Alemanya busca remeis a un tauler esquerdat
Gemma C. Serra - Berlín
El 6 de novembre passat, el dia que es va enfonsar definitivament el tripartit d’Olaf Scholz, a molts alemanys els va venir al cap la selfie que tres anys i un mes abans, el setembre del 2021, s’havien fet els aspirants a esdevenir els socis petits del probable nou canceller socialdemòcrata: hi apareixien els dos líders d’Els Verds, Annalena Baerbock i Robert Habeck, amb els liberals Christian Lindner i Volker Wissing. Feia una setmana de la victòria electoral del Partit Socialdemòcrata de Scholz davant el bloc conservador. Scholz, que havia estat ministre de Finances en la darrera coalició d’Angela Merkel, s’havia imposat per un avantatge mínim.
El 6 de novembre passat, el dia que es va enfonsar definitivament el tripartit d’Olaf Scholz, a molts alemanys els va venir al cap la selfie que tres anys i un mes abans, el setembre del 2021, s’havien fet els aspirants a esdevenir els socis petits del probable nou canceller socialdemòcrata: hi apareixien els dos líders d’Els Verds, Annalena Baerbock i Robert Habeck, amb els liberals Christian Lindner i Volker Wissing. Feia una setmana de la victòria electoral del Partit Socialdemòcrata de Scholz davant el bloc conservador. Scholz, que havia estat ministre de Finances en la darrera coalició d’Angela Merkel, s’havia imposat per un avantatge mínim.
No havien ni començat les primeres rondes de tempteig entre els diversos partits a la recerca d’aliances. Però els dos potencials socis que necessitava Scholz van tirar pel dret: s’havien trobat de nit sense avisar ningú. Per deixar-ne constància, es van fer una selfie, com si fossin un grup d’amics que havien sortit a sopar. Expressaven, així, la voluntat de superar els reconeguts abismes ideològics entre dos partits que estan als antípodes, però amb experiència de govern en diferents constel·lacions polítiques al llarg de la història de la República Federal d’Alemanya (RFA), un país on governar implica gairebé sempre compartir el poder.
Un mes i mig després, el 8 de desembre d’aquell 2021, Scholz era elegit nou canceller al Parlament. Els verds Habeck i Baerbock serien els seus ministres d’Economia i d’Afers Estrangers, mentre que Lindner es quedava Finances i a Wissing se li donava Transports. Havia estat una negociació més curta que d’altres en temps de Merkel. Alemanya estrenava un tripartit inèdit a escala de govern federal.
Que aquesta aliança, anomenada “semàfor” (o Ampel, en alemany), pels colors identificatius amb els partits, no hagi aguantat ni tres anys es veia venir des de feia mesos. La destitució de Lindner com a ministre, el 6 de novembre passat, va ser el certificat de defunció del “semàfor” de Scholz.
L’encara canceller va quedar al capdavant d’un govern en minoria amb Els Verds, va pactar amb el bloc conservador el full de ruta per anar a noves eleccions i es va sotmetre a una moció de confiança amb el propòsit de perdre-la. Havia obert la via a les eleccions anticipades, tal com preveu l’article 68 de la Constitució alemanya.
Previsiblement, els comicis se celebraran el 23 de febrer, la qual cosa vol dir que la campanya serà curta, amb les festes de Nadal pel mig. L’eix de la campanya serà la confrontació entre Merz i Scholz, que busca una reelecció aparentment inviable, ja que els sondejos el col·loquen en un 17% d’intenció de vot. La primera posició la té el líder del bloc conservador, Friedrich Merz, amb un 33%. El segon lloc, amb un 18%, l’ocupa Alternativa per a Alemanya (AfD), un partit ultradretà aïllat a escala alemanya i per la resta de l’extrema dreta europea pel seu radicalisme.
A Els Verds no sembla ajudar-los haver-se comportat com un soci lleial. Pesa sobre la seva credibilitat el qualificatiu de “pitjor ministre d’Economia de la història” que dedica Merz a Habeck, a qui s’identifica amb l’actual recessió alemanya. I els liberals, els socis deslleials, estan a la corda fluixa del 5%, el mínim per obtenir escons.
Tant per al candidat conservador Merz, com per a la líder d’AfD, Alice Weidel, aquella coalició de Scholz amb dos socis antagònics va néixer morta. No podia funcionar, menys encara amb un Scholz sense dots de lideratge, segons Merz, i sense les capacitats per trobar consensos que van caracteritzar Merkel. Val a dir, però, que ni tan sols Merkel no va aconseguir lligar una aliança amb Els Verds i els liberals quan ho va intentar, el 2017. Aleshores els va deixar plantats intempestivament Lindner, el mateix líder liberal a qui ara successives filtracions de premsa atribueixen una acció de sabotatge sistemàtic per liquidar la coalició.
Si hi ha un rostre identificable com a responsable de l’enfonsament del “semàfor” de Scholz és el de Lindner. La seva obsessió per la defensa del fre al deute, instrument constitucional que limita la despesa pública, és el principal enemic de la reactivació econòmica. La crisi energètica precipitada per la guerra d’Ucraïna en una potència que depenia dels subministraments russos només podia ser controlable amb fortes inversions en les energies renovables, segons Habeck. La confrontació entre els dogmes liberals i les exigències verdes va ser la constant d’aquesta legislatura liquidada prematurament. La selfie del 2021 queda per a l’arxiu gràfic com a símbol d’un fracàs polític.
L’origen de la crisi que viu ara Alemanya no es pot buscar en el resultat d’aquelles eleccions generals del 2021 o en la suposada falta de lideratge de Scholz. El tauler polític alemany havia quedat ja trasbalsat el 2017, quan AfD va esdevenir el primer partit ultra amb escons al Parlament federal, el Bundestag. El rebuig aleshores de Lindner a entrar en un tripartit amb Els Verds com a tercer soci va forçar la conservadora Merkel a recórrer de nou a una coalició amb els socialdemòcrates. Va haver d’intervenir el president del país, Frank-Walter Steinmeier, per convèncer la socialdemocràcia de no anar a l’oposició com era la seva intenció. El resultat va ser aquella última “gran coalició” de Merkel, única opció per tenir una majoria estable. Però el dany col·lateral va ser veure AfD convertida en primera força de l’oposició, fet que li va donar una pantalla mediàtica sobredimensionada.
“L’AfD alemanya no és com altres formacions de la dreta populista europea més o menys normalitzats. És un partit tòxic i amb vincles amb el neonazisme que, a més, s’ha radicalitzat en comptes de moderar-se”, explica la politòloga Julia Reuschenbach. El seu objectiu és “rebentar el sistema democràtic des de dins”.
Dels seus inicis euroescèptics i antirescat a la zona euro, va passar a un discurs xenòfob amb la crisi migratòria del 2015, quan Alemanya va rebre un milió de refugiats. Amb la següent crisi, la de la pandèmia, va capitalitzar el vot de protesta antivacunes. En les eleccions anticipades del febrer, hi concorre amb Weidel com a candidata a la cancelleria, tot i no tenir cap possibilitat de ser-ho. Entre les seves promeses, hi ha la sortida d’Alemanya de la UE, el restabliment del marc alemany, la retirada de les sancions contra Rússia i la interrupció dels subministraments a Ucraïna. En matèria migratòria, suspendre el dret a l’asil i les devolucions en calent dels nous sol·licitants. També proposa restringir l’avortament a casos excepcionals.
Que un partit així pugui atraure el vot d’un 18% dels ciutadans té a veure, segons un altre politòleg, Hajo Funke, amb el fet que una part d’aquests votants virtuals parteix de la base que no arribarà mai al poder. És purament vot de càstig. Això, però, no li treu perillositat, ja que fa valdre la seva influència sobre l’electorat, potencial o real.
En les darreres eleccions regionals a l’est alemany, AfD va quedar en primer lloc al land de Turíngia i en segon lloc a Saxònia i a Brandenburg. En cap dels tres casos ha aconseguit entrar als respectius governs regionals perquè la resta de les forces polítiques, inclòs el nou populisme dretà de Sahra Wagenknecht (BSW), han mantingut el tallafoc o cordó sanitari. Però fins i tot des d’aquesta posició de partit aïllat aconsegueix marcar l’agenda política. En els propers comicis caldrà veure quin impacte té l’atac al mercat de Nadal de Magdeburg, perpetrat per un ultradretà.
Que entre el populisme esquerrà de Sahra Wagenknecht i AfD voregessin el 50% dels vots en els comicis de l’est alemany va activar les alarmes respecte a l’impacte dels dos extremismes en un tauler parlamentari en crisi. Tots dos partits, malgrat representar dues formes diferents d’extremisme, mantenen posicions semblants en relació amb l’ajut a Ucraïna –que rebutgen perquè s’autoproclamen “pacifistes”– i també comparteixen la línia dura respecte a l’asil. El naixement del BSW com a escissió de l’Esquerra clàssica, que ha quedat en estat agònic, és la següent distorsió perillosa del tauler polític alemany.
Scholz, en la seva lluita per retallar diferències amb Merz, fa equilibris entre el compromís alemany amb Ucraïna i el rebuig a lliurar a Kíiv els seus míssils de llarg recorregut Taurus. Insisteix que subministrar aquests míssils, amb un radi de 500 quilòmetres i capacitat per arribar des d’Ucraïna fins a l’extraradi de Moscou, podria precipitar una escalada bèl·lica. Alemanya, i, per tant, l’OTAN, esdevindria als ulls del Kremlin part de la guerra. Darrere d’aquests arguments, legítims des de la perspectiva de la moderació i el compromís que diu representar l’encara canceller, s’hi veu un intent per atreure part del vot extremista dels dos partits prorussos, Alternativa per a Alemanya i el BSW.
Una estratègia semblant, però aplicada a l’asil, es percep en Merz. Del seu bloc conservador han saltat des de la caiguda del règim sirià propostes com tancar les fronteres a nous sol·licitants d’asil. Més que deportacions massives, plantegen “incentius” per afavorir el retorn voluntari del milió de sirians acollits a Alemanya des de l’esclat de la guerra civil. Es parla de vols xàrter gratuïts i d’un xec per un valor de 1.000 euros per animar-los a tornar a casa.
Scholz té també aquí el paper de la moderació. Recorda que la situació a Síria és encara inestable i ofereix quedar-se a Alemanya a tots aquells sirians degudament integrats en la seva societat i mercat laboral. L’arrelament social, familiar o laboral és, per al canceller, un factor a tenir en compte, a més de l’origen.
Un mes i mig després, el 8 de desembre d’aquell 2021, Scholz era elegit nou canceller al Parlament. Els verds Habeck i Baerbock serien els seus ministres d’Economia i d’Afers Estrangers, mentre que Lindner es quedava Finances i a Wissing se li donava Transports. Havia estat una negociació més curta que d’altres en temps de Merkel. Alemanya estrenava un tripartit inèdit a escala de govern federal.
Que aquesta aliança, anomenada “semàfor” (o Ampel, en alemany), pels colors identificatius amb els partits, no hagi aguantat ni tres anys es veia venir des de feia mesos. La destitució de Lindner com a ministre, el 6 de novembre passat, va ser el certificat de defunció del “semàfor” de Scholz.
L’encara canceller va quedar al capdavant d’un govern en minoria amb Els Verds, va pactar amb el bloc conservador el full de ruta per anar a noves eleccions i es va sotmetre a una moció de confiança amb el propòsit de perdre-la. Havia obert la via a les eleccions anticipades, tal com preveu l’article 68 de la Constitució alemanya.
Previsiblement, els comicis se celebraran el 23 de febrer, la qual cosa vol dir que la campanya serà curta, amb les festes de Nadal pel mig. L’eix de la campanya serà la confrontació entre Merz i Scholz, que busca una reelecció aparentment inviable, ja que els sondejos el col·loquen en un 17% d’intenció de vot. La primera posició la té el líder del bloc conservador, Friedrich Merz, amb un 33%. El segon lloc, amb un 18%, l’ocupa Alternativa per a Alemanya (AfD), un partit ultradretà aïllat a escala alemanya i per la resta de l’extrema dreta europea pel seu radicalisme.
A Els Verds no sembla ajudar-los haver-se comportat com un soci lleial. Pesa sobre la seva credibilitat el qualificatiu de “pitjor ministre d’Economia de la història” que dedica Merz a Habeck, a qui s’identifica amb l’actual recessió alemanya. I els liberals, els socis deslleials, estan a la corda fluixa del 5%, el mínim per obtenir escons.
Tant per al candidat conservador Merz, com per a la líder d’AfD, Alice Weidel, aquella coalició de Scholz amb dos socis antagònics va néixer morta. No podia funcionar, menys encara amb un Scholz sense dots de lideratge, segons Merz, i sense les capacitats per trobar consensos que van caracteritzar Merkel. Val a dir, però, que ni tan sols Merkel no va aconseguir lligar una aliança amb Els Verds i els liberals quan ho va intentar, el 2017. Aleshores els va deixar plantats intempestivament Lindner, el mateix líder liberal a qui ara successives filtracions de premsa atribueixen una acció de sabotatge sistemàtic per liquidar la coalició.
Si hi ha un rostre identificable com a responsable de l’enfonsament del “semàfor” de Scholz és el de Lindner. La seva obsessió per la defensa del fre al deute, instrument constitucional que limita la despesa pública, és el principal enemic de la reactivació econòmica. La crisi energètica precipitada per la guerra d’Ucraïna en una potència que depenia dels subministraments russos només podia ser controlable amb fortes inversions en les energies renovables, segons Habeck. La confrontació entre els dogmes liberals i les exigències verdes va ser la constant d’aquesta legislatura liquidada prematurament. La selfie del 2021 queda per a l’arxiu gràfic com a símbol d’un fracàs polític.
L’origen de la crisi que viu ara Alemanya no es pot buscar en el resultat d’aquelles eleccions generals del 2021 o en la suposada falta de lideratge de Scholz. El tauler polític alemany havia quedat ja trasbalsat el 2017, quan AfD va esdevenir el primer partit ultra amb escons al Parlament federal, el Bundestag. El rebuig aleshores de Lindner a entrar en un tripartit amb Els Verds com a tercer soci va forçar la conservadora Merkel a recórrer de nou a una coalició amb els socialdemòcrates. Va haver d’intervenir el president del país, Frank-Walter Steinmeier, per convèncer la socialdemocràcia de no anar a l’oposició com era la seva intenció. El resultat va ser aquella última “gran coalició” de Merkel, única opció per tenir una majoria estable. Però el dany col·lateral va ser veure AfD convertida en primera força de l’oposició, fet que li va donar una pantalla mediàtica sobredimensionada.
“L’AfD alemanya no és com altres formacions de la dreta populista europea més o menys normalitzats. És un partit tòxic i amb vincles amb el neonazisme que, a més, s’ha radicalitzat en comptes de moderar-se”, explica la politòloga Julia Reuschenbach. El seu objectiu és “rebentar el sistema democràtic des de dins”.
Dels seus inicis euroescèptics i antirescat a la zona euro, va passar a un discurs xenòfob amb la crisi migratòria del 2015, quan Alemanya va rebre un milió de refugiats. Amb la següent crisi, la de la pandèmia, va capitalitzar el vot de protesta antivacunes. En les eleccions anticipades del febrer, hi concorre amb Weidel com a candidata a la cancelleria, tot i no tenir cap possibilitat de ser-ho. Entre les seves promeses, hi ha la sortida d’Alemanya de la UE, el restabliment del marc alemany, la retirada de les sancions contra Rússia i la interrupció dels subministraments a Ucraïna. En matèria migratòria, suspendre el dret a l’asil i les devolucions en calent dels nous sol·licitants. També proposa restringir l’avortament a casos excepcionals.
Que un partit així pugui atraure el vot d’un 18% dels ciutadans té a veure, segons un altre politòleg, Hajo Funke, amb el fet que una part d’aquests votants virtuals parteix de la base que no arribarà mai al poder. És purament vot de càstig. Això, però, no li treu perillositat, ja que fa valdre la seva influència sobre l’electorat, potencial o real.
En les darreres eleccions regionals a l’est alemany, AfD va quedar en primer lloc al land de Turíngia i en segon lloc a Saxònia i a Brandenburg. En cap dels tres casos ha aconseguit entrar als respectius governs regionals perquè la resta de les forces polítiques, inclòs el nou populisme dretà de Sahra Wagenknecht (BSW), han mantingut el tallafoc o cordó sanitari. Però fins i tot des d’aquesta posició de partit aïllat aconsegueix marcar l’agenda política. En els propers comicis caldrà veure quin impacte té l’atac al mercat de Nadal de Magdeburg, perpetrat per un ultradretà.
Que entre el populisme esquerrà de Sahra Wagenknecht i AfD voregessin el 50% dels vots en els comicis de l’est alemany va activar les alarmes respecte a l’impacte dels dos extremismes en un tauler parlamentari en crisi. Tots dos partits, malgrat representar dues formes diferents d’extremisme, mantenen posicions semblants en relació amb l’ajut a Ucraïna –que rebutgen perquè s’autoproclamen “pacifistes”– i també comparteixen la línia dura respecte a l’asil. El naixement del BSW com a escissió de l’Esquerra clàssica, que ha quedat en estat agònic, és la següent distorsió perillosa del tauler polític alemany.
Scholz, en la seva lluita per retallar diferències amb Merz, fa equilibris entre el compromís alemany amb Ucraïna i el rebuig a lliurar a Kíiv els seus míssils de llarg recorregut Taurus. Insisteix que subministrar aquests míssils, amb un radi de 500 quilòmetres i capacitat per arribar des d’Ucraïna fins a l’extraradi de Moscou, podria precipitar una escalada bèl·lica. Alemanya, i, per tant, l’OTAN, esdevindria als ulls del Kremlin part de la guerra. Darrere d’aquests arguments, legítims des de la perspectiva de la moderació i el compromís que diu representar l’encara canceller, s’hi veu un intent per atreure part del vot extremista dels dos partits prorussos, Alternativa per a Alemanya i el BSW.
Una estratègia semblant, però aplicada a l’asil, es percep en Merz. Del seu bloc conservador han saltat des de la caiguda del règim sirià propostes com tancar les fronteres a nous sol·licitants d’asil. Més que deportacions massives, plantegen “incentius” per afavorir el retorn voluntari del milió de sirians acollits a Alemanya des de l’esclat de la guerra civil. Es parla de vols xàrter gratuïts i d’un xec per un valor de 1.000 euros per animar-los a tornar a casa.
Scholz té també aquí el paper de la moderació. Recorda que la situació a Síria és encara inestable i ofereix quedar-se a Alemanya a tots aquells sirians degudament integrats en la seva societat i mercat laboral. L’arrelament social, familiar o laboral és, per al canceller, un factor a tenir en compte, a més de l’origen.