AfD, aixopluc d’escorrialles ultres
Gemma C. Serra - Berlín
Què fa Alternativa per a Alemanya (AfD) més perillosa que altres partits ultres europeus? La resposta immediata seria el radicalisme i els corrents interns lligats al neonazisme. Això l’aparta d’ultranacionalistes amb responsabilitat de govern, com ara el Fidesz de l’hongarès Viktor Orbán. També dels qui aspiren a una normalització que els permeti escalar al poder, com el Rassemblement National de la francesa Marine Le Pen. Per damunt de tot, hi ha raons històriques, com la identificació del neonazisme alemany amb un Tercer Reich que va arrossegar el món a la Segona Guerra Mundial i va assassinar sis milions de jueus, en un pla d’extermini sistemàtic sense precedents.
El cas és que AfD, que fins ara ha estat sota un cordó sanitari estricte entre el parlamentarisme alemany, és objecte també d’aïllament per part del radicalisme dretà europeu. Els seus esforços per aparentar normalitat no han prosperat. Als dos líders de la presidència bicèfala, Alice Weidel i Tino Chrupalla, se’ls veu el llautó, malgrat el to moderat o fins i tot raonable amb què es presenten en entrevistes als mitjans de referència.
En el cas de Weidel, fins i tot sorprèn que una dona com ella –que viu obertament la seva homosexualitat i forma parella amb una dona d’origen asiàtic amb la qual puja dues criatures– lideri un partit que, a més de xenòfob, té entre els seus principis programàtics el model de família tradicional, formada per home i dona. Qui repassi una mica el seu programa trobarà apartats contra la “invasió descontrolada d’immigrants”. I qui vagi a un dels seus mítings a l’est, pot escoltar proclames nazis entre individus que fan la salutació hitleriana.
AfD ha aconseguit arreplegar un seguit de partits marginals per poder integrar un grup parlamentari al Parlament Europeu. Ho necessitava després d’haver acabat expulsada d’Identitat i Democràcia (ID) en la legislatura anterior i d’estar exclosa des de sempre dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) de la italiana Giorgia Meloni. Orbán no els ha volgut en el seu nou grup dels Patriotes per Europa, en el qual sí que tindrà Le Pen.
Weidel, després de buscar i regirar, ha completat una constel·lació en què AfD és el màxim contribuent –amb catorze escons– i la resta són més aviat escorrialles o formacions molt marginals. En el grup dels partits amb una projecció potencial dins la nova Europa de les Nacions Sobiranes, hi ha el polonès Confederació, més radicalitzat que els ultraconservadors de Llei i Justícia (PiS), el partit que va governar a Varsòvia fins al relleu al poder a favor del liberal Donald Tusk. Confederació és un calaix de sastre en què hi ha des de nacionalistes o prorussos i tradicionalistes polonesos fins a joves neoliberals que troben massa “envellit” el PiS. És una força emergent que no fa fàstics a AfD perquè l’estatus de grup parlamentari els dona més projecció i finançament que quedar al núvol dels no adscrits a cap grup.
Les branques ultradretanes europees s’han dispersat. En lloc d’unir-se amb l’empenta que els han donat les eleccions al Parlament Europeu, semblen optar per concentrar-se en els que, disfressats de moderació, poden atreure nou electorat.
AfD va vorejar el 16% dels vots en les europees i va escalar a segona força tot i els successius escàndols per blanqueig del nazisme i sospites d’espionatge al servei de la Xina o submissió a Rússia. Al setembre probablement esdevindrà primera força en els comicis regionals de l’est, on domina el corrent més radical del partit, liderat per Björn Höcke.
Però l’èxit electoral no l’ha rehabilitat ni tan sols als ulls de Marine Le Pen. AfD té al damunt un pes que partits semblants europeus no han de suportar. No es tracta només de la monstruositat del nazisme, sinó de com Alemanya ha treballat la seva memòria històrica i de com la justícia persegueix el negacionisme, l’ús de símbols hitlerians i la incitació a la violència neonazi.
AfD està sota observació dels serveis secrets d’Interior per “sospites” d’extremisme, un qualificatiu que puja un graó més, fins a la categoria de “radicalisme extremista”, per a les Joventuts del partit. Per poder acumular expedients negatius cal, però, incórrer en actes tipificats com a delicte: mostrar el braç en alt a la manera hitleriana o dur un tatuatge de la creu gammada. Són delicte, amb penes de presó de fins a cinc anys –en cas de negacionisme de l’Holocaust, considerat greu–. Höcke, principal estrella de la branca més radical d’AfD, és un vell conegut de la justícia per denúncies relacionades amb el neonazisme. Els últims mesos ha anat de procés en procés per haver “animat” els mítings amb consignes nazis. Els judicis no han comportat penes de presó, sinó sancions econòmiques. Potser a l’electorat més radical això no l’espanta, però la successió de xocs amb la justícia de membres d’AfD pot alimentar un plec suficient per demanar-ne la prohibició al Tribunal Constitucional.
Només hi ha dos casos en la història de la República Federal d’Alemanya de prohibició d’un partit a escala nacional, als anys cinquanta. Van correspondre, d’una banda, a un “hereu” del nacionalsocialisme hitlerià i, de l’altra, a un del comunisme considerat satèl·lit de Moscou. Els processos d’il·legalització són llargs, complexos i políticament arriscats. Si fracassen, poden fins i tot revitalitzar el partit implicat, sobretot si està en una fase emergent, com AfD, que sol jugar la carta del victimisme.
Què fa Alternativa per a Alemanya (AfD) més perillosa que altres partits ultres europeus? La resposta immediata seria el radicalisme i els corrents interns lligats al neonazisme. Això l’aparta d’ultranacionalistes amb responsabilitat de govern, com ara el Fidesz de l’hongarès Viktor Orbán. També dels qui aspiren a una normalització que els permeti escalar al poder, com el Rassemblement National de la francesa Marine Le Pen. Per damunt de tot, hi ha raons històriques, com la identificació del neonazisme alemany amb un Tercer Reich que va arrossegar el món a la Segona Guerra Mundial i va assassinar sis milions de jueus, en un pla d’extermini sistemàtic sense precedents.
El cas és que AfD, que fins ara ha estat sota un cordó sanitari estricte entre el parlamentarisme alemany, és objecte també d’aïllament per part del radicalisme dretà europeu. Els seus esforços per aparentar normalitat no han prosperat. Als dos líders de la presidència bicèfala, Alice Weidel i Tino Chrupalla, se’ls veu el llautó, malgrat el to moderat o fins i tot raonable amb què es presenten en entrevistes als mitjans de referència.
En el cas de Weidel, fins i tot sorprèn que una dona com ella –que viu obertament la seva homosexualitat i forma parella amb una dona d’origen asiàtic amb la qual puja dues criatures– lideri un partit que, a més de xenòfob, té entre els seus principis programàtics el model de família tradicional, formada per home i dona. Qui repassi una mica el seu programa trobarà apartats contra la “invasió descontrolada d’immigrants”. I qui vagi a un dels seus mítings a l’est, pot escoltar proclames nazis entre individus que fan la salutació hitleriana.
AfD ha aconseguit arreplegar un seguit de partits marginals per poder integrar un grup parlamentari al Parlament Europeu. Ho necessitava després d’haver acabat expulsada d’Identitat i Democràcia (ID) en la legislatura anterior i d’estar exclosa des de sempre dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) de la italiana Giorgia Meloni. Orbán no els ha volgut en el seu nou grup dels Patriotes per Europa, en el qual sí que tindrà Le Pen.
Weidel, després de buscar i regirar, ha completat una constel·lació en què AfD és el màxim contribuent –amb catorze escons– i la resta són més aviat escorrialles o formacions molt marginals. En el grup dels partits amb una projecció potencial dins la nova Europa de les Nacions Sobiranes, hi ha el polonès Confederació, més radicalitzat que els ultraconservadors de Llei i Justícia (PiS), el partit que va governar a Varsòvia fins al relleu al poder a favor del liberal Donald Tusk. Confederació és un calaix de sastre en què hi ha des de nacionalistes o prorussos i tradicionalistes polonesos fins a joves neoliberals que troben massa “envellit” el PiS. És una força emergent que no fa fàstics a AfD perquè l’estatus de grup parlamentari els dona més projecció i finançament que quedar al núvol dels no adscrits a cap grup.
Les branques ultradretanes europees s’han dispersat. En lloc d’unir-se amb l’empenta que els han donat les eleccions al Parlament Europeu, semblen optar per concentrar-se en els que, disfressats de moderació, poden atreure nou electorat.
AfD va vorejar el 16% dels vots en les europees i va escalar a segona força tot i els successius escàndols per blanqueig del nazisme i sospites d’espionatge al servei de la Xina o submissió a Rússia. Al setembre probablement esdevindrà primera força en els comicis regionals de l’est, on domina el corrent més radical del partit, liderat per Björn Höcke.
Però l’èxit electoral no l’ha rehabilitat ni tan sols als ulls de Marine Le Pen. AfD té al damunt un pes que partits semblants europeus no han de suportar. No es tracta només de la monstruositat del nazisme, sinó de com Alemanya ha treballat la seva memòria històrica i de com la justícia persegueix el negacionisme, l’ús de símbols hitlerians i la incitació a la violència neonazi.
AfD està sota observació dels serveis secrets d’Interior per “sospites” d’extremisme, un qualificatiu que puja un graó més, fins a la categoria de “radicalisme extremista”, per a les Joventuts del partit. Per poder acumular expedients negatius cal, però, incórrer en actes tipificats com a delicte: mostrar el braç en alt a la manera hitleriana o dur un tatuatge de la creu gammada. Són delicte, amb penes de presó de fins a cinc anys –en cas de negacionisme de l’Holocaust, considerat greu–. Höcke, principal estrella de la branca més radical d’AfD, és un vell conegut de la justícia per denúncies relacionades amb el neonazisme. Els últims mesos ha anat de procés en procés per haver “animat” els mítings amb consignes nazis. Els judicis no han comportat penes de presó, sinó sancions econòmiques. Potser a l’electorat més radical això no l’espanta, però la successió de xocs amb la justícia de membres d’AfD pot alimentar un plec suficient per demanar-ne la prohibició al Tribunal Constitucional.
Només hi ha dos casos en la història de la República Federal d’Alemanya de prohibició d’un partit a escala nacional, als anys cinquanta. Van correspondre, d’una banda, a un “hereu” del nacionalsocialisme hitlerià i, de l’altra, a un del comunisme considerat satèl·lit de Moscou. Els processos d’il·legalització són llargs, complexos i políticament arriscats. Si fracassen, poden fins i tot revitalitzar el partit implicat, sobretot si està en una fase emergent, com AfD, que sol jugar la carta del victimisme.