El vot turc alemany, l’altra estigmatització
“Som uns tres milions i mig de ciutadans d’origen turc a Alemanya. I utilitzo molt conscientment aquest terme, ciutadans d’origen turc. Perquè uns es defineixen com a turcs; els altres, com a alemanys; d’altres, com a turcs-alemanys, i també hi ha els que es defineixen com a kurds. D’aquests tres milions i mig, n’hi ha un milió i mig amb dret a vot a Turquia, dels quals en les darreres eleccions van anar a votar un 45%. I d’aquests, un 65% ho van fer per Erdogan. S’hauria de relativitzar una mica la imatge que tots els ciutadans d’origen turc d’Alemanya són pro Erdogan.” Cem Özdemir, ministre d’Agricultura i exlíder dels Verds, intenta explicar amb aquestes xifres fins a quin punt és incorrecte ficar tota aquesta comunitat, la més populosa entre les d’origen immigrant d’Alemanya, en el sac dels “votants” de Recep Tayyip Erdogan. Ho fa des de la televisió pública ZDF, convidat a explicar el potencial impacte d’aquest vot exterior en les eleccions de diumenge que ve
“Reobrir la via democràtica”
Els sondejos apunten a una possible victòria opositora, encara que amb un marge molt estret. El milió i mig de votants potencials a Alemanya representa el col·lectiu més nombrós d’electors fora del territori de Turquia. A Özdemir se’l presenta a la televisió com la figura més representativa d’aquest grup de ciutadans no tan homogeni com s’acostuma a simplificar. És un polític molt mediàtic, no només entre els ciutadans d’origen turc, representant de la via pragmàtica dels Verds.
Ell mateix és fill d’un d’aquells matrimonis arribats als anys seixanta a Alemanya per treballar. Va néixer fa 57 anys en un poblet del sud alemany, Bad Urach, i té l’accent característic de molts ciutadans del land de Baden Württemberg. Però se’l continua considerant el polític “turc” per excel·lència del país. O la veu més significativa d’aquest col·lectiu, com el presenta d’acord amb les normes de la correcció política Marietta Slomka, la moderadora de l’informatiu.
Özdemir explica també que ell mateix figura entre els que no tenen dret a vot a les eleccions presidencials i parlamentàries de diumenge. I no s’amaga de quina seria la seva opció, si hagués pogut votar: l’opositor Kemal Kiliçdaroglu. És l’opció del seu partit, els Verds, que la setmana passada van aprovar una resolució en què es constatava que “hi ha l’opció de posar fi al lideratge totalitari del president Erdogan i reobrir la via de la democràcia”.
Interlocutor de Merkel
Que Özdemir parli sense embuts de les seves preferències polítiques a Turquia no estranya ningú a Alemanya. Des d’abans d’esdevenir ministre, ha estat sovint sota custòdia policial –tant ell com la seva dona, Pía Castro, periodista argentina, i els seus fills– per amenaces de l’entorn d’Erdogan. Fa anys que critica cadascuna de les detencions i empresonaments de periodistes o altres ciutadans alemanys a Turquia, a més de denunciar la repressió dels kurds o altres partits opositors.
El 1994 va fer història com a primer diputat d’origen turc al Bundestag (Parlament federal). Des d’aleshores, la presència d’altres parlamentaris fills de la immigració turca s’ha ampliat a gairebé tot l’espectre del Bundestag.
Serap Güler, de la Unió Cristianodemòcrata (CDU); Ates Gürpinar, de l’Esquerra, i Macit Karaahmetoglu, del Partit Socialdemòcrata, són alguns d’aquests representants a qui aquests dies es convoca a parlar de les eleccions de Turquia per insistir que, per primer cop en vint anys, es donen possibilitats de guanyar a l’oposició. També en què el vot exterior alemany pot ser clau per a Erdogan. Kiliçdaroglu ha estat també entrevistat a la televisió pública, on ha explicat el seu propòsit d’estrènyer els lligams amb Alemanya des de la presidència. Això no seria del tot nou: Erdogan va ser interlocutor preferencial d’Angela Merkel, que es va haver d’empassar els insults públics del president turc.
Informatius especials
A canvi, va aconseguir el famós acord entre la Unió Europea (UE) i Turquia que va ajudar a tallar l’arribada de refugiats precipitada per la crisi migratòria del 2015.
A Erdogan se’l veu com a figura estratègica o global player, no només per reduir l’arribada de més immigració irregular, sinó també per fer de mitjancer amb Rússia, des de la seva condició de soci de l’OTAN. Són molts els factors en pro i en contra de l’actual president. Però està clar que l’establishment alemany confia en una victòria de Kiliçdaroglu.
El pronunciament de la cúpula dels Verds era una aposta explícita pel líder opositor, tot i que no se l’esmentava. Que ho faci el partit de la ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, i del vicecanceller i ministre d’Economia, Robert Habeck, és més que simptomàtic. Les televisions públiques, ARD i ZDF, tenen preparats especials per seguir les eleccions de diumenge des de Turquia. I, des dels seus informatius, es qualifica sense embuts Erdogan de líder autòcrata.
“És difícil saber com afecta aquesta presa de partit de l’establishment alemany els ciutadans d’origen turc. Especialment els més grans, que són els que majoritàriament conserven la nacionalitat i el dret a votar allà”, explicava Jens Bastian, expert en política turca de l’Institut Alemany per a Política Internacional i Seguretat (SWP), en una reunió amb corresponsals estrangers de Berlín.
Són molts els estigmes que acumula aquest col·lectiu d’immigrants. Molts d’ells acaben sentint-se “representats” per Erdogan i ignorats o menystinguts per la societat alemanya.
“Que mantinguin el dret a vot a Turquia no vol dir que no vulguin la integració a Alemanya”, explica el politòleg Özgur Özvatan, de la Universitat Humboldt de Berlín. “És absolutament injust que se’ls arribi a recriminar que vagin a votar per a un país on ja no viuen o, fins i tot, on no han viscut mai. Hi ha moltes raons per interessar-se per la política del país d’origen i, alhora, fer-ho pel país on es viu”, hi afegeix.
El vot exterior turc es va obrir el 27 d’abril a consolats i altres punts de tot Alemanya i es va tancar dimarts passat, cinc dies abans de la jornada electoral a Turquia. A diferència de les eleccions del 2014 i el 2018, aquest cop no hi va haver grans actes electorals, ni de l’AKP d’Erdogan ni de l’oposició. El ministre de l’Interior de Rin del Nord-Westfàlia, Herbert Reul, va denunciar “ingerències inacceptables” des del partit d’Erdogan o les mesquites del país per influir en el vot exterior.
Creix la participació
A Nuremberg, al sud, es van col·locar cartells de l’AKP, finalment despenjats per ordre de les autoritats locals. Al land renà, el més poblat del país, s’hi concentren prop de mig milió de ciutadans amb dret a vot a Turquia.
El 65% de vot erdoganista del 2018 va ser un percentatge molt més alt que la mitjana que va obtenir aleshores el president al seu país –un 53%.
L’index de participació del vot exterior alemany es va situar, en canvi, molt per sota del registrat a Turquia –un 45% a Alemanya, per un 86 % al territori turc–. Segons xifres provisionals del Centre d’Estudis Turcs d’Essen (a Renània), fins diumenge passat, dos dies abans de tancar-se el vot exterior, a Alemanya havien anat a votar 642.000 persones, xifra que suposa un 19% més que en les eleccions del 2018.