lunes, 30 de enero de 2023
El saco sin fondo
sábado, 28 de enero de 2023
Ciudadanos corrientes
Había salido unos días antes en libertad tras un año en prisión provisional por otro ataque con arma blanca. Tenía antecedentes por agresiones, robos y acoso sexual. No se le conocía un domicilio fijo, pero tampoco un lugar al que ser expulsado, dado que es apátrida. En su acto no se apreciaron indicios de yihadismo, sino de transtorno mental.
miércoles, 25 de enero de 2023
Scholz abre la jaula
Berlín desbloqueja els Leopard
Fins al vespre no hi havia cap confirmació oficial. Però, a una banda i altra de l’Atlàntic, es va donar per fet que, finalment, Olaf Scholz no només donarà llum verd a Polònia per enviar els seus Leopard 2, sinó que n’autoritzarà els subministrament d’almenys una companyia –14 unitats– dels que pertanyen a l’exèrcit alemany. Corresponen al model 2A6, segons informacions coincidents del setmanari Der Spiegel i de la cadena de televisió pública ARD.
La fi de l’estira-i-arronsa va començar a percebre’s ahir al matí, en una trobada entre el ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, i el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg. Varsòvia havia confirmat poc abans que havia enviat la sol·licitud per lliurar-ne dels seus a Ucraïna, i Pistorius va dir que la decisió s’adoptaria “aviat”. A més, va recomanar als aliats que disposen d’aquests tancs que comencessin a instruir els soldats ucraïnesos en la seva conducció.
Els Leopard 2, de fabricació alemanya, no es poden enviar a un tercer país, com ara Ucraïna, sense permís de Berlín. Són els més polivalents, segurs i amb major capacitat d’atac entre els blindats de combat i Ucraïna els considera indispensables per a la seva defensa.
Dos dies abans, encara hi havia dubtes sobre la solidesa de les declaracions de la ministra alemanya d’Afers Estrangers, la verda Annalena Baerbock, que havia assegurat a un mitjà francès que Berlín no bloquejaria els tancs, si Polònia els demanava. Es va considerar aleshores que Baerbock s’havia excedit en les seves competències, ja que la decisió sobre aquesta qüestió és del canceller.
Vint-i-quatre hores després, totes les peces encaixaven. Tant Scholz com Pistorius havien insistit que Alemanya només adoptaria una decisió “en consens” amb els aliats. Polònia amenaçava de crear la seva pròpia coalició amb altres aliats disposats a enviar-los, amb permís o sense de Berlín. La sol·licitud va arribar ahir, i això permetia tant a Berlín com a Varsòvia considerar que s’han sortit amb la seva. La part polonesa, perquè ha desbloquejat la qüestió a favor d’Ucraïna. La part alemanya, perquè no envia en solitari els seus Leopard 2, sinó que és una responsabilitat compartida amb els aliats.
Les filtracions sobre el sí alemany van arrencar de Washington, on l’agència Bloomberg va avançar que Scholz donaria llum verd a Polònia aquesta setmana. Poc després, The Wall Street Journal va filtrar que els EUA enviaran els seus Abrams, blindats considerats els equivalents als Leopard 2. Tant el Pentàgon com la cancelleria havien negat que Scholz hagués condicionat l’enviament dels tancs alemanyes a l’autorització de Biden dels seus. Des de Washington s’havia argumentat que els Abrams no tenen l’operativitat dels Leopard i que, a més, van amb querosè, combustible reservat als avions. Totes aquestes explicacions han desaparegut. Les pressions sobre Scholz no només venien d’Ucraïna o els aliats exteriors, sinó també dels socis verds –el partit de la ministra d’Exteriors– i dels liberals –el del ministre de Finances, Christian Lindner.
El següent capítol és quants socis de l’OTAN amb Leopard 2 –16– estan disposats a participar en aquesta coalició. Es calcula que a Kíiv li calen unes 100 unitats. Alemanya en disposa de 319, segons Der Spiegel, i Turquia o Grècia en tenen uns 500 i Polònia, 247. Es considera que, a més de Varsòvia, s’han d’afegir a la coalició els països nòrdics, que, com els bàltics, havien criticat l’ambivalència mostrada per Alemanya.
martes, 24 de enero de 2023
Baerbock desbloquea el tablero
Berlín desafia Varsòvia a demanar permís pels Leopard2
És difícil saber a qui va desafiar més la ministra alemanya d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, quan va afirmar a París que Alemanya donarà llum verd si Polònia demana el permís prescriptiu per lliurar els seus Leopard 2 a Ucraïna.
D’una banda, el primer ministre polonès, l’ultranacionalista Mateusz Morawiecki, que feia dies pressionava Berlín amb l’amenaça d’enviar els tancs encara que fos sense permís i que, de cop, havia de reconèixer que no l’havia sol·licitada, aquesta autorització.
De l’altra, el canceller Olaf Scholz, que s’havia passat tot el diumenge amb Emmanuel Macron sense aclarir si està disposat o no a cedir els que té el seu exèrcit.
I, finalment, el tercer soci en el tripartit del socialdemòcrata Scholz, els liberals, que havien qualificat de “fracàs” la indecisió de Scholz.
El cas és que la frase de Baerbock des de París va girar la truita amb relació a aquests tancs de fabricació alemanya, que necessiten el permís de Scholz per ser lliurats a Ucraïna com a tercer país, fins i tot si és un altre aliat qui els ofereix. Són setze els membres de l’OTAN que, ara per ara, disposen d’aquests blindats en actiu. Alemanya en va començar a fabricar el 1978 i des d’aleshores n’ha produït 3.600 unitats. Són moltes les variants o models que se n’han distribuït, però es continuen considerant els més sòlids i polivalents entre els anomenats “tancs principals”, és a dir, els pròpiament de combat. Fora dels Abrams dels EUA o, potser, els Leclerc francesos, no hi ha cap altre model que ofereixi tanta mobilitat, protecció i capacitat ofensiva com l’alemany. El Pentàgon descarta oferir els seus, que a més de ser més pesants i menys operatius necessiten querosè, com els avions. Macron, davant Scholz, va dir que no “descartava” oferir els Leclerc, però sense posar-los damunt la taula.
En temps de la guerra freda i el teló d’acer, Alemanya va arribar a disposar de 2.125 tancs d’aquesta família. Ara en té entre 328 i 319, segons les darreres dades de Der Spiegel. Dinou dels quals podrien ser lliurats ràpidament a Ucraïna, continua aquest setmanari.
Però Scholz insisteix que qualsevol acord ha de ser “en consens” amb els aliats. Berlín tem una escalada per part russa i que toqui a Alemanya encaixar la “resposta” que teòricament donaria Putin.
Morawiecki ja no insistia ahir a demanar el llum verd de Scholz per als seus Leopard, sinó que recordava els 300 i escaig que té Alemanya, en contraposició amb els 247 polonesos. Altres aliats que fa uns dies pressionaven Berlín –com ara Finlàndia i els bàltics– callaven.
I Afers Estrangers continuava sense haver rebut sol·licituds de cap soci per traspassar els seus a Ucraïna. El llum verd ha de sortir de la cancelleria. Tant els socis Verds de Baerbock com els liberals pressionen Scholz perquè alliberi Alemanya de la “vergonya històrica” i el “fracàs” de no haver ajudat com cal Ucraïna.
lunes, 23 de enero de 2023
El mundo regresa al Palast
La Berlinale será una ventana al mundo, desde Ucrania al cine independiente
Gemma Casadevall
Berlín, 23 ene (EFE).- La 73 edición de la Berlinale tomará formato de "ventana al mundo", consagrada a Ucrania y las protestas contra el régimen iraní y abierta al cine independiente, con luchadores por el Oso como la española Estíbaliz Urresola Solaguren y la mexicana Lila Avilés.
Un año después de ganar el Oro "Alcarràs", dirigida por la española Carla Simón, el festival berlinés ha seleccionado entre sus 18 aspirantes de la sección oficial "20.000 especies de abejas", de Urresola Solaguren, así como "Tótem" de su colega mexicana.
La primera gira en torno a Lucia, una niña transexual mortificada porque en el colegio siguen llamándola Aitor; la segunda, habla de familia, ternura y pérdidas, según el director artístico de la Berlinale, Carlo Chatrian.
De Portugal competirá "Mal Viver", de Joao Canijo, director que, al mismo tiempo, ha sido seleccionado para la segunda sección del festival, "Encounters", por "Viver mal". "Es un hecho extraordinario, seguramente inédito, que un mismo realizador esté en dos secciones a concurso", resumió Chatrian.
"El cine independiente desaparecería si no fuera por los festivales", afirmó el director de la Berlinale, tras destacar que tres de las películas a concurso son de directores noveles, mientras que el resto están mayoritariamente fuera del circuito de las superproducciones.
Entre las aspirantes al Oso se alternan películas "atravesadas por el amor o la familia", incluida alguna reminiscencia a "Alcarràs" como "Music", de la alemana Angela Schanelec, cuya foto promocional recuerda al film de Simón, pero que, según Chatrian, es "de corte muy distinto".
También ese filme se centra en la familia, a través de un bebé nacido en una tormenta en las montañas griegas, que ya adulto buscará sus orígenes.
La alemana Margarethe von Trotta, quien en 2022 recibió el premio a toda su carrera de la Academia del Cine Europeo, competirá con "Ingeborg Bachmann", en que Vicky Krieps interpreta a la gran escritora austríaca.
El cine alemán estará profusamente representado, ya que además de Von Trotta regresa a la competición Christian Petzold con "Roter Himmel", que da continuidad a su última cinta en ese festival, "Ondina". También lucharán por los Osos Christoph Hochhäusler y Emily Atef, asimismo presentes en anteriores ediciones.
El canadiense Matt Johnson, exponente del cine independiente, estrenará un irónico "Blackberry", sobre el auge y caída de estos teléfonos inteligentes, interpretado por él mismo y basado en el best seller "According to reports".
Y la producción británica "Manodrome", dirigida por John Trengove, aportará al festival la presencia de Adrien Brody y Jesse Eisenberg.
Destacan asimismo en la lista de las seleccionadas "Sur l'Adamant", de Nicolas Philibert, y "Le grand Chariot", donde Philippe Garrel incide de nuevo en el entorno de una familia, la propia.
Del cine asiático procede la única película de animación, la japonesa "Suzume", de Makoto Shinkai, mientras que la producción estadounidense "Past Lives", dirigida por Celine Song, lleva a escena el largo periplo amoroso de una surcoreana -Greta Lee-, de continente en continente.
La franco-italiana "Disco Boy", dirigida por Giacomo Abbruzzese, es todo lo contrario a una historia de amor, indicó Chatrian. Su protagonista, interpretado por el impactante actor alemán Franz Rogowski, es un desarraigado que se enrola en la legión extranjera francesa y acaba entre secuestros de sus nacionales.
Dos filmes australianos -"Limbo", de Ivan Sen, y "The survival of Kindness", de Rolf de Heer-, y la china "The shadowless tower", de Zhang Lu, completan la lista de aspirantes, entre las que corresponderá repartir los Oso el jurado internacional presidido por la actriz estadounidense Kristen Stewart.
UCRANIA Y SPIELBERG
La Berlinale se abrirá el 16 de febrero con una comedia romántica, "She came to me", de Rebecca Miller y con Anne Hathaway. En sus 10 días de existencia se volcará en Ucrania y en Irán, anunció la codirectora del festival, Mariette Rissenbeek.
No hay películas de estas cinematografías en la sección oficial, pero sí habrá un programa paralelo consagrado a ambos grandes temas políticos, a detallar en los próximos días.
Sí avanzó Rissenbeek la proyección en una gala especial del documental dirigido por Sean Penn en Ucrania, incluido su encuentro con el presidente Volodímir Zelenski.
Habrá asimismo, como se anunció hace semanas, una gala de homenaje a Steven Spielberg, quien recibirá el Oso de Oro de Honor al conjunto de su carrera. EFE
gc/egw/cg
sábado, 21 de enero de 2023
Ramstein, anexo ucraniano
Scholz allarga la resposta a la demanda dels Leopard
Ni el gran aliat transatlàntic, els EUA, ni les pressions de Polònia, Finlàndia i els països bàltics, ni tampoc les demandes desesperades del president ucraïnès, Volodímir Zelenski: res no va treure Alemanya del seu no a subministrar els tancs Leopard que Ucraïna necessita per fer front a una temuda gran ofensiva terrestre russa sobre l’est del país veí. La reunió a Ramstein –la base estatunidenca més gran d’Europa, que es troba en territori alemany– de l’anomenat Grup de Contacte per a Ucraïna es va tancar amb molts compromisos per part polonesa, canadenca, nòrdica i bàltica de més ajut, inclosos tancs de diversos models, però sense un acord respecte als Leopard.
“Ja han sentit el que ha dit el ministre alemany: no hi ha hagut una decisió respecte als Leopard”, va admetre el secretari de Defensa dels EUA, Lloyd Austin, en la compareixença final davant els mitjans. Donava les gràcies repetidament a Alemanya –tercer contribuent quant a ajut militar i financer a Ucraïna, després dels EUA i el Regne Unit– i qualificava aquest país de “gran aliat”. Però en els seus gestos crispats es palesava la decepció pels resultats.
Unes hores abans que Austin, en una pausa, el ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, havia deixat clar que no hi havia la decisió en el sentit que espera Zelenski. Va explicar que havia “ordenat la revisió” dels tancs de què disposa Alemanya –328 unitats– com a pas previ a la presa d’una decisió. I, quant a la possibilitat d’autoritzar el lliurament d’aquests aparells als aliats que en tenen en actiu, va respondre que no s’havia arribat tampoc a un acord. Pistorius s’estrenava en el càrrec, que va assumir després de la dimissió, dilluns, de la també socialdemòcrata Christine Lambrecht. Aquesta renúncia estava precedida per un munt d’escàndols per mala gestió i imatge, a més de la ineptitud de Lambrecht per respondre al gran repte que suposa el compromís d’Olaf Scholz d’ajudar militarment Ucraïna i, alhora, posar al dia l’exèrcit alemany, mal equipat i afectat per dècades de retallades en Defensa.
Missatge de Zelenski
S’esperava molt de l’estrena de Pistorius, un socialdemòcrata amb molt de rodatge a escala del govern regional del land de Baixa Saxònia, pragmàtic i amb fama de competent. Vint-i-quatre hores abans de la reunió de Ramstein havia jurat el seu càrrec, però està clar que no es pot permetre un temps d’aprenentatge. Zelenski havia enviat el dia abans successius missatges –el darrer, en una entrevista a la televisió pública alemanya ARD– donant les gràcies als aliats occidentals, i especialment a Alemanya, pels seus sistemes de defensa antiaèria, els IRIS-T i els Patriot. Però també insistint que amb això no aturarà una ofensiva terrestre russa sobre l’est del país.
Va repetir el seu missatge ahir mateix en una intervenció virtual davant els aliats de Ramstein. La resposta de Pistorius va ser ordenar la revisió dels seus tancs, sense marcar-se ni tan sols una agenda aproximada del temps que requerirà aquesta operació.
martes, 17 de enero de 2023
Christine se baja del tanque
Plega la titular alemanya de Defensa enmig d’escàndols
“He demanat al canceller deixar el càrrec de ministra de Defensa. L’enfocament als mitjans sobre la meva persona fan difícil una informació i treball professional sobre soldats, exèrcit i política de seguretat.” Amb un parell de paràgrafs va resoldre ahir la socialdemòcrata Christine Lambrecht una dimissió que divendres ja havia avançat el popular diari Bild.
Va deixar passar el cap de setmana, tot i que no hi havia cap dubte que renunciaria. No perquè ho digués aquest mitjà, exponent de la premsa sensacionalista, sinó perquè el canceller Scholz no podia tenir cap motiu per mantenir-la en el càrrec.
La seva gestió a Defensa ha estat marcada per successius desgavells, l’últim dels quals, un missatge al ciutadà en format de vídeo domèstic en què parlava de la guerra d’Ucraïna enmig de la “petardada” i focs artificials habituals amb què Berlín rep habitualment l’Any Nou. Va ser la cirereta, en aquest cas inofensiva, després d’un any i escaig de gestió marcada per la guerra d’Ucraïna. Scholz li va confiar, el desembre del 2021, un ministeri complicat –cinc del total de 18 titulars han acabat dimitint, generalment envoltats en escàndols– en el seu tripartit entre socialdemòcrates, verds i liberals. L’inici de la invasió russa el va convertir en clau: el canceller va reaccionar a l’agressió sobre Ucraïna amb una declaració de govern en què anunciava un paquet de 100.000 milions d’euros per posar el dia un exèrcit antiquat i que havia patit successives retallades en temps de Merkel, de qui Lambrecht havia estat ministra de Justícia. A més d’activar la major inversió en defensa en dècades, Lambrecht havia de convertir en fets el compromís de solidaritat amb Ucraïna expressat per Scholz. Però mentre els socis verds es jugaven la credibilitat davant el seu electorat ecopacifista i insistien a subministrar armes a Kíiv, inclosos tancs, la primera “oferta” d’ajut de Lambrecht va consistir en 5.000 cascs per als soldats ucraïnesos. Semblava una paròdia grotesca, enmig de les necessitats de Kíiv i les pressions d’altres aliats de la Unió Europea (UE) i l’OTAN.
Amb moltes dificultats, Berlín va començar a subministrar tancs Gepard i Marder, però no els Leopard que reclama Ucraïna. També sistemes de defensa antiaèria, però no els Patriot capaços de neutralitzar els míssils més moderns russos. Kíiv ha acusat Scholz de lentitud en unes entregues, la responsabilitat de les quals correspon a Lambrecht.
Ella ha estat el fre, mentre la verda Annalena Baerbock, a Exteriors, demanava celeritat, amb el seu col·lega d’Economia, el també ecologista Robert Habeck, a qui correspon autoritzar les exportacions d’armament.
“Avui no és dia per nomenar un successor”, va dir Scholz ahir. Se suposa que el nom ha de sortir avui o demà. I que ha de ser una dona, per mantenir la paritat. Si no, s’hauria de remodelar el govern o renunciar a la paritat.
jueves, 12 de enero de 2023
Siguiente batalla del activismo
La batalla dels ecologistes alemanys a Lützerath
La batalla de Lützerath s’anunciava des de feia mesos com una prova de foc per als Verds, els socis del govern d’Olaf Scholz i el partit del ministre d’Economia i Protecció del Clima, el vicecanceller Robert Habeck. Lützerath, una petita població de Renània del Nord-Westfàlia pràcticament deshabitada, ja que els antics veïns han estat ressituats en altres zones, estava sentenciada pels plans del consorci energètic RWE d’ampliar la seva mina de lignit Garzweiler II.
El dia marcat per començar el desmantellament del poble era ahir, però ja des feia dies s’havien concentrat a la zona milers d’activistes climàtics, escampats entre granges i cases abandonades. I també centenars d’agents antiavalots desplegats a la zona, parcialment acordonada per una tanca quilomètrica aixecada per RWE.
A primera hora d’ahir van començar els aldarulls. Mentre grups d’activistes i ocupes es resistien al desallotjament amb accions de desobediència pacífica, d’altres van rebre els antiavalots a pedrades, amb pirotècnica i còctels molotov. Les televisions públiques i privades transmetien les imatges d’una batalla campal programada, amb Lützerath convertit en símbol dels dilemes interns de l’ecopacifisme alemany. Per Habeck, que ha hagut de buscar remei en un temps rècord a la dependència energètica russa heretada dels governs anteriors, l’ampliació de Garzweiler II està justificada i no contravé el pla per posar fi a les explotacions del carbó a la regió el 2030. Renània, i especialment l’anomenada conca del Ruhr, va ser la regió minera per excel·lència de l’oest alemany. Les antigues mines han anat tancant en els últims anys d’acord amb el calendari establert. Garzweiler n’és un reducte.
Lützerath és, per Habeck, un “mal menor”, davant les noves necessitats precipitades per la pràctica reducció a zero de les importacions de gas, petroli i carbó russos. A canvi del desmantellament d’aquest poble es respectaran dues altres localitats de la zona, inicialment afectades pels plans de RWE. A Habeck se li ha fet difícil pair aquesta decisió. També li resultarà difícil encaixar la concentració de protesta de dissabte, on s’espera la presència de l’activista sueca Greta Thunberg. “La ciència ho té clar. La gent directament afectada ho té clar: no més energia fòssil”, va escriure Thumberg a Twitter, a més d’anunciar la seva visita a Lützerath.
martes, 10 de enero de 2023
Namíbia, como punto de arranque
Esborrant el colonialisme
“Això no és el final. Això només és una porta que s’obre”, deia la ministra de Cultura alemanya, la verda Claudia Roth, sobre l’acord amb Nigèria per traspassar-los la propietat de 514 peces dels anomenats “bronzes de Benín”, conservats a la Fundació del Patrimoni Prussià. Són part de les prop de 1.200 obres repartides per tot Alemanya espoliades per les tropes colonials britàniques a l’actual Nigèria. Abans d’acabar l’any, Roth i la ministra d’Afers Estrangers, la també verda Annalena Baerbock, van portar personalment a Nigèria les vint primeres d’aquestes peces per obrir “un nou capítol” en les relacions amb aquest país africà.
País que assumeix la seva responsabilitat en l’Holocaust com una raó d’estat, Alemanya ha trigat a escorcollar un altre passat una mica més remot, el colonial. Fa un any i mig va tancar un acord amb el govern de Namíbia en què reconeixia la seva responsabilitat en la matança d’uns 80.000 membres de les ètnies herero i nama en temps de l’emperador Guillem II, entre el 1904 i el 1908. Van ser víctimes del primer pla d’extermini sistemàtic, abandonats al desert o confinats en camps de concentració, preàmbul dels grans genocidis del segle XX. El camí fins al reconeixement d’aquesta responsabilitat històrica va ser llarg i marcat per acusacions de Namíbia, que considerava indignants les successives ofertes de Berlín. Alemanya no va formar part de les grans potències colonials com ara el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, l’Estat espanyol i Portugal. Però va exercir d’àrbitre en el repartiment d’Àfrica, paper que va executar en l’anomenada Conferència del Congo, oberta el 1884 a Berlín pel canceller Von Bismarck. Va ser un repartiment traçat amb regle, com es veu en les actuals fronteres africanes, no basades en límits naturals o ètnics, sinó en els interessos dels conqueridors.
El Reich es va quedar comparativament pocs països –Nova Guinea, Togo, el Camerun, Tanzània i Namíbia–. El seu imperi africà es va enfonsar amb la derrota del Tercer Reich, el 1945. Però els seus exploradors o comerciants hi van deixar una empremta de crueltat.
Dues ONG, Iniciativa de Persones Negres d’Alemanya i Berlín Postcolonial, han pres el timó per esborrar els noms d’aquests personatges dels carrers de la ciutat. La plaça Nachtigal –per l’explorador– va passar a dedicar-se a dos lluitadors anticolonials, Emily i Rudolf Manga Bell. La campanya està envoltada de controvèrsia. Aquestes connotacions estan desfasades i el nom de Nachtigal no diu res a molts. Canviar el nom d’un carrer implica un enrenou administratiu que incomoda veïns. Però per als seus impulsors forma part de la responsabilitat d’Alemanya. Com deia Roth, la porta tot just s’ha obert. Hi ha uns 150 carrers amb “connotacions racistes o colonials” només a Berlín i al land que l’envolta.
miércoles, 4 de enero de 2023
La navidad de los Klimaaktivisten
La batalla de l’‘última generació’
“Tenim un grup de companys empresonats. La majoria no sortiran fins al 5 de gener. Però si pensen que ens afebliran amb això és que no ens coneixen”, diu al telèfon Carla Hinrich, la portaveu del moviment Letzte Generation (Darrera Generació). Els companys a què es refereix tenen entre 18 i 25 anys, són alemanys o suïssos, i han topat amb el que s’anomena “llei policial de Baviera”, que preveu mesures més dures que a la resta d’Alemanya pel que fa al règim de presó provisional abans de passar per un tribunal. Mentre a Berlín o altres parts del país els activistes queden en llibertat l’endemà o dos dies després de la seva detenció –si no és que hi ha risc de fugida o per a la seguretat del país–, a la tradicionalista i conservadora Baviera se’ls pot retenir durant setmanes.
Cap d’ells no ha provocat cap “trencadissa”, diu Hinrich. Actuen “en defensa pròpia”, convençuts que se’ls està “robant el futur” i que no hi ha un “Planeta B” o de recanvi. Han portat a terme bloquejos puntuals a carrers o punts neuràlgics per al trànsit rodat. Només en un cas van arribar a interrompre unes hores l’activitat a l’aeroport de Munic amb una d’aquestes accions de protesta sobre les pistes.
La seva arma és el tub de pega, amb què s’enganxen una o totes dues mans a l’asfalt fins que la policia aconsegueix alliberar-los. “Mentre tinguem un tub de pega, la batalla continuarà”, diu la seva portaveu. L’activisme climàtic d’aquesta autoproclamada “darrera generació” va començar amb alguna cosa més que enganxar-se a l’asfalt de carrers de Munic o de Berlín. Uns mesos enrere van guanyar protagonisme internacional amb accions espectaculars de moviments activistes agermanats a museus d’arreu d’Europa. Primer, van llançar sopa de tomàquet a un quadre de Vincent van Gogh, a Londres; després li va tocar el rebre, en forma de puré de patata, a un de Claude Monet del museu Barberini, a Potsdam, la ciutat veïna de Berlín. Les majas de Francisco de Goya van incloure’s a la llista, en aquest cas quan dos activistes es van enganxar amb pega als marcs, al Museu del Prado de Madrid.
Els atacs contra obres d’art van desfermar controvèrsia. De cop, l’activisme climàtic va perdre simpaties en l’estament polític i social. De les marxes multitudinàries dels seguidors de la seva líder sueca, Greta Thunberg, es va passar al silenci i la incomprensió.
Greta, la primera
Thunberg es va guanyar el reconeixement de líders i estaments internacionals amb la seva vaga de fam pel clima del 2018, origen del moviment Fridays for Future. De la gran pantalla internacional guanyada amb les mobilitzacions d’adolescents d’arreu del món, es va passar a altres moviments, com ara Extinction Rebellion, més radical, i ara a Letze Generation. De les simpaties cap a Thunberg s’ha passat ara al silenci o el rebuig.
Cap de les obres d’art atacades no ha rebut danys. Els protagonistes de les accions s’havien assegurat que així seria, i els quadres estaven convenientment protegits amb vidres de seguretat.
Però les imatges dels seus atacs o simulacres d’atac han desfermat les alarmes sobre una autoproclamada “darrera generació” que ja no es conforma amb les marxes multitudinàries i la imatge de bons nois, de bona família i educats, que transmeten. El reconeixement internacional no serveix de res. El món es precipita cap a la catàstrofe, o extinció, com s’anomena una altra branca de l’activisme climàtic. Els crits d’alerta de l’ONU en cada cimera no es traslladen en resultats, denuncia l’activisme de darrera generació.
Atacs dels diaris
Letzte Generation ha reculat una mica. Després d’una primera campanya i l’ocupació d’un concessionari de cotxes de luxe, que va acabar amb uns quants membres a la presó a Munic, ha tornat a bloquejar carrers. A Berlín es repeteix gairebé cada dia la imatge dels grups de tres o quatre activistes enganxats a l’asfalt. Al principi se’ls rebia amb una certa solidaritat, fins i tot per part dels conductors afectats per la tallada de trànsit en hores punta. Però la mort d’una ciclista brutalment atropellada per un camió va desfermar campanyes de la premsa sensacionalista contra els activistes. El causant de l’accident va ser el camioner, però Bild i altres diaris van atribuir a un bloqueig a uns quants quilòmetres del lloc de l’accident el retard fatal en l’arribada d’un equip sanitari d’urgència.
Avet escapçat
L’activisme juvenil abaixa la flama. Dies abans de Nadal van causar un cert enrenou en acostar-se amb una grua fins al gran avet col·locat davant de la Porta de Brandenburg de Berlín i escapçar-lo. “Això és només la punta de l’iceberg”, deia la pancarta que hi van penjar, abans que la policia els fes fora.
lunes, 2 de enero de 2023
Adiós a Ratzinger
Alemanya recorda un intel·lectual admirat que va decebre el reformisme
El 16 d’abril del 2005, el dia en què la fumata bianca va aparèixer per Joseph Ratzinger, el sensacionalista diari Bild dedicava a Benet XVI un titular d’abast nacional: “Wir sind Papst”, ‘Som papa’. No era només una portada més o menys triomfalista, sinó que es va convertir també en una pancarta gegantina sobre la façana del seu poderós grup editorial, Springer.
El titular volia ser expressió d’una mena d’orgull nacional. Per primer cop en 500 anys d’història, el Vaticà tindria un papa alemany. Havia nascut a Baviera, el més catòlic i tradicionalista dels lands alemanys, i representava l’ortodòxia, en un país on el catolicisme i el protestantisme estan equiparats en uns 21 milions de fidels per a cadascun.
Rere l’eufòria reflectida en aquella portada, hi havia certa decepció. Ratzinger havia estat nomenat arquebisbe de Múnic i Freising el 1977 pel papa Pau VI. Però, des del 1981, era el cap de la Congregació per a la Doctrina de la Fe per designi de Joan Pau II. Feia temps que era al Vaticà i representava la via conservadora.
Més d’un hauria desitjat que, posats a ser alemanya la fumata, l’elegit hagués estat Karl Lehmann, president de la Conferència Episcopal Alemanya des del 1987. Lehmann no només era més proper i carismàtic que Ratzinger, sinó que, a més, pertanyia a la via que podia impulsar el moviment ecumènic.
Ratzinger, nascut en un poblet bavarès anomenat Marktl, era reconegut sobretot com un intel·lectual i un teòleg que havia estat en la primera fornada dels modernitzadors del Concili Vaticà II, però que se’n va apartar. Representava exactament el contrari no només de Lehmann, sinó sobretot del gran teòleg suís Hans Küng, amb qui de l’afinitat primera va passar a la rivalitat oberta.
Apòstol del dogmatisme
Ratzinger va esdevenir l’apòstol del dogmatisme, mentre que Küng va arribar a qüestionar la infal·libilitat papal, fet per què se li va retirar la llicència com a docent de teologia. Les relacions entre Ratzinger i la Conferència Episcopal Alemanya van ser tenses. Una part dels bisbes volia obrir-se a tendències actuals quant a sexualitat i permetre l’accés als sagraments als divorciats. Benet XVI els va bloquejar repetidament. A aquestes tensions amb l’Església del seu país, s’hi va afegir l’escàndol dels abusos sexuals a menors en institucions catòliques mentre era arquebisbe de Múnic. L’última etapa del seu pontificat va quedar marcada per aquestes revelacions. L’anunci de la renúncia, el 2013, es va interpretar a Alemanya com el reconeixement de la seva feblesa por combatre el diable intern. L’ombra d’aquestes revelacions el va perseguir ja com a emèrit.
Queda el dubte
Una investigació recent va palesar que almenys dos sacerdots prèviament condemnats per abusos van continuar a la seva diòcesi mentre n’estava al càrrec Ratzinger. El ja papa emèrit va reconèixer la seva vergonya. Però no es va arribar a aclarir si n’estava o no al corrent.
La piulada de Scholz i la crítica dels bisbes
El canceller Olaf Scholz va dedicar una piulada en el seu compte de Twitter per a acomiadar el papa alemany: “El món ha perdut una figura destacada de l’Rsglésia catòlica, una personalitat polèmica i un teòleg intel·ligent.” Hores després de la notícia de la mort, es va emetre, d’acord al previst, el seu discurs de Cap d’Any, gravat la vigília i, per tant, sense cap esment a Ratzinger. La guerra d’Ucraïna i la condemna a Vladímir Putin n’eren el tema dominant.
El president del país, Frank-Walter Steinmeier, tampoc no s’hi va escarrassar gaire: “El seu intel·lecte i humilitat em van impactar”, deia un comunicat emès per la seva oficina. “Va demanar perdó als afectats. Però va deixar preguntes obertes”, deia, per la seva banda, el comunicat de la Conferència Episcopal Alemanya, en al·lusió als escàndols de pederàstia a Múnic i després d’expressar el respecte i retre homenatge a la figura del papa Benet XVI.










