La neutralitat nòrdica trontolla
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Un ingrés de Finlàndia i Suècia a l’OTAN tindria “conseqüències militars, que ens obligarien a replantejar-nos les relacions i adoptar sancions contra ells”, advertia aquests dies el Ministeri d’Afers Estrangers rus, a través de l’agència Interfax. Moscou no tolerarà tampoc “un rearmament de l’OTAN davant les nostres fronteres”, afegia, en referència als països bàltics, enmig de la processó de líders de l’Aliança Atlàntica i el seu secretari general, Jens Stoltenberg, per Letònia, Estònia i Lituània.
Finlàndia i Suècia són els únics països nòrdics europeus que, formalment, no pertanyen a l’OTAN, encara que tenen estatus d’associats. Especialment complexa és la posició finlandesa, el soci de la Unió Europea (UE) que té la frontera més llarga amb Rússia –1.340 km–. Durant dècades ha cuidat les relacions amb Moscou. De cop, ha deixat la teòrica neutralitat, ja que, com Suècia, lliura armes a Ucraïna. Tant la seva primera ministra, Sanna Marin, com la sueca, Magdalena Andersson, totes dues socialdemòcrates, han aprovat els subministraments d’armes i s’han compromès a augmentar la despesa en defensa. També volen tallar la dependència energètica de Rússia.
Marin i Andersson han refredat les expectatives d’un ingrés a l’OTAN. De cop, un 53% de la població finlandesa és partidària de l’ingrés –fins ara la majoria preferia la neutralitat–. Les dues líders, però, diuen ara que no es plantegen fer un pas que podria precipitar la temuda reacció russa.
El món nòrdic és un panorama de neutralitats “a la carta”. Finlàndia i Suècia són socis de la UE, però no de l’OTAN. Noruega –amb uns 190 km de frontera amb Rússia– ho és de l’Aliança Atlàntica, però no del bloc comunitari. I Dinamarca, membre de l’OTAN i de la UE, manté una clàusula d’excepció en matèria de defensa. La seva primera ministra, la també socialdemòcrata Mette Frederiksen, sotmetrà al mes de juny a referèndum aquesta excepció, enmig del compromís d’augmentar la despesa militar.
Cada país nòrdic ha triat el seu grau d’associació, mentre que els bàltics van optar per l’ingrés sense embuts. Són membres de ple dret tant de l’OTAN com de la UE i, alhora, especialment vulnerables per raons històriques, geogràfiques i demogràfiques. Van formar part de la Unió Soviètica fins al 1990, són fronterers amb Rússia i Bielorússia i un 25% de la seva població –en el cas d’Estònia i Letònia– és d’origen rus. L’únic pas terrestre cap a la resta del territori comunitari són els 104 km entre Lituània i Polònia, amb el Kaliningrad rus, a una banda, i Bielorússia, a l’altra.
Va ser aquesta franja la que van travessar milers de civils i soldats polonesos fugint de l’ocupació nazi i, després, de la soviètica. Ara serà la que recorreran molts ucraïnesos refugiats a Polònia, si decideixen continuar cap als països bàltics per vincles familiars o altres raons. Ho faran segurament amb por, la mateixa que té la població de Lituània, Letònia o Estònia davant el veí rus. Són països que des del seu ingrés a l’OTAN, el 2004, han insistit en la necessitat de reforçar-se militarment. Ara veuen més que refermades aquestes reclamacions, enmig de la processó de líders de l’Aliança Atlàntica.
Un ingrés de Finlàndia i Suècia a l’OTAN tindria “conseqüències militars, que ens obligarien a replantejar-nos les relacions i adoptar sancions contra ells”, advertia aquests dies el Ministeri d’Afers Estrangers rus, a través de l’agència Interfax. Moscou no tolerarà tampoc “un rearmament de l’OTAN davant les nostres fronteres”, afegia, en referència als països bàltics, enmig de la processó de líders de l’Aliança Atlàntica i el seu secretari general, Jens Stoltenberg, per Letònia, Estònia i Lituània.
Finlàndia i Suècia són els únics països nòrdics europeus que, formalment, no pertanyen a l’OTAN, encara que tenen estatus d’associats. Especialment complexa és la posició finlandesa, el soci de la Unió Europea (UE) que té la frontera més llarga amb Rússia –1.340 km–. Durant dècades ha cuidat les relacions amb Moscou. De cop, ha deixat la teòrica neutralitat, ja que, com Suècia, lliura armes a Ucraïna. Tant la seva primera ministra, Sanna Marin, com la sueca, Magdalena Andersson, totes dues socialdemòcrates, han aprovat els subministraments d’armes i s’han compromès a augmentar la despesa en defensa. També volen tallar la dependència energètica de Rússia.
Marin i Andersson han refredat les expectatives d’un ingrés a l’OTAN. De cop, un 53% de la població finlandesa és partidària de l’ingrés –fins ara la majoria preferia la neutralitat–. Les dues líders, però, diuen ara que no es plantegen fer un pas que podria precipitar la temuda reacció russa.
El món nòrdic és un panorama de neutralitats “a la carta”. Finlàndia i Suècia són socis de la UE, però no de l’OTAN. Noruega –amb uns 190 km de frontera amb Rússia– ho és de l’Aliança Atlàntica, però no del bloc comunitari. I Dinamarca, membre de l’OTAN i de la UE, manté una clàusula d’excepció en matèria de defensa. La seva primera ministra, la també socialdemòcrata Mette Frederiksen, sotmetrà al mes de juny a referèndum aquesta excepció, enmig del compromís d’augmentar la despesa militar.
Cada país nòrdic ha triat el seu grau d’associació, mentre que els bàltics van optar per l’ingrés sense embuts. Són membres de ple dret tant de l’OTAN com de la UE i, alhora, especialment vulnerables per raons històriques, geogràfiques i demogràfiques. Van formar part de la Unió Soviètica fins al 1990, són fronterers amb Rússia i Bielorússia i un 25% de la seva població –en el cas d’Estònia i Letònia– és d’origen rus. L’únic pas terrestre cap a la resta del territori comunitari són els 104 km entre Lituània i Polònia, amb el Kaliningrad rus, a una banda, i Bielorússia, a l’altra.
Va ser aquesta franja la que van travessar milers de civils i soldats polonesos fugint de l’ocupació nazi i, després, de la soviètica. Ara serà la que recorreran molts ucraïnesos refugiats a Polònia, si decideixen continuar cap als països bàltics per vincles familiars o altres raons. Ho faran segurament amb por, la mateixa que té la població de Lituània, Letònia o Estònia davant el veí rus. Són països que des del seu ingrés a l’OTAN, el 2004, han insistit en la necessitat de reforçar-se militarment. Ara veuen més que refermades aquestes reclamacions, enmig de la processó de líders de l’Aliança Atlàntica.