La batalla de l’‘última generació’
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Tenim un grup de companys empresonats. La majoria no sortiran fins al 5 de gener. Però si pensen que ens afebliran amb això és que no ens coneixen”, diu al telèfon Carla Hinrich, la portaveu del moviment Letzte Generation (Darrera Generació). Els companys a què es refereix tenen entre 18 i 25 anys, són alemanys o suïssos, i han topat amb el que s’anomena “llei policial de Baviera”, que preveu mesures més dures que a la resta d’Alemanya pel que fa al règim de presó provisional abans de passar per un tribunal. Mentre a Berlín o altres parts del país els activistes queden en llibertat l’endemà o dos dies després de la seva detenció –si no és que hi ha risc de fugida o per a la seguretat del país–, a la tradicionalista i conservadora Baviera se’ls pot retenir durant setmanes.
Cap d’ells no ha provocat cap “trencadissa”, diu Hinrich. Actuen “en defensa pròpia”, convençuts que se’ls està “robant el futur” i que no hi ha un “Planeta B” o de recanvi. Han portat a terme bloquejos puntuals a carrers o punts neuràlgics per al trànsit rodat. Només en un cas van arribar a interrompre unes hores l’activitat a l’aeroport de Munic amb una d’aquestes accions de protesta sobre les pistes.
La seva arma és el tub de pega, amb què s’enganxen una o totes dues mans a l’asfalt fins que la policia aconsegueix alliberar-los. “Mentre tinguem un tub de pega, la batalla continuarà”, diu la seva portaveu. L’activisme climàtic d’aquesta autoproclamada “darrera generació” va començar amb alguna cosa més que enganxar-se a l’asfalt de carrers de Munic o de Berlín. Uns mesos enrere van guanyar protagonisme internacional amb accions espectaculars de moviments activistes agermanats a museus d’arreu d’Europa. Primer, van llançar sopa de tomàquet a un quadre de Vincent van Gogh, a Londres; després li va tocar el rebre, en forma de puré de patata, a un de Claude Monet del museu Barberini, a Potsdam, la ciutat veïna de Berlín. Les majas de Francisco de Goya van incloure’s a la llista, en aquest cas quan dos activistes es van enganxar amb pega als marcs, al Museu del Prado de Madrid.
Els atacs contra obres d’art van desfermar controvèrsia. De cop, l’activisme climàtic va perdre simpaties en l’estament polític i social. De les marxes multitudinàries dels seguidors de la seva líder sueca, Greta Thunberg, es va passar al silenci i la incomprensió.
Greta, la primera
Thunberg es va guanyar el reconeixement de líders i estaments internacionals amb la seva vaga de fam pel clima del 2018, origen del moviment Fridays for Future. De la gran pantalla internacional guanyada amb les mobilitzacions d’adolescents d’arreu del món, es va passar a altres moviments, com ara Extinction Rebellion, més radical, i ara a Letze Generation. De les simpaties cap a Thunberg s’ha passat ara al silenci o el rebuig.
Cap de les obres d’art atacades no ha rebut danys. Els protagonistes de les accions s’havien assegurat que així seria, i els quadres estaven convenientment protegits amb vidres de seguretat.
Però les imatges dels seus atacs o simulacres d’atac han desfermat les alarmes sobre una autoproclamada “darrera generació” que ja no es conforma amb les marxes multitudinàries i la imatge de bons nois, de bona família i educats, que transmeten. El reconeixement internacional no serveix de res. El món es precipita cap a la catàstrofe, o extinció, com s’anomena una altra branca de l’activisme climàtic. Els crits d’alerta de l’ONU en cada cimera no es traslladen en resultats, denuncia l’activisme de darrera generació.
Atacs dels diaris
Letzte Generation ha reculat una mica. Després d’una primera campanya i l’ocupació d’un concessionari de cotxes de luxe, que va acabar amb uns quants membres a la presó a Munic, ha tornat a bloquejar carrers. A Berlín es repeteix gairebé cada dia la imatge dels grups de tres o quatre activistes enganxats a l’asfalt. Al principi se’ls rebia amb una certa solidaritat, fins i tot per part dels conductors afectats per la tallada de trànsit en hores punta. Però la mort d’una ciclista brutalment atropellada per un camió va desfermar campanyes de la premsa sensacionalista contra els activistes. El causant de l’accident va ser el camioner, però Bild i altres diaris van atribuir a un bloqueig a uns quants quilòmetres del lloc de l’accident el retard fatal en l’arribada d’un equip sanitari d’urgència.
Avet escapçat
L’activisme juvenil abaixa la flama. Dies abans de Nadal van causar un cert enrenou en acostar-se amb una grua fins al gran avet col·locat davant de la Porta de Brandenburg de Berlín i escapçar-lo. “Això és només la punta de l’iceberg”, deia la pancarta que hi van penjar, abans que la policia els fes fora.
“Tenim un grup de companys empresonats. La majoria no sortiran fins al 5 de gener. Però si pensen que ens afebliran amb això és que no ens coneixen”, diu al telèfon Carla Hinrich, la portaveu del moviment Letzte Generation (Darrera Generació). Els companys a què es refereix tenen entre 18 i 25 anys, són alemanys o suïssos, i han topat amb el que s’anomena “llei policial de Baviera”, que preveu mesures més dures que a la resta d’Alemanya pel que fa al règim de presó provisional abans de passar per un tribunal. Mentre a Berlín o altres parts del país els activistes queden en llibertat l’endemà o dos dies després de la seva detenció –si no és que hi ha risc de fugida o per a la seguretat del país–, a la tradicionalista i conservadora Baviera se’ls pot retenir durant setmanes.
Cap d’ells no ha provocat cap “trencadissa”, diu Hinrich. Actuen “en defensa pròpia”, convençuts que se’ls està “robant el futur” i que no hi ha un “Planeta B” o de recanvi. Han portat a terme bloquejos puntuals a carrers o punts neuràlgics per al trànsit rodat. Només en un cas van arribar a interrompre unes hores l’activitat a l’aeroport de Munic amb una d’aquestes accions de protesta sobre les pistes.
La seva arma és el tub de pega, amb què s’enganxen una o totes dues mans a l’asfalt fins que la policia aconsegueix alliberar-los. “Mentre tinguem un tub de pega, la batalla continuarà”, diu la seva portaveu. L’activisme climàtic d’aquesta autoproclamada “darrera generació” va començar amb alguna cosa més que enganxar-se a l’asfalt de carrers de Munic o de Berlín. Uns mesos enrere van guanyar protagonisme internacional amb accions espectaculars de moviments activistes agermanats a museus d’arreu d’Europa. Primer, van llançar sopa de tomàquet a un quadre de Vincent van Gogh, a Londres; després li va tocar el rebre, en forma de puré de patata, a un de Claude Monet del museu Barberini, a Potsdam, la ciutat veïna de Berlín. Les majas de Francisco de Goya van incloure’s a la llista, en aquest cas quan dos activistes es van enganxar amb pega als marcs, al Museu del Prado de Madrid.
Els atacs contra obres d’art van desfermar controvèrsia. De cop, l’activisme climàtic va perdre simpaties en l’estament polític i social. De les marxes multitudinàries dels seguidors de la seva líder sueca, Greta Thunberg, es va passar al silenci i la incomprensió.
Greta, la primera
Thunberg es va guanyar el reconeixement de líders i estaments internacionals amb la seva vaga de fam pel clima del 2018, origen del moviment Fridays for Future. De la gran pantalla internacional guanyada amb les mobilitzacions d’adolescents d’arreu del món, es va passar a altres moviments, com ara Extinction Rebellion, més radical, i ara a Letze Generation. De les simpaties cap a Thunberg s’ha passat ara al silenci o el rebuig.
Cap de les obres d’art atacades no ha rebut danys. Els protagonistes de les accions s’havien assegurat que així seria, i els quadres estaven convenientment protegits amb vidres de seguretat.
Però les imatges dels seus atacs o simulacres d’atac han desfermat les alarmes sobre una autoproclamada “darrera generació” que ja no es conforma amb les marxes multitudinàries i la imatge de bons nois, de bona família i educats, que transmeten. El reconeixement internacional no serveix de res. El món es precipita cap a la catàstrofe, o extinció, com s’anomena una altra branca de l’activisme climàtic. Els crits d’alerta de l’ONU en cada cimera no es traslladen en resultats, denuncia l’activisme de darrera generació.
Atacs dels diaris
Letzte Generation ha reculat una mica. Després d’una primera campanya i l’ocupació d’un concessionari de cotxes de luxe, que va acabar amb uns quants membres a la presó a Munic, ha tornat a bloquejar carrers. A Berlín es repeteix gairebé cada dia la imatge dels grups de tres o quatre activistes enganxats a l’asfalt. Al principi se’ls rebia amb una certa solidaritat, fins i tot per part dels conductors afectats per la tallada de trànsit en hores punta. Però la mort d’una ciclista brutalment atropellada per un camió va desfermar campanyes de la premsa sensacionalista contra els activistes. El causant de l’accident va ser el camioner, però Bild i altres diaris van atribuir a un bloqueig a uns quants quilòmetres del lloc de l’accident el retard fatal en l’arribada d’un equip sanitari d’urgència.
Avet escapçat
L’activisme juvenil abaixa la flama. Dies abans de Nadal van causar un cert enrenou en acostar-se amb una grua fins al gran avet col·locat davant de la Porta de Brandenburg de Berlín i escapçar-lo. “Això és només la punta de l’iceberg”, deia la pancarta que hi van penjar, abans que la policia els fes fora.