El 9-N que va canviar el món
Una nit màgica que va precipitar el final de 28 anys de dictadura sense que se sentís ni un sol tret
“Va ser molt més que la nit més feliç de la nostra història recent. Va ser la fi de 28 anys de divisió, a Berlín, a Alemanya i a l'Europa dels blocs”, deia en una reunió amb corresponsals estrangers l'alcalde governador de la capital alemanya, el socialdemòcrata Klaus Wowereit. “No, ningú no ho hauria imaginat, ni en somnis. I menys que ningú la nostra cancellera Angela Merkel”, continuava, mig en broma, el polític que representa la metamorfosi d'una ciutat atípica, símbol de la guerra freda i ara capital de la primera economia europea.
La nit del 9 de novembre de 1989 és, per a Wowereit, la de la victòria dels impossibles. La República Democràtica Alemanya (RDA) trontollava, com tot el bloc soviètic. Des de final de setembre hi ha havia hagut més de 330 manifestacions, en 30 ciutats diferents, demanant reformes. Milers de ciutadans havien fugit a través dels països de l'Est als que sí podien viatjar –com ara Hongria i Txecoslovàquia–. Moscou havia pressionat damunt qui va ser l'últim home fort de la RDA, Erich Honecker, fins fer-lo retirar-se, a mitjan octubre. En prenia el relleu amb la missió de liderar un canvi intern el seu segon, Egon Krenz. En un mes i mig s'havien mogut més fitxes a la RDA que en els 28 anys d'història del mur. “La vida castiga qui arriba tard”, és la frase llegendària atribuïda a l'últim president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, i dirigida a Honecker.
Però no, ningú no s'esperava que aquella tarda del 9 de novembre, un dijous, un membre del politburó, Günter Schabowski, llegís davant la premsa internacional una nova llei de regulació dels visats a l'estranger que precipitaria la fi de la divisió. A partir d'aleshores, eren permesos tots els viatges privats a l'estranger sense mesures especials. “A partir de quan?”, va voler saber un periodista italià, Riccardo Ehrmann. “Doncs, segons ho entenc... des d'ara mateix”, va respondre Schabowski.
Eren les 18.53 h, el membre del politburó semblava confós. Ningú, fins ara, n'ha tret l'entrellat de si el propòsit de la RDA era obrir d'una vegada el mur, si Schabowski va improvisar la resposta, o si va tractar-se d'una escenificació –amb pregunta induïda per part de l'italià.
En qüestió de minuts, l'agència de notícies occidental dpa es feia ressò de la notícia. L'informatiu de les vuit de la televisió pública occidental, l'ARD, obria amb la sensació. A Bonn –la capital federal, aleshores a l'oest– es reunia d'urgència el Bundestag (Parlament) amb els diputats cantant dempeus l'himne nacional i el canceller Helmut Kohl posava fi a una visita oficial a Varsòvia.
Milers de ciutadans del sector est van córrer cap a la Bornholmes Strasse, un dels vuit passos fronterers cap al sector oest. Ningú sabia ben bé què havia volgut dir Schabowski. El cap de la policia del control, Harald Jäger, intentava per telèfon que algun superior li digués què havia de fer.
Era la nit dels impossibles, eren molts els qui no s'acabaven de creure el que havien sentit per la televisió. Merkel no estava entre els milers aplegats a la Bornholmer Strasse. Era una ciutadana de l'est de 35 anys, aparellada amb un químic divorciat i pare de dos fills, Joachim Sauer –uns anys després, el 1998, es va convertir en el seu espòs–. No tenia previst res més que anar a la sauna amb una amiga, com feia tots els dijous del món. Li va arribar la notícia. Va trucar a la seva mare, li va prometre que, si era cert, la convidaria a menjar ostres en un hotel de l'oest, el Kempinski. I, un cop feta la promesa, se'n va anar a la sauna amb la seva amiga de cada dijous. De retorn cap a casa, va treure el cap per la Bornholmer Strasse.
El policia Jäger havia renunciat ja molta estona abans a esperar ordres i havia aixecat la barrera. Merkel, la científica de 35 anys que mai no hauria somiat entrar en política, va passar a l'altre cantó, va buscar una cabina per trucar a la seva tia d'Hamburg, la ciutat de l'oest on havia nascut, es va prendre la seva primera cervesa occidental... I, igual que la majoria, se'n va tornar a dormir a casa seva. L'endemà havia de matinar.
La nit més emocionant del Berlín actual està farcida d'anècdotes com aquesta, unes de certes, les altres inventades o millorades en el curs dels 25 anys passats. No hi fa res.
El mur havia caigut, 28 anys, dos mesos i 27 dies després d'aquell matí del 13 d'agost de 1961 en què la ciutat s'havia despertat partida per la que va ser la Franja de la Mort. Aquell 9 de novembre va arrencar un nou capítol en la història de Berlín, a Alemanya i a Europa, entre cerveses damunt el mur o a la sauna, sense que ni a la policia de la Bornholmer Strasse ni a la de la Porta de Brandenburg no se'ls escapés ni un tret.
Aniversaris que ningú no celebra
El 9-N està lligat en la memòria col·lectiva alemanya amb el més bonic, però també amb el més fosc de la història del país: l'anomenada Nit dels Cristalls Trencats, de 1938, quan els nazis van cremar 7.500 sinagogues i altres edificis jueus i van enviar als camps de concentració els primers 30.000 membres de la comunitat jueva. No és l'únic 9-N associat a Alemanya amb dates que han marcat, bé o malament, el destí del país. El 1848 va morir executat per les tropes austríaques el diputat liberal Robert Blum, considerat un visionari demòcrata. En la mateixa data del 1923 Adolf Hitler va protagonitzar un intent de cop d'estat, que el va portar a la presó amb una condemna de cinc anys, en els quals va escriure el seu Mein Kampf. Tantes coincidències delicades han fet que l'aniversari de la caiguda del mur no s'hagi convertit en festa nacional. Aquesta diada se celebra el 3 d'octubre, en record del Tractat d'Unitat firmat el 1990, que va significar la dissolució de la RDA i la incorporació del seu territori en la RFA
La revolta dels disciplinats
“La clau de l'èxit va ser l'actitud disciplinada de la gent de l'est. Si en comptes d'esperar-se que s'aixequessin les tanques frontereres cap al Berlín oest, algú arriba a donar una empenta al policia comunista, la nit hauria pogut acabar en tragèdia. Si l'endemà s'haguessin produït atacs a casernes soviètiques del territori comunista, Mikhaïl Gorbatxov potser no s'hauria assegut a negociar la reunificació amb Helmut Kohl. No hi va haver empentes al guàrdia ni es van atacar les casernes. En comptes d'això, es va aprofitar el cap de setmana per viatjar, per primer cop en anys, a l'oest, a gastar-se els 100 marcs de benvinguda que rebia cada ciutadà de l'est que passava la frontera i tornar-se'n a casa a dormir.” Així recordava aquesta setmana Wolfgang Schäuble, ara ministre de Finances d'Angela Merkel i, el 1989, ministre de l'Interior de Kohl, la “revolta dels disciplinats” ciutadans de l'Alemanya de l'est.
Aquell 9 de novembre, ni ell podia somiar que uns mesos després estaria dirigint la part tècnica de les negociacions que van acabar amb el Tractat d'Unitat, el 3 d'octubre de 1990. Va ser l'encarregat d'escriure la lletra gran i menuda i d'estampar la signatura, per part de la República Federal d'Alemanya (RFA), en un document que segellava la reunificació. La part contrària, la de la República Democràtica Alemanya (RDA) estava representada pel seu últim cap de govern, Lothar de Maizière, arribat al poder en les primeres eleccions lliures d'aquella meitat del país, uns mesos enrere, i que havia guanyat apoteòsicament la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Kohl.
Schäuble, aleshores la mà dreta d'aquell canceller, va ser l'arquitecte que va donar forma al castell negociador de Kohl amb les quatre potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial –la Unió Soviètica, França, el Regne Unit i els Estats Units–, més aquella nova RDA improvisada després de la caiguda del mur.
Sap del que parla quan elogia diplomàticament la disciplina de l'est. És a dir, l'obediència forçada per la dictadura, de qui no ha enterrat, però, l'esperit de revolta.
Sap del que parla quan elogia diplomàticament la disciplina de l'est. És a dir, l'obediència forçada per la dictadura, de qui no ha enterrat, però, l'esperit de revolta.
Els aproximadament 16 milions d'habitants que aquell novembre de 1989 hi havia a la RDA havien crescut sota el règim satèl·lit de Moscou, com a resultat de la partició alemanya entre les quatre potències que van derrotar el Tercer Reich de Hitler, el 1945. El 13 d'agost de 1961, un diumenge, van haver de veure com la divisió precària entre els quatre sectors en què havia quedat tallat Berlín, una illa dins el territori de la RDA, quedava segellada amb un mur provisional, que en les setmanes, mesos i anys posteriors va fortificar-se fins esdevenir la Franja de la Mort.
Els ciutadans disciplinats de l'est van suportar anys de dictadura, sense que els aliats del món lliure fessin res que posés en perill l'estabilitat enganyosa dels anys de la guerra freda. Unes eleccions municipals fraudulentes, el maig de 1989, van obrir l'aixeta de les protestes. El setembre següent van començar les marxes de cada dilluns, a Leipzig (a l'est). Primer eren uns pocs centenars, després van esdevenir milers, escampats per tot el territori de la RDA. El 4 de novembre les marxes arribaven a l'Alexander Platz de Berlín, en una llegendària manifestació d'un milió de persones –xifra simbòlica, com acostuma a ser– on no només hi havia dissidents o escriptors com ara Christa Wolf, sinó gent de l'aparell comunista i els anomenats reformistes. Hi ha qui diu que va ser el mateix aparell que la va organitzar. Hi ha qui diu que s'hi va afegir en un intent desesperat per salvar-se. Cinc dies després saltava la notícia: havia caigut el mur.