Els ultres perden empenta
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Si alguna cosa tenen en comú les ultradretes és l'ànsia d'un lideratge fort, entorn d'una figura capaç d'imposar silenci amb un cop de puny a la taula. Això és exactament el que els falta a Alternativa per Alemanya (AfD), l'aglutinant del vot xenòfob a la primera economia europea, el país que des del 2015 ha acollit 1,3 milions de refugiats. Frauke Petry, el rostre més visible de la formació, no només comparteix la presidència amb un enemic intern –Jörg Meuthen–, sinó que a més no aconsegueix dominar l'ala més radical del partit, la que representa Björn Höcke, captador del vot neonazi. Per acabar-ho d'adobar, està casada amb un líder regional, Marcus Pretzell, amb tant d'afany de protagonisme com els altres dos. Res a veure, doncs, amb una Marine Le Pen, que ha donat encara més empenta al partit que va heretar del patriarca, Jean Marie Le Pen.
L'AfD ha encetat aquest any electoral a Alemanya –hi ha tres comicis regionals abans de les generals del setembre– amb uns sondeigs que li donen un 13%-15%. Molt per sota del que es preveu per a Le Pen a França o Wilders a Holanda. Però una fita per a aquest partit, fundat el 2013 i que té ja escons a deu dels setze landsalemanys.
Es dóna per fet que al setembre entrarà al Parlament federal (Bundestag), una cambra on fins ara no ha tingut escons cap partit ultradretà. En les darreres setmanes, però, s'ha frenat la seva línia ascendent i ha baixat a percentatges que la situen entre el 8% i el 10%. La caiguda ha anat en paral·lel a l'“efecte Schulz”, la remuntada del Partit Socialdemòcrata (SPD) des que es va designar com a candidat a canceller l'expresident del Parlament Europeu Martin Schulz. Si fins llavors es donava per imbatible Merkel, ara la situació s'ha invertit. La CDU de Merkel i els seus aliats bavaresos, la CSU, se situen en un 30% o 31%, mentre que l'SPD es belluga entre el 31% i el 32%.
Falten molts mesos per a les generals i no està clar si Schulz mantindrà l'avantatge. Però és indubtable que la seva designació ha rellançat la regla de la lluita equilibrada entre les dues forces majoritàries, després d'anys d'esmorteïment de l'SPD. L'atenció se centra en la pugna entre els dos blocs majoritaris –les formacions integrades en la gran coalició de Merkel–, mentre que l'AfD només salta a l'actualitat per les picabaralles internes. La cúpula ha obert expedient d'expulsió a Höcke. En paral·lel, hi ha un front d'intrigues contra Petry, impulsades per Meuthen o el vicepresident Alexander Gauland, un veterà tan radical com Höcke. I Pretzell fa campanya pel seu compte, de cara als comicis del maig a Rin del Nord-Westfàlia, el land més poblat. A l'abril, l'AfD farà el seu congrés federal. És, pràcticament, l'última oportunitat de Petry per donar el cop de puny a la taula.
Si alguna cosa tenen en comú les ultradretes és l'ànsia d'un lideratge fort, entorn d'una figura capaç d'imposar silenci amb un cop de puny a la taula. Això és exactament el que els falta a Alternativa per Alemanya (AfD), l'aglutinant del vot xenòfob a la primera economia europea, el país que des del 2015 ha acollit 1,3 milions de refugiats. Frauke Petry, el rostre més visible de la formació, no només comparteix la presidència amb un enemic intern –Jörg Meuthen–, sinó que a més no aconsegueix dominar l'ala més radical del partit, la que representa Björn Höcke, captador del vot neonazi. Per acabar-ho d'adobar, està casada amb un líder regional, Marcus Pretzell, amb tant d'afany de protagonisme com els altres dos. Res a veure, doncs, amb una Marine Le Pen, que ha donat encara més empenta al partit que va heretar del patriarca, Jean Marie Le Pen.
L'AfD ha encetat aquest any electoral a Alemanya –hi ha tres comicis regionals abans de les generals del setembre– amb uns sondeigs que li donen un 13%-15%. Molt per sota del que es preveu per a Le Pen a França o Wilders a Holanda. Però una fita per a aquest partit, fundat el 2013 i que té ja escons a deu dels setze landsalemanys.
Es dóna per fet que al setembre entrarà al Parlament federal (Bundestag), una cambra on fins ara no ha tingut escons cap partit ultradretà. En les darreres setmanes, però, s'ha frenat la seva línia ascendent i ha baixat a percentatges que la situen entre el 8% i el 10%. La caiguda ha anat en paral·lel a l'“efecte Schulz”, la remuntada del Partit Socialdemòcrata (SPD) des que es va designar com a candidat a canceller l'expresident del Parlament Europeu Martin Schulz. Si fins llavors es donava per imbatible Merkel, ara la situació s'ha invertit. La CDU de Merkel i els seus aliats bavaresos, la CSU, se situen en un 30% o 31%, mentre que l'SPD es belluga entre el 31% i el 32%.
Falten molts mesos per a les generals i no està clar si Schulz mantindrà l'avantatge. Però és indubtable que la seva designació ha rellançat la regla de la lluita equilibrada entre les dues forces majoritàries, després d'anys d'esmorteïment de l'SPD. L'atenció se centra en la pugna entre els dos blocs majoritaris –les formacions integrades en la gran coalició de Merkel–, mentre que l'AfD només salta a l'actualitat per les picabaralles internes. La cúpula ha obert expedient d'expulsió a Höcke. En paral·lel, hi ha un front d'intrigues contra Petry, impulsades per Meuthen o el vicepresident Alexander Gauland, un veterà tan radical com Höcke. I Pretzell fa campanya pel seu compte, de cara als comicis del maig a Rin del Nord-Westfàlia, el land més poblat. A l'abril, l'AfD farà el seu congrés federal. És, pràcticament, l'última oportunitat de Petry per donar el cop de puny a la taula.