escissions a les seves files i la poqueta vida que li queda, diuen, a la coalició de govern amb els lliberals. Wulff va necessitar tres votacions i un grapat de crides dramàtiques -de la pròpia Merkel, entre d'altres- fins ser elegit per a un càrrec eminentment representatiu. A la primera volta se li van escapar 44 vots dissidents a l'Assemblea Federal, a la segona Merkel va aconseguir que la xifra baixés a 19 i a la tercera, quan només li calia la majoria simple, a .
Wulff, de 51 anys i fins aquesta setmana primer ministre de Baixa Saxònia, va esdevenir així el president més jove de la història de la República Federal Alemanya (RFA) però això no vol dir, ni de lluny, que a la coalició de Merkel se li hagi aplicat cap bàlsam rejovenidor. Fins ara, Merkel podia fer veure que ignorava les apostes que circulen a Berlin de quanta vida li queda a la seva coalició, ara les esquerdes són massa evidents com que una dona intel.ligent com ho és ella faci com que no sàdona de res.
El Partit Lliberal es troba, diuen els sondeigs, per sota de la barrera del cinc per cent i en perill, per tant d'esdevenir extraparlamentari, si se celebressin eleccions ara mateix. Es això motiu suficient perquè Merkel temi unes eleccions anticipades, recurs que aquesta setmana passada es veia com a possible, de fracassar l'elecció de Wulff? Doncs segurament no sigui tant la por a la caiguda del seu soci, i especialment el líder lliberal i ministre d'Exteriors, Guido Westerwelle, principal responsable de la caiguda de popularitat del govern de Merkel, sinó la por a que tampoc no podria recórrer als vells i armoniosos temps en gran coalició amb els socialdemòcrates.
El Partit Socialdemòcrata d'ara, presidit per Sigmar Gabriel, no es troba en la situació desesperada de quan Gerhard Schröder va caure derrotat per Merkel, el 2005. Per primer cop en anys, sembla haver retrobat la via ascendent i fins i tot haver perdut hagut complexe a l'hora d'acostar-se al bloc dissident de l'Esquerra. Merkel, en canvi, sembla abocada a la soledat. O a provar aventures noves amb els Verds, si és que aquests mantenen la seva consigna del „L'Esquerra? No, gràcies“, que els impossibilita per a un tripartit amb socialdemòcrates i el partit d'arrels poscomunistes.