Adeu al centrisme alemany
Gemma. C. Serra - Berlín
La foto de família del darrer congrés de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) resumia perfectament el tauler polític alemany: Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (CE) i aspirant a repetir en el càrrec, era aclamada com la nova dona forta global pel president del partit, Friedrich Merz; pel de l’agermanada Unió Social Cristiana de Baviera (CSU), Markus Söder, i pel líder dels populars europeus, Manfred Weber. Ella es deixava estimar, conscient que probablement cap dels tres no l’aprecia de debò, però que a tots els convé que guanyi la reelecció com a presidenta de la CE. Per al bloc conservador, els comicis europeus són un assaig general per al retorn al poder que esperen conquerir el 2025, a les generals alemanyes.
El que senten per Von der Leyen és més o menys el mateix amor oportunista que van tenir per Angela Merkel mentre va ser al poder i mentre amb ella guanyaven les eleccions. De Merkel, cap de la CDU del 2000 al 2018 i del govern del 2005 al 2021, no en queda cap rastre a la família conservadora alemanya. No assisteix als congressos del partit ni per fer bonic. Les relacions amb la CDU estan congelades des que el seu enemic històric, Merz, va esdevenir-ne el president després de la derrota electoral que va portar Olaf Scholz al poder.
Von der Leyen, que va ser ministra de Merkel en les seves quatre legislatures com a cancellera i fins que el 2019 va passar a Brussel·les, procura ara no esmentar el seu llegat. El centrisme que va representar Merkel ha quedat enterrat i s’ha consolidat un gir a la dreta més que compartit, ara sí amb entusiasme, per Merz, Söder i Weber.
Ningú a Alemanya no dubta que el bloc conservador quedarà en primera posició a les europees. També que, probablement, guanyarà amb deu punts d’avantatge sobre el segon, una posició que potser ja no té assegurada la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), immersa en escàndols múltiples.
A la coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals d’Olaf Scholz no se’ls preveu res que no siguin pomes agres. La socialdemocràcia del canceller i els ecologistes es disputen el tercer lloc. El tercer soci, els liberals, podria quedar per sota del nou populisme esquerrà liderat per Sahra Wagenknecht, que tot just s’estrenarà a les urnes a les europees. I l’esquerra de tota la vida, Die Linke, tem per la seva supervivència. Von der Leyen, que a escala europea no descarta dependre del vot d’extremistes com ara Vox o els Germans de la italiana Giorgia Meloni, rebutja com la pell del diable l’AfD. Justifica aquest cordó sanitari a mitges en el fet que hi ha diferències entre ells. A l’Eurocambra estan repartits entre els Conservadors i Reformistes (grup al qual pertanyen els partits d’Abascal, Meloni i els ultres finlandesos, suecs i polonesos, entre altres) i els d’Identitat i Democràcia (amb l’extrema dreta austríaca, la neerlandesa, la de la francesa Marine Le Pen i l’AfD).
Per Von der Leyen i per Weber, només aquests darrers són realment extremistes. L’AfD representa el neonazisme, cosa que els invalida com a aliats. És la seva manera de justificar el cordó sanitari contra els uns i no contra els altres. L’AfD continua aïllada de la resta de l’espectre parlamentari alemany, inclosos els conservadors de Von der Leyen, Merz, Söder i Weber.
Fins fa un mes i mig, la correlació de forces semblava cantada de cara al 8 de juny, amb l’AfD en segon lloc. De cop, però, s’han desfermat els trons. Sobre el seu cap de llista a les europees, Maximilian Krah, hi havia ja sospites de servir els interessos del Kremlin i de la Xina quan va ser designat candidat. La situació s’ha agreujat des que van detenir-li un col·laborador com a presumpte espia xinès.
El de Krah no és un cas únic ni tan sols nou. L’etiqueta de partit còmplice de les xarxes desestabilitzadores de Vladímir Putin i dels interessos comercials xinesos era ja una taca d’oli molt estesa sobre l’AfD. Ara s’ha anat escampant, enmig del degoteig d’informacions sobre espies i corrupció. A tot això s’ha afegit l’evidència que la crispació generada principalment pels ultres no es tradueix només en insults al rival, calúmnies o missatges d’odi a les xarxes. La violència política es palesa també en les agressions o pallisses brutals que amenacen qualsevol polític en campanya, a la porta de casa o quan penja cartells electorals. El cas de l’eurodiputat socialdemòcrata Matthias Ecke, ferit greument a Dresden per quatre desconeguts, va activar l’alerta i va desfermar les condemnes de tot l’àmbit polític. Rere aquesta agressió hi ha una estadística esfereïdora: el 2023 es van produir 2.710 delictes contra càrrecs electes. Els més castigats van ser Els Verds, amb uns 1.200 casos que van de les escridassades, missatges d’odi i l’insult a l’agressió física. Especialment vulnerables són alcaldes o càrrecs locals, que es poden trobar amb desfilades neonazis davant de casa. I el territori més perillós és l’est, on l’AfD lidera la intenció de vot. Els autoproclamats “patriotes” han començat a perdre algun puntet als sondejos. Tant a les europees com a les regionals de setembre a l’est. Pot ser, però, que aquesta pèrdua de gas no sigui deguda als escàndols acumulats, sinó a l’aparició del populisme esquerrà de Wagenknecht, un partit que, en matèria migratòria, defensa línies molt semblants a les de l’AfD. És el nou aglutinant del vot de protesta, un sector que fins ara nodria només la ultradreta i que ara té una opció esquerrana.
La foto de família del darrer congrés de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) resumia perfectament el tauler polític alemany: Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea (CE) i aspirant a repetir en el càrrec, era aclamada com la nova dona forta global pel president del partit, Friedrich Merz; pel de l’agermanada Unió Social Cristiana de Baviera (CSU), Markus Söder, i pel líder dels populars europeus, Manfred Weber. Ella es deixava estimar, conscient que probablement cap dels tres no l’aprecia de debò, però que a tots els convé que guanyi la reelecció com a presidenta de la CE. Per al bloc conservador, els comicis europeus són un assaig general per al retorn al poder que esperen conquerir el 2025, a les generals alemanyes.
El que senten per Von der Leyen és més o menys el mateix amor oportunista que van tenir per Angela Merkel mentre va ser al poder i mentre amb ella guanyaven les eleccions. De Merkel, cap de la CDU del 2000 al 2018 i del govern del 2005 al 2021, no en queda cap rastre a la família conservadora alemanya. No assisteix als congressos del partit ni per fer bonic. Les relacions amb la CDU estan congelades des que el seu enemic històric, Merz, va esdevenir-ne el president després de la derrota electoral que va portar Olaf Scholz al poder.
Von der Leyen, que va ser ministra de Merkel en les seves quatre legislatures com a cancellera i fins que el 2019 va passar a Brussel·les, procura ara no esmentar el seu llegat. El centrisme que va representar Merkel ha quedat enterrat i s’ha consolidat un gir a la dreta més que compartit, ara sí amb entusiasme, per Merz, Söder i Weber.
Ningú a Alemanya no dubta que el bloc conservador quedarà en primera posició a les europees. També que, probablement, guanyarà amb deu punts d’avantatge sobre el segon, una posició que potser ja no té assegurada la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), immersa en escàndols múltiples.
A la coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals d’Olaf Scholz no se’ls preveu res que no siguin pomes agres. La socialdemocràcia del canceller i els ecologistes es disputen el tercer lloc. El tercer soci, els liberals, podria quedar per sota del nou populisme esquerrà liderat per Sahra Wagenknecht, que tot just s’estrenarà a les urnes a les europees. I l’esquerra de tota la vida, Die Linke, tem per la seva supervivència. Von der Leyen, que a escala europea no descarta dependre del vot d’extremistes com ara Vox o els Germans de la italiana Giorgia Meloni, rebutja com la pell del diable l’AfD. Justifica aquest cordó sanitari a mitges en el fet que hi ha diferències entre ells. A l’Eurocambra estan repartits entre els Conservadors i Reformistes (grup al qual pertanyen els partits d’Abascal, Meloni i els ultres finlandesos, suecs i polonesos, entre altres) i els d’Identitat i Democràcia (amb l’extrema dreta austríaca, la neerlandesa, la de la francesa Marine Le Pen i l’AfD).
Per Von der Leyen i per Weber, només aquests darrers són realment extremistes. L’AfD representa el neonazisme, cosa que els invalida com a aliats. És la seva manera de justificar el cordó sanitari contra els uns i no contra els altres. L’AfD continua aïllada de la resta de l’espectre parlamentari alemany, inclosos els conservadors de Von der Leyen, Merz, Söder i Weber.
Fins fa un mes i mig, la correlació de forces semblava cantada de cara al 8 de juny, amb l’AfD en segon lloc. De cop, però, s’han desfermat els trons. Sobre el seu cap de llista a les europees, Maximilian Krah, hi havia ja sospites de servir els interessos del Kremlin i de la Xina quan va ser designat candidat. La situació s’ha agreujat des que van detenir-li un col·laborador com a presumpte espia xinès.
El de Krah no és un cas únic ni tan sols nou. L’etiqueta de partit còmplice de les xarxes desestabilitzadores de Vladímir Putin i dels interessos comercials xinesos era ja una taca d’oli molt estesa sobre l’AfD. Ara s’ha anat escampant, enmig del degoteig d’informacions sobre espies i corrupció. A tot això s’ha afegit l’evidència que la crispació generada principalment pels ultres no es tradueix només en insults al rival, calúmnies o missatges d’odi a les xarxes. La violència política es palesa també en les agressions o pallisses brutals que amenacen qualsevol polític en campanya, a la porta de casa o quan penja cartells electorals. El cas de l’eurodiputat socialdemòcrata Matthias Ecke, ferit greument a Dresden per quatre desconeguts, va activar l’alerta i va desfermar les condemnes de tot l’àmbit polític. Rere aquesta agressió hi ha una estadística esfereïdora: el 2023 es van produir 2.710 delictes contra càrrecs electes. Els més castigats van ser Els Verds, amb uns 1.200 casos que van de les escridassades, missatges d’odi i l’insult a l’agressió física. Especialment vulnerables són alcaldes o càrrecs locals, que es poden trobar amb desfilades neonazis davant de casa. I el territori més perillós és l’est, on l’AfD lidera la intenció de vot. Els autoproclamats “patriotes” han començat a perdre algun puntet als sondejos. Tant a les europees com a les regionals de setembre a l’est. Pot ser, però, que aquesta pèrdua de gas no sigui deguda als escàndols acumulats, sinó a l’aparició del populisme esquerrà de Wagenknecht, un partit que, en matèria migratòria, defensa línies molt semblants a les de l’AfD. És el nou aglutinant del vot de protesta, un sector que fins ara nodria només la ultradreta i que ara té una opció esquerrana.