Esborrant el colonialisme
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Això no és el final. Això només és una porta que s’obre”, deia la ministra de Cultura alemanya, la verda Claudia Roth, sobre l’acord amb Nigèria per traspassar-los la propietat de 514 peces dels anomenats “bronzes de Benín”, conservats a la Fundació del Patrimoni Prussià. Són part de les prop de 1.200 obres repartides per tot Alemanya espoliades per les tropes colonials britàniques a l’actual Nigèria. Abans d’acabar l’any, Roth i la ministra d’Afers Estrangers, la també verda Annalena Baerbock, van portar personalment a Nigèria les vint primeres d’aquestes peces per obrir “un nou capítol” en les relacions amb aquest país africà.
País que assumeix la seva responsabilitat en l’Holocaust com una raó d’estat, Alemanya ha trigat a escorcollar un altre passat una mica més remot, el colonial. Fa un any i mig va tancar un acord amb el govern de Namíbia en què reconeixia la seva responsabilitat en la matança d’uns 80.000 membres de les ètnies herero i nama en temps de l’emperador Guillem II, entre el 1904 i el 1908. Van ser víctimes del primer pla d’extermini sistemàtic, abandonats al desert o confinats en camps de concentració, preàmbul dels grans genocidis del segle XX. El camí fins al reconeixement d’aquesta responsabilitat històrica va ser llarg i marcat per acusacions de Namíbia, que considerava indignants les successives ofertes de Berlín. Alemanya no va formar part de les grans potències colonials com ara el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, l’Estat espanyol i Portugal. Però va exercir d’àrbitre en el repartiment d’Àfrica, paper que va executar en l’anomenada Conferència del Congo, oberta el 1884 a Berlín pel canceller Von Bismarck. Va ser un repartiment traçat amb regle, com es veu en les actuals fronteres africanes, no basades en límits naturals o ètnics, sinó en els interessos dels conqueridors.
El Reich es va quedar comparativament pocs països –Nova Guinea, Togo, el Camerun, Tanzània i Namíbia–. El seu imperi africà es va enfonsar amb la derrota del Tercer Reich, el 1945. Però els seus exploradors o comerciants hi van deixar una empremta de crueltat.
Dues ONG, Iniciativa de Persones Negres d’Alemanya i Berlín Postcolonial, han pres el timó per esborrar els noms d’aquests personatges dels carrers de la ciutat. La plaça Nachtigal –per l’explorador– va passar a dedicar-se a dos lluitadors anticolonials, Emily i Rudolf Manga Bell. La campanya està envoltada de controvèrsia. Aquestes connotacions estan desfasades i el nom de Nachtigal no diu res a molts. Canviar el nom d’un carrer implica un enrenou administratiu que incomoda veïns. Però per als seus impulsors forma part de la responsabilitat d’Alemanya. Com deia Roth, la porta tot just s’ha obert. Hi ha uns 150 carrers amb “connotacions racistes o colonials” només a Berlín i al land que l’envolta.
“Això no és el final. Això només és una porta que s’obre”, deia la ministra de Cultura alemanya, la verda Claudia Roth, sobre l’acord amb Nigèria per traspassar-los la propietat de 514 peces dels anomenats “bronzes de Benín”, conservats a la Fundació del Patrimoni Prussià. Són part de les prop de 1.200 obres repartides per tot Alemanya espoliades per les tropes colonials britàniques a l’actual Nigèria. Abans d’acabar l’any, Roth i la ministra d’Afers Estrangers, la també verda Annalena Baerbock, van portar personalment a Nigèria les vint primeres d’aquestes peces per obrir “un nou capítol” en les relacions amb aquest país africà.
País que assumeix la seva responsabilitat en l’Holocaust com una raó d’estat, Alemanya ha trigat a escorcollar un altre passat una mica més remot, el colonial. Fa un any i mig va tancar un acord amb el govern de Namíbia en què reconeixia la seva responsabilitat en la matança d’uns 80.000 membres de les ètnies herero i nama en temps de l’emperador Guillem II, entre el 1904 i el 1908. Van ser víctimes del primer pla d’extermini sistemàtic, abandonats al desert o confinats en camps de concentració, preàmbul dels grans genocidis del segle XX. El camí fins al reconeixement d’aquesta responsabilitat històrica va ser llarg i marcat per acusacions de Namíbia, que considerava indignants les successives ofertes de Berlín. Alemanya no va formar part de les grans potències colonials com ara el Regne Unit, Holanda, Bèlgica, l’Estat espanyol i Portugal. Però va exercir d’àrbitre en el repartiment d’Àfrica, paper que va executar en l’anomenada Conferència del Congo, oberta el 1884 a Berlín pel canceller Von Bismarck. Va ser un repartiment traçat amb regle, com es veu en les actuals fronteres africanes, no basades en límits naturals o ètnics, sinó en els interessos dels conqueridors.
El Reich es va quedar comparativament pocs països –Nova Guinea, Togo, el Camerun, Tanzània i Namíbia–. El seu imperi africà es va enfonsar amb la derrota del Tercer Reich, el 1945. Però els seus exploradors o comerciants hi van deixar una empremta de crueltat.
Dues ONG, Iniciativa de Persones Negres d’Alemanya i Berlín Postcolonial, han pres el timó per esborrar els noms d’aquests personatges dels carrers de la ciutat. La plaça Nachtigal –per l’explorador– va passar a dedicar-se a dos lluitadors anticolonials, Emily i Rudolf Manga Bell. La campanya està envoltada de controvèrsia. Aquestes connotacions estan desfasades i el nom de Nachtigal no diu res a molts. Canviar el nom d’un carrer implica un enrenou administratiu que incomoda veïns. Però per als seus impulsors forma part de la responsabilitat d’Alemanya. Com deia Roth, la porta tot just s’ha obert. Hi ha uns 150 carrers amb “connotacions racistes o colonials” només a Berlín i al land que l’envolta.