Polònia i Hongria, la cara i la creu de l’est
Gemma C. Serra - Berlín
Polònia representa el retrobament amb l’Europa de les democràcies avançades, després d’haver girat full a vuit anys de hostilitats amb Brussel·les. Hongria persisteix en la seva dinàmica d’enfrontaments permanents amb les institucions comunitàries, agreujats des de la invasió d’Ucraïna per la seva condició d’aliat lleial de Vladímir Putin. Un i altre soci de la UE i l’OTAN estan en moments polítics divergents, malgrat que la seva situació de partida quan van ingressar en la família de les democràcies occidentals era bastant semblant: tots dos països estan entre els deu nous membres –incloses les exrepúbliques soviètiques Estònia, Lituània i Letònia– que fa vint anys van incorporar-se a la UE. Els avantatges econòmics que en van treure són evidents, però també el descontentament pel que es percep com a pèrdua de sobirania nacional.
Es podria dir que Polònia viu un bon moment, ja que amb el liberal Donald Tusk en el poder ha deixat enrere el període d’aigües tèrboles i conflictes amb Brussel·les. Hongria, en canvi, es manté en peu de guerra. No són posicions només teòriques o abismes ideològics, sinó que es traslladen al terreny més real possible, ja que es mesuren fins i tot en diners.
El retrobament polonès amb la UE va arrencar pràcticament la nit de la victòria electoral de Tusk, l’octubre passat, al capdavant d’una coalició entre centristes i esquerra moderada. Els unia el desig d’acabar amb el domini de l’ultraconservador partit Llei i Justícia (PiS) de l’aleshores primer ministre Mateusz Morawiecki.
A Tusk se’l saludava, poc després, des de Brussel·les com el fill retornat –ja havia estat cap del govern polonès abans d’esdevenir president del Consell Europeu, el 2014. Es donaven per superats els anys de domini del PiS, en què Brussel·les va obrir successius expedients contra Polònia, fins arribar a bloquejar les partides que els corresponien procedents dels fons de recuperació postpandèmia.
Tot va anar prou ràpid: a principi de maig, Brussel·les va tancar formalment el procediment que s’havia obert per haver atemptat contra l’estat de dret. Aquesta mesura, inèdita, havia estat conseqüència de la reforma judicial empresa pel PiS. Tusk s’havia compromès a tirar enrere una reforma contrària a la independència del poder judicial, a despolititzar els mitjans de comunicació públics i a alleugerir la rígida llei de l’avortament, que a la pràctica el prohibeix. No pot fer-ho a la velocitat que voldria, perquè topa amb els designis del president, Andrejz Duda, originari del PIS.
Al febrer, Brussel·les ja havia desbloquejat una partida dels fons de recuperació per un import de 6.300 milions d’euros. Tusk podia presumir d’èxits quantificables. Però de cap manera pot donar per mort o ni tan sols ferit greu el PiS. Les eleccions municipals de l’abril passat van palesar que poc ha canviat en el teixit electoral polonès: la Plataforma Cívica (PO) de Tusk domina el vot urbà, però el PiS manté la majoria al camp i a ciutats mitjanes. En termes de percentatge, és primera força a escala nacional. Si les eleccions legislatives de l’octubre van precipitar el relleu en el poder, va ser per la cohesió o aliança de l’oposició, determinada a posar fi a l’era PiS. El PO de Tusk, per si sol, continua sense guanyar les eleccions.
Aquest és també el panorama que es preveu per a les europees del proper dia 9: els sondejos col·loquen el PiS en un 29% dels vots. Al partit de Tusk, que forma part del grup dels Populars Europeus, se li pronostica un 28% de suport.
L’estira-i-arronsa entre els ultraconservadors i el progressisme europeista es manté. I el PiS, integrat en el grup de l’extrema dreta dels Reformistes Conservadors (ECR), en què també hi ha Vox i el partit de la primera ministra italiana Giorgia Meloni, continua fent senyals de victòria, encara que no sigui en el poder a Varsòvia.
A Hongria no hi ha dubte de qui és l’amo: l’ultranacionalista Viktor Orbán. És cap del govern des del 2010 –i ja ho havia estat abans, entre el 1998 i el 2002– i la seva última dècada ha estat marcada pel segell del desafiament vers Brussel·les. En qüestió d’uns quants mesos, li ha sortit un rival, Peter Magyar, un antic aliat seu. Afronta al carrer manifestacions massives contra l’autoritarisme practicat des del seu partit, el Fidesz, i contra el control que exerceix sobre els mitjans de comunicació, la justícia i la vida universitària.
Magyar és un nou líder sortit com del no-res. Ha hagut d’adoptar el nom d’un partit ja existent, Tisza, perquè no tenia temps material per registrar-ne un de nou dins els terminis per concórrer a les europees.
Hongria viu unes marxes multitudinàries com no es recordaven en molt de temps i a Magyar se li atribueix potencial necessari per aglutinar molts corrents polítics. Però això, si es materialitza, serà més endavant. Ara per ara, de cara a les europees, els sondejos col·loquen el Fidesz a prop de la seva acostumada majoria absoluta –un 48%–, mentre que al renascut Tisza se li preveu un 21%.
La Polònia de Tusk, la del vot urbà, representa una d’aquestes històries d’europeisme positiu que tant agraden a Brussel·les. Però el PiS podria apuntar-se un nou gol, ni que sigui per un avantatge mínim. També se’n podria derivar una victòria política dins l’espectre de l’extrema dreta. El partit de l’exprimer ministre Morawiecki està determinat a incorporar el Fidesz al seu grup de l’Eurocambra, l’ECR. Orbán va deixar el grup dels populars europeus el 2021. Des d’aleshores, va per lliure. La idea de Morawiecki i de la italiana Meloni és aglutinar forces dins del seu espectre i guanyar terreny també en la presa de decisions del Parlament Europeu. I atraure Orbán al grup ajudaria en aquest objectiu.
Polònia representa el retrobament amb l’Europa de les democràcies avançades, després d’haver girat full a vuit anys de hostilitats amb Brussel·les. Hongria persisteix en la seva dinàmica d’enfrontaments permanents amb les institucions comunitàries, agreujats des de la invasió d’Ucraïna per la seva condició d’aliat lleial de Vladímir Putin. Un i altre soci de la UE i l’OTAN estan en moments polítics divergents, malgrat que la seva situació de partida quan van ingressar en la família de les democràcies occidentals era bastant semblant: tots dos països estan entre els deu nous membres –incloses les exrepúbliques soviètiques Estònia, Lituània i Letònia– que fa vint anys van incorporar-se a la UE. Els avantatges econòmics que en van treure són evidents, però també el descontentament pel que es percep com a pèrdua de sobirania nacional.
Es podria dir que Polònia viu un bon moment, ja que amb el liberal Donald Tusk en el poder ha deixat enrere el període d’aigües tèrboles i conflictes amb Brussel·les. Hongria, en canvi, es manté en peu de guerra. No són posicions només teòriques o abismes ideològics, sinó que es traslladen al terreny més real possible, ja que es mesuren fins i tot en diners.
El retrobament polonès amb la UE va arrencar pràcticament la nit de la victòria electoral de Tusk, l’octubre passat, al capdavant d’una coalició entre centristes i esquerra moderada. Els unia el desig d’acabar amb el domini de l’ultraconservador partit Llei i Justícia (PiS) de l’aleshores primer ministre Mateusz Morawiecki.
A Tusk se’l saludava, poc després, des de Brussel·les com el fill retornat –ja havia estat cap del govern polonès abans d’esdevenir president del Consell Europeu, el 2014. Es donaven per superats els anys de domini del PiS, en què Brussel·les va obrir successius expedients contra Polònia, fins arribar a bloquejar les partides que els corresponien procedents dels fons de recuperació postpandèmia.
Tot va anar prou ràpid: a principi de maig, Brussel·les va tancar formalment el procediment que s’havia obert per haver atemptat contra l’estat de dret. Aquesta mesura, inèdita, havia estat conseqüència de la reforma judicial empresa pel PiS. Tusk s’havia compromès a tirar enrere una reforma contrària a la independència del poder judicial, a despolititzar els mitjans de comunicació públics i a alleugerir la rígida llei de l’avortament, que a la pràctica el prohibeix. No pot fer-ho a la velocitat que voldria, perquè topa amb els designis del president, Andrejz Duda, originari del PIS.
Al febrer, Brussel·les ja havia desbloquejat una partida dels fons de recuperació per un import de 6.300 milions d’euros. Tusk podia presumir d’èxits quantificables. Però de cap manera pot donar per mort o ni tan sols ferit greu el PiS. Les eleccions municipals de l’abril passat van palesar que poc ha canviat en el teixit electoral polonès: la Plataforma Cívica (PO) de Tusk domina el vot urbà, però el PiS manté la majoria al camp i a ciutats mitjanes. En termes de percentatge, és primera força a escala nacional. Si les eleccions legislatives de l’octubre van precipitar el relleu en el poder, va ser per la cohesió o aliança de l’oposició, determinada a posar fi a l’era PiS. El PO de Tusk, per si sol, continua sense guanyar les eleccions.
Aquest és també el panorama que es preveu per a les europees del proper dia 9: els sondejos col·loquen el PiS en un 29% dels vots. Al partit de Tusk, que forma part del grup dels Populars Europeus, se li pronostica un 28% de suport.
L’estira-i-arronsa entre els ultraconservadors i el progressisme europeista es manté. I el PiS, integrat en el grup de l’extrema dreta dels Reformistes Conservadors (ECR), en què també hi ha Vox i el partit de la primera ministra italiana Giorgia Meloni, continua fent senyals de victòria, encara que no sigui en el poder a Varsòvia.
A Hongria no hi ha dubte de qui és l’amo: l’ultranacionalista Viktor Orbán. És cap del govern des del 2010 –i ja ho havia estat abans, entre el 1998 i el 2002– i la seva última dècada ha estat marcada pel segell del desafiament vers Brussel·les. En qüestió d’uns quants mesos, li ha sortit un rival, Peter Magyar, un antic aliat seu. Afronta al carrer manifestacions massives contra l’autoritarisme practicat des del seu partit, el Fidesz, i contra el control que exerceix sobre els mitjans de comunicació, la justícia i la vida universitària.
Magyar és un nou líder sortit com del no-res. Ha hagut d’adoptar el nom d’un partit ja existent, Tisza, perquè no tenia temps material per registrar-ne un de nou dins els terminis per concórrer a les europees.
Hongria viu unes marxes multitudinàries com no es recordaven en molt de temps i a Magyar se li atribueix potencial necessari per aglutinar molts corrents polítics. Però això, si es materialitza, serà més endavant. Ara per ara, de cara a les europees, els sondejos col·loquen el Fidesz a prop de la seva acostumada majoria absoluta –un 48%–, mentre que al renascut Tisza se li preveu un 21%.
La Polònia de Tusk, la del vot urbà, representa una d’aquestes històries d’europeisme positiu que tant agraden a Brussel·les. Però el PiS podria apuntar-se un nou gol, ni que sigui per un avantatge mínim. També se’n podria derivar una victòria política dins l’espectre de l’extrema dreta. El partit de l’exprimer ministre Morawiecki està determinat a incorporar el Fidesz al seu grup de l’Eurocambra, l’ECR. Orbán va deixar el grup dels populars europeus el 2021. Des d’aleshores, va per lliure. La idea de Morawiecki i de la italiana Meloni és aglutinar forces dins del seu espectre i guanyar terreny també en la presa de decisions del Parlament Europeu. I atraure Orbán al grup ajudaria en aquest objectiu.