Merkel, la crisis des de fora
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Cada cop que li ho demanen, Angela Merkel respon que pensa esgotar la legislatura com a cancellera, és a dir, fins al 2021. Ho acaba de repetir ara, enmig dels estralls postelectorals. I també quan li ha preguntat Christiane Amanpour, en una entrevista per a la CNN.
La cita amb la cadena nord-americana no tenia directament a veure amb les eleccions europees o la dura negociació que es preveu a Brussel·les entre Merkel, socialistes i liberals per col·locar a la presidència de la Comissió Europea (CE) el “seu” candidat, el líder del Partit Popular Europeu, Manfred Weber. Merkel serà aquesta setmana a Boston, on serà investida doctora honoris causa per la Universitat de Harvard. És un viatge fora de l’agenda transatlàntica, ja que no té previst cap contacte amb Washington o la Casa Blanca.
La cancellera té la seva agenda de prioritats, ja sigui les relacions amb els Estats Units o amb la Unió Europea (UE). Sembla que ha començat a mirar-se des de fora el que passa a Alemanya o que s’ha endinsat en una escenificació del que vol dir no ingerir-se en la feina dels altres.
A Merkel ni se la va veure votant diumenge passat, el dia en què arribaven imatges de les processons de líders o no líders dels 28 membres de la UE als col·legis electorals. Va votar per correu, una modalitat de vot cada cop més estesa a Alemanya (un 28% dels seus compatriotes opten per aquest sistema). A ningú no li va estranyar aquesta sobredosi de discreció; la cancellera és així. Que Merkel continua manant no ho dubta ningú. I cada cop sembla més evident que, realment, pensa arribar al 2021. La seva successora al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), Annegret Kramp-Karrenbauer (o AKK, com se la coneix), travessa una greu crisi de credibilitat i fins i tot se la responsabilitza de la caiguda de vots a les europees (un 28,9% va obtenir el seu bloc conservador, els seus pitjors resultats a escala nacional). AKK no fa ni mig any que és al càrrec, però se la identifica amb la imatge de partit “envellit” de la CDU. Un vídeo difós aquests dies per un bloguer anomenat Renzo, que va rebre milions de consultes en temps rècord, va palesar la seva poca capacitat de reacció en situacions complexes. Renzo recomanava al seu missatge –de gairebé una hora de durada– no votar ni CDU, ni socialdemòcrates ni menys encara la ultradreta, i acusava aquests partits d’incompetents davant la gran preocupació de la seva generació: el canvi climàtic. AKK no només no va afrontar bé la situació, sinó que va considerar que s’havien de “regular” aquest tipus de missatges a les xarxes, susceptibles de provocar terratrèmols polítics en temps electorals. La tempesta sobre AKK ha estat inclement, com ho ha estat la que s’ha desfermat sobre la líder dels socialdemòcrates, Andrea Nahles. L’SPD va encaixar una nova desfeta a les europees (15,5%) i es van activar els rumors d’una revolta interna per apartar-la del càrrec, que va assumir el 2018. L’SPD no aixeca el cap; als conservadors se’ls veu un partit envellit. Els únics que viuen una efervescència electoral són els Verds, que van doblar vots a les europees i van quedar segons, amb més d’un 20%. Un partit identificat amb la gran preocupació dels joves i no tan joves, però conscients que no hi ha planeta B.
Cada cop que li ho demanen, Angela Merkel respon que pensa esgotar la legislatura com a cancellera, és a dir, fins al 2021. Ho acaba de repetir ara, enmig dels estralls postelectorals. I també quan li ha preguntat Christiane Amanpour, en una entrevista per a la CNN.
La cita amb la cadena nord-americana no tenia directament a veure amb les eleccions europees o la dura negociació que es preveu a Brussel·les entre Merkel, socialistes i liberals per col·locar a la presidència de la Comissió Europea (CE) el “seu” candidat, el líder del Partit Popular Europeu, Manfred Weber. Merkel serà aquesta setmana a Boston, on serà investida doctora honoris causa per la Universitat de Harvard. És un viatge fora de l’agenda transatlàntica, ja que no té previst cap contacte amb Washington o la Casa Blanca.
La cancellera té la seva agenda de prioritats, ja sigui les relacions amb els Estats Units o amb la Unió Europea (UE). Sembla que ha començat a mirar-se des de fora el que passa a Alemanya o que s’ha endinsat en una escenificació del que vol dir no ingerir-se en la feina dels altres.
A Merkel ni se la va veure votant diumenge passat, el dia en què arribaven imatges de les processons de líders o no líders dels 28 membres de la UE als col·legis electorals. Va votar per correu, una modalitat de vot cada cop més estesa a Alemanya (un 28% dels seus compatriotes opten per aquest sistema). A ningú no li va estranyar aquesta sobredosi de discreció; la cancellera és així. Que Merkel continua manant no ho dubta ningú. I cada cop sembla més evident que, realment, pensa arribar al 2021. La seva successora al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), Annegret Kramp-Karrenbauer (o AKK, com se la coneix), travessa una greu crisi de credibilitat i fins i tot se la responsabilitza de la caiguda de vots a les europees (un 28,9% va obtenir el seu bloc conservador, els seus pitjors resultats a escala nacional). AKK no fa ni mig any que és al càrrec, però se la identifica amb la imatge de partit “envellit” de la CDU. Un vídeo difós aquests dies per un bloguer anomenat Renzo, que va rebre milions de consultes en temps rècord, va palesar la seva poca capacitat de reacció en situacions complexes. Renzo recomanava al seu missatge –de gairebé una hora de durada– no votar ni CDU, ni socialdemòcrates ni menys encara la ultradreta, i acusava aquests partits d’incompetents davant la gran preocupació de la seva generació: el canvi climàtic. AKK no només no va afrontar bé la situació, sinó que va considerar que s’havien de “regular” aquest tipus de missatges a les xarxes, susceptibles de provocar terratrèmols polítics en temps electorals. La tempesta sobre AKK ha estat inclement, com ho ha estat la que s’ha desfermat sobre la líder dels socialdemòcrates, Andrea Nahles. L’SPD va encaixar una nova desfeta a les europees (15,5%) i es van activar els rumors d’una revolta interna per apartar-la del càrrec, que va assumir el 2018. L’SPD no aixeca el cap; als conservadors se’ls veu un partit envellit. Els únics que viuen una efervescència electoral són els Verds, que van doblar vots a les europees i van quedar segons, amb més d’un 20%. Un partit identificat amb la gran preocupació dels joves i no tan joves, però conscients que no hi ha planeta B.