Accelerarà la crisi de l’estret d’Ormuz l’adeu al petroli? L’escalada dels preus dels combustibles fòssils ha disparat la demanda dels cotxes elèctrics. La Comissió Europea busca contra rellotge un rellançament de la transició cap a una economia verda. Ho fa, però, pocs mesos després d’haver escandalitzat els qui aspiraven a un relleu ràpid cap a les energies netes, en aigualir el pla de posar fi a la venda de motors de combustió el 2035. Va ser, és clar, sota la pressió del sector de l’automoció, especialment l’alemany.
L’agenda global ha fet un gir radical arran del tancament d’Ormuz. De cop, s’ha fet palesa la gran dependència del petroli i, al damunt, no es percep una solució ràpida al desfici provocat per la guerra llançada per Donald Trump i Benjamin Netanyahu contra l’Iran.
Una cosa és buscar la fi a l’era del petroli en termes energètics i una altra, imaginar-se que, si és que s’aconsegueix, implicarà també l’adeu al que Manuel Silva-Ferrer anomena “la petrocultura”. És a dir, la dependència del nostre dia a dia de l’excrement del diable, terme per al petroli que remet als indígenes de Veneçuela, el país d’origen d’aquest professor de filosofia i expert en estudis de l’energia, establert a Berlín des de fa més de vint anys. El petroli és l’oxigen i la sang de països productors i exportadors, com ara Veneçuela, ens explica. Però el grau d’addicció global als seus derivats no permet pensar en una fi d’aquesta era, sinó en la seva perpetuïtat.
Hem passat en temps rècord de parlar d’una transició verda a haver d’assumir la nostra addició al petroli o als seus derivats. El detonant ha estat el tancament d’Ormuz, que ens ha deixat tenallats, amb les companyies aèries suprimint vols perquè potser d’aquí a uns mesos no tindrem querosè i el ciutadà patint, no només pel preu de la benzina, sinó fins i tot per les vacances. No érem conscients del nostre grau de dependència?
La majoria de gent no ho és. O no ho era. Tendeix a identificar el petroli amb el combustible o l’energia que pot generar. De cop hem entès tots plegats que si ens tanquen l’aixeta d’Ormuz, el que s’escanya va molt més enllà. En tancar Ormuz ens van agafar pel coll i la conseqüència n’és l’escanyament global. Ens crèiem que estàvem abandonant el petroli perquè vèiem cada cop més cotxes elèctrics i plaques solars. El percentatge d’energia procedent de les renovables s’ha acostat en alguns països al que produeixen els combustibles fòssils o ho ha superat. Però, a la pràctica, no estem abandonant res. El consum de petroli continua creixent i la indústria del petroli insisteix que cal invertir-hi per garantir el que necessita el planeta. Si parem el petroli, ens morim de gana, és l’advertència procedent del tancament d’Ormuz. No és que no puguem carregar el cotxe a la gasolinera. És que ens quedem sense el fertilitzant per al cafè de cada matí.
Sense el cafè, sense la roba que portem, sense el munt de recipients de plàstic que porta cadascuna de les amanides preparades que comprem al súper. Estem embolicats de cap a peus en petroli.
El combustible és, per descomptat, el lloc comú més fort quant a identificació social amb el petroli. Però el conjunt de la nostra vida social quotidiana és totalment dependent del petroli. Al segle anterior vam saltar d’un dia a dia vinculat a materials que semblaven més rudimentaris, com les fustes imperfectes i les teles teixides a mà, a aquest món presumptament net del plàstic, del metall polit, de la pintura, dels pigments i del lacat perfecte. Tot això només és possible amb el petroli. La producció en sèrie de productes idèntics ha estat possibilitada per l’energia barata del petroli i els seus derivats.
La cadira on estic asseguda, el tint dels meus cabells, les meves sabates, la meva motxilla, la cremallera de la meva jaqueta...
…la tinta d’aquest llibre que tinc a la mà, l’energia que s’ha utilitzat per a la impressió. També els medicaments, no ho oblidem. La petroquímica alimenta bona part de la indústria farmacèutica.
És a dir, que la petrocultura no està en perill d’extinció.
Ara per ara, no. És una font d’energia, fins ara, barata, que ha estat lligada a l’expansió industrial des del segle passat. Si comparem l’expansió industrial que ha viscut el món en els darrers cent anys amb el que van ser els 5.000 anys anteriors ens adonem de les seves dimensions i de com aquest desenvolupament a escala planetària està vinculat a la petrocultura.
D’on ve el terme ‘excrement del diable’?
Bé, és un terme identificat amb la llegenda negra que va envoltar el petroli en els seus orígens. Ara, els aspectes negatius es relacionen amb estralls ecològics. Molt abans, va recollir el terme excrement del diable un investigador i polític veneçolà, Juan Pablo Pérez Alfonzo, anomenat “el pare de la OPEP”, en un treball titulat Hundiéndonos en el excremento del diablo (1976). L’origen n’és la paraula mene, amb què indígenes de l’orient veneçolà parlaven d’una substància negra, llefiscosa i pudenta que allà no s’extreia del subsòl, sinó que brollava a la superfície. Pérez Alfonzo va alertar de les conseqüències negatives del petroli en la societat, no en termes ecològics, sinó de dependència. El preocupaven les conseqüències negatives en països que basen tota la seva economia en el petroli, com hem vist dècades després a Veneçuela. En aquest cas, accentuada per la corrupció i per un règim nefast, no només en termes ideològics, sinó de gestió. Si col·lapsa el petroli, col·lapsa el país sencer.
Tot i aquestes imatges negatives, el petroli ha generat una cultura popular afavoridora. Hem crescut veient pel·lícules i sèries de televisió on els camps de petroli són sinònim de prosperitat. Sorgeix el petroli, tothom queda empastifat d’aquesta substància negra, llefiscosa i pudenta. Però és el moment de felicitat. Amb les renovables això no passa. Sembla que no ens molesta tant tenir una gasolinera davant de casa, que també és prou lletja, com les plaques fotovoltaiques al balcó del veí.
És un problema d’identificació amb el que ens sembla còmode. La transició energètica és percebuda per molts ciutadans com un desmantellament del nostre món còmode. No et preocupis per la llum, que sempre n’hi haurà. No et preocupis pel cotxe, que segur que engega mentre hi hagi gasolina. Les renovables impliquen un cost, un esforç, el repte d’adaptar-s’hi, l’aventura de la innovació tecnològica. Descavalcar del món de l’energia fòssil s’identifica, en l’imaginari d’una part encara important de la població, amb renunciar a qualitat de vida.
Vol dir que som massa còmodes o que estem malcriats pel petroli?
Una mica de tot plegat. Portem més de cent anys vivint d’aquesta manera. No és fàcil convèncer tothom de no fer servir el cotxe, d’agafar el metro, de no identificar el fet de tenir un o més cotxes a cada família amb bon nivell de vida. Costa convèncer un europeu de classe mitjana. Ha estat complicat implantar l’ús de la bicicleta en ciutats com París. Ha calgut una pandèmia per començar a fer a servir la bici per a la mobilitat urbana diària.
Curiosament, continua més estès l’ús de la bicicleta als països d’hiverns llargs, on la gent està acostumada a afrontar les inclemències del temps, com al nord d’Europa, que a la Mediterrània, on teòricament s’hi podria anar tot l’any.
Bé, no voldria assenyalar ningú. Però no és només la bicicleta. Explica-li a un mediterrani que apagui o si més no abaixi l’aire condicionat a l’estiu. O a un alemany, que fins fa poc feia servir el carbó, que redueixi a la meitat la calefacció a l’hivern. Són hàbits, formes de vida molt consolidades. Com desmuntes aquestes addiccions?
Al marge d’aquests comportaments socials tan arrelats hi ha el factor ecològic. L’argument de la neutralitat en emissions hauria de ser irrefutable per convèncer-nos d’acceptar certes renúncies.
Teòricament, ho és. I també és el factor que impulsa, ni que sigui a poc a poc, la transició verda. Però aquí hem de reconèixer també que la migració cap a les energies netes està generant altres formes de mala gestió o d’extractivisme perjudicial. Pretenem abandonar el petroli a favor del cotxe elèctric però al mateix temps ens adonem que necessitem les bateries de liti, i no només per als cotxes, sinó també per als telèfons mòbils, l’ús dels quals, ja posats a parlar-ne, és altament contaminant en termes d’emissions. També cal foradar la terra per extreure aquests materials que alimenten les nostres bateries. I tot això té un cost ecològic brutal. Un vehicle elèctric no genera emissions, però la seva producció i després el seu ús deixen petjada.
D’acord, assumim que no podem, de moment, prescindir del petroli. Però si més no tenim l’exemple de Noruega, un país que inverteix els ingressos generats per les exportacions del gas i petroli en el benestar de la població, en forma del seu fons sobirà, i en el desenvolupament de les renovables per al consum intern d’energia. És una excepció, quant a bona gestió del petroli?
Hi ha altres exemples de bona gestió. Fins i tot al món àrab. Qatar també inverteix en renovables, però en parlem poc en termes afavoridors perquè els seus dèficits en drets fonamentals en tapen la part positiva. Veneçuela podria haver estat també un exemple positiu. Quan van començar les extraccions vam tenir mig segle de gestió econòmicament avantatjosa, en el sentit que vam viure un creixement econòmic i en qualitat de vida que no havíem viscut en cinc-cents anys. Part del desenvolupament econòmic dels Estats Units es deu també al petroli. Cal anar amb compte, quan diem que el petroli és, alhora, l’oxigen i la sang de la nació. Veneçuela n’és un paradigma. El problema de Veneçuela no és el petroli, sinó la mala gestió que se n’ha fet. Continua generant riquesa, però és un país monoproductor que ha basat tota la seva economia en el petroli, fins que ha petat.
Veneçuela va obrir l’any amb la captura de Nicolás Maduro pels Estats Units, els esforços de l’opositora i premi Nobel de la pau María Corina Machado per guanyar-se Donald Trump i l’ascensió beneïda per la Casa Blanca de la chavista Delcy Rodríguez a la presidència del país. De qui és ara mateix el petroli de Veneçuela?
Vivim en un règim tutelat, ple de paradoxes. Hi ha un règim tutelat que aquests dies sortia a reclamar una limitació de les sancions a l’Iran al país que el tutela. Tenim el mateix règim que durant vint-i-cinc anys ens ha destrossat Veneçuela i que continua saquejant-la. La diferència és que ara ho fa amb la complicitat dels Estats Units, que actua com en temps dels virreis espanyols a l’Amèrica Llatina. Hi havia un virrei, la missió del qual era, sobretot, fer que els tributs arribessin a la corona.
Es pot revertir aquesta situació?
A Trump, afortunadament i per una qüestió d’edat, no li queden dècades al poder. Els Estats Units, amb totes les seves imperfeccions, són encara una democràcia. Fins i tot dins del Partit Republicà hi ha una enorme resistència i grups forts intentant bregar per a una transició democràtica a Veneçuela. Ara no s’entreveu el final de tot plegat, però cada dia es debat sobre aquesta transició, no només entre els demòcrates sinó també entre els republicans. Jo soc molt cautelós amb la situació actual. Penso, però, que malgrat tot estem millor que com estàvem el 2 de gener (el dia abans de la captura de Maduro). Continuem vivint sota un règim autoritari, ara tutelat. Però s’han obert certes comportes i s’estan rellançant iniciatives.
