Merkel, successió o revenja
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Angela Merkel es retira, però quan? Des que va anunciar que deixarà la presidència de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i que no aspirarà a un nou mandat com a cancellera, s’han desfermat les presses. De cop, s’ha evidenciat que els tretze anys que fa que és en el poder pesen massa i que és il·lusori el seu propòsit d’acabar l’actual legislatura, el 2021, al capdavant de la seva aliança de govern.
A la gran coalició encara se l’anomena “Groko” –per Große Koalition–, però de grossa no en té res. Només cal veure els resultats de les últimes regionals –a Baviera i a Hesse–, en què els conservadors de Merkel van caure més de deu punts, igual que els seus socis del Partit Socialdemòcrata (SPD) o els sondejos que donen a la CDU i a la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) només un 25 % dels vots. La segona força ja no és l’SPD, que quedaria en un 14%, sinó el Verds, que es disparen a un 21%, seguits de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 15% dels vots.
A la no tan gran coalició de Merkel no li interessen les eleccions anticipades, però les presses o les ganes de revenja dins el bloc conservador són paleses. En el torcebraç per la successió de Merkel al front de la CDU hi ha dos representats de la via rupturista –l’excap del grup conservador Friedrich Merz i el ministre de Sanitat, Jens Spahn, tots dos abanderats de la dreta més pura– i només una aspirant identificada amb la línia de líder, la seva secretària general, Annegret Kramp-Karrenbauer.
Merz era un enemic intern de Merkel a qui ella va arraconar el 2002, dos anys després d’arribar a la presidència del partit. Va quedar sense càrrecs a la CDU i ha fet carrera en el món financer. Ara, vol lluitar per la presidència, impulsat per Wolfgang Schäuble, que, el 2000, era cap del partit, però que va haver de deixar lliure el pas a Merkel, enfonsat en l’escàndol de finançament irregular en l’anomenada “era Helmut Kohl”, el patriarca de la CDU. Schäuble, exministre de Finances i ara president del Parlament, és qui ha convençut Merz que ha arribat la seva hora, segons Der Spiegel. Dues figures de pes, que representen el gir a la dreta que Merkel s’ha negat a fer des de la cancelleria en tota la crisi migratòria. Dos enemics interns, amb ganes de reconduir la situació i, sembla, de recuperar l’electorat perdut cap a l’AfD.
A Spahn, tan ambiciós com Merz, però sense el seu pes en l’òrbita conservadora, se’l dona per derrotat i a Kramp-Karrenbauer li costarà plantar cara als seus rivals masculins, amb una Merkel en retirada.
Si Merz aconsegueix la presidència de la CDU, la gran coalició tindrà els dies comptats. Tant l’SPD com la CDU es van tancar aquest cap de setmana per dissenyar els seus fulls de ruta o passes a fer els propers mesos o setmanes. Els socialdemòcrates estan amb l’aigua al coll i no poden cedir ni un centímetre més cap a la dreta. La CDU vol una “successió ordenada”, en paraules de Merkel, però se li ha disparat el revengisme intern.
Els efectes col·laterals d’un relleu dretà i hipotètic final de la gran coalició de Merkel serien una nova embranzida per als Verds, com a partit que guanya electorat procedent tant dels moderats de la CDU/CSU com, sobretot, de l’SPD. I, en sentit invers, un estancament de la ultradreta, que amb Merz –o fins i tot Spahn– al front del bloc conservador perdria arguments. Així ho ha reconegut el mateix líder de la ultradretana AfD, Alexander Gauland, exmilitant de la CDU, ara apòstol de la consigna més repetida a les marxes dels radicals: Merkel muss weg (“Merkel ha de marxar”).
Angela Merkel es retira, però quan? Des que va anunciar que deixarà la presidència de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i que no aspirarà a un nou mandat com a cancellera, s’han desfermat les presses. De cop, s’ha evidenciat que els tretze anys que fa que és en el poder pesen massa i que és il·lusori el seu propòsit d’acabar l’actual legislatura, el 2021, al capdavant de la seva aliança de govern.
A la gran coalició encara se l’anomena “Groko” –per Große Koalition–, però de grossa no en té res. Només cal veure els resultats de les últimes regionals –a Baviera i a Hesse–, en què els conservadors de Merkel van caure més de deu punts, igual que els seus socis del Partit Socialdemòcrata (SPD) o els sondejos que donen a la CDU i a la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) només un 25 % dels vots. La segona força ja no és l’SPD, que quedaria en un 14%, sinó el Verds, que es disparen a un 21%, seguits de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 15% dels vots.
A la no tan gran coalició de Merkel no li interessen les eleccions anticipades, però les presses o les ganes de revenja dins el bloc conservador són paleses. En el torcebraç per la successió de Merkel al front de la CDU hi ha dos representats de la via rupturista –l’excap del grup conservador Friedrich Merz i el ministre de Sanitat, Jens Spahn, tots dos abanderats de la dreta més pura– i només una aspirant identificada amb la línia de líder, la seva secretària general, Annegret Kramp-Karrenbauer.
Merz era un enemic intern de Merkel a qui ella va arraconar el 2002, dos anys després d’arribar a la presidència del partit. Va quedar sense càrrecs a la CDU i ha fet carrera en el món financer. Ara, vol lluitar per la presidència, impulsat per Wolfgang Schäuble, que, el 2000, era cap del partit, però que va haver de deixar lliure el pas a Merkel, enfonsat en l’escàndol de finançament irregular en l’anomenada “era Helmut Kohl”, el patriarca de la CDU. Schäuble, exministre de Finances i ara president del Parlament, és qui ha convençut Merz que ha arribat la seva hora, segons Der Spiegel. Dues figures de pes, que representen el gir a la dreta que Merkel s’ha negat a fer des de la cancelleria en tota la crisi migratòria. Dos enemics interns, amb ganes de reconduir la situació i, sembla, de recuperar l’electorat perdut cap a l’AfD.
A Spahn, tan ambiciós com Merz, però sense el seu pes en l’òrbita conservadora, se’l dona per derrotat i a Kramp-Karrenbauer li costarà plantar cara als seus rivals masculins, amb una Merkel en retirada.
Si Merz aconsegueix la presidència de la CDU, la gran coalició tindrà els dies comptats. Tant l’SPD com la CDU es van tancar aquest cap de setmana per dissenyar els seus fulls de ruta o passes a fer els propers mesos o setmanes. Els socialdemòcrates estan amb l’aigua al coll i no poden cedir ni un centímetre més cap a la dreta. La CDU vol una “successió ordenada”, en paraules de Merkel, però se li ha disparat el revengisme intern.
Els efectes col·laterals d’un relleu dretà i hipotètic final de la gran coalició de Merkel serien una nova embranzida per als Verds, com a partit que guanya electorat procedent tant dels moderats de la CDU/CSU com, sobretot, de l’SPD. I, en sentit invers, un estancament de la ultradreta, que amb Merz –o fins i tot Spahn– al front del bloc conservador perdria arguments. Així ho ha reconegut el mateix líder de la ultradretana AfD, Alexander Gauland, exmilitant de la CDU, ara apòstol de la consigna més repetida a les marxes dels radicals: Merkel muss weg (“Merkel ha de marxar”).