ARD, la televisió federal
La primera cadena de televisió pública alemanya és un reflex del sistema federal del país malgrat les retallades que hi ha arran de la crisi econòmica
Nou televisions regionals
La reunificació i la recuperació de la capitalitat a Berlín no ha malversat aquesta distribució. La ARD té ara un estudi i redacció central berlineses, però conserva l'estructura diversificada dels temps fundacionals: és la suma de nou televisions regionals, cadascuna amb la seva seu, representatives dels 16 länder o estats federats de la República Federal Alemanya (RFA). És a dir, nou cadenes públiques, algunes de les quals agrupen dos o més länder –com és el cas de Berlín i Brandeburg, representants per la mateixa RBB–. Entre totes conformen la ARD, la primera cadena, la programació de la qual combina produccions i treball redaccional de totes nou televisions regionals. Cadascuna d'aquestes cadenes té el seu director general i òrgans de control –emanats del poder polític de cada land–, de manera que la resultant té una sòlida garantia d'independència respecte, si més no, del govern central.
Que un engranatge així funcioni depèn d'una estructura evidentment complexa: 23.000 treballadors fixos, i 20.000 més d'autònoms, amb un pressupost anual de 6.300 milions d'euros. Tot un transatlàntic, que es finança a través d'un cànon de 17,85 euros mensuals que ha de pagar cada llar alemanya que tingui un aparell de televisió. Només pot emetre anuncis de cinc de la tarda a vuit del vespre –al marge de pautes publicitàries a l'inici dels partits de futbol i de la informació del temps, per exemple–, de manera que tampoc no ha notat la caiguda d'ingressos publicitaris que afecta les privades. Tot i així, en els últims cinc anys la plantilla de la ARD s'ha encongit d'uns 4.000 treballadors, via acomiadaments pactats.
Que un engranatge així funcioni depèn d'una estructura evidentment complexa: 23.000 treballadors fixos, i 20.000 més d'autònoms, amb un pressupost anual de 6.300 milions d'euros. Tot un transatlàntic, que es finança a través d'un cànon de 17,85 euros mensuals que ha de pagar cada llar alemanya que tingui un aparell de televisió. Només pot emetre anuncis de cinc de la tarda a vuit del vespre –al marge de pautes publicitàries a l'inici dels partits de futbol i de la informació del temps, per exemple–, de manera que tampoc no ha notat la caiguda d'ingressos publicitaris que afecta les privades. Tot i així, en els últims cinc anys la plantilla de la ARD s'ha encongit d'uns 4.000 treballadors, via acomiadaments pactats.
La ZDF, l'altra pública
La ARD no és l'única destinatària del cànon mensual que aporten uns 36 milions de llars a la GEZ (Gebühreneinzugszentale o central de pagament del cànon). També en viu la ZDF, la segona cadena, pública i d'abast nacional, que a diferència de la primera sí que té una seu única i que tampoc no és a Berlín, sinó a Magúncia, la capital del land de Renània-Palatinat.
La directa competència de la ARD no són les privades, sinó la ZDF. Tots dues tenen redaccions pròpies, totes dues estan subjectes a uns estatuts que diuen que han de complir la seva funció de ser un servei públic i totes dues estan al marge de l'anomenada teleporqueria; és a dir, no emeten realitys, com fan les privades, que per això mateix tampoc no es barallen per un repartiment global del cànon televisiu. A Alemanya hi ha una parcel·lació estricta entre les cadenes públiques i les privades, de manera que no es fan mal entre elles.
El màxim exponent de programació de masses en la pública era l'anomenat Wetten dass... –Què ens hi juguem–, presentat pel popularíssim Thomas Gottschalk, en què durant trenta anys concursaven setmana rere setmana, en directe i a hores de màxima audiència, ciutadans disposats a proves increïbles. L'accident que va tenir, el desembre passat, un jove, que es va trencar el coll quan intentava saltar amb unes pròtesis a les cames per damunt de cinc cotxes en marxa, va retirar el llegendari concurs de programació.
Ni la ARD ni la ZDF entren en guerres per l'audiència contra les privades, sinó que l'àmbit que els fa guanyar públic és l'informatiu. Les cobertures especials, a més dels informatius diaris, amb una xarxa d'enviats especials i corresponsals impensable per a les privades, són el que els imprimeix una personalitat pròpia. La quota de la ARD és del 13,4% –en xifres del 2010–, la de la ZDF és del 13,1%, mentre que la primera entre les privades, la RTL, se situa en l'11%.
La directa competència de la ARD no són les privades, sinó la ZDF. Tots dues tenen redaccions pròpies, totes dues estan subjectes a uns estatuts que diuen que han de complir la seva funció de ser un servei públic i totes dues estan al marge de l'anomenada teleporqueria; és a dir, no emeten realitys, com fan les privades, que per això mateix tampoc no es barallen per un repartiment global del cànon televisiu. A Alemanya hi ha una parcel·lació estricta entre les cadenes públiques i les privades, de manera que no es fan mal entre elles.
El màxim exponent de programació de masses en la pública era l'anomenat Wetten dass... –Què ens hi juguem–, presentat pel popularíssim Thomas Gottschalk, en què durant trenta anys concursaven setmana rere setmana, en directe i a hores de màxima audiència, ciutadans disposats a proves increïbles. L'accident que va tenir, el desembre passat, un jove, que es va trencar el coll quan intentava saltar amb unes pròtesis a les cames per damunt de cinc cotxes en marxa, va retirar el llegendari concurs de programació.
Ni la ARD ni la ZDF entren en guerres per l'audiència contra les privades, sinó que l'àmbit que els fa guanyar públic és l'informatiu. Les cobertures especials, a més dels informatius diaris, amb una xarxa d'enviats especials i corresponsals impensable per a les privades, són el que els imprimeix una personalitat pròpia. La quota de la ARD és del 13,4% –en xifres del 2010–, la de la ZDF és del 13,1%, mentre que la primera entre les privades, la RTL, se situa en l'11%.