Merkel, contra la precarietat
Primer es va flexibilitzar un mercat laboral que “malcriava” –segons es deia– el ciutadà; ara s'ha buscat remei a una creixent precarització que condemnava vuit milions de ciutadans a treballar amb sous de misèria en la primera economia de la Unió Europea (UE). Aquests són dos dels aspectes que envolten la implantació del salari mínim interprofessional, aprovat ahir pel Bundestag (Parlament federal) per 535 vots a favor, cinc en contra i 61 abstencions. És a dir, pràcticament el suport tancat de la gran coalició d'Angela Merkel, més els verds, amb algun vot rebel marginal. I les abstencions de l'esquerra, que ni tan sols en aquest cas es va atrevir a trencar la disciplina de no donar suport a res que vingui del govern.
A partir del 2015, cap treballador no guanyarà menys de 8,5 euros l'hora a Alemanya. Almenys sobre el paper, i amb un parell d'excepcions: els aturats crònics que tornin al món laboral, en els sis primers mesos de contracte, i els menors de 18 anys que no hagin acabat la formació o que estiguin en pràctiques.
Alemanya s'incorpora així al club dels 21 membres de la UE que tenen un sou mínim interprofessional, per llei. Ho fa des de la seva posició de país amb un mercat laboral que és l'enveja de molts socis –un 6,5% d'atur–, però amb una població laboralment activa, part de la qual sembla condemnada a jubilacions de misèria si no es corregeixen a temps algunes trampes amagades en el bon expedient del seu mercat laboral.
La implantació del sou mínim interprofessional ha estat fruit d'una llarga batalla, en què el gran protagonista actiu no ha estat el bloc conservador de la cancellera, sinó els seus socis actuals, els socialdemòcrates. L'encarregada de posar fil a l'agulla d'aquest sou mínim ha estat la ministra d'Ocupació, la socialdemòcrata Andrea Nahles, que qualificava ahir d'“històrica” l'aprovació del seu projecte de llei. Una garantia de pau social i un remei contra la precarietat, va dir.
Condició irrenunciable
El seu partit havia convertit la introducció d'aquesta mesura a Alemanya en condició irrenunciable per entrar a formar govern amb Merkel, després d'una victòria electoral conservadora, el setembre del 2013, que va deixar la cancellera prop de la majoria absoluta, però amb la necessitat de pactar amb un futur soci. No va aconseguir acostar-se prou als verds, de manera que el resultat va ser la gran coalició amb els antics rivals entre les forces majoritàries.
El Partit Socialdemòcrata (SPD) va començar a negociar la coalició, l'any passat, amb la bandera del salari mínim, que alguns experts veien com una amenaça per a la bona salut del mercat laboral. Es va sortir amb la seva –malgrat les opinions contràries dels conservadors, aliats dels experts– i va començar, també, a introduir-hi algunes “excepcions” –la més dolorosa, la que afecta aturats crònics– a canvi d'aquest sí gairebé rodó en la votació d'ahir.
Merkel no volia el salari mínim, però l'ha acabat acceptant com gairebé tots els seus diputats, potser perquè se sap beneficiada per un nou factor psicològic: la precarietat laboral que ara creix a l'Alemanya teòricament pròspera no va arrencar amb la seva gestió de govern, el 2005.
Va ser cosa del seu antecessor socialdemòcrata, Gerhard Schröder, impulsor d'una reforma laboral i un programa de reformes estructurals que van enfonsar l'SPD en una sagnia d'electors que encara dura. Es diu que Alemanya va sortir blindada contra la crisi, gràcies a les retallades socials i laborals aprovades pel govern de Schröder quan ningú no parlava de crisi a la zona euro. Però una cosa és salvar la macroeconomia i l'altra, el que passa amb l'economia domèstica.
De la reforma laboral del govern socialdemòcrata-verd impulsada per Schröder en la seva segona legislatura (2002-2005), en va sorgir l'imperi de les minifeines, dels subsidis d'atur minvants i del treball precari.
42 milions d'actius, l'altre miracle
Alemanya no només té una taxa d'atur baixa –un 6,5%, que es tradueix en 2,8 milions de persones sense feina–, sinó també un rècord de població laboralment activa: 42 milions de persones, aproximadament la meitat de la població del país. Les caixes de pensions estan plenes i això va afavorir una altra decisió que la ministra d'Ocupació socialdemòcrata, Andrea Nahles, encaixava en el seu concepte de justícia social: a partir de l'1 de juliol, va quedar oberta la porta de la jubilació als 63 per als que han cotitzat durant un mínim de 45 anys –és a dir, inclòs el còmput dels anys dedicats als estudis superiors–. Això no atura l'augment progressiu de l'edat de jubilació, que passarà dels 65 anys actuals als 67 el 2030, sosté Nahles. És un tribut a la generació de jubilats actual, que l'Alemanya dels 42 milions de treballadors es pot permetre.