Merkel s’estrena en un Bundestag on la gran coalició no és la veu única
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Angela Merkel, més reflexiva i autocrítica que mai, va encetar el seu primer discurs al Parlament alemany de la seva quarta legislatura amb un llarg preàmbul destinat a defensar l’acollida de refugiats, decidida en plena crisi migratòria, el 2015, i alhora a prometre que mai més no es donarà una situació d’excepcional emergència com aleshores. Amb això volia dir que no es repetirà una acollida massiva –1,3 milions de refugiats ha rebut Alemanya– i també que ha entès el missatge de l’elector, que va deixar el seu bloc conservador i els socialdemòcrates en mínims històrics –un 33% i un 20,5%, respectivament– en les passades generals.
El Bundestag davant el qual va parlar és el reflex d’aquest afebliment dels grans partits. La nova gran coalició que tant ha costat de formar –sis mesos, rècord absolut a l’Alemanya moderna– ja no suma el 70%, com havia estat, sinó poc més del 50%. La força emergent és la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), que amb el 12,6% obtingut ha esdevingut líder de l’oposició i té, per tant, el dret a la primera rèplica en els debats. El líder de l’AfD al Bundestag, Alexander Gaulant, no va deixar passar l’oportunitat d’estrenar-se. Exmembre de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel, va acusar-la d’haver enfonsat el país en l’aïllament, entre uns socis europeus que desobeeixen l’ordre de repartir càrregues de l’acollida de refugiats. I de “regalar” ajuts socials a sirians acabats d’arribar, mentre que els alemanys enfonsats en la pobresa han de buscar-se la vida en els bancs d’aliments. Va ser un discurs òbviament populista, on va barrejar tota mena d’al·lusions a “violadors” i “índex de criminalitat” entre immigrants, sense documentar-ho ni en una sola xifra.
Merkel no va donar pautes noves en el seu discurs, que en el fons era una repetició del que hi ha al seu pacte de govern amb els socialdemòcrates. Gaulant, per la seva banda, va traslladar el que diu a qualsevol dels seus actes incendiaris a la gran pantalla de ressonància que és el Bundestag.
De Merkel s’esperava alguna concreció respecte al proclamat “impuls” que vol donar a Europa i a les reformes del president francès, Emmanuel Macron. No ho va fer, més enllà d’insistir en el seu apostolat europeista, potser en espera de trobar la línia comuna en el seu primer Consell Europeu després de la nova investidura, avui i demà, a Brussel·les. Entre aquesta cimera i la del juny s’ha de veure fins on està disposada a anar Merkel, en el seu propòsit de rellançar l’eix francoalemany. Concretament, si accedeix al Ministeri de Finances per a la zona euro que vol França.
Angela Merkel, més reflexiva i autocrítica que mai, va encetar el seu primer discurs al Parlament alemany de la seva quarta legislatura amb un llarg preàmbul destinat a defensar l’acollida de refugiats, decidida en plena crisi migratòria, el 2015, i alhora a prometre que mai més no es donarà una situació d’excepcional emergència com aleshores. Amb això volia dir que no es repetirà una acollida massiva –1,3 milions de refugiats ha rebut Alemanya– i també que ha entès el missatge de l’elector, que va deixar el seu bloc conservador i els socialdemòcrates en mínims històrics –un 33% i un 20,5%, respectivament– en les passades generals.
El Bundestag davant el qual va parlar és el reflex d’aquest afebliment dels grans partits. La nova gran coalició que tant ha costat de formar –sis mesos, rècord absolut a l’Alemanya moderna– ja no suma el 70%, com havia estat, sinó poc més del 50%. La força emergent és la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), que amb el 12,6% obtingut ha esdevingut líder de l’oposició i té, per tant, el dret a la primera rèplica en els debats. El líder de l’AfD al Bundestag, Alexander Gaulant, no va deixar passar l’oportunitat d’estrenar-se. Exmembre de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel, va acusar-la d’haver enfonsat el país en l’aïllament, entre uns socis europeus que desobeeixen l’ordre de repartir càrregues de l’acollida de refugiats. I de “regalar” ajuts socials a sirians acabats d’arribar, mentre que els alemanys enfonsats en la pobresa han de buscar-se la vida en els bancs d’aliments. Va ser un discurs òbviament populista, on va barrejar tota mena d’al·lusions a “violadors” i “índex de criminalitat” entre immigrants, sense documentar-ho ni en una sola xifra.
Merkel no va donar pautes noves en el seu discurs, que en el fons era una repetició del que hi ha al seu pacte de govern amb els socialdemòcrates. Gaulant, per la seva banda, va traslladar el que diu a qualsevol dels seus actes incendiaris a la gran pantalla de ressonància que és el Bundestag.
De Merkel s’esperava alguna concreció respecte al proclamat “impuls” que vol donar a Europa i a les reformes del president francès, Emmanuel Macron. No ho va fer, més enllà d’insistir en el seu apostolat europeista, potser en espera de trobar la línia comuna en el seu primer Consell Europeu després de la nova investidura, avui i demà, a Brussel·les. Entre aquesta cimera i la del juny s’ha de veure fins on està disposada a anar Merkel, en el seu propòsit de rellançar l’eix francoalemany. Concretament, si accedeix al Ministeri de Finances per a la zona euro que vol França.