Merkel se surt amb la seva i governarà de nou amb l’SPD
“Dono l’enhorabona a l’SPD per aquest clar resultat i m’alegro de poder mantenir la col·laboració per al bé del nostre país.” Era el missatge d’Angela Merkel, a través del compte a Twitter de la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU), poc després de donar-se a conèixer el resultat de la consulta vinculant entre els 463.722 militants socialdemòcrates. Un 66% va dir que sí, amb una participació del 78 % de les bases, a què s’havien afegit, des del gener, 25.000 nous afiliats, davant aquesta segona oportunitat –després de les eleccions generals del setembre– de decidir sobre el futur govern.
Hi haurà una nova gran coalició –després de les que ha liderat Merkel en la seva primera i en la tercera legislatura– i la cancellera es podrà sotmetre a la investidura per a un quart mandat, el 13 o 14 de març. Hauran passat gairebé sis mesos des dels comicis, en què els conservadors de Merkel van guanyar però amb el pitjor resultat des del 1949 –un 33%–, mentre que el Partit Socialdemòcrata (SPD) es va enfonsar en el seu mínim històric –un 20,5%. És difícil calcular si en el 66% de sí a la gran coalició hi ha hagut molt vot de la por –de caure en un resultat pitjor, si hi havia noves eleccions– o el sentit de responsabilitat per treure Alemanya del forat de la ingovernabilitat.
Merkel respira, l’SPD guanya temps i Europa no ha d’esperar sorpreses de Berlín. La gran coalició entre Merkel i els socialdemòcrates és un boig conegut, amb un SPD concentrat en la tasca de revitalitzar l’eix amb París. És a dir, a empènyer el programa del president francès, Emmanuel Macron, malgrat que la mateixa cancellera té certs recels en alguns punts.
L’abanderat dins l’SPD de la via macroniana, Martin Schulz, ja no hi és. Va llançar la tovallola com a líder de l’SPD després de tancar el pacte de govern amb Merkel, afeblit per les contínues picabaralles internes. La seva herència per al partit són els sis ministeris que tindran en la nova gran coalició –entre què, els d’Afers Estrangers, Finances i Treball. Amb això es rehabilita davant el partit, immers en una greu crisi de credibilitat.
L’SPD té una ultimíssima oportunitat per encetar el camí de la renovació, en el congrés del proper 22 d’abril, en què s’ha d’escollir una nova presidència. El càrrec està teòricament assignat a una exrepresentant de l’ala esquerrana, Andrea Nahles. Fora d’aquest relleu, el partit ha de demostrar que la nova gran coalició no serà una repetició de les anteriors, sinó que ha entès el missatge de l’oposició interna per continuar per aquest camí.
Merkel, per la seva banda, ha donat una de les seves lliçons de resistència i sang freda. Des que va guanyar les eleccions, però afeblida, ha superat molts obstacles. Primer, se li va enfonsar l’intent d’aliar-se, com volia, amb els verds i els liberals. Després, va haver de convèncer Schulz, que rebutjava una nova gran coalició, que s’assegués a parlar. Van començar les negociacions maratonianes amb l’SPD fins aconseguir un pacte de govern que va coure en el seu bloc conservador, per les concessions als socialdemòcrates. I, després, va venir la renúncia intempestiva de Schulz, que afegia dramatisme al conjunt.
Pot ser que la retirada d’aquest hagi afavorit el sí dels militants. Schulz va arribar a la presidència del partit fa un any com a gran esperança, però es va desinflar aviat. Merkel, en canvi, ha donat la volta a les crítiques internes, en repartir alguns dels futurs ministeris que li toquen entre cares noves i un dels grans rivals dins la CDU –Jens Spahn, designat per a Sanitat. Al damunt, ha preparat el camí cap a la successió amb l’elecció com a secretària general del partit d’Annegret Kramp-Karrenbauer, anomenada Mini Merkel, lleial a la cancellera.
Si Nahles és elegida líder de l’SPD, a Alemanya els principals partits tindran lideratge femení. No només els conservadors i els socialdemòcrates, sinó també els Verds i l’Esquerra –tots dos amb presidència bicèfala, home i dona– i també la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), liderada al Parlament per Alice Weidel. Els únics partits en què continuen manant els homes són el Partit Liberal (FDP) i la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), agermanat amb la CDU de Merkel i, per tant, indirectament comandat també per una dona.