GEMMA C. SERRA - BERLÍN
El 16 d’abril del 2005, el dia en què la fumata bianca va aparèixer per Joseph Ratzinger, el sensacionalista diari Bild dedicava a Benet XVI un titular d’abast nacional: “Wir sind Papst”, ‘Som papa’. No era només una portada més o menys triomfalista, sinó que es va convertir també en una pancarta gegantina sobre la façana del seu poderós grup editorial, Springer.
El titular volia ser expressió d’una mena d’orgull nacional. Per primer cop en 500 anys d’història, el Vaticà tindria un papa alemany. Havia nascut a Baviera, el més catòlic i tradicionalista dels lands alemanys, i representava l’ortodòxia, en un país on el catolicisme i el protestantisme estan equiparats en uns 21 milions de fidels per a cadascun.
Rere l’eufòria reflectida en aquella portada, hi havia certa decepció. Ratzinger havia estat nomenat arquebisbe de Múnic i Freising el 1977 pel papa Pau VI. Però, des del 1981, era el cap de la Congregació per a la Doctrina de la Fe per designi de Joan Pau II. Feia temps que era al Vaticà i representava la via conservadora.
Més d’un hauria desitjat que, posats a ser alemanya la fumata, l’elegit hagués estat Karl Lehmann, president de la Conferència Episcopal Alemanya des del 1987. Lehmann no només era més proper i carismàtic que Ratzinger, sinó que, a més, pertanyia a la via que podia impulsar el moviment ecumènic.
Ratzinger, nascut en un poblet bavarès anomenat Marktl, era reconegut sobretot com un intel·lectual i un teòleg que havia estat en la primera fornada dels modernitzadors del Concili Vaticà II, però que se’n va apartar. Representava exactament el contrari no només de Lehmann, sinó sobretot del gran teòleg suís Hans Küng, amb qui de l’afinitat primera va passar a la rivalitat oberta.
Apòstol del dogmatisme
Ratzinger va esdevenir l’apòstol del dogmatisme, mentre que Küng va arribar a qüestionar la infal·libilitat papal, fet per què se li va retirar la llicència com a docent de teologia. Les relacions entre Ratzinger i la Conferència Episcopal Alemanya van ser tenses. Una part dels bisbes volia obrir-se a tendències actuals quant a sexualitat i permetre l’accés als sagraments als divorciats. Benet XVI els va bloquejar repetidament. A aquestes tensions amb l’Església del seu país, s’hi va afegir l’escàndol dels abusos sexuals a menors en institucions catòliques mentre era arquebisbe de Múnic. L’última etapa del seu pontificat va quedar marcada per aquestes revelacions. L’anunci de la renúncia, el 2013, es va interpretar a Alemanya com el reconeixement de la seva feblesa por combatre el diable intern. L’ombra d’aquestes revelacions el va perseguir ja com a emèrit.
Queda el dubte
Una investigació recent va palesar que almenys dos sacerdots prèviament condemnats per abusos van continuar a la seva diòcesi mentre n’estava al càrrec Ratzinger. El ja papa emèrit va reconèixer la seva vergonya. Però no es va arribar a aclarir si n’estava o no al corrent.
El canceller Olaf Scholz va dedicar una piulada en el seu compte de Twitter per a acomiadar el papa alemany: “El món ha perdut una figura destacada de l’Rsglésia catòlica, una personalitat polèmica i un teòleg intel·ligent.” Hores després de la notícia de la mort, es va emetre, d’acord al previst, el seu discurs de Cap d’Any, gravat la vigília i, per tant, sense cap esment a Ratzinger. La guerra d’Ucraïna i la condemna a Vladímir Putin n’eren el tema dominant.
El president del país, Frank-Walter Steinmeier, tampoc no s’hi va escarrassar gaire: “El seu intel·lecte i humilitat em van impactar”, deia un comunicat emès per la seva oficina. “Va demanar perdó als afectats. Però va deixar preguntes obertes”, deia, per la seva banda, el comunicat de la Conferència Episcopal Alemanya, en al·lusió als escàndols de pederàstia a Múnic i després d’expressar el respecte i retre homenatge a la figura del papa Benet XVI.
