Scholz perd la confiança del Parlament
Gemma C. Serra - Berlín
Que un cap del govern demani la confiança del seu Parlament per perdre-la potser sorprèn en altres països. A Alemanya és un tràmit conegut per precipitar eleccions anticipades. Aquest va ser el procediment emprat pel socialdemòcrata Gerhard Schröder el 2005, desgastat aleshores en el seu poder. I també ha estat la via d’Olaf Scholz, en haver quedat en minoria parlamentària després d’enfonsar-se la seva coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals.
Un total de 207 diputats van expressar la seva “confiança” en el canceller, contra 394 en contra i 116 abstencions. Era el resultat previst, a partir del qual Scholz va posar-se en marxa cap al Palau de Bellevue per demanar al president Frank-Walter Steinmeier, originari del Partit Socialdemòcrata, la dissolució de la cambra i la convocatòria d’eleccions anticipades per al 23 de febrer. És a dir, la data pactada entre Scholz i l’oposició conservadora de Friedrich Merz.
Darrere aquest exemple de procediment ordenat i impecable va quedar una sessió parlamentària en format de campanya electoral. Scholz es va concentrar a esbatussar els seus exsocis liberals, el partit del ministre de Finances, Christian Lindner, a qui el canceller –i un seguit de filtracions a la premsa– acusa de sabotatge sistemàtic i durant mesos per liquidar l’aliança de govern de què formava part.
Merz va responsabilitzar l’equip de Scholz, i molt concretament el ministre d’Economia, l’ecologista Robert Habeck, de la crisi econòmica que travessa el país, en recessió per segon any consecutiu i només tres anys després de formar-se la coalició. I la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) va aprofitar per reclamar la deportació dels sirians acollits al país des de l’inici de la guerra civil –gairebé un milió.
Cadascú tira ja pel dret, quan queden encara gairebé dos mesos i mig per a les eleccions, més el temps que vingui després per negociar la següent coalició. Scholz insisteix a demanar el vot i diu que està convençut que aconseguirà remuntar els pronòstics adversos. Ha recordat aquests dies, cada cop que ha sortit la qüestió, que el 2021 també se’l donava per derrotat i va acabar guanyant les eleccions. No esmenta, però, que aleshores se’l considerava una mena de continuador de Merkel, encara que fossin de partits diferents. Compartia amb l’aleshores cancellera el seu caràcter moderat i havia estat ministre de Finances de la darrera gran coalició. Va tenir, a més, gairebé un any per preparar la campanya, mentre que ara li han caigut al damunt els comicis.
La pregunta que plana a Alemanya és si Scholz realment creu que pot guanyar la cursa per a la reelecció o si només lluita per obtenir el millor resultat possible per a la socialdemocràcia després d’haver liderat un tripartit impopular i ineficient. Tot apunta que el proper govern serà una gran coalició sota el lideratge del conservador Merz i amb els socialdemòcrates com a socis. És a dir, una aliança com les que va dirigir Merkel en tres de les seves quatre legislatures. Amb la diferència, però, que Merz no representa el centrisme de Merkel, sinó un gir molt acusat cap a la dreta. Dels resultats dels socialdemòcrates dependrà que tinguin una posició de més o menys força en aquesta hipotètica nova coalició. Scholz assegura que mai no entrarà en un govern amb Merz com a canceller. El seu darrer gran servei al partit pot ser el de lluitar per un resultat honorable, ja que no ha aconseguit aguantar ni una legislatura sencera al front del seu tripartit.
Tothom a Alemanya reconeix en Merz un rival intern històric de la cancellera, que va apartar-lo de posicions destacades dins el partit. Ara, amb Merkel retirada, ha tornat amb força i capacitat per guanyar la partida. Però una gran coalició sota el seu lideratge no serà el panorama de consensos gairebé automatitzats que van caracteritzar l’era Merkel. Al capdavall, a l’aleshores cancellera li van caure al damunt més cops de la seva pròpia família conservadora que dels socialdemòcrates com ara Scholz.
Les intervencions en la sessió parlamentària van marcar les línies mestres del que serà la campanya electoral: Scholz, amb una intenció de vot del 17%, està necessitat de mostrar convicció per aconseguir una remuntada que els sondejos no preveuen; Merz, amb un 33% en les enquestes, està concentrat a responsabilitzar Scholz de la crisi política i econòmica que pateix Alemanya, però sense carregar gaire les tintes contra el seu possible futur soci; la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 18% pronosticat, és conscient que està descartada com a aliada per la resta dels partits i juga un paper de partit antisistema que fins ara l’afavoreix. Als Verds del ministre d’Economia, Habeck, amb un 14%, se’ls veu com a representants d’un nou centre polític i allunyats del vot jove que van tenir en un passat. I els liberals, l’exsoci de Scholz que ha sabotejat des de dins la coalició, en perill de caure en la irrellevància política, si queden per sota del 5% necessari per obtenir escons.
Amb aquest panorama polític i econòmic, en el context europeu, a Alemanya se la veu ara mateix més com un problema que com una potència capaç de donar suport a socis en dificultats. Aquesta situació es mantindrà com a mínim fins al 23 de febrer, la data marcada per a les eleccions anticipades. És a dir, amb Donald Trump ja instal·lat de nou a la Casa Blanca i sense un lideratge clar a escala europea, ja que l’altre motor tradicional, França, també trontolla.
Que un cap del govern demani la confiança del seu Parlament per perdre-la potser sorprèn en altres països. A Alemanya és un tràmit conegut per precipitar eleccions anticipades. Aquest va ser el procediment emprat pel socialdemòcrata Gerhard Schröder el 2005, desgastat aleshores en el seu poder. I també ha estat la via d’Olaf Scholz, en haver quedat en minoria parlamentària després d’enfonsar-se la seva coalició entre socialdemòcrates, verds i liberals.
Un total de 207 diputats van expressar la seva “confiança” en el canceller, contra 394 en contra i 116 abstencions. Era el resultat previst, a partir del qual Scholz va posar-se en marxa cap al Palau de Bellevue per demanar al president Frank-Walter Steinmeier, originari del Partit Socialdemòcrata, la dissolució de la cambra i la convocatòria d’eleccions anticipades per al 23 de febrer. És a dir, la data pactada entre Scholz i l’oposició conservadora de Friedrich Merz.
Darrere aquest exemple de procediment ordenat i impecable va quedar una sessió parlamentària en format de campanya electoral. Scholz es va concentrar a esbatussar els seus exsocis liberals, el partit del ministre de Finances, Christian Lindner, a qui el canceller –i un seguit de filtracions a la premsa– acusa de sabotatge sistemàtic i durant mesos per liquidar l’aliança de govern de què formava part.
Merz va responsabilitzar l’equip de Scholz, i molt concretament el ministre d’Economia, l’ecologista Robert Habeck, de la crisi econòmica que travessa el país, en recessió per segon any consecutiu i només tres anys després de formar-se la coalició. I la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) va aprofitar per reclamar la deportació dels sirians acollits al país des de l’inici de la guerra civil –gairebé un milió.
Cadascú tira ja pel dret, quan queden encara gairebé dos mesos i mig per a les eleccions, més el temps que vingui després per negociar la següent coalició. Scholz insisteix a demanar el vot i diu que està convençut que aconseguirà remuntar els pronòstics adversos. Ha recordat aquests dies, cada cop que ha sortit la qüestió, que el 2021 també se’l donava per derrotat i va acabar guanyant les eleccions. No esmenta, però, que aleshores se’l considerava una mena de continuador de Merkel, encara que fossin de partits diferents. Compartia amb l’aleshores cancellera el seu caràcter moderat i havia estat ministre de Finances de la darrera gran coalició. Va tenir, a més, gairebé un any per preparar la campanya, mentre que ara li han caigut al damunt els comicis.
La pregunta que plana a Alemanya és si Scholz realment creu que pot guanyar la cursa per a la reelecció o si només lluita per obtenir el millor resultat possible per a la socialdemocràcia després d’haver liderat un tripartit impopular i ineficient. Tot apunta que el proper govern serà una gran coalició sota el lideratge del conservador Merz i amb els socialdemòcrates com a socis. És a dir, una aliança com les que va dirigir Merkel en tres de les seves quatre legislatures. Amb la diferència, però, que Merz no representa el centrisme de Merkel, sinó un gir molt acusat cap a la dreta. Dels resultats dels socialdemòcrates dependrà que tinguin una posició de més o menys força en aquesta hipotètica nova coalició. Scholz assegura que mai no entrarà en un govern amb Merz com a canceller. El seu darrer gran servei al partit pot ser el de lluitar per un resultat honorable, ja que no ha aconseguit aguantar ni una legislatura sencera al front del seu tripartit.
Tothom a Alemanya reconeix en Merz un rival intern històric de la cancellera, que va apartar-lo de posicions destacades dins el partit. Ara, amb Merkel retirada, ha tornat amb força i capacitat per guanyar la partida. Però una gran coalició sota el seu lideratge no serà el panorama de consensos gairebé automatitzats que van caracteritzar l’era Merkel. Al capdavall, a l’aleshores cancellera li van caure al damunt més cops de la seva pròpia família conservadora que dels socialdemòcrates com ara Scholz.
Les intervencions en la sessió parlamentària van marcar les línies mestres del que serà la campanya electoral: Scholz, amb una intenció de vot del 17%, està necessitat de mostrar convicció per aconseguir una remuntada que els sondejos no preveuen; Merz, amb un 33% en les enquestes, està concentrat a responsabilitzar Scholz de la crisi política i econòmica que pateix Alemanya, però sense carregar gaire les tintes contra el seu possible futur soci; la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), amb un 18% pronosticat, és conscient que està descartada com a aliada per la resta dels partits i juga un paper de partit antisistema que fins ara l’afavoreix. Als Verds del ministre d’Economia, Habeck, amb un 14%, se’ls veu com a representants d’un nou centre polític i allunyats del vot jove que van tenir en un passat. I els liberals, l’exsoci de Scholz que ha sabotejat des de dins la coalició, en perill de caure en la irrellevància política, si queden per sota del 5% necessari per obtenir escons.
Amb aquest panorama polític i econòmic, en el context europeu, a Alemanya se la veu ara mateix més com un problema que com una potència capaç de donar suport a socis en dificultats. Aquesta situació es mantindrà com a mínim fins al 23 de febrer, la data marcada per a les eleccions anticipades. És a dir, amb Donald Trump ja instal·lat de nou a la Casa Blanca i sense un lideratge clar a escala europea, ja que l’altre motor tradicional, França, també trontolla.