Miriam Davoudvandi
Periodista i escriptora
“Ser pobre no és un delicte, però es castiga qui ho és”
“A Alemanya hi ha una gran bombolla de pobresa que no és visible; són els que se n’amaguen perquè els fa vergonya”
“Que, en societats com les nostres, hi hagi qui aconsegueix l’ascens social no ha de servir per estigmatitzar els que no l’han obtingut”
A Alemanya hi ha milions de persones sense allò més bàsic, que tenen problemes en el dia a dia
La vergonya arrenca del fet que es vincula pobresa a fracàs escolar o poques habilitats laborals
L’escola és el pitjor lloc per ser pobre. És on es fa més palesa la desigualtat de condicions
Merz se centra a retallar prestacions a refugiats, a immigrants, als més febles
Gemma C. Serra - Berlín
No cal recórrer a discursos catastrofistes per topar amb dades esfereïdores sobre la pobresa a Alemanya, la tercera economia a escala global o la primera dins la Unió Europea (UE): un 21,1% de la població, de 84 milions d’habitants, viu en situació de pobresa o risc d’exclusió social. Són xifres del 2026 de l’Oficina Federal d’Estadística (Destatis). Per persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social s’entén les que viuen amb menys del 60% del nivell mitjà d’ingressos al país –1.446 euros nets al mes per als que viuen sols o 3.036 per a una parella amb dos fills–. Miriam Davoudvandi aborda a Das können wir uns nicht leisten –“No ens ho podem permetre” (BTB, del grup Penguin Random)– la situació dels milions de persones que viuen “al límit” en societats avançades com l’alemanya. Des de nens que van a l’escola amb xancletes i mitjons a l’hivern a adolescents que no poden ni convidar un amic a casa o jubilats que fan cua al banc d’aliments. És un llibre autobiogràfic que arrenca del moment en què va “percebre” que pertany al món dels pobres –amb quatre anys, al seu Bucarest natal– i recorre amb ironia els banys de realitat viscuts en un país anomenat ric com Alemanya. És un retrat, o una denúncia, de la pobresa i de la vergonya en què sovint viu qui la pateix.
No cal recórrer a discursos catastrofistes per topar amb dades esfereïdores sobre la pobresa a Alemanya, la tercera economia a escala global o la primera dins la Unió Europea (UE): un 21,1% de la població, de 84 milions d’habitants, viu en situació de pobresa o risc d’exclusió social. Són xifres del 2026 de l’Oficina Federal d’Estadística (Destatis). Per persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social s’entén les que viuen amb menys del 60% del nivell mitjà d’ingressos al país –1.446 euros nets al mes per als que viuen sols o 3.036 per a una parella amb dos fills–. Miriam Davoudvandi aborda a Das können wir uns nicht leisten –“No ens ho podem permetre” (BTB, del grup Penguin Random)– la situació dels milions de persones que viuen “al límit” en societats avançades com l’alemanya. Des de nens que van a l’escola amb xancletes i mitjons a l’hivern a adolescents que no poden ni convidar un amic a casa o jubilats que fan cua al banc d’aliments. És un llibre autobiogràfic que arrenca del moment en què va “percebre” que pertany al món dels pobres –amb quatre anys, al seu Bucarest natal– i recorre amb ironia els banys de realitat viscuts en un país anomenat ric com Alemanya. És un retrat, o una denúncia, de la pobresa i de la vergonya en què sovint viu qui la pateix.
P.- Acostumem a identificar pobresa amb Àfrica, alguns països de l’Amèrica Llatina, també amb l’est d’Europa, però no amb Alemanya. Tenim a l’abast aquestes estadístiques oficials, segons les quals milions de persones viuen en condicions de pobresa. Per què continuem considerant Alemanya un país ric?
R.- Des de la perspectiva internacional, en la comparativa amb indicadors econòmics com ara el PIB, la producció industrial o la balança comercial, Alemanya és un país ric. Aquesta és també la narrativa, el relat, que s’hi aplica des de l’àmbit polític, la narrativa amb què hem crescut. Si espanta tant que Alemanya hagi caigut ara en recessió és justament pel seu gran pes en el conjunt de l’economia europea. És un problema de mentalitat. Es relaciona el nivell de riquesa o pobresa de la gent d’un país, d’una regió, d’un municipi, d’una barriada determinada amb la situació econòmica d’allà on viu. Alemanya és una potència econòmica, per tant s’assumeix que la seva població ho és. La realitat, però, és que a Alemanya hi ha milions i milions de persones que viuen al límit, que tenen problemes en el dia a dia, que no es poden permetre allò més bàsic, des del lloguer al menjar, a canviar el matalàs si és vell, a comprar-se una samarreta nova. No parlem ja de tenir un cotxe o d’anar de vacances, de participar en activitats socials que ens omplen, que en distreuen o que ens fan la vida més agradable, gaudir de la cultura, sortir de copes...
P.- Alemanya és un país on la gent no mor de gana, on l’estat s’encarrega de la subsistència dels seus habitants, on hi ha ajuts o subsidis per tirar endavant. Però això no ho és tot. En el seu llibre explica, per exemple, la sensació de vergonya per la pròpia pobresa.
R.- Hi ha una pobresa que no es veu, perquè qui la pateix se n’avergonyeix. Identifiquen com a pobres el que viuen en situacions extremes, com els sensesostre, que en llocs com Berlín són cada cop més presents. Hi ha molta gent que viu en precari, que té problemes d’addicció, de salut mental i que cau en la marginalitat. I després hi ha també una gran bombolla de la pobresa no visible. Dels qui se n’amaguen. Com jo feia de joveneta, que no convidava amics a casa per vergonya. No tothom en parla obertament. La vergonya arrenca del fet que es relaciona pobresa amb fracàs escolar o poques habilitats laborals. Parlem d’un país on tothom té accés a l’escola pública. El resultat és que qui no se’n surt, que no acaba la secundària, es percep com un fracassat. Fins i tot se’n sent culpable.
P.- Vostè, en comptes d’avergonyir-se de la seva pobresa o de la pobresa amb què s’identifica el seu país d’origen, Romania, l’exposa. S’adreça a gent que es troba en aquesta situació o més aviat vol explicar-ho als altres, als que no coneixen la pobresa?
R.- A tots dos grups. Convivim en la mateixa societat desequilibrada i ni tan sols ho veiem. Jo vaig aconseguir acabar els estudis perquè senzillament era la millor de l’escola. Recordo perfectament com és aquesta etapa, l’escolar, on desenvolupes problemes o formes de comportament que després t’acompanyaran tota la vida. A l’escola és on el fill o filla d’una llar pobra comença a notar la diferència respecte als altres nens, els que porten sabates de marca o els que es poden permetre ni que sigui una miqueta, un puntet més que tu. Els que no tenen problemes per concentrar-se a l’hora de fer els deures perquè no han de compartir l’habitació amb els germans o estudiar a la cuina, entre sorolls dels estris del sopar o l’enrenou familiar. Tot això et marca des de petit. A les desigualtats de la vida escolar, segueixen les de l’acadèmica fins i tot si, com jo, trobes la manera de tirar endavant amb els estudis. L’escola és el pitjor lloc per ser pobre. És on es fa més palesa la desigualtat de condicions respecte a altres nens. Tens o no tens llocs per fer els deures? Aquesta és una qüestió clau. Són molts els factors que determinaran el teu futur ja des de l’escola.
P.- La pobresa en societats com les nostres és ara més visible que anys enrere perquè afecta un dret tan bàsic com és l’habitatge. Veus a Berlín vivint al carrer gent que, fins fa poc, tenia pis de lloguer. Teòricament, resoldre-ho hauria de ser la prioritat absoluta de qualsevol govern.
R.- Des que la meva família va arribar a Alemanya, a finals dels anys noranta, hem viscut sota quatre cancellers. El primer que recordo, més o menys, es Gerhard Schröder, un socialdemòcrata, parlant per la televisió de retallades o de Hartz IV [el subsidi bàsic introduït sota el seu govern per a aturats crònics]. Després va venir Angela Merkel, conservadora, si fa no fa el mateix; més tard va ser Olaf Scholz, un altre socialdemòcrata; ara tenim Friedrich Merz, de nou conservador... Pel que fa a la pobresa o com l’aborden, res no ha canviat. Tots es refereixen als pobres o la gent en situació de marginalitat en termes de “problema” per a l’estat, com si en fossin culpables. Se’ls reclama implícitament que facin més per sortir de la situació en què es troben, s’introdueixin sancions als que anomenen ganduls, aturats de llarga durada, o als que, des de la seva perspectiva, abusen de l’estat social alemany. Amb Merz, aquesta narrativa s’ha accentuat. La gestió del govern de Merz se centra a retallar prestacions a refugiats, a immigrants, als més febles, combatre el que anomena abusos... No dic que no n’hi hagi, d’abusos o de barruts. Però és una part mínima entre el conjunt dels que no han triat ni viure al carrer ni no poder-se permetre allò més bàsic. Ser pobre no és un delicte, però s’acaba percebent com si ho fos. Es culpabilitza o castiga qui ho és.
P.- Merz presumeix sovint de la condició de milionari, com ho fa de pilotar el seu propi avió privat. Pot un milionari governar un país on 17 milions de persones viuen en situacions de pobresa?
R.- Jo sovint m’ho demano. I acostumo a aconsellar-li, encara que no em senti, que s’enfili un dia a la bastida a treballar en la construcció. És una frase que acostumo a dir quan presento el meu llibre, per provocar una mica, evidentment. No vull qüestionar la seva capacitat com a polític, però està clar que tendeix a parlar “sobre” els pobres o la pobresa, però no s’acosta a parlar amb ells, no els escolta. No es fa el càrrec del que és estar en aquesta situació, què vol dir viure al límit, sobreviure a la inflació, a la pujada del preu de la calefacció, del lloguer. Un polític ha de generar solidesa, seguretat, no crear més incerteses sobre els més afeblits. Si parla del servei militar o la necessitat de rearmar-se, és per collar els cargols als objectors o insubmisos. Si parla de prestacions socials, és per parlar de retallades als subsidis bàsics. No és que estigui especialment decebuda de Merz, perquè al capdavall és la mateixa música de sempre. Però justament en aquests temps, necessitem una altra manera d’afrontar la pobresa.
P.- La precarietat castiga especialment els jubilats, els quals fins fa uns anys s’identificava amb benestar i vacances permanents al sud europeu. Hi ha més de vint milions de jubilats i un de cada cinc continua treballant perquè la pensió no els arriba.
R.- Jubilats amb més de setanta anys que treballen de caixers al súper o que fan cua als bancs d’aliments. La situació és especialment dramàtica per a les dones que no han treballat fora de casa o la gent de l’est del país, que encara tenen pensions per sota dels nivells a l’oest. I aquí ni tan sols es pot recórrer al pretext que s’ho han buscat o no han sabut estalviar. La seva situació ve del fet d’haver viscut en territori de l’Alemanya comunista i no en l’occidental. Però també a ells se’ls fa sentir la pobresa com una vergonya. Com si no haguessin escollit el camí correcte mentre podien treballar, com si no s’haguessin esforçat prou.
P.- Vostè sí que figura entre els que han aconseguit l’accés social. S’ha fet un nom com a periodista i autora d’un llibre que ha estat molt present en els mitjans de comunicació alemanys, potser perquè toca un territori poc explorat, com és la pobresa en un país ric.
R.- Parlar d’ascens social sempre és complicat. Darrere hi ha factors com el preu que s’ha hagut de pagar, els sacrificis, la sort que s’ha pogut tenir o el privilegi d’haver topat amb el mestre que va creure en les teves possibilitats, en comptes de pensar que el millor per a tu, filla de casa pobra, és buscar-te una feina tan aviat com puguis. Parlar d’ascens social és important, perquè la societat necessita esperança. Però no m’agrada que se m’etiqueti d’exemple d’ascens social. No pateixo per arribar a final de mes ni visc sota mínims. Ara bé, continuo sense tenir cotxe i visc a la barriada de sempre, a Neukölln, on conflueixen zones molt degradades amb la gentrificació. No soc propietària de res. Sí, és clar, es demostra que una persona d’arrels estrangeres, com soc jo, pot aconseguir determinats èxits. Però que hi hagi qui aconsegueix l’ascens social no ha de servir per estigmatitzar els altres. Perquè, senzillament, no ho tenim fàcil. La desigualtat, a Alemanya, arrenca de l’escola bàsica i deixa uns estralls per sempre. Els danys causats per haver crescut en unes condicions determinades, siguin psíquics o fins i tot físics, resten amb nosaltres. Jo tinc ara una existència més o menys confortable, estic un parell de punts per sobre d’on eren els meus pares. Però això no ho és tot ni m’impedeix veure que en una societat justa les coses haurien de funcionar d’una altra manera.
PERFIL - Viure al límit
Miriam Davoudvandi (Bucarest, 1992) acostuma a definir-se com a “pobra de naixement”. Va créixer en una llar pobra, d’un país reconegut com a pobre. Els seus pares, un iranià i una romanesa, s’escarrassaven a treballar i ni així cobrien els mínims. Van emigrar quan ella tenia sis anys a un poblet del sud d’Alemanya, una regió declarament rica d’aquesta potència econòmica. El seu pare treballava de pintor, la mare anava a fer feines. La precarietat va acompanyar-la tota la infància i joventut.
Ara viu en un barri de Berlín, Neukölln, on conviuen població principalment immigrant i en precari amb nouvinguts d’ingressos alts. Ha aconseguit l’anomenat ascens social com a autora i periodista amb pòdcast a la televisió pública regional WDR i articles d’opinió en mitjans de referència, com els setmanaris polítics Der Spiegel i Die Zeit. D’àmbits com el hip-hop o el rap ha passat a escriure sobre gent amb problemes, sigui de salut mental, de marginalitat o de tot plegat. El seu públic preferencial són persones que, com ella, viuen o han viscut al límit. És a dir, sovint per sota dels ingressos considerats mínims per tenir una existència digna en un país del primer món.
Perfil
Viure al límit
Miriam Davoudvandi (Bucarest, 1992) acostuma a definir-se com a “pobra de naixement”. Va créixer en una llar pobra, d’un país reconegut com a pobre. Els seus pares, un iranià i una romanesa, s’escarrassaven a treballar i ni així cobrien els mínims. Van emigrar quan ella tenia sis anys a un poblet del sud d’Alemanya, una regió declarament rica d’aquesta potència econòmica. El seu pare treballava de pintor, la mare anava a fer feines. La precarietat va acompanyar-la tota la infància i joventut.
Ara viu en un barri de Berlín, Neukölln, on conviuen població principalment immigrant i en precari amb nouvinguts d’ingressos alts. Ha aconseguit l’anomenat ascens social com a autora i periodista amb pòdcast a la televisió pública regional WDR i articles d’opinió en mitjans de referència, com els setmanaris polítics Der Spiegel i Die Zeit. D’àmbits com el hip-hop o el rap ha passat a escriure sobre gent amb problemes, sigui de salut mental, de marginalitat o de tot plegat. El seu públic preferencial són persones que, com ella, viuen o han viscut al límit. És a dir, sovint per sota dels ingressos considerats mínims per tenir una existència digna en un país del primer món.