Merkel obre 2018 enfonsada
en una crisi de credibilitat
Una Angela Merkel més reflexiva i autocrítica, compromesa a formar un govern estable: aquesta era la imatge que la cancellera va donar en el seu missatge d’Any Nou, el tretzè des que va arribar al càrrec, el 2005. Aquest cop, com a cap d’un govern en funcions i sense garanties de poder formar una nova gran coalició. Avui, es compliran els 100 dies des de les eleccions generals del 24 de setembre i ni tan sols no han arrencat les converses formals entre el seu bloc conservador i els socialdemòcrates que lidera Martin Schulz.
“Hem de tornar a ser conscients del que ens uneix, hem de posar allò que compartim en el primer pla, ens hem d’esforçar a respectar-nos, escoltar i comprendre l’altre.” Alemanya ha entrat en una fase en què hi ha qui “parla de fractura social”, va admetre la cancellera. Feia temps que al país “no hi havia opinions tan dispars”, va continuar, per reconèixer la preocupació d’aquells que se senten al marge de la prosperitat que se suposa a la primera economia europea. O els qui ja no se senten segurs, sigui per la seva realitat econòmica o per por a la violència. El missatge de Merkel era diferent als que fins ara havia escoltat el ciutadà. Lògicament, s’adreçava a tots els seus compatriotes. Però tenia un grup prioritari fàcilment perceptible: el ciutadà que en les eleccions generals va donar el seu vot a Alternativa per Alemanya (AfD).
La ultradreta alemanya va entrar al Parlament federal, per primer cop des dels anys cinquanta, i va esdevenir, a més, la tercera força, amb un 12,6%. El bloc conservador de Merkel va treure el segon resultat més baix des del 1949, un 33%, mentre que els socialdemòcrates es van enfonsar en el seu mínim històric, el 20,5%. Les grans formacions sumen ara el 53%, mentre que el 2005 representaven un 70%.
L’erosió és evident, com també que la gran beneficiada de les pors –sigui a la precarietat laboral actual o a les jubilacions de misèria futures– és l’AfD. El partit ha rendibilitzat el rebuig a l’arribada dels refugiats –des del 2015, Alemanya ha rebut 1,3 milions de sol·licitants d’asil–, com si aquests fossin els culpables de les bosses de pobresa a Alemanya i no la doctrina de l’austeritat que Wolfgang Schäuble, el ministre de Finances de l’anterior govern de Merkel, ha imposat tant als socis de la UE, com als alemanys. Alemanya és un país de xifres macroeconòmiques triomfants, on milions de ciutadans no arriben a final de mes, malgrat els rècords d’ocupació laboral.
El món no s’atura mentre Alemanya busca un nou govern. Merkel obre l’any amb una crisi de credibilitat insospitada uns mesos enrere: un 46% dels ciutadans creuen que s’hauria de retirar ja, segons una enquesta del diari Die Welt.
Diumenge vinent, arrencaran les converses amb els socialdemòcrates. Schulz ja no s’oposa a una nova gran coalició, malgrat que, en campanya electoral, va rebutjar-la.
Això no vol dir, però, que Merkel tingui garantit el que seria el seu quart govern –i tercer amb els socialdemòcrates com a socis. S’ha de subscriure un nou pacte de coalició, que han d’aprovar cadascun dels tres partits implicats –la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel, la cada cop més dretana Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD). Abans de l’arrencada oficial de les negociacions, el la CSU celebrarà la seva tradicional trobada de Reis en un convent bavarès, on s’espera com a convidat l’hongarès Viktor Orbán.