Merkel pressiona per aprovar a temps el nou fons de rescat
Angela Merkel no sols pressiona el seu aliat Mariano Rajoy perquè apressi el ritme del rescat i la resta de socis del sud sobreendeutats. També pressiona el president alemany, Joachim Gauck, per estalviar-se el tràngol de no veure ratificat amb puntualitat alemanya el pacte fiscal i el fons de rescat permanent, víctimes del retard que imposen un seguit de recursos al Constitucional alemany.Aquest seria el penúltim capítol del serial del Mecanisme Europeu d'Estabilització (Mede) fins a la seva ratificació a Alemanya. Teòricament, el fons de rescat permanent ha d'entrar en vigor l'1 de juliol, potser el 9, per conviure provisionalment amb el Fons Europeu d'Estabilització Financera (FEEF). Merkel va lligar la seva ratificació a la del pacte fiscal europeu, amb la intenció d'assegurar-se que l'oposició tindria un comportament responsable i li faria costat, ja que li cal una majoria de dos terços al Parlament.
Per estar-ne encara més segura, va consensuar amb socialdemòcrates i verds durant setmanes una solució de compromís, fins a incloure-hi la implantació d'una taxa a les transaccions financeres, entre altres aspectes.
Blat al sac sense lligar
Merkel creia haver arribat a port dimecres passat, quan es va anunciar que s'havia lligat aquest consens, cosa que permetia aprovar el paquet divendres que ve. És a dir, en plena cimera de la UE, com a toc d'efecte per als socis i també per evidenciar que Alemanya, quan convé, es posa les piles.
Posats a córrer, també havia de fer-ho el president Gauck, que havia de signar el paquet aquella mateixa tarda. La cancellera, però, va oblidar un estament implicat en gairebé tot el que té a veure amb lleis a Alemanya: el Tribunal Constitucional. I els jutges de Karlsruhe han demanat a Gauck, políticament independent, que no signi ni aquella tarda ni el cap de setmana. Cal esperar unes setmanes més, ja que hi ha anunciades tres demandes contra el paquet: de l'Esquerra, tercer partit de l'oposició no implicat en el consens; de l'exministra de Justícia socialdemòcrata Herta Däubler-Gmelin, i d'un diputat bavarès.
Posats a córrer, també havia de fer-ho el president Gauck, que havia de signar el paquet aquella mateixa tarda. La cancellera, però, va oblidar un estament implicat en gairebé tot el que té a veure amb lleis a Alemanya: el Tribunal Constitucional. I els jutges de Karlsruhe han demanat a Gauck, políticament independent, que no signi ni aquella tarda ni el cap de setmana. Cal esperar unes setmanes més, ja que hi ha anunciades tres demandes contra el paquet: de l'Esquerra, tercer partit de l'oposició no implicat en el consens; de l'exministra de Justícia socialdemòcrata Herta Däubler-Gmelin, i d'un diputat bavarès.
Dos estils
Gauck va fer el que qualsevol president faria a Alemanya: dir que esperarà. I Merkel va fer el que no ha de fer en cap cas un canceller: pressionar-lo perquè abandoni aquesta pràctica i signi. El que va revelar aquestes pressions no va ser l'oposició, sinó el conservador Frankfurter Allgemeine, arquetip de la premsa seriosa alemanya.
Merkel s'arrisca a una crisi constitucional, indiquen el diari i algun jutge de Karlsruhe. Sigui com sigui, el Mede no arribarà amb puntualitat. Això si no dóna la raó als demandants...
Merkel s'arrisca a una crisi constitucional, indiquen el diari i algun jutge de Karlsruhe. Sigui com sigui, el Mede no arribarà amb puntualitat. Això si no dóna la raó als demandants...
La cancellera, de ‘mama' a Terminator
Una revista d'esquerres britànica caricaturitzava aquesta setmana la cancellera com una mena de nou Terminator, empeltada d'Arnold Schwarzenegger. Els “iaioflautes” catalans van portar divendres la seva revolta contra el radicalisme estalviador al consolat alemany de Barcelona. I els indígenes veneçolans van sortir als carrers de Caracas per reclamar d'Alemanya que els torni un monòlit que un artista va plantar al mig de Berlín, als anys noranta, com a símbol d'amor universal. Això últim probablement sigui una escenificació populista per encàrrec d'Hugo Chávez, la caricatura britànica és una més en l'historial de Merkel i l'ocupació dels iaios rebels, una acció més contra la superpotència. Tot plegat il·lustra, però, el mal moment de popularitat de Merkel i, per extensió, d'Alemanya. La gestió de la crisi de la zona euro no ha generat precisament simpaties cap a la primera potència europea. Alemanya torna a ser símbol de Diktat global i l'oposició recorda cada dia aquesta perillosa evolució i les esquerdes en la imatge d'una cancellera que la primera legislatura es va comportar com una mena de mama dels ciutadans.
