Cita enverinada a l’est d’Alemanya
Gemma C. Serra - Berlín
Feia mesos que els sondejos apuntaven que Alternativa per Alemanya (AfD) esdevindria la primera força a l’est del país, l’antic territori comunista. Que un refugiat sirià amb ordre d’expulsió es llancés a ganivetades contra la gent aplegada en una festa popular, encara que fos a l’altra meitat del país, era la peça que els faltava per arrodonir el seu discurs: a la “invasió descontrolada” precipitada per Angela Merkel quan va deixar entrar un milió de refugiats, l’ha seguit la “ineptitud” d’un Olaf Scholz per expulsar-ne els criminals, terroristes i violadors. Per l’AfD, la immigració irregular és el calaix de sastre de tots els mals d’Alemanya.
“La violència dels estrangers contra els alemanys és la nova i brutal realitat que patim a Alemanya”, assegurava la líder de l’AfD, Alice Weidel, la nit del divendres 23, en saltar les primeres notícies sobre una matança a Solingen, una ciutat de províncies de l’oest. Aleshores només se sabia que hi havia hagut un atac a ganivetades contra l’anomenada Festa de la Diversitat. Fins a la mitjanit de dissabte a diumenge no es va lliurar a la policia el sirià de 26 anys a qui Estat Islàmic (EI) considera “soldat” seu.
Però Weidel, com la resta del seu partit, no necessitava evidències: els atacs a ganivetades –en aquest cas amb tres morts i vuit ferits– s’han disparat i els cometen majoritàriament estrangers. Segons l’estadística policial, l’any passat hi va haver 14.000 atacs amb arma blanca. Gairebé la meitat van ser comesos per persones amb orígens estrangers, en un país on un de cada quatre habitants té arrels no alemanyes. Són, per l’AfD, faves comptades. L’origen no és l’únic factor rellevant d’aquestes estadístiques. N’hi entren d’altres, com ara la marginalitat, el risc d’exclusió o la manca de perspectives de ser reconeguts com a part de la societat alemanya.
Però aquests factors no interessen Weidel ni el líder de la seva ala més radical, Björn Höcke, el candidat de l’AfD que diumenge vinent pot conquerir per al partit la posició de primera força al land de Turíngia. Abans de l’atemptat de Solingen, els sondejos li atorgaven al voltant del 30% dels vots, nou punts per sobre del segon, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que va dirigir Merkel. Als socialdemòcrates de Scholz se’ls pronostica un 6%. El cap actual de la CDU, el dretà Friedrich Merz, recordava aquests dies com un altre atemptat a ganivetades comès per un refugiat, l’afganès que va matar un policia a Mannheim pocs dies abans de les europees, va fer que l’AfD pugés dos punts més aquells comicis respecte al que li donaven les enquestes una setmana abans.
A Turíngia, l’AfD ja tenia gairebé assegurada la primera posició. Però a Saxònia un parell de puntets poden arrodonir-li la conquesta de l’est. La ultradreta havia arribat a la recta final empatada amb la CDU en aquest land. Dues setmanes després, l’extremisme dretà tindrà una tercera prova electoral, a Brandenburg, la regió que envolta Berlín. També allà tenen bones perspectives de ser primers.
A Höcke no l’afecten ni les condemnes que acumula per l’ús de consignes hitlerianes ni els vincles amb neonazis que proclamen la “reemigració” de milions d’estrangers. Té l’aplaudiment assegurat dels seus seguidors cada cop que puja a un escenari i diu “gràcies, Merkel.” Al·ludeix així, amb sarcasme, a la decisió de l’aleshores cancellera de no tancar fronteres en la crisi migratòria del 2015. Tot seguit hi afegeix un “gràcies, Olaf” en direcció a l’actual cap del govern, socialdemòcrata que, segons l’AfD, no és capaç ni tan sols de fer fora els 50.000 refugiats amb ordre d’expulsió que, com el sirià de Solingen, continuen a Alemanya. Mentre Scholz busca amb Merz una mena de pacte d’estat per accelerar les expulsions sense carregar-se el dret a l’asil, l’AfD guanya adeptes amb receptes fàcils, però inviables.
Höcke té un electorat cada cop més transversal. No són només persones identificables com a neonazis, sinó també ciutadans anomenats corrents. De Höcke es coneixen tot tipus de provocacions quan es troba entre els seus, en reunions o actes en format reduït fora de campanya. Però té molta cura de no emprar consignes anticonstitucionals en campanya. Busca una imatge més moderada. És conscient que per obtenir el 30% dels vots, o més, necessita recórrer a la transversalitat. Tots tres estats de l’est, Turíngia, Saxònia i Brandenburg, tenen un pes demogràfic petit: sumen uns set milions d’electors, en un país de 60 milions de ciutadans amb dret a vot. Però poden precipitar un terratrèmol polític.
L’efecte Sahra Wagenknecht
A Berlín, alguns columnistes dels mitjans de referència no descarten un col·lapse de la coalició de Scholz. Fins i tot si aguanta l’any i escaig que queda fins a les properes generals, el 28 de setembre del 2025, aquest setembre marcarà un abans i un després en el tauler polític alemany. Des de la reunificació alemanya, el 1990, sovint s’ha dit que l’est “vota diferent”. En els primers anys, hi havia un vot postcomunista que amargava la vida a l’eufòria reunificadora. Ara hi ha un nou populisme esquerrà, liderat per Sahra Wagenknecht, que del no-res pot escalar fins al 15%. Sense aquest partit, no hi haurà cap majoria possible. Ni per part de les forces democràtiques ni de l’AfD. De passada, donarà l’estocada probablement final a L’Esquerra clàssica, de la qual s’ha escindit.
Feia mesos que els sondejos apuntaven que Alternativa per Alemanya (AfD) esdevindria la primera força a l’est del país, l’antic territori comunista. Que un refugiat sirià amb ordre d’expulsió es llancés a ganivetades contra la gent aplegada en una festa popular, encara que fos a l’altra meitat del país, era la peça que els faltava per arrodonir el seu discurs: a la “invasió descontrolada” precipitada per Angela Merkel quan va deixar entrar un milió de refugiats, l’ha seguit la “ineptitud” d’un Olaf Scholz per expulsar-ne els criminals, terroristes i violadors. Per l’AfD, la immigració irregular és el calaix de sastre de tots els mals d’Alemanya.
“La violència dels estrangers contra els alemanys és la nova i brutal realitat que patim a Alemanya”, assegurava la líder de l’AfD, Alice Weidel, la nit del divendres 23, en saltar les primeres notícies sobre una matança a Solingen, una ciutat de províncies de l’oest. Aleshores només se sabia que hi havia hagut un atac a ganivetades contra l’anomenada Festa de la Diversitat. Fins a la mitjanit de dissabte a diumenge no es va lliurar a la policia el sirià de 26 anys a qui Estat Islàmic (EI) considera “soldat” seu.
Però Weidel, com la resta del seu partit, no necessitava evidències: els atacs a ganivetades –en aquest cas amb tres morts i vuit ferits– s’han disparat i els cometen majoritàriament estrangers. Segons l’estadística policial, l’any passat hi va haver 14.000 atacs amb arma blanca. Gairebé la meitat van ser comesos per persones amb orígens estrangers, en un país on un de cada quatre habitants té arrels no alemanyes. Són, per l’AfD, faves comptades. L’origen no és l’únic factor rellevant d’aquestes estadístiques. N’hi entren d’altres, com ara la marginalitat, el risc d’exclusió o la manca de perspectives de ser reconeguts com a part de la societat alemanya.
Però aquests factors no interessen Weidel ni el líder de la seva ala més radical, Björn Höcke, el candidat de l’AfD que diumenge vinent pot conquerir per al partit la posició de primera força al land de Turíngia. Abans de l’atemptat de Solingen, els sondejos li atorgaven al voltant del 30% dels vots, nou punts per sobre del segon, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que va dirigir Merkel. Als socialdemòcrates de Scholz se’ls pronostica un 6%. El cap actual de la CDU, el dretà Friedrich Merz, recordava aquests dies com un altre atemptat a ganivetades comès per un refugiat, l’afganès que va matar un policia a Mannheim pocs dies abans de les europees, va fer que l’AfD pugés dos punts més aquells comicis respecte al que li donaven les enquestes una setmana abans.
A Turíngia, l’AfD ja tenia gairebé assegurada la primera posició. Però a Saxònia un parell de puntets poden arrodonir-li la conquesta de l’est. La ultradreta havia arribat a la recta final empatada amb la CDU en aquest land. Dues setmanes després, l’extremisme dretà tindrà una tercera prova electoral, a Brandenburg, la regió que envolta Berlín. També allà tenen bones perspectives de ser primers.
A Höcke no l’afecten ni les condemnes que acumula per l’ús de consignes hitlerianes ni els vincles amb neonazis que proclamen la “reemigració” de milions d’estrangers. Té l’aplaudiment assegurat dels seus seguidors cada cop que puja a un escenari i diu “gràcies, Merkel.” Al·ludeix així, amb sarcasme, a la decisió de l’aleshores cancellera de no tancar fronteres en la crisi migratòria del 2015. Tot seguit hi afegeix un “gràcies, Olaf” en direcció a l’actual cap del govern, socialdemòcrata que, segons l’AfD, no és capaç ni tan sols de fer fora els 50.000 refugiats amb ordre d’expulsió que, com el sirià de Solingen, continuen a Alemanya. Mentre Scholz busca amb Merz una mena de pacte d’estat per accelerar les expulsions sense carregar-se el dret a l’asil, l’AfD guanya adeptes amb receptes fàcils, però inviables.
Höcke té un electorat cada cop més transversal. No són només persones identificables com a neonazis, sinó també ciutadans anomenats corrents. De Höcke es coneixen tot tipus de provocacions quan es troba entre els seus, en reunions o actes en format reduït fora de campanya. Però té molta cura de no emprar consignes anticonstitucionals en campanya. Busca una imatge més moderada. És conscient que per obtenir el 30% dels vots, o més, necessita recórrer a la transversalitat. Tots tres estats de l’est, Turíngia, Saxònia i Brandenburg, tenen un pes demogràfic petit: sumen uns set milions d’electors, en un país de 60 milions de ciutadans amb dret a vot. Però poden precipitar un terratrèmol polític.
L’efecte Sahra Wagenknecht
A Berlín, alguns columnistes dels mitjans de referència no descarten un col·lapse de la coalició de Scholz. Fins i tot si aguanta l’any i escaig que queda fins a les properes generals, el 28 de setembre del 2025, aquest setembre marcarà un abans i un després en el tauler polític alemany. Des de la reunificació alemanya, el 1990, sovint s’ha dit que l’est “vota diferent”. En els primers anys, hi havia un vot postcomunista que amargava la vida a l’eufòria reunificadora. Ara hi ha un nou populisme esquerrà, liderat per Sahra Wagenknecht, que del no-res pot escalar fins al 15%. Sense aquest partit, no hi haurà cap majoria possible. Ni per part de les forces democràtiques ni de l’AfD. De passada, donarà l’estocada probablement final a L’Esquerra clàssica, de la qual s’ha escindit.