Noruega i l’estigma ultra Breivik
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Vas intentar matar-me”, escrivia Kamzy Gunaratnam, de 33 anys i vicealcaldessa d’Oslo, en una carta oberta, inclosa en un llibre publicat recentment, i dirigida a Anders Behring Breivik. Era la seva resposta a una carta que havia rebut recentment de Breivik, segons explicava ara aquesta filla d’immigrants de Sri Lanka al setmanari alemany Der Spiegel.
El fanàtic ultradretà noruec se li havia presentat a la seva carta com un pres que aspira a la redempció. Breivik, l’home que el 22 de juliol del 2011 va matar 77 persones, 69 de les quals a la idíl·lica illa d’Utoya, no és un capítol traumàtic superat, sinó part del present a Noruega. No només per a qui, com Gunaratnam, va sobreviure al seu doble atemptat, sinó per al conjunt de la societat d’aquesta democràcia avançada.
Aquest dijous Noruega recorda el malson que va arrencar en el moment en què Breivik va fer esclatar una furgoneta bomba al barri governamental. Hi van morir vuit persones. El que semblava un atac contra el centre del poder noruec era, en realitat, una pantalla. Mentre la policia assegurava la zona i concentrava els seus dispositius a la capital, Breivik conduïa un altre vehicle, disfressat de policia, i prenia un transbordador fins a Utoya, a 40 quilòmetres. Allà hi celebraven, com cada any, el campament d’estiu les Joventuts Laboristes, el partit de l’aleshores primer ministre, Jens Stoltenberg, ara secretari general de l’Otan. Allà va disparar a discreció i va matar tots els adolescents que va anar trobant al seu pas.
Gunaratnam es va amagar, primer, i es va tirar a l’aigua, després. Molts altres supervivents han canviat d’identitat per superar el trauma. Ella ha convertit la lluita contra la ultradreta en el principal objectiu de la seva acció política.
La lentitud de la policia a atendre les trucades dels joves desesperats a l’illa, a més d’una sèrie de negligències en l’operació, va donar temps a Breivik. L’assassí va entregar-se, sense oposar resistència. Abans de sortir de casa havia penjat a internet un manifest en què exposava la seva ànsia de castigar la societat multiètnica i oberta noruega. Breivik va ser jutjat i condemnat a 21 anys prorrogables indefinidament.
Breivik és a la presó, però el fanatisme ultradretà va sacsejar fa dos anys de nou Oslo. Un altre jove noruec, Philip Manshaus, va matar la seva germanastra, d’origen asiàtic, i després va intentar provocar un bany de sang a una mesquita de la capital. Compleix condemna per 21 anys prorrogables.
Aquestes sacsejades no han frenat, però, la ultradreta. El 2013, el Partit del Progrés va esdevenir soci de coalició de la primera ministra, la conservadora Erna Solberg. Va ser el primer partit ultra a aconseguir-ho entre els països nòrdics. Fa uns mesos van partir peres amb Solberg perquè va permetre la repatriació d’una membre d’Estat Islàmic perquè rebés atenció mèdica un dels seus fills.
Al setembre hi ha eleccions a Noruega. El Partit del Progrés aspira a tornar a ser imprescindible per a un govern de dretes.
“Vas intentar matar-me”, escrivia Kamzy Gunaratnam, de 33 anys i vicealcaldessa d’Oslo, en una carta oberta, inclosa en un llibre publicat recentment, i dirigida a Anders Behring Breivik. Era la seva resposta a una carta que havia rebut recentment de Breivik, segons explicava ara aquesta filla d’immigrants de Sri Lanka al setmanari alemany Der Spiegel.
El fanàtic ultradretà noruec se li havia presentat a la seva carta com un pres que aspira a la redempció. Breivik, l’home que el 22 de juliol del 2011 va matar 77 persones, 69 de les quals a la idíl·lica illa d’Utoya, no és un capítol traumàtic superat, sinó part del present a Noruega. No només per a qui, com Gunaratnam, va sobreviure al seu doble atemptat, sinó per al conjunt de la societat d’aquesta democràcia avançada.
Aquest dijous Noruega recorda el malson que va arrencar en el moment en què Breivik va fer esclatar una furgoneta bomba al barri governamental. Hi van morir vuit persones. El que semblava un atac contra el centre del poder noruec era, en realitat, una pantalla. Mentre la policia assegurava la zona i concentrava els seus dispositius a la capital, Breivik conduïa un altre vehicle, disfressat de policia, i prenia un transbordador fins a Utoya, a 40 quilòmetres. Allà hi celebraven, com cada any, el campament d’estiu les Joventuts Laboristes, el partit de l’aleshores primer ministre, Jens Stoltenberg, ara secretari general de l’Otan. Allà va disparar a discreció i va matar tots els adolescents que va anar trobant al seu pas.
Gunaratnam es va amagar, primer, i es va tirar a l’aigua, després. Molts altres supervivents han canviat d’identitat per superar el trauma. Ella ha convertit la lluita contra la ultradreta en el principal objectiu de la seva acció política.
La lentitud de la policia a atendre les trucades dels joves desesperats a l’illa, a més d’una sèrie de negligències en l’operació, va donar temps a Breivik. L’assassí va entregar-se, sense oposar resistència. Abans de sortir de casa havia penjat a internet un manifest en què exposava la seva ànsia de castigar la societat multiètnica i oberta noruega. Breivik va ser jutjat i condemnat a 21 anys prorrogables indefinidament.
Breivik és a la presó, però el fanatisme ultradretà va sacsejar fa dos anys de nou Oslo. Un altre jove noruec, Philip Manshaus, va matar la seva germanastra, d’origen asiàtic, i després va intentar provocar un bany de sang a una mesquita de la capital. Compleix condemna per 21 anys prorrogables.
Aquestes sacsejades no han frenat, però, la ultradreta. El 2013, el Partit del Progrés va esdevenir soci de coalició de la primera ministra, la conservadora Erna Solberg. Va ser el primer partit ultra a aconseguir-ho entre els països nòrdics. Fa uns mesos van partir peres amb Solberg perquè va permetre la repatriació d’una membre d’Estat Islàmic perquè rebés atenció mèdica un dels seus fills.
Al setembre hi ha eleccions a Noruega. El Partit del Progrés aspira a tornar a ser imprescindible per a un govern de dretes.