Guido, allein zu Hause

 

Westerwelle lluita per sobreviure en el govern

El ministre més impopular de Merkel és a la corda fluixa

 

Els comicis del mes que ve seran clau pel titular d'Exteriors

31/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

Les pressions sobre Guido Westerwelle, el ministre d'Exteriors més impopular de la història d'Alemanya, arribaven ahir al grup parlamentari de la seva formació, el Partit Liberal (FDP). Westerwelle, a qui a principi d'any van defenestrar com a cap del partit, va comparèixer davant dels seus diputats entre rumors de dimissió imminent.
Les dates clau per saber quin serà el seu futur són entre diumenge que ve, que hi ha eleccions regionals al land de Mecklenburg-Pomerània Occidental, i el 18 de setembre, amb eleccions a l'est i a la ciutat estat de Berlín. En totes dues cites, a l'FDP li pronostiquen resultats catastròfics, tal com ha passat des que es va convertir en soci menor del govern de la cancellera Angela Merkel. La cita berlinesa podrien ser el toc de gràcia, si els liberals es converteixen en grup extraparlamentari a la cambra regional de la capital alemanya.
El seu successor com a cap de partit, a més de vicecanceller, el ministre d'Economia, Philipp Rösler, li va donar suport amb una expressió més de resignació que de convicció, ja que es dóna per fet que el futur del ministre d'Exteriors no és al govern de Merkel.

Mala imatge

A Westerwelle se'l responsabilitza de gairebé tot el que no rutlla a la coalició de Merkel. De la mala arrencada de la coalició i de la mala imatge de la política exterior alemanya entre els seus socis, qüestió que va arribar a extrems insostenibles amb l'abstenció d'Alemanya a la votació de l'ONU sobre Líbia. A les crítiques de l'oposició es van sumar, la setmana passada, les de l'excanceller Helmut Kohl.
Les queixes del patriarca dels conservadors de Merkel podrien ser la gota que fa vessar el got de la paciència de la cancellera. No és competència seva, però, fer dimitir un ministre de l'FDP, això és cosa del seu partit. Si més no, teòricament.

18.09.11

Se celebraran eleccions

regionals a l'est d'Alemanya i a la ciutat estat de Berlín, vitals per al futur del ministre.

2009

Westerwelle és ministre d'Afers Estrangers del govern liderat per la cancellera Merkel.

04.09.11

Se celebraran comicis

regionals al ‘land' de Mecklenburg-Pomerània Occidental, banyat pel Bàltic.

Pasionaria Angie

Merkel, sola al rescat

No tota la Unió Cristianodemòcrata (CDU) dóna suport a la cancellera alemanya

 

Part del seu grup parlamentari es nega a ratificar la reforma del fons europeu si no és amb condicions com les de Finlàndia amb Grècia o la de fer servir l'or com aval

 

El sector crític rebutja que el paraigua de rescat sigui automàtic

28/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

El president Wulff va criticar el BCE per haver comprat deute a gran escala i Merkel se'n va distanciar

A Angela Merkel li ha servit de ben poc, a escala domèstica, que a la revista Forbes la tornin a proclamar la dona més poderosa del món. A les files de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el seu partit, s'hi ha imposat la indisciplina, com si volguessin demostrar que el títol de la seva cancellera i presidenta de partit no els impressiona. El mirall en què es reflecteix més clarament aquesta situació és tot el que envolta l'euro i el seu paraigua de rescat.

Si bé a l'Estat espanyol el PSOE i el PP s'afanyen a tocar la Constitució per fixar un límit per al deute abans que ningú no els ho demani –ara per ara, només Alemanya ho ha inscrit a la seva Carta Magna, i tot el que Merkel i Nicolas Sarkozy van formular va ser una proposta per desenvolupar a mitjà termini–, a Alemanya hi regna la incertesa pel que fa a l'aprovació del paraigua de rescat. Una part no gens invisible de la CDU exigeix, si més no, retocs al que enmig de l'emergència van aprovar els líders de l'eurozona durant la cimera, el 21 de juliol passat. Si no, amenacen amb no seguir la disciplina de partit en la ratificació de la proposta que Merkel vol sotmetre al Parlament federal, el Bundestag, el 23 de setembre.

Dimarts passat es va fer prou evident el divorci entre Merkel i una part dels seu grup parlamentari, que es nega a ratificar la reforma del fons de rescat europeu si no és amb certes garanties. Si bé el portaveu de Merkel, Steffen Seibert, insistia des de principi fins a final de setmana que no hi haurà condicions especials per a ningú –és a dir, com les que Finlàndia ha pactat amb Grècia a canvi del vistiplau del segon rescat–, a la CDU volien fer servir les reserves d'or com a aval dels socis amb problemes, en cas de rescat. La proposta no va sortir en la gran nebulosa de la CDU sinó de la ministra de Treball i Afers Socials, Ursula von der Leyen, la teòrica aspirant a convertir-se en la successora de Merkel.
Immediatament la cancellera va rebutjar dimarts la proposta en una reunió del grup parlamentari conservador, destinat a llimar diferències. L'endemà al matí, mentre el cap del grup, Volker Kauder, deia que esperava aconseguir la ratificació amb majoria pròpia –és a dir, sense haver de recórrer als vots de l'oposició socialdemòcrata–, un dels caps visibles de la dissidència, Wolfgang Bosbach, un pes fort en el partit, insistia que no comptessin amb el seu vot.
Les dissonàncies al voltant de les mesures de rescat se centren en el que a Alemanya s'anomena la unió de transferències. És a dir, que el paraigua de rescat, d'acord amb la reforma pactada entre els 17 socis de la zona euro, sigui un mecanisme de transferències automàtiques a cada país amb problemes. Si per aprovar unes mesures de rescat per a Grècia han calgut més i més sessions negociadores, i que hi hagi un paraigua de rescat permanent la qüestió entraria en l'automatisme, fet que rebutja una part prou visible de la Unió Cristianodemòcrata.
La indisciplina interna, doncs, s'encomana als màxims estaments, com aquesta setmana també s'ha demostrat amb la intervenció del president del país, Christian Wulff, que va criticar la pràctica del Banc Central Europeu (BCE) de comprar deute a gran escala per tranquil·litzar els mercats. La presidència alemanya és un càrrec representatiu i apartidista, cosa que no treu que Wulff sigui de la CDU i, per tant, sota la disciplina de Merkel, que va ser qui el va designar candidat per a la presidència de la seva formació. La mateixa cancellera no va tenir més remei que reaccionar a les crítiques al BCE per distanciar-se'n.
Bosbach era, fins ara, un soldat del tot lleial a Merkel. Von der Leyen ocupa una de les vicepresidències del partit, com en el passat ho havia fet Wulff a qui, d'altra banda, tampoc no se li havien conegut indisciplines. De cop, sembla que a les files de la Unió Cristianodemòcrata s'hi ha imposat una mena de “tots contra Merkel”, com divendres escrivien en Süddeutsche Zeitung.

Crítiques de Helmut Kohl

Merkel volia aparcar tot el debat sobre l'euro fins a la celebració d'un congrés ordinari, al novembre, és a dir, passada la ratificació parlamentària. Bosbach i d'altres volien un congrés extraordinari abans de la cita amb el Bundestag.
I enmig de tantes i tantes divergències, el patriarca Helmut Kohl també hi va dir la seva i va qüestionar la línea de Merkel. Kohl, cap del govern d'Alemanya del 1982 al 1998, no es va centrar en l'euro sinó en la política exterior. És a dir, va carregar contra Guido Westerwelle, ministre d'Exteriors, a qui des que va ser reelegida Merkel, el 2009, es responsabilitza de tot el que no funciona en la coalició.
Les crítiques de Kohl a Internationale Politik –un butlletí sobre política internacional– en cap cas no són noves, però podrien representar el cop de gràcia al més impopular dels ministres de Merkel. De moment, però, la cancellera el defensa dels atacs de Kohl, igual que defensa el paraigua de rescat dels atacs dels seus. En la CDU, caldrà veure quant de temps pot suportar les pressions la que en la Forbes es diu que és la dona més poderosa del planeta.

Tots en contra

Les crítiques provenen del pes fort Bobasch, de la ministra de Treball von der Leyen, del president Wulff i fins i tot de l'excap de govern Kohl.

La tele alemana

 

ARD, la televisió federal

 

La primera cadena de televisió pública alemanya és un reflex del sistema federal del país malgrat les retallades que hi ha arran de la crisi econòmica

21/08/11 02:00 - BERLíN - Gemma C. Serra email protegit

Informativa, al servei del públic i d'acord amb el model del federalisme alemany, on cada land té mecanismes de control equiparables al poder central. Aquestes són les línies mestres de la ARD, la primera cadena de la televisió pública, defensora d'una “capitalitat” múltiple. Va néixer el 1950, cinc anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, i sense el pes d'una capitalitat forta. Berlín era una ciutat partida entre quatre potències ocupants –la Unió Soviètica, els Estats Units, França i el Regne Unit– i l'anomenada “aldea federal” –Bonn– no tenia la força centrífuga pròpia de les grans capitals.

Nou televisions regionals

La reunificació i la recuperació de la capitalitat a Berlín no ha malversat aquesta distribució. La ARD té ara un estudi i redacció central berlineses, però conserva l'estructura diversificada dels temps fundacionals: és la suma de nou televisions regionals, cadascuna amb la seva seu, representatives dels 16 länder o estats federats de la República Federal Alemanya (RFA). És a dir, nou cadenes públiques, algunes de les quals agrupen dos o més länder –com és el cas de Berlín i Brandeburg, representants per la mateixa RBB–. Entre totes conformen la ARD, la primera cadena, la programació de la qual combina produccions i treball redaccional de totes nou televisions regionals. Cadascuna d'aquestes cadenes té el seu director general i òrgans de control –emanats del poder polític de cada land–, de manera que la resultant té una sòlida garantia d'independència respecte, si més no, del govern central.
Que un engranatge així funcioni depèn d'una estructura evidentment complexa: 23.000 treballadors fixos, i 20.000 més d'autònoms, amb un pressupost anual de 6.300 milions d'euros. Tot un transatlàntic, que es finança a través d'un cànon de 17,85 euros mensuals que ha de pagar cada llar alemanya que tingui un aparell de televisió. Només pot emetre anuncis de cinc de la tarda a vuit del vespre –al marge de pautes publicitàries a l'inici dels partits de futbol i de la informació del temps, per exemple–, de manera que tampoc no ha notat la caiguda d'ingressos publicitaris que afecta les privades. Tot i així, en els últims cinc anys la plantilla de la ARD s'ha encongit d'uns 4.000 treballadors, via acomiadaments pactats.

La ZDF, l'altra pública

La ARD no és l'única destinatària del cànon mensual que aporten uns 36 milions de llars a la GEZ (Gebühreneinzugszentale o central de pagament del cànon). També en viu la ZDF, la segona cadena, pública i d'abast nacional, que a diferència de la primera sí que té una seu única i que tampoc no és a Berlín, sinó a Magúncia, la capital del land de Renània-Palatinat.
La directa competència de la ARD no són les privades, sinó la ZDF. Tots dues tenen redaccions pròpies, totes dues estan subjectes a uns estatuts que diuen que han de complir la seva funció de ser un servei públic i totes dues estan al marge de l'anomenada teleporqueria; és a dir, no emeten realitys, com fan les privades, que per això mateix tampoc no es barallen per un repartiment global del cànon televisiu. A Alemanya hi ha una parcel·lació estricta entre les cadenes públiques i les privades, de manera que no es fan mal entre elles.
El màxim exponent de programació de masses en la pública era l'anomenat Wetten dass... –Què ens hi juguem–, presentat pel popularíssim Thomas Gottschalk, en què durant trenta anys concursaven setmana rere setmana, en directe i a hores de màxima audiència, ciutadans disposats a proves increïbles. L'accident que va tenir, el desembre passat, un jove, que es va trencar el coll quan intentava saltar amb unes pròtesis a les cames per damunt de cinc cotxes en marxa, va retirar el llegendari concurs de programació.
Ni la ARD ni la ZDF entren en guerres per l'audiència contra les privades, sinó que l'àmbit que els fa guanyar públic és l'informatiu. Les cobertures especials, a més dels informatius diaris, amb una xarxa d'enviats especials i corresponsals impensable per a les privades, són el que els imprimeix una personalitat pròpia. La quota de la ARD és del 13,4% –en xifres del 2010–, la de la ZDF és del 13,1%, mentre que la primera entre les privades, la RTL, se situa en l'11%.

Merkozy contra el sur

 

Amenaça als països del sud

Merkel i Sarkozy volen suspendre els fons europeus als qui no controlin el dèficit

Allau de crítiques als acords de la cimera

18/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

Angela Merkel i Nicolas Sarkozy no només volen un govern econòmic europeu liderat pel seu elegit, Herman van Rompuy, sinó que a més pretenen que suspengui els fons estructurals europeus als països que no controlin el seu dèficit. Aquesta era la síntesi de les crítiques desfermades ahir, en sortir a la llum la lletra petita del consens assolit pels dos líders dimarts, a París: una carta a l'actual president del Consell Europeu, l'home que es proposen col·locar al davant d'aquest futur “govern econòmic de debò” –en paraules de Merkel– per a la zona euro. En la seva carta de “propostes conjuntes”, advoquen per la interrupció dels fons estructurals i de cohesió a aquells socis que no s'ajustin al que qualifiquen de “recomanacions”.

Si dimarts, després de la conferència de premsa dels dos líders, a Alemanya es parlava de reunió de “grans paraules i pocs fets” –Der Spiegel– i l'oposició socialdemòcrata qualificava d'“insuficient” la creació a mitjà termini d'aquest govern de l'eurozona, la difusió ahir de la carta de Sarkozy i Merkel donava una altra perspectiva a la situació. No només es tracta d'una proposta els resultats de la qual no es veuran amb la immediatesa que cal, sinó que, a més, es tracta d'una imposició de l'eix francoalemany.

El portaveu del govern de Merkel, Steffen Seibert, va haver d'explicar que no es tracta d'instal·lar una “Europa de dues velocitats” –la dels complidors i la dels incomplidors– on París i Berlín imposin a la resta unes normes. És una proposta, a consensuar pels 17 socis de l'eurozona, insistia Seibert, a la pregunta de si aquest pla teòricament nou no és senzillament la reedició del vell concepte del “nucli europeu” dominant. És a dir, un nucli liderat per França i Alemanya, elaborador únic de les propostes econòmiques que acaben prosperant.

La suspensió dels fons europeus és l'aspecte més vistós de la carta a Van Rompuy, però no l'únic. Tal com van avançar a París, els dos líders proposen la implantació d'una taxa a les transaccions financeres i un impost comú sobre les societats. El propòsit és “emprendre una nova etapa de convergència econòmica”, expliquen.
Rere la proposta comuna a favor de col·locar Van Rompuy al davant d'aquest govern econòmic “de debò” hi ha un intent per “desarmar” Jean-Claude Juncker, apuntava Der Spiegel. El primer ministre luxemburguès, el cap actual de l'eurogrup, s'ha convertit en un maldecap constant per a Merkel, a qui rebat una rere l'altre totes les propostes. Juncker és, a més de defensor dels eurobons, la fórmula que la cancellera rebutja de ple (i Sarkozy també, tot i que amb menys contundència).
Enmig d'aquest panorama de crítiques, l'inversor i multimilionari George Soros va sortir en defensa de la proposta francoalemanya. L'única manera d'evitar que “els mercats guanyin la partida a l'euro” és crear una “autoritat financera i fiscal” real, va dir a Le Monde.

Els mercats pugen tot i la cimera

Els mercats van pujar ahir tot i que els inversors desitjaven mesures més immediates i contundents de la minicimera francoalemanya per solucionar la crisi del deute. Els parquets esperaven amb candeletes els eurobons, però, com era de preveure, no van arribar i és per això que els parquets, que dimarts no havien pogut reaccionar perquè van tancar dimecres sense saber el resultat de la trobada entre Sarkozy i Merkel, van matinar amb caigudes però a primera hora de la tarda van canviar de tendència. Va ser gràcies als bons resultats empresarials que arribaven dels Estats Units i la conseqüent obertura en verd de Wall Street. El selectiu espanyol va tancar amb un avenç del 0,6%, en línia amb la resta d'Europa.
Els experts pronostiquen que si es concreta la instauració d'una taxa que gravi les transaccions financeres internacionals, els valors bancaris seran castigats.

Gobernando la eurozona

Els líders passen a l'acció

Merkel i Sarkozy volen crear un govern econòmic “de debò”

Les constitucions de cada estat hauran de limitar el dèficit públic

17/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

La cancellera Angela Merkel i el president Nicolas Sarkozy van ratificar ahir el no estricte als
eurobons, amb l'argument que això només es pot produir al final d'un procés d'integració europeu, van apostar, en canvi, per un govern econòmic “de debò” a la zona euro que prendria decisions vinculants i estaria constituït per un consell de caps d'estat i de govern que es reuniria, com a mínim, dos cops a l'any. Si prospera aquesta proposta, els dos mandataris desitgen que, durant el primer mandat, estigui al capdavant de la institució el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy.

Els líders de l'eix francoalemany van voler tallar així les pressions per la
que seria una fórmula de “deute compartit” i van insistir en la necessitat d'aplicar una disciplina real i vinculant entre els 17 socis de la zona euro. De fet, una de les propostes més agosarades de Merkel i Sarkozy –pel seu caràcter intervencionista– és que, abans de l'estiu del 2012, cada estat hagi inclòs en la seva Constitució –o a través d'una llei– una limitació per al deute públic, l'anomenada regla d'or.

Contra l'especulació

La trobada d'ahir va ser rica en propostes, fet que demostra que els dos líders són conscients que la situació és delicada i ha arribat l'hora de passar a l'acció. És per això que també van parlar d'implantar una taxa a les transaccions financeres, que serà plantejada a Van Rompuy com a fórmula per millorar la governança dins la zona euro. Més enllà de receptes generals, els dos motors econòmics també han pres decisions en petit comité. El 2013 hauran harmonitzat els impostos de societats. Els ministeris d'Economia començaran a treballar en aquest
tema immediatament.

Per si no havia quedat clar amb la quantitat –i la concreció– de les propostes, Sarkozy va destacar ahir que l'ambició dels dos líders és posar fi a l'actual crisi del deute i posar les bases d'una sòlida recuperació. “La situació actual està motivada per raons objectives, però també per rumors i especulacions. Tenim la voluntat de combatre aquest fenomen de manera total i completa, així com retornar el conjunt de la zona euro al camí del creixement”, va dir.

Males notícies

Els eurobons eren el tema “secret” d'una trobada en què s'havien dipositat
moltes expectatives. Se n'esperava el gest de solidesa que la zona euro necessita, especialment en un dia en què Alemanya i França havien donat la mala notícia econòmica de la jornada. L'alentiment del creixement alemany i francès havia provocat les alertes i recordat que, ara per ara, tampoc les economies tradicionalment fortes estan vacunades contra la desacceleració.
Merkel i Sarkozy havien tingut l'última reunió bilateral el dia abans de la cimera de la zona euro, el 21 de juliol. Aquell cop la cita va ser a Berlín i d'allà van sortir plegats cap a Brussel·les, disposats a presentar una línia consensuada per al segon rescat grec.

Qué tendrán los eurobonos

Merkel, contra els eurobons

La cancellera reprèn el combat contra la crisi pressionada pels socis de la zona euro

La reunió d'avui a París ha de marcar el camí a la reforma del fons de rescat

16/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

 

La cancellera Angela Merkel va tornar finalment de vacances amb el mateix missatge amb què havia marxat tres setmanes enrere cap a les muntanyes del Tirol: d'eurobons, ni parlar-ne. Aquesta va ser la resposta categòrica del seu portaveu del govern, Steffen Seibert, respecte a si la reunió amb Nicolas Sarkozy, avui, a París, haurà de servir per desbloquejar aquesta exigència de part dels socis de l'eurozona. Alemanya no vol “col·lectivitzar” la crisi del deute –és a dir, donar llum verd als eurobons– per molt que aquesta és la fórmula que ara mateix reclamen per estabilitzar l'euro els més afectats. I que recomanen, també, experts externs, com ara el guru del món de les inversions, George Soros.

Rebuig intern

La reunió amb Sarkozy ha de marcar el camí per a una millor governança de l'euro, tal com es va acordar en la dramàtica cimera del 21 de juliol. Això implica adreçar la reforma del fons de rescat europeu per convertir-lo en un mecanisme permanent. La fórmula d'un fons monetari europeu ha estat defensada des de Berlín com a alternativa a mitjà termini. Els 17 socis de la zona euro volen accelerar-ne el ritme, per molt que Merkel pretengui el contrari.

Les raons del “Nein, Danke” de la cancellera remeten al rebuig intern alemany. Si els deutes dels 17 van a parar a un pot comú, els interessos seran també els mateixos per a tots. Alemanya deixarà de pagar pel seu deute el que paga ara i s'haurà de buscar la mitjana amb, per exemple, Espanya o Itàlia. Una decisió així està condemnada a encallar-se al Parlament. Part de les seves files conservadores, i dels socis liberals, s'oposen radicalment a les transferències de rendes.

L'eix francoalemany, a examen

De la reunió de Merkel i Sarkozy n'ha de sortir el senyal de solidesa que reclamen els mercats. A l'eix francoalemany ja no li queda l'estratègia de presentar-se somrients, sense res en concret, i marxar de vacances. Acaben de tornar-ne i ja no tenen excusa: al setembre ha d'estar enllestit i aprovat el paraigua del rescat, va recordar amb vehemència ahir el comissari europeu d'Economia, Olli Rehn.

Lágrimas de cocodrilo (torpe)

La relació amb una menor fulmina un cap de la CDU

El romanç era legal però ha desfermat les queixes en la formació de Merkel

16/08/11 02:00 - berlín - Gemma C. Serra email protegit

Un home de 40 anys, advocat de professió, coneix una noia de 16 anys a través del Facebook, s'intercanvien SMS i correus electrònics i finalment se'n van al llit en un hotel. Legalment, ell no ha comès cap delicte, a Alemanya. Moralment, la qüestió és més delicada. I políticament, l'home està acabat. És el cas de Christian von Boetticher, baró (no només pel cognom d'arrels aristòcrates sinó com a líder regional) d'Angela Merkel i líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) del land de Schleswig-Holstein, a tocar de Dinamarca. El món d'aquest polític, un rostre desconegut per a molts dels seus compatriotes, es va ensorrar diumenge, en aparèixer els detalls del que ell defensa com un “amor de veritat” a Bild am Sonntag, l'edició dominical del popularíssim Bild. Diumenge a la nit, amb llàgrimes als ulls, Christian von Boetticher confessava el seu pecat en públic, admetia no haver valorat prou bé el vessant moral d'aquest “amor poc corrent” i insistia que darrere de la història amb la noia, ara de 17 anys, només hi havia hagut amor i que el seu entorn ho havia acceptat. Dit això, va presentar la dimissió. La història d'amor “poc corrent” es va acabar l'any passat, abans que el cap de govern d'aquest petit land, Peter Harry Carstensen, el designés successor, ja que ell havia decidit plegar.

Com si ja no tingués prou problemes amb els barons de la CDU, Merkel s'ha trobat ara amb un escàndol sexual entre un dels seus homes i una menor. La CDU ha perdut en els últims dos anys un land rere l'altre, en alguns casos per una mena d'efecte contagi de la caiguda de popularitat de Merkel; d'altres per problemes regionals. Ara ha d'afrontar aquesta dimissió, que toca especialment la fibra de l'electorat més conservador en un partit que defensa dins del seu programa el pes dels valors cristians al qual al·ludeix la C de les seves inicials. Alguns diaris com ara el Süddeutsche Zeitung o el setmanari Der Spiegel batejaven l'afer com de lolitagate, sembla que donant per fet que el polític va ser el seduït per l'adolescent. Una exnòvia de Boetticher fins i tot parlava de trampa preparada contra el polític per enfonsar la seva carrera

El Muro no celebra

Alemanya ret homenatge a les víctimes del Mur

Berlín recorda les persones que van morir quan intentaven saltar la polèmica tanca divisòria iniciada fa 50 anys

L'alcalde de la capital expressa el rebuig i “l'horror” pels qui encara senten nostàlgia de l'època

14/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

Un minut de silenci, a les dotze en punt del migdia, seguit per les campanades de les esglésies berlineses va recordar ahir no només les 136 víctimes oficials del Mur, amb què Berlín va aparèixer partit el matí del 13 d'agost del 1961, sinó els milions de berlinesos que van patir les conseqüències de la divisió forçada de la ciutat durant els 28 anys que va aguantar dret. Així ho va recordar el president alemany, Christian Wulff, en la commemoració del 50è aniversari d'aquell dia traumàtic, que se celebrava ahir a la Bernauer Strasse.
Aquest carrer, que va quedat travessat per la tanca de la vergonya, ha esdevingut avui un espai emblemàtic on fer-hi memòria, amb un centre de documentació que recorda l'antiga divisió ciutadana a Berlín i al món, un tram original dels blocs de formigó i l'anomenada Capella de la Reconciliació.

Wulff, acompanyat de la cancellera Angela Merkel, va retre homenatge a les víctimes d'un mur amb què la República Democràtica Alemanya (RDA) va “empresonar el seu poble i els berlinesos de l'oest”, en paraules del president alemany.

L'acte suposava, a més, el retorn de Merkel a la vida pública, enmig de les crítiques per la seva absència mentre l'eurozona feia aigües. La cancellera no estava en la llista d'oradors i les úniques declaracions que se li van sentir les va fer en un apart de la cerimònia, per recordar el dolor desfermat per la construcció del mur. “El 1961 jo tenia set anys, però recordo l'horror que la construcció del Mur va provocar a la meva família. Ens van separar de les tietes i dels avis”, va indicar.

Sense sorpreses

Va ser una cerimònia sense sorpreses, amb pinzellades d'emoció dels representants de la dissidència contra l'Alemanya comunista. No hi va faltar algun toc de campanya per les eleccions a Berlín, que seran el 18 de setembre. L'alcalde governador, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, a qui els sondejos donen per reelegit, va mostrar el seu rebuig i “horror” pels qui, encara ara, justifiquen la construcció del Mur. Era un missatge clar als seus socis de coalició, L'Esquerra, part dels quals va boicotejar el minut de silenci en el congrés paral·lel d'aquesta formació d'arrels postcomunistes, a Rostock.
Les campanades en record de les víctimes van ressonar a tota la ciutat mentre, al Checkpoint Charlie, l'antic pas entre el sector nord-americà i el soviètic, convertit en una mena de Disneylandia del Mur (en definició del setmanari Der Spiegel), els turistes es llançaven amb voracitat al museu on es reprodueixen amb més o menys fidelitat algunes famoses fugides cap a l'Alemanya lliure.
Les restes del Mur al Checkpoint Charlie o a la Postdamer Platz són ara imants turístics, com els trossos, falsos o no, que es venen a la ciutat. La indústria del record es reparteix entre el monument a les víctimes de l'Holocaust i el Chekpoint Charlie. El primer, un impecable laberint de blocs de formigó. El segon, un parc temàtic de finançament privat.

LA DATA

13.08.61

Naixia

el Mur, que va dividir Berlín i el món durant 28 anys, fins a la seva caiguda el 9 de novembre del 1989.

Estornudos

 

Alemanya, contagiada

Alarma a Berlín perquè un fre en el creixement dels seus socis comercials reduirà el potencial exportador, base de la seva economia

L'afectació de la locomotora europea compromet l'ampliació del fons de rescat

14/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

 

El president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, va obrir la caixa dels trons, a principi de setmana, quan va parlar de perill de “contagi” de la crisi del deute, més enllà dels coneguts perifèrics.

La frase va molestar, i molt, Berlín, no per forassenyada, sinó perquè toca la fibra del que és, ara mateix, la gran preocupació a Alemanya: què passarà si deixa de rutllar el motor que empeny la locomotora europea, és a dir, les exportacions. La primera economia europea funciona, i creix, quan ven bé les seves rentadores, els cotxes i la resta de maquinària als grans socis comercials a l'exterior –la Unió Europea, en primera línea, i els Estats Units, en segon lloc–. I no es pot esperar dels clients, per bons consumidors que siguin, que continuïn comprant al ritme actual si el seu endeutament no els ho permet i se'ls esgota la possibilitat de continuar vivint del crèdit aliè.

Per molt que Angela Merkel arrufi el nas quan Barroso li proposa ampliar el fons de rescat, es dóna per fet que, ni que sigui in extremis, Alemanya continuarà aportant el que calgui al pot comú. Merkel no vol ni sentir parlar d'ampliar un fons de rescat del qual Alemanya és el principal aportador i que té una capacitat creditícia de 440.000 milions d'euros.

Mecanisme permanent

La reforma en curs del fons de rescat europeu, de la qual haurà de sortir un mecanisme permanent a partir del 2013, és un dels temes que abordarà la cancellera amb Nicolas Sarkozy, aquest dimarts, a París.
Berlín ni vol ni pot deslligar-se del seu compromís amb l'eurozona perquè de la salvació de l'eurozona depèn la pròpia economia. La pregunta és fins quan aquesta gran economia estarà en disposició de fer-ho i si la varietat de contagi “a l'alemanya” no vindrà de l'ensopegada de les exportacions.
Que Alemanya depèn de les exportacions es demostra amb una ullada a l'evolució del PIB. Els anys bons de creixement han coincidit al mil·límetre amb els rècords d'exportacions –el 2010, amb un creixement del 3,6% del PIB i un 19,4% de les exportacions–. A la inversa, el balanç és encara més evident: el 2009, any en què Alemanya va viure la pitjor recessió des de la postguerra, amb un encongiment del 5% del PIB, les exportacions havien caigut un 18,4%.
El govern pronostica per als anys 2011 i 2012 un alentiment del creixement –un 2,6% i un 1,3%, respectivament–. I també de les exportacions –un 7,5% i un 6,5%, respectivament–. Aquests eren els pronòstics del mes d'abril, mesos abans de l'agudització de la crisi del deute tant a l'eurozona com a l'altre gran client, els EUA.
Les excursions d'Angela Merkel arreu del món a la recerca de nous clients podrien tenir efectes positius a mitjà o a llarg termini, però no immediatament.

El Muro, ese vecino

10.351 dies dividits

Berlín commemora avui l'inici de l'aixecament del mur que va partir la ciutat entre els anys 1961 i 1989

Documents desclassificats dels serveis secrets de l'Alemanya Occidental confirmen que un dels seus agents havia advertit que la construcció era imminent

13/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

“Feia setze anys que havia acabat la Segona Guerra i teníem de nou soldats traient la gent del llit, i de casa, en plena nit, com ho havien fet els nazis amb els jueus o els enemics del règim. I els aliats, callant.” Werner Stüker, de 69 anys, recorda així un malson que va començar la nit del 13 d'agost del 1961, amb la construcció del mur que durant 28 anys va partir Berlín. Els seus pares vivien aleshores a la Bernauerstrasse, el carrer berlinès que avui serà l'escenari de l'acte central del 50è aniversari d'aquella nit. “El Mur va fonamentar la partició d'Alemanya, Europa i el món en dos blocs. A nosaltres, ens va partir la vida”, recorda.

A la una de la matinada d'aquella nit d'agost milers d'efectius de la República Democràtica Alemanya (RDA) van encetar una operació que el règim comunista feia mesos que preparava i que havia batejat amb el nom de Rose. Primer van tallar els metros i les estacions de trens que comunicaven l'est i l'oest; immediatament després va començar el traçat, amb filats, primer, blocs de ciment i totxanes, després, del que seria el Mur.

Quan els berlinesos es van llevar aquell diumenge 13 d'agost el malson era ja una realitat. L'oest berlinès, que compartien tres superpotències occidentals –els Estats Units, el Regne Unit i França–, havia quedat aïllat. En les setmanes posteriors, la divisió precària va anar-se reforçant amb més i més blocs de formigó. “No ens podíem imaginar que el règim tingués la intenció de separar-nos per sempre. Crèiem que era una mesura de força, que els aliats respondrien. Però, és clar, 16 anys després d'una guerra que havia arrencat de Berlín, ningú no volia arriscar-se a una altra guerra per salvar els berlinesos”, diu Stüker.

Aquest berlinès, electromecànic de professió i amo d'un bar de barri, vivia aleshores, i viu encara, a Kreuzberg, a l'oest. No va tornar a veure els pares fins cinc anys després i gràcies a un permís especial de visita. Aleshores, la Bernauerstrasse ja no era casa de ningú. Alguns dels seus edificis formaven part de la divisió. L'RDA va optar per tapiar-ne finestres i portes, per evitar que els veïns o visitants fugissin a la banda occidental saltant al buit. La van precintar i va passar a formar part efectiva del Mur. Una d'aquelles persones, una dona gran, es va suïcidar en el desallotjament.

S'acostuma a dir que la construcció del Mur, aquell diumenge, va agafar de sorpresa els aliats occidentals, malgrat que hi havia prou indicis dels preparatius. Walter Ulbricht, el cap d'estat i del Partit, s'havia delatat, el 15 de juny, en pronunciar davant de centenars de periodistes la frase: “Ningú no té la intenció de construir un mur.” Se sabia que volia tancar les comportes de la fràgil divisió entre els sectors oriental i occidental.

L'RDA amenaçava despoblar-se –tres milions i mig de persones havien passat a l'altre cantó des del 1945–. Mentre Ulbricht parlava, el que seria el seu successor, Erich Honecker, artífex del Mur, ultimava la logística d'un operació que va suposar la mobilització de milers d'efectius i operaris, més fabricació a corre-cuita dels kilòmetres de blocs de formigó, fins a construir el que van ser 155 quilòmetres del Mur. És a dir, els 43 que travessaven la ciutat, més els que envoltaven el sector occidental fins a convertir-lo en una illa en territori comunista.
És difícil de creure que l'operació passés desapercebuda en un Berlín ocupat per tres potències occidentals, a més de la soviètica, cadascuna amb els seus espies. Documents ara desclassificats dels serveis secrets de l'Alemanya Occidental indiquen que si més no un dels seus agents havia advertit el seu confident, l'11 d'agost, que l'operació era imminent.
L'RDA va construir sense traves una barrera que va batejar cínicament com a Mur de Protecció Antifeixista. Occident ho va consentir. Va separar Berlín durant 10.351 dies, fins a la nit del 9 de novembre de 1989.

Deuda dorada

 

Vendre's l'or, l'última recepta

L'Estat espanyol i Itàlia podrien desprendre's de les reserves que tenen d'aquesta matèria primera per disminuir el volum de deute

També es proposa fer un test d'estrès a l'economia dels països de la UE

10/08/11 02:00 - BERLÍN - Gemma C. Serra

Posats a buscar remei a la crisi del deute dels socis perifèrics, les files de la coalició d'Angela Merkel han proposat a l'Estat espanyol que es vengui si més no una part de les reserves d'or que tingui. Aquesta és la recepta coincident de Michael Fuch, diputat i viceportaveu al Parlament de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix la cancellera, i de Frank Schäffler, expert del Partit Liberal, soci en el govern de Merkel.
“Han de posar ordre als pressupostos, cosa que poden fer amb privatitzacions o amb la venda de reserves d'or”, apuntava Fuchs al Financial Times Deutschland, i Schäffer considerava que una part d'aquestes reserves s'hauria de dipositar com a garantia al Banc Central Europeu. La proposta de tots dos polítics es basa en l'alça del preu de l'or, com a valor refugi enmig de les turbulències actuals, i s'adreça tant a l'Estat espanyol com a Itàlia. No es tracta d'una idea més enmig de les estrambòtiques receptes sorgides d'Alemanya, com ara la recomanació a Grècia que es vengui les illes, formulada mesos enrere des de la CDU al popular diari Bild.
En aquella ocasió, era una proposta agafada pels pèls de dos polítics poc coneguts i difosa per un rotatiu sensacionalista. Ara, és el diari econòmic per excel·lència en l'àmbit alemany, acostumat a filtrar propostes serioses i exponent de la premsa assenyada. Al recull de receptes per a països amb problemes, s'hi afegia ahir la del ministre d'Economia, Philipp Rösler, del Partit Liberal i vicecanceller. Rösler proposava la creació d'un nou consell d'estabilitat per a la zona euro, el qual aplicaria sancions automàtiques –es concretarien, per exemple, sobre els fons que percebin de la UE– als països amb males praxis econòmiques.
L'instrument regulador d'aquestes sancions seria una mena de test d'estrès, semblant al que s'aplica a la banca però en aquest cas centrat en la situació del mercat laboral i altres indicadors. Les sancions s'aplicarien, és clar, als que suspenguessin l'examen. Rösler vol consensuar la fórmula amb Merkel, que ara fa vacances, i presentar-la al setembre als seus col·legues de la UE. Es tracta, diu, de tranquil·litzar els mercats.

El Muro, la pesadilla

La construcción del Muro, la larga pesadilla berlinesa que Occidente no evitó

Gemma Casadevall

Berlín, 10 ago (EFE).- La construcción del Muro de Berlín implicó una descomunal logística que no pasó desapercibida al espionaje occidental, como evidencian las 5.000 actas desclasificadas ahora, coincidiendo con el 50 aniversario de aquel 13 de agosto de 1961 en que la ciudad amaneció partida.
Entre el delator desmentido del jefe del Estado y del Partido Walter Ulbricht -"nadie tiene la intención de construir un muro"-, pronunciado el 15 de junio de ese año ante cientos de periodistas, y la noche del 12 al 13 de agosto hubo demasiado despliegue de medios como para burlar al espionaje occidental.
Que la República Democrática Alemana (RDA) pretendía "asegurar" la frontera interalemana era sabido, como lo era que la hasta entonces frágil división entre los sectores occidental y oriental de Berlín era el principal coladero para huir a la Alemania libre.
Desde 1945, tres millones y medio de ciudadanos germano-orientales habían dejado la RDA en dirección al oeste. En los primeros seis meses de 1961 la cifra el número de huidos era de 200.000, con tendencia a incrementarse.
Mientras Ulbricht pronunciaba su desmentido, en las afueras de Berlín se almacenaban kilómetros de alambradas fabricadas a ritmo vertiginoso, toneladas de bloques de hormigón, ladrillos y cemento, como documenta el reportaje de la cadena pública ARD "Geheimsache Mauer" -"Asunto secreto: el Muro"-, emitido estos días.
Miles de efectivos de las fuerzas de seguridad de la RDA llevaban semanas entrenándose para un operativo que arrancó a la una del 13 de agosto con el cierre de las estaciones de metro y ferrocarril.
En cuestión de horas debía "asegurarse" lo que luego sería el trazado del Muro, especialmente los 43 kilómetros que atravesarían la ciudad, del total de 155 que tuvo la llamada "Franja de la Muerte" que encorsetó durante 28 años el Berlín occidental.
"Norman se ha enterado por sus fuentes de Berlín Este que se están tomando medidas para que, entre el 12 y el 18 de agosto, queden cerradas las fronteras entre los sectores", constataba el acta 4.288, con fecha del 11 de agosto de 1968, de la unidad "Flora" de los servicios de espionaje de la Alemania occidental, el BND.
El informe 4.288 es una de las 5.000 actas ahora desclasificadas por el BND, ante el 50 aniversario de la construcción del Muro, y difundidas ahora por los diarios "Süddeutsche Zeitung" y "Berliner Zeitung".
Se trata de los informes compilados por el BND entre 1952 y 1962, centrados en las tensiones entre las potencias ocupantes -aliados occidentales, por un lado, y la Unión Soviética, por el otro-.
"Norman" era el nombre clave del informante en el Berlín Este, donde operaban agentes secretos de todas las potencias implicadas, más las de la Alemania del canciller Konrad Adenauer.
Hasta ahora, se daba por hecho que la construcción del Muro sorprendió al espionaje occidental, así como a Adenauer y también al entonces alcalde de Berlín, el socialdemócrata Willy Brandt.
De los informes de "Norman" se deduce que los servicios secretos del primer canciller de la República Federal de Alemania (RFA) estaban sobre aviso. Cabe la posibilidad de que tal informe no llegara a la mesa de Adenauer, razona "Berliner Zeitung", pero también que la RFA se reconoció impotente y decidió no actuar.
Lo que empezó esa noche con el tendido de alambradas cruzando la ciudad se reforzó luego con bloques de hormigón, ladrillos y cemento aplicados por operarios custodiados por miles de soldados de la RDA.
La población berlinesa despertó ese domingo horrorizada e indefensa, mientras las tres potencias aliadas que "tutelaban" el sector occidental -EEUU, Reino Unido y Francia- dejaban hacer.
Mejor un Muro que una guerra, fue la consigna de John F. Kennedy. Dieciséis años después del fin de la Segunda Guerra Mundial, nadie quería arriesgarse a una nueva confrontación armada.
La RDA reforzó en los meses posteriores su inicialmente frágil construcción hasta convertirla en prácticamente infranqueable y la bautizó con el eufemismo de "Muro de Protección Antifascista".
Al domingo 13 de agosto de 1961 en que Berlín amaneció partida siguieron 10.680 días de división forzada, hasta que el 9 de noviembre de 1989 el portavoz del Politburó, Günter Schabowski leyó un comunicado según el cual la RDA permitía a sus ciudadanos viajar al oeste.
El Muro había caído y berlineses del este y del oeste se abrazaron esa noche, bailando a lomos de lo que durante 28 años fue la Frontera de la Muerte. EFE
gc/ih

Merkel y Barroso ya no se aman

El govern alemany se sent “traït” pel vell aliat Barroso

Berlín ha criticat les presses del president de la Comissió Europea en els rescats

Merkel interromp les vacances

07/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

1

El govern alemany no s'ha molestat a dissimular el seu disgust amb la Comissió Europea. La insinuació de “reobrir” el fons de rescat europeu confon els mercats, deia ahir el ministre d'Economia, Philipp Rösler, en aquests moments rostre visible del govern de Berlín, ja que Angela Merkel és de vacances. La frase del vicecanceller va més enllà de la mera crítica a la polèmica carta de José Manuel Durão Barroso. Expressa el sentiment de “traïció” que s'ha escampat entre la coalició de Merkel envers Barroso, l'home que va arribar a la presidència de la Comissió Europea amb el suport de Merkel.
A l'anomenada Madame Non per la tossudesa amb què ha intentat alentir cada iniciativa de rescat, li hauria agradat gaudir de les vacances abans d'haver de dir el següent “Nein, Danke”. Les presses de Barroso han accelerat les coses i divendres al vespre es veia ficada en la ronda de converses telefòniques encetada per Nicolas Sarkozy. Evidentment que no es podia negar a agafar el telèfon. Això hauria estat deixar el lideratge europeu que cada cop sembla defugir més obertament a mans de l'altre puntal de l'eix francoalemany. Merkel, des del Tirol, va fer la ronda de trucades mentre a Berlín es continuaven escalfant els ànims contra l'antic aliat.

Des de la televisió pública ARD, l'expert financer Wolfgang Gerke exigia el cap de Barroso per falta de neutralitat –aparentment, rere la iniciativa del portuguès hi ha l'intent d'ajudar Portugal–. El ministre Rösler continuava criticant Barroso, mentre l'oposició socialdemòcrata instava la cancellera a interrompre les vacances a la muntanya i agafar les regnes de la situació.

Merkel s'agafa a la consigna de no deixar-se endur pel pànic. L'atac de prudència de Merkel té a veure amb la por a les conseqüències d'un afebliment generalitzat a l'eurozona. Alemanya n'és el motor econòmic perquè la seva fortalesa prové de les exportacions. El seu primer client és la Unió Europea. Si cauen les economies de la seva clientela no tindrà a qui “vendre” tot allò que produeix la seva gran indústria. L'economia alemanya està amenaçada per l'afebliment dels seus socis i clients. Mal moment per parlar d'engruixir un paquet de rescat del qual Alemanya és la màxima contribuent.

Más y más citas

L'endeutament mana sobre els tipus del BCE

Els analistes descarten una nova pujada del preu del diner fins i tot a mitjà termini

La pressió sobre l'Estat espanyol i Itàlia eclipsa les altres prioritats

04/08/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

 

La crisi del deute serà avui el principal, i potser únic, tema de la reunió mensual del consell de govern del Banc Central Europeu (BCE). Malgrat la pressió inflacionista persistent, la majoria dels observadors de la política monetària comuna coincideixen a descartar una nova pujada dels tipus d'interès en aquesta reunió o, fins i tot, a mitjà termini.

Si després del darrer augment, a principi de juliol, es partia de la base que el banc que presideix Jean-Claude Trichet optaria per encarir un altre cop el preu del diner en els mesos següents, ara es dóna per segur que es mantindrà el nivell actual –l'1,5%–, a l'espera que es redueixi la pressió sobre el deute. Ara per ara, la màxima atenció se centra en el risc de contagi de l'Estat espanyol i Itàlia.

La pregunta ara és si el BCE es decidirà a intervenir amb la compra de deute en el mercat secundari, després de mesos sense fer-ho. En les últimes setmanes, la notícia d'una imminent intervenció fins i tot s'ha donat per feta, però s'ha trobat després amb el comunicat setmanal del BCE desmentint tot moviment. Està clar que la gran preocupació del BCE ara és la situació a l'alça de la prima de risc espanyola i italiana i l'alentiment del creixement de la zona euro. Es tem que la tendència arribi fins als motors tradicionals de l'economia europea, principalment Alemanya, fet que complicaria encara més els mercats continentals.

Pel que fa als tipus, el BCE tracta ara d'estalviar qualsevol perill afegit a les economies sobreendeutades, tant pel que fa a deute públic com privat, com és el cas espanyol. Una pujada del tipus d'interès ajudaria a contenir la inflació, d'acord amb els paràmetres de l'ortodòxia del BCE, però també implica sobrecarregar aquelles economies castigades pel sobreendeutament.

Un monstruo frente al estado de derecho

Studiogast, con Silvia Cabrera, sobre la indemnización al secuestrador y asesino del hijo del banquero

http://www.dw.de/dw/article/0,,15296565,00.html

3000 euros de indemnización para un asesino

En un interrogatorio un policía amenazó a un secuestrador confeso para que le dijera el paradero de su víctima. El estado de Hesse tendrá que pagar a este asesino una compensación por amenaza de tortura.

Fall Magnus Gaefgen Dossierbild 3

Un veredicto revuelve los sentimientos de una nación. Magnus Gäfgen –en la cárcel por secuestro, asesinato y extorsión- será compensado con 3000 euros porque durante su interrogatorio fue amenazado por la Policía. ¿Un triunfo de la protección de los derechos humanos? ¿Un absurdo del Estado de derecho? ¿Una burla a la familia de la víctima?
Los hechos
El 27 de septiembre de 2002, Magnus Gäfgen secuestró al hijo de un banquero, Jakob de once años, y lo asesinó. Poco después, exigió de sus padres un millón de euros como rescate.
El 29 de septiembre es entregado el dinero; el 30 de septiembre, Gäfgen se compra un ticket de avión y no da señales de contactar con el niño, a quien todavía creían vivo. La Policía decide aprehenderlo. Gäfgen confiesa el secuestro, pero no revela el paradero de Jakob.
El 1 de octubre, Wolfgang Daschner, comisario de lo criminal, ordena coacción en el interrogatorio. El oficial encargado amenaza al acusado con “dolores inimaginables” si no confesaba el paradero del niño. Gäfgen condujo a las autoridades hasta el lago donde había dejado el cuerpo debajo de un muelle. El caso de Jakob sumió a Alemania en un controvertido debate en torno a la coacción en situaciones extremas.
Aunque el caso es emocionalmente controvertido, “decisiones como ésta son el precio que debemos pagar si queremos vivir en un Estado de derecho”, explicó a la agencia dpa Ulfrid Neumann, catedrático de Filosofía del Derecho. “El Estado de derecho vive de imponerse prohibiciones categóricas, que no pueden ser suspendidas en situaciones extremas”, añade, “por brutal que haya sido el autor del delito”.

Stoltenberg, ese hombre

Stoltenberg aplaude la valentía noruega e insta a evitar "caza de brujas"
　
Gemma Casadevall

Oslo, 1 ago (EFE).- El primer ministro noruego, Jens Stoltenberg, aplaudió hoy la valentía y la apuesta por la democracia de los ciudadanos de su país tras los atentados del 22 de julio, que dejaron 77 víctimas mortales, y abogó por evitar cualquier "caza de brujas".

El país entero ha demostrado su capacidad de "encontrar el camino correcto" en medio de la tragedia, enfatizó Stoltenberg, en el acto de Estado ante el Parlamento noruego (Storting) en memoria de las víctimas de la explosión del coche bomba en el centro de Oslo y el tiroteo del campamento de las juventudes socialdemócratas.

"Vosotros, los jóvenes, habéis demostrado vuestra determinación a responder al odio con amor. El terror no debe conducir a más odio, sino a más democracia", insistió, dirigiéndose a las juventudes socialdemócratas, objetivo de la matanza en la isla de Utøya, donde centenares de adolescentes asistían a su acampada anual.

"Ardió el mapa. La brújula reventó en pedazos. Podíamos habernos vuelto locos, pero los noruegos supieron encontrar el camino de regreso a casa", aseguró Stoltenberg.
En línea con esa apertura y respeto, Stoltenberg abogó por evitar iniciar ahora una "caza de brujas" ideológica y reiteró que todas las opiniones tienen cabida en democracia, pero no la violencia, en referencia al autor confeso del doble atentado, el ultraderechista e islamófobo Anders Behring Breivik.
"Quiero pedir que no empecemos ahora una caza de brujas", aseguró el primer ministro noruego tras apuntar que muchos comentarios, de unos y otros, podían haberse hecho "de otra forma".
Además, Stoltenberg declaró el 21 de agosto el día nacional para conmemorar a las víctimas del doble atentado.
Fue un acto solemne, presidido por el rey Harald y el príncipe heredero Haakon y con participación de un centenar de damnificados, acorde al talante contenido y emotivo que ha marcado todas las expresiones de recuerdo a las víctimas estos días.
También de acuerdo a esa tónica, estuvo dominado por la llamada a la cohesión nacional, entre muestras de apoyo a Stoltenberg, dentro y fuera del hemiciclo.
El presidente del Storting, Dag Torje Andersen, abrió ya la sesión agradeciendo el pulso firme de Stoltenberg, con parecido énfasis con que elogió la labor de la policía y los equipos de rescate.
Ante los accesos al Parlamento se leían pancartas con frases como "Jens Stoltenberg. Takks for varm, Ledelse Vetter" -"Jens Stoltenberg, gracias por el calor, padre de la nación"-, entre las flores, velas y otros mensajes en recuerdo de las víctimas.
"No responderemos al mal con mal, como a ti te gustaría. Combatiremos el mal con el bien. Y venceremos", escribía en Facebook Ivan Benjamin Oesteboe, un joven superviviente de la matanza, en un mensaje reproducido hoy por el diario "Dagbladet".
"Crees que has destruido al Partido Laborista y a la gente que cree en una sociedad multicultural. Que sepas que has fracasado", subrayó el muchacho, refiriéndose a Breivik, que permanece incomunicado en una celda de aislamiento desde los ataques.
La gestión de la crisis y la cercanía que ha transmitido en la tragedia ha disparado la popularidad de Stoltenberg, que según una encuesta publicada hoy mismo por el rotativo "Dagbladet" obtendría ahora el 40 por ciento de los votos -frente al 33,5 de las generales de 2005-.
La próxima cita con las urnas es en septiembre, en los comicios municipales, y entonces se comprobará si se ha detenido en Noruega el hasta ahora imparable auge del populismo islamófobo del norte de Europa.
Stoltenberg es el rostro positivo de una tragedia nacional, en contraposición al "monstruo" de esa sociedad aparentemente perfecta, Breivik.
Los medios desgranan día a día nuevas informaciones acerca de la matanza y los planes de su autor, así como sus delirantes coacciones al gobierno, del que pretendía la dimisión en pleno a cambio de una confesión completa, según informó la televisión NRK.
La matanza habría sido aún más devastadora, afirman los medios, de no haber sido porque apenas menos del diez por ciento de los funcionarios trabajaba aún cuando estalló la bomba situada en una furgoneta alquilada, que Breivik aparcó entre el Ministerio de Energía y el de Comercio.
Según las investigaciones en curso, la furgoneta contenía hasta 850 kilos de explosivo, en lugar de los 500 kilos que hasta ahora se estimaba.
Los efectos de su doble atentado habrían sido aún más sangrientos de no haber sido por un atasco, que retrasó la explosión del coche bomba y su posterior llegada a la isla, según confesó ante la policía el propio Breivik. EFE
gc-jpm/mcd
(foto) (audio)