El Nord Stream compromet Ucraïna
Gemma C. Serra - Berlín
La pel·lícula del sabotatge al Nord Stream, el gasoducte que van posar en marxa el president rus, Vladímir Putin, i el seu amic alemany Gerhard Schröder, ja s’havia aturat sobre la pista ucraïnesa fa gairebé un any. Aleshores va ser el setmanari alemany Der Spiegel qui, fonamentat en informacions procedents de la CIA, apuntava a la participació d’un escamot de les forces especials ucraïneses en l’atemptat que, el 26 de setembre de 2022, va deixar inutilitzades tres de les quatre canonades d’un gasoducte construït per transportar gas barat rus a tot Europa sense passar per Ucraïna. És a dir, a través del mar Bàltic.
El següent capítol de la pel·lícula, reprès aquest agost per altres mitjans alemanys i nord-americans, hi incorpora la figura de Volodímir Zelenski. Se suposa que el president ucraïnès va donar llum verd als plans nascuts d’una reunió entre oficials ucraïnesos amb molt d’alcohol pel mig. Que després es fes enrere no va servir per aturar els plans de sabotatge.
La pista ucraïnesa tenia, d’antuvi, el seu fonament. Al capdavall, quan Schröder i Putin van segellar la seva “aliança d’interessos”, amb l’acord per construir el primer conducte o Nord Stream 1, el 2005, Ucraïna havia posat el crit al cel sobre les conseqüències que aquest projecte tindria quant a dependència alemanya i europea del Kremlin. Alemanya va optar per garantir-se gas rus molt més barat que la competència. A les protestes de Zelenski, s’hi van ajuntar les d’altres socis, de Washington a París. Però res no semblava capaç de fer reflexionar Berlín, fins que la guerra va imposar la seva lògica.
La nit del 26 de setembre de 2022, set mesos després de l’inici de la invasió russa, els sistemes de detecció sismogràfica escandinaus van enregistrar tres potents explosions en aigües daneses i sueques. A les detonacions les va seguir la confirmació que tres de les conduccions havien quedat inservibles. Gairebé immediatament es va apuntar cap al Kremlin com a principal sospitós; després es va mirar cap a Israel i fins i tot als EUA.
Val a dir que l’atemptat contra aquestes infraestructures essencials energètiques no va tenir cap efecte en el subministrament de gas a Alemanya o la resta d’Europa: el Kremlin havia tancat l’aixeta mesos enrere al pas del seu gas pels 1.224 quilòmetres de llarg del Nord Stream 1, que havia entrat en funcionament el 2011 amb Merkel al poder. Va explicar que ho feia per qüestions tècniques, però en realitat era una reacció a les sancions occidentals per la invasió d’Ucraïna; el Nord Stream 2, que estava a punt d’entrar en servei aquell 2022, no va obtenir mai llum verd perquè el govern d’Olaf Scholz el va suspendre sota l’impacte de l’agressió russa. El seu govern treballava contra rellotge per desprendre’s de la dependència energètica russa nascuda de l’amistat d’interessos entre Putin i Schröder i perpetuada per Merkel, que no va aturar el projecte ni amb l’annexió de Crimea.
La pista ucraïnesa tenia la seva lògica, però no se’n va parlar més, fora del reportatge de Der Spiegel i altres mitjans alemanys sobre un vaixell turístic anomenat Andromena on, teòricament, un equip de submarinisme mixt, amb participació ucraïnesa, va preparar l’atemptat. Se sabia que havia estat escorcollat per policies alemanys, que s’hi havien trobat rastres de material explosiu i que era una embarcació llogada a una empresa teòricament fantasma polonesa. Però aquí es va tallar el fil. Un any després d’aquell capítol, el guió va tornar, llavors cap a la trama ucraïnesa. Primer van ser, de nou, un grup de mitjans de referència alemanys, com ara la televisió pública ARD, el setmanari Die Zeit i el diari Süddeutsche Zeitung, que informaven d’una ordre de detenció, la primera en tota la història, contra un submarinista ucraïnès identificat com a Volodímir Z. Es van difondre fins i tot fotografies del sospitós, un instructor de submarinisme amb residència a Polònia. Es van identificar també dos ucraïnesos més, una dona i un home. Curiosament, les autoritats poloneses no van atendre l’ordre de detenció emesa pel fiscal general alemany. L’instructor no va ser detingut ni se’n coneix els motius. The Wall Street Journal (WSJ) va treure poc després un reportatge propi on explicava com havia nascut aquell pla per destruir de manera irreversible un gasoducte impulsat pel socialdemòcrata Schröder, continuat per la conservadora Merkel i aturat in extremis per Scholz. Va ser el maig d’aquell 2022, quan un grup d’oficials i homes de negocis ucraïnesos van decidir destruir-lo per sempre, deia WSJ. El punt més delicat de la història afectava Zelenski, que, segons aquest relat, estava al corrent del pla, l’havia autoritzat, però després va intentar aturar-lo pressionat pels EUA.
La història ha guanyat una nova dinàmica amb aquest capítol que ningú a Berlín ni a Washington sembla interessat a seguir, almenys fins ara. Scholz ha refermat el seu compromís amb Zelenski, mentre Kíiv rebutja tota responsabilitat en la destrucció del Nord Stream. A aquestes informacions n’han seguit d’altres en què s’assegura que l’ajut financer i armamentista alemany quedarà retallat a mínims entre 2024 i 2025 per l’austeritat imposada pel ministre de Finances: dels 7.500 milions compromesos pel 2024, es baixarà el 2025 a 4.000. Berlín no relaciona aquest “ajustament” amb el sabotatge. Oficialment, continuarà donant suport a Ucraïna “el temps que calgui”.
La pel·lícula del sabotatge al Nord Stream, el gasoducte que van posar en marxa el president rus, Vladímir Putin, i el seu amic alemany Gerhard Schröder, ja s’havia aturat sobre la pista ucraïnesa fa gairebé un any. Aleshores va ser el setmanari alemany Der Spiegel qui, fonamentat en informacions procedents de la CIA, apuntava a la participació d’un escamot de les forces especials ucraïneses en l’atemptat que, el 26 de setembre de 2022, va deixar inutilitzades tres de les quatre canonades d’un gasoducte construït per transportar gas barat rus a tot Europa sense passar per Ucraïna. És a dir, a través del mar Bàltic.
El següent capítol de la pel·lícula, reprès aquest agost per altres mitjans alemanys i nord-americans, hi incorpora la figura de Volodímir Zelenski. Se suposa que el president ucraïnès va donar llum verd als plans nascuts d’una reunió entre oficials ucraïnesos amb molt d’alcohol pel mig. Que després es fes enrere no va servir per aturar els plans de sabotatge.
La pista ucraïnesa tenia, d’antuvi, el seu fonament. Al capdavall, quan Schröder i Putin van segellar la seva “aliança d’interessos”, amb l’acord per construir el primer conducte o Nord Stream 1, el 2005, Ucraïna havia posat el crit al cel sobre les conseqüències que aquest projecte tindria quant a dependència alemanya i europea del Kremlin. Alemanya va optar per garantir-se gas rus molt més barat que la competència. A les protestes de Zelenski, s’hi van ajuntar les d’altres socis, de Washington a París. Però res no semblava capaç de fer reflexionar Berlín, fins que la guerra va imposar la seva lògica.
La nit del 26 de setembre de 2022, set mesos després de l’inici de la invasió russa, els sistemes de detecció sismogràfica escandinaus van enregistrar tres potents explosions en aigües daneses i sueques. A les detonacions les va seguir la confirmació que tres de les conduccions havien quedat inservibles. Gairebé immediatament es va apuntar cap al Kremlin com a principal sospitós; després es va mirar cap a Israel i fins i tot als EUA.
Val a dir que l’atemptat contra aquestes infraestructures essencials energètiques no va tenir cap efecte en el subministrament de gas a Alemanya o la resta d’Europa: el Kremlin havia tancat l’aixeta mesos enrere al pas del seu gas pels 1.224 quilòmetres de llarg del Nord Stream 1, que havia entrat en funcionament el 2011 amb Merkel al poder. Va explicar que ho feia per qüestions tècniques, però en realitat era una reacció a les sancions occidentals per la invasió d’Ucraïna; el Nord Stream 2, que estava a punt d’entrar en servei aquell 2022, no va obtenir mai llum verd perquè el govern d’Olaf Scholz el va suspendre sota l’impacte de l’agressió russa. El seu govern treballava contra rellotge per desprendre’s de la dependència energètica russa nascuda de l’amistat d’interessos entre Putin i Schröder i perpetuada per Merkel, que no va aturar el projecte ni amb l’annexió de Crimea.
La pista ucraïnesa tenia la seva lògica, però no se’n va parlar més, fora del reportatge de Der Spiegel i altres mitjans alemanys sobre un vaixell turístic anomenat Andromena on, teòricament, un equip de submarinisme mixt, amb participació ucraïnesa, va preparar l’atemptat. Se sabia que havia estat escorcollat per policies alemanys, que s’hi havien trobat rastres de material explosiu i que era una embarcació llogada a una empresa teòricament fantasma polonesa. Però aquí es va tallar el fil. Un any després d’aquell capítol, el guió va tornar, llavors cap a la trama ucraïnesa. Primer van ser, de nou, un grup de mitjans de referència alemanys, com ara la televisió pública ARD, el setmanari Die Zeit i el diari Süddeutsche Zeitung, que informaven d’una ordre de detenció, la primera en tota la història, contra un submarinista ucraïnès identificat com a Volodímir Z. Es van difondre fins i tot fotografies del sospitós, un instructor de submarinisme amb residència a Polònia. Es van identificar també dos ucraïnesos més, una dona i un home. Curiosament, les autoritats poloneses no van atendre l’ordre de detenció emesa pel fiscal general alemany. L’instructor no va ser detingut ni se’n coneix els motius. The Wall Street Journal (WSJ) va treure poc després un reportatge propi on explicava com havia nascut aquell pla per destruir de manera irreversible un gasoducte impulsat pel socialdemòcrata Schröder, continuat per la conservadora Merkel i aturat in extremis per Scholz. Va ser el maig d’aquell 2022, quan un grup d’oficials i homes de negocis ucraïnesos van decidir destruir-lo per sempre, deia WSJ. El punt més delicat de la història afectava Zelenski, que, segons aquest relat, estava al corrent del pla, l’havia autoritzat, però després va intentar aturar-lo pressionat pels EUA.
La història ha guanyat una nova dinàmica amb aquest capítol que ningú a Berlín ni a Washington sembla interessat a seguir, almenys fins ara. Scholz ha refermat el seu compromís amb Zelenski, mentre Kíiv rebutja tota responsabilitat en la destrucció del Nord Stream. A aquestes informacions n’han seguit d’altres en què s’assegura que l’ajut financer i armamentista alemany quedarà retallat a mínims entre 2024 i 2025 per l’austeritat imposada pel ministre de Finances: dels 7.500 milions compromesos pel 2024, es baixarà el 2025 a 4.000. Berlín no relaciona aquest “ajustament” amb el sabotatge. Oficialment, continuarà donant suport a Ucraïna “el temps que calgui”.