martes, 30 de junio de 2026

La pobreza que no se ve

 Miriam Davoudvandi  Periodista i escriptora

“Ser pobre no és un delicte, però es castiga qui ho és”


Gemma C. Serra - Berlín

No cal recórrer a dis­cur­sos catas­tro­fis­tes per topar amb dades esfereïdores sobre la pobresa a Ale­ma­nya, la ter­cera eco­no­mia a escala glo­bal o la pri­mera dins la Unió Euro­pea (UE): un 21,1% de la població, de 84 mili­ons d’habi­tants, viu en situ­ació de pobresa o risc d’exclusió social. Són xifres del 2026 de l’Ofi­cina Fede­ral d’Estadística (Des­ta­tis). Per per­so­nes en situ­ació de pobresa o risc d’exclusió social s’entén les que viuen amb menys del 60% del nivell mitjà d’ingres­sos al país –1.446 euros nets al mes per als que viuen sols o 3.036 per a una pare­lla amb dos fills–. Miriam Davoud­vandi aborda a Das können wir uns nicht leis­ten –“No ens ho podem per­me­tre” (BTB, del grup Pen­guin Ran­dom)– la situ­ació dels mili­ons de per­so­nes que viuen “al límit” en soci­e­tats avançades com l’ale­ma­nya. Des de nens que van a l’escola amb xan­cle­tes i mit­jons a l’hivern a ado­les­cents que no poden ni con­vi­dar un amic a casa o jubi­lats que fan cua al banc d’ali­ments. És un lli­bre auto­bi­ogràfic que arrenca del moment en què va “per­ce­bre” que per­tany al món dels pobres –amb qua­tre anys, al seu Buca­rest natal– i recorre amb iro­nia els banys de rea­li­tat vis­cuts en un país ano­me­nat ric com Ale­ma­nya. És un retrat, o una denúncia, de la pobresa i de la ver­go­nya en què sovint viu qui la pateix.

P.- Acos­tu­mem a iden­ti­fi­car pobresa amb Àfrica, alguns països de l’Amèrica Lla­tina, també amb l’est d’Europa, però no amb Ale­ma­nya. Tenim a l’abast aques­tes estadísti­ques ofi­ci­als, segons les quals mili­ons de per­so­nes viuen en con­di­ci­ons de pobresa. Per què con­ti­nuem con­si­de­rant Ale­ma­nya un país ric?

R.- Des de la pers­pec­tiva inter­na­ci­o­nal, en la com­pa­ra­tiva amb indi­ca­dors econòmics com ara el PIB, la pro­ducció indus­trial o la balança comer­cial, Ale­ma­nya és un país ric. Aquesta és també la nar­ra­tiva, el relat, que s’hi aplica des de l’àmbit polític, la nar­ra­tiva amb què hem cres­cut. Si espanta tant que Ale­ma­nya hagi cai­gut ara en recessió és jus­ta­ment pel seu gran pes en el con­junt de l’eco­no­mia euro­pea. És un pro­blema de men­ta­li­tat. Es rela­ci­ona el nivell de riquesa o pobresa de la gent d’un país, d’una regió, d’un muni­cipi, d’una bar­ri­ada deter­mi­nada amb la situ­ació econòmica d’allà on viu. Ale­ma­nya és una potència econòmica, per tant s’assu­meix que la seva població ho és. La rea­li­tat, però, és que a Ale­ma­nya hi ha mili­ons i mili­ons de per­so­nes que viuen al límit, que tenen pro­ble­mes en el dia a dia, que no es poden per­me­tre allò més bàsic, des del llo­guer al men­jar, a can­viar el matalàs si és vell, a com­prar-se una samar­reta nova. No par­lem ja de tenir un cotxe o d’anar de vacan­ces, de par­ti­ci­par en acti­vi­tats soci­als que ens omplen, que en dis­tre­uen o que ens fan la vida més agra­da­ble, gau­dir de la cul­tura, sor­tir de copes...

P.- Ale­ma­nya és un país on la gent no mor de gana, on l’estat s’encar­rega de la sub­sistència dels seus habi­tants, on hi ha ajuts o sub­si­dis per tirar enda­vant. Però això no ho és tot. En el seu lli­bre explica, per exem­ple, la sen­sació de ver­go­nya per la pròpia pobresa.

R.- Hi ha una pobresa que no es veu, perquè qui la pateix se n’aver­go­nyeix. Iden­ti­fi­quen com a pobres el que viuen en situ­a­ci­ons extre­mes, com els sen­se­sos­tre, que en llocs com Berlín són cada cop més pre­sents. Hi ha molta gent que viu en pre­cari, que té pro­ble­mes d’addicció, de salut men­tal i que cau en la mar­gi­na­li­tat. I després hi ha també una gran bom­bo­lla de la pobresa no visi­ble. Dels qui se n’ama­guen. Com jo feia de jove­neta, que no con­vi­dava amics a casa per ver­go­nya. No tot­hom en parla ober­ta­ment. La ver­go­nya arrenca del fet que es rela­ci­ona pobresa amb fracàs esco­lar o poques habi­li­tats labo­rals. Par­lem d’un país on tot­hom té accés a l’escola pública. El resul­tat és que qui no se’n surt, que no acaba la secundària, es per­cep com un fra­cas­sat. Fins i tot se’n sent cul­pa­ble.

P.- Vostè, en comp­tes d’aver­go­nyir-se de la seva pobresa o de la pobresa amb què s’iden­ti­fica el seu país d’ori­gen, Roma­nia, l’exposa. S’adreça a gent que es troba en aquesta situ­ació o més aviat vol expli­car-ho als altres, als que no conei­xen la pobresa?

R.- A tots dos grups. Con­vi­vim en la mateixa soci­e­tat dese­qui­li­brada i ni tan sols ho veiem. Jo vaig acon­se­guir aca­bar els estu­dis perquè sen­zi­lla­ment era la millor de l’escola. Recordo per­fec­ta­ment com és aquesta etapa, l’esco­lar, on desen­vo­lu­pes pro­ble­mes o for­mes de com­por­ta­ment que després t’acom­pa­nya­ran tota la vida. A l’escola és on el fill o filla d’una llar pobra comença a notar la diferència res­pecte als altres nens, els que por­ten saba­tes de marca o els que es poden per­me­tre ni que sigui una miqueta, un pun­tet més que tu. Els que no tenen pro­ble­mes per con­cen­trar-se a l’hora de fer els deu­res perquè no han de com­par­tir l’habi­tació amb els ger­mans o estu­diar a la cuina, entre sorolls dels estris del sopar o l’enre­nou fami­liar. Tot això et marca des de petit. A les desi­gual­tats de la vida esco­lar, seguei­xen les de l’acadèmica fins i tot si, com jo, tro­bes la manera de tirar enda­vant amb els estu­dis. L’escola és el pit­jor lloc per ser pobre. És on es fa més palesa la desi­gual­tat de con­di­ci­ons res­pecte a altres nens. Tens o no tens llocs per fer els deu­res? Aquesta és una qüestió clau. Són molts els fac­tors que deter­mi­na­ran el teu futur ja des de l’escola.

P.- La pobresa en soci­e­tats com les nos­tres és ara més visi­ble que anys enrere perquè afecta un dret tan bàsic com és l’habi­tatge. Veus a Berlín vivint al car­rer gent que, fins fa poc, tenia pis de llo­guer. Teòrica­ment, resol­dre-ho hau­ria de ser la pri­o­ri­tat abso­luta de qual­se­vol govern.

R.- Des que la meva família va arri­bar a Ale­ma­nya, a finals dels anys noranta, hem vis­cut sota qua­tre can­ce­llers. El pri­mer que recordo, més o menys, es Ger­hard Schröder, un soci­al­demòcrata, par­lant per la tele­visió de reta­lla­des o de Hartz IV [el sub­sidi bàsic introduït sota el seu govern per a atu­rats crònics]. Després va venir Angela Merkel, con­ser­va­dora, si fa no fa el mateix; més tard va ser Olaf Scholz, un altre soci­al­demòcrata; ara tenim Fri­e­drich Merz, de nou con­ser­va­dor... Pel que fa a la pobresa o com l’abor­den, res no ha can­viat. Tots es refe­rei­xen als pobres o la gent en situ­ació de mar­gi­na­li­tat en ter­mes de “pro­blema” per a l’estat, com si en fos­sin cul­pa­bles. Se’ls reclama implícita­ment que facin més per sor­tir de la situ­ació en què es tro­ben, s’intro­du­ei­xin san­ci­ons als que ano­me­nen gan­duls, atu­rats de llarga durada, o als que, des de la seva pers­pec­tiva, abu­sen de l’estat social ale­many. Amb Merz, aquesta nar­ra­tiva s’ha accen­tuat. La gestió del govern de Merz se cen­tra a reta­llar pres­ta­ci­ons a refu­gi­ats, a immi­grants, als més febles, com­ba­tre el que ano­mena abu­sos... No dic que no n’hi hagi, d’abu­sos o de bar­ruts. Però és una part mínima entre el con­junt dels que no han triat ni viure al car­rer ni no poder-se per­me­tre allò més bàsic. Ser pobre no és un delicte, però s’acaba per­ce­bent com si ho fos. Es cul­pa­bi­litza o cas­tiga qui ho és.

P.- Merz pre­su­meix sovint de la con­dició de mili­o­nari, com ho fa de pilo­tar el seu propi avió pri­vat. Pot un mili­o­nari gover­nar un país on 17 mili­ons de per­so­nes viuen en situ­a­ci­ons de pobresa?

R.- Jo sovint m’ho demano. I acos­tumo a acon­se­llar-li, encara que no em senti, que s’enfili un dia a la bas­tida a tre­ba­llar en la cons­trucció. És una frase que acos­tumo a dir quan pre­sento el meu lli­bre, per pro­vo­car una mica, evi­dent­ment. No vull qüesti­o­nar la seva capa­ci­tat com a polític, però està clar que ten­deix a par­lar “sobre” els pobres o la pobresa, però no s’acosta a par­lar amb ells, no els escolta. No es fa el càrrec del que és estar en aquesta situ­ació, què vol dir viure al límit, sobre­viure a la inflació, a la pujada del preu de la cale­facció, del llo­guer. Un polític ha de gene­rar soli­desa, segu­re­tat, no crear més incer­te­ses sobre els més afe­blits. Si parla del ser­vei mili­tar o la neces­si­tat de rear­mar-se, és per collar els car­gols als objec­tors o insub­mi­sos. Si parla de pres­ta­ci­ons soci­als, és per par­lar de reta­lla­des als sub­si­dis bàsics. No és que esti­gui espe­ci­al­ment dece­buda de Merz, perquè al cap­da­vall és la mateixa música de sem­pre. Però jus­ta­ment en aquests temps, neces­si­tem una altra manera d’afron­tar la pobresa.

P.- La pre­ca­ri­e­tat cas­tiga espe­ci­al­ment els jubi­lats, els quals fins fa uns anys s’iden­ti­fi­cava amb benes­tar i vacan­ces per­ma­nents al sud euro­peu. Hi ha més de vint mili­ons de jubi­lats i un de cada cinc con­ti­nua tre­ba­llant perquè la pensió no els arriba.

R.- Jubi­lats amb més de setanta anys que tre­ba­llen de cai­xers al súper o que fan cua als bancs d’ali­ments. La situ­ació és espe­ci­al­ment dramàtica per a les dones que no han tre­ba­llat fora de casa o la gent de l’est del país, que encara tenen pen­si­ons per sota dels nivells a l’oest. I aquí ni tan sols es pot recórrer al pre­text que s’ho han bus­cat o no han sabut estal­viar. La seva situ­ació ve del fet d’haver vis­cut en ter­ri­tori de l’Ale­ma­nya comu­nista i no en l’occi­den­tal. Però també a ells se’ls fa sen­tir la pobresa com una ver­go­nya. Com si no hagues­sin esco­llit el camí cor­recte men­tre podien tre­ba­llar, com si no s’hagues­sin esforçat prou.

P.- Vostè sí que figura entre els que han acon­se­guit l’accés social. S’ha fet un nom com a peri­o­dista i autora d’un lli­bre que ha estat molt pre­sent en els mit­jans de comu­ni­cació ale­manys, pot­ser perquè toca un ter­ri­tori poc explo­rat, com és la pobresa en un país ric.

R.- Par­lar d’ascens social sem­pre és com­pli­cat. Dar­rere hi ha fac­tors com el preu que s’ha hagut de pagar, els sacri­fi­cis, la sort que s’ha pogut tenir o el pri­vi­legi d’haver topat amb el mes­tre que va creure en les teves pos­si­bi­li­tats, en comp­tes de pen­sar que el millor per a tu, filla de casa pobra, és bus­car-te una feina tan aviat com puguis. Par­lar d’ascens social és impor­tant, perquè la soci­e­tat neces­sita espe­rança. Però no m’agrada que se m’eti­queti d’exem­ple d’ascens social. No pateixo per arri­bar a final de mes ni visc sota mínims. Ara bé, con­ti­nuo sense tenir cotxe i visc a la bar­ri­ada de sem­pre, a Neukölln, on con­flu­ei­xen zones molt degra­da­des amb la gen­tri­fi­cació. No soc pro­pietària de res. Sí, és clar, es demos­tra que una per­sona d’arrels estran­ge­res, com soc jo, pot acon­se­guir deter­mi­nats èxits. Però que hi hagi qui acon­se­gueix l’ascens social no ha de ser­vir per estig­ma­tit­zar els altres. Perquè, sen­zi­lla­ment, no ho tenim fàcil. La desi­gual­tat, a Ale­ma­nya, arrenca de l’escola bàsica i deixa uns estralls per sem­pre. Els danys cau­sats per haver cres­cut en unes con­di­ci­ons deter­mi­na­des, siguin psíquics o fins i tot físics, res­ten amb nosal­tres. Jo tinc ara una existència més o menys con­for­ta­ble, estic un parell de punts per sobre d’on eren els meus pares. Però això no ho és tot ni m’impe­deix veure que en una soci­e­tat justa les coses hau­rien de fun­ci­o­nar d’una altra manera.

PERFIL - Viure al límit

Miriam Davoudvandi (Bucarest, 1992) acostuma a definir-se com a “pobra de naixement”. Va créixer en una llar pobra, d’un país reconegut com a pobre. Els seus pares, un iranià i una romanesa, s’escarrassaven a treballar i ni així cobrien els mínims. Van emigrar quan ella tenia sis anys a un poblet del sud d’Alemanya, una regió declarament rica d’aquesta potència econòmica. El seu pare treballava de pintor, la mare anava a fer feines. La precarietat va acompanyar-la tota la infància i joventut.

Ara viu en un barri de Berlín, Neukölln, on conviuen població principalment immigrant i en precari amb nouvinguts d’ingressos alts. Ha aconseguit l’anomenat ascens social com a autora i periodista amb pòdcast a la televisió pública regional WDR i articles d’opinió en mitjans de referència, com els setmanaris polítics Der Spiegel i Die Zeit. D’àmbits com el hip-hop o el rap ha passat a escriure sobre gent amb problemes, sigui de salut mental, de marginalitat o de tot plegat. El seu públic preferencial són persones que, com ella, viuen o han viscut al límit. És a dir, sovint per sota dels ingressos considerats mínims per tenir una existència digna en un país del primer món.