Del Rin o del Danubi pocs visitants en tornaran aquest estiu amb boniques fotografies turístiques. La sequera ha tret a la llum des d’explosius de la Segona Guerra Mundial a relíquies bèl·liques i humanes més aviat escabroses. Hongria i Romania, molt dependents de les centrals atòmiques, han quedat en situació d’emergència energètica perquè un Danubi sota mínims no pot refrigerar-ne els reactors. I al Rin, la via fluvial més utilitzada de la Unió Europea (UE) amb els seus 1.230 quilòmetres de llargada, la navegació ha quedat restringida i amb risc d’haver de ser partida al tram entre Coblença i Magúncia. És aquesta la nova normalitat d’una Europa on el canvi climàtic es materialitza en incendis forestals, rius secs i calor extrema? I com afecta en una Alemanya afeblida econòmicament? L’Institut d’Economia Alemanya (IW), amb seu a Colònia i vistes sobre el Rin, és un lloc adient per analitzar si el seu riu principal, identificat amb prosperitat, pot colpejar ara el PIB d’una potència econòmica que no ha remuntat els seus dos anys seguits en recessió.
Veure el Rin tan ressec és esfereïdor per a la gent de la regió, per al conjunt dels alemanys i també per al visitant. De cop tothom busca remeis d’urgència. Ens passarà aquest neguit quan caiguin les primeres quatre gotes?
Aquesta setmana ha començat a ploure. És possible que de les notícies de la sequera passem a d’altres parlant d’inundacions. Però això no canviarà res. És igual que siguin quatre gotes o que de cop tinguem una crescuda forta del riu. El problema no és l’aigua que veiem, la que cau del cel o que corre pel riu. El problema és el subsol, els danys sobre els boscos i l’agricultura. La sequera d’aquest any és la pitjor que hem tingut mai. I tot això és un perill afegit per a l’economia. A diferència d’altres països on la qüestió és més palesa des de fa temps, nosaltres no érem conscients dels estralls del canvi climàtic sobre la font de riquesa que són els nostres rius.
Assistim a la següent catàstrofe sobre l’economia alemanya?
No sé si parlar de catàstrofe. Diria que és un risc addicional sobre una economia que ja pateix problemes estructurals agreujats pels canvis geopolítics, el nou ordre mundial, l’economia global, les crisis energètiques precipitades per les guerres o la competència xinesa… Estem confrontats a realitats que ens superen.
Si no és una catàstrofe, podem dir que la suma d’incendis, sequera i calor és la nova tempesta perfecta sobre l’economia?
Exactament. I el pitjor, pel que fa al transport fluvial, és que no tenim alternatives per al volum de mercaderies que assumeix el Rin. Entrem aquí en la qüestió de la manca d’inversió en infraestructures que arrossega Alemanya des de fa anys. Potser des de fora, a l’estranger, no s’ho acaben de creure, però la nostra xarxa ferroviària està molt deteriorada, no dona més de si. Hi ha un tram per als trens de mercaderies a la vora del Rin que justament s’està arreglant, però ara per ara és impracticable. El mateix es pot dir del transport per carretera. Els nostres ponts i autopistes no poden assimilar més aquesta càrrega addicional.
El govern de Merz ha activat plans de modernització. Es parla d’uns 4.000 ponts en autopistes que han de ser sanejats en els propers 10 anys. No sembla factible traslladar el transport del Rin a la carretera, si tenim en compte que per substituir un sol vaixell de càrrega es necessiten cent camions.
Circulen moltes xifres que il·lustren aquesta manca d’alternatives al transport fluvial. Un càlcul fiable estima que per transportar per carretera el petroli, el dièsel i altres carburants que ara passen pel Rin, es necessitarien 3.000 camions cada dia. La nostra xarxa viària no ho pot assumir. Però és que tampoc no tindríem ni els camions ni els camioners que es necessitarien.
Quins són els sectors més afectats per les restriccions actuals al transport fluvial?
La indústria química, començant per BASF, la més gran del món del sector. Tenia ja seriosos problemes per la competència xinesa. Un 40% dels seus transports es feien pel Rin. El mateix passa amb les refineries, que s’havien col·locat estratègicament a la vora del riu perquè és un mitjà de transport barat, molt més que el tren o el camió. Haver de fer servir més vaixells, però amb menys càrrega, per a un mateix volum de mercaderies encareix molt el producte. Si no hi ha prou aigua, no hi ha transport pel riu. S’encareix l’energia. I això es tradueix en un encariment per al consumidor, sigui a la gasolinera, sigui al supermercat. Hem de tenir en compte que pel Rin circula un 80% del total de la navegació interior alemanya. És molt més rellevant, a escala europea, que el Danubi.
Si més no, Alemanya s’ha estalviat el problema de no poder refrigerar els reactors de les seves centrals atòmiques, com ha passat a Hongria i Romania, ja que va abandonar aquesta font d’energia.
Aquest és el cantó bo de la qüestió. S’ha aturat el debat insistent sobre les centrals atòmiques i si va ser un error o no acomiadar-se d’aquesta font d’energia en desconnectar les darreres centrals.
L’adeu a l’energia nuclear a Alemanya va tenir molts canvis de calendari, des del primer pla del govern de Schröder als replantejaments de Merkel i l’apagada del darrer reactor, amb Scholz. Hi ha qui defensa encara fer com a Suècia i invertir en noves plantes atòmiques.
No crec que es pugui plantejar tornar a l’energia atòmica quan veiem el que passa en països molt dependents energèticament d’aquesta font. Jo no veig l’energia atòmica com una solució. Però fins i tot sense haver tingut els problemes dels hongaresos o els romanesos, hem de tenir en compte que Europa té un sistema de subministrament elèctric interconnectat. Els problemes de subministrament d’un país afecten el veí.
Aquest no serà el darrer estiu de calor extrema, ans al contrari. En quines solucions s’hauria d’invertir més esforços?
La primera pregunta seria per a què busquem una solució: per al canvi climàtic o per al transport fluvial al Rin? La realitat, ara per ara, és que no hi ha un remei ràpid que ens salvi de tota aquesta misèria. Hi ha una crisi energètica precipitada pel canvi climàtic. No la podem resoldre pels nostres mitjans, però sí que podem buscar com alleugerir-ne l’impacte en les nostres vides. Les renovables no resulten tan afectades per una sequera com l’actual. Sabem també que les renovables tenen les seves limitacions. Però la base de la solució passa per un desenvolupament de les renovables. En això hi ha consens entre els experts. El problema, en el cas alemany, és que a més de desenvolupar les renovables ens hem de proveir de bateries. També aquí n’hi ha gran dèficit. Durant molts anys, Alemanya ha descuidat les renovables. Va refiar-se del gas com a energia pont, concretament del gas rus, fins que aquesta via es va tallar arran de la invasió d’Ucraïna. Alemanya arrossega des d’aleshores un problema energètic greu.
Hi ha almenys remeis temporals per al transport de mercaderies pel Rin?
Les alternatives són difícils. Però s’estudia com aprofundir el riu en uns trams determinats i recuperar el transport allà on ha quedat interromput. És clar que si no baixa prou aigua no arreglaràs per sempre la situació. Perquè si el nivell de l’aigua baixa encara més, no hi haurà vaixells capaços de transportar mercaderies. També es parla de buscar vaixells més plans, que necessitin menys fondària. Es busquen fórmules per superar les complicacions actuals, però s’és conscient que hi ha límits naturals i físics.
Quants estius de calor extrema han de passar perquè es converteixi la qüestió en prioritària per a Merz?
No és un problema només polític. Un govern no pot fer miracles. Hem de mirar el que es va fer, per exemple, en l’anterior gran sequera al Rin, el 2018. Algunes empreses de la regió van començar a canviar estratègies, van buscar altres formes de transport en les fases més àlgides o van augmentar els estocs de matèries primeres per no quedar-se’n sense en moments determinats. Es va reaccionar a aquella situació. Ara també s’estan buscant solucions o remeis d’emergència. Per exemple, s’ha suspès la prohibició del transport de mercaderies per carretera els diumenges. És clar, no són canvis fonamentals. No es pot canviar tot de cop, o no a la velocitat que voldríem.
És a dir, que Alemanya sí que està despertant a aquest nou perill per a la seva economia?
Sí, s’està reaccionant. Però hem de saber diferenciar com resoldre problemes a curt o a llarg termini. No és el mateix buscar un remei temporal a les restriccions provocades per la sequera que buscar solucions al canvi climàtic, que són necessàriament a escala global i a llarg termini. Alemanya té la seva responsabilitat en la lluita contra el canvi climàtic. Però hauria hagut d’invertir més en infraestructures en el passat, en els anys en què l’economia funcionava millor, les exportacions rutllaven i Alemanya era un motor de tot Europa.
Estem parlant de Merkel?
Sí, efectivament. Ara mateix és difícil calcular com afectarà la sequera del Rin en el conjunt de l’economia alemanya prenentne l’indicador habitual, que és el creixement del PIB. El referent més usual és la sequera històrica del 2018. Però resulta que aleshores l’economia alemanya funcionava millor. I, tot i amb això, s’estima que la sequera va fer minvar un 0,4% del creixement del PIB. Ara estem en un any difícil, després de dos en recessió i quan s’esperava un creixement mínim o un estancament. Les estimacions recents situaven el creixement del PIB el 2026 en nivells baixos del 0,3 o el 0,5%. Si la sequera actual ens resta com aleshores un 0,4%, ens situem en zero o en contracció.
En el valor del Rin hi ha també un factor emocional. Es percep la tristor de la gent d’aquí quan el veuen tan sec...
El Rin és un símbol molt important per a tots els alemanys. Tot el romanticisme literari i artístic prové del Rin. Veure’l cada cop més sec no només ens afecta l’economia. És un estat d’ànim. Però no siguem dramàtics. Mantinguem la fe. En la nostra economia, el nostre riu, la capacitat de recuperar-nos. És probable, com a la Mediterrània, que de parlar de sequera passem a parlar d’inundacions. El problema és el mateix, el canvi climàtic. Hem de diferenciar entre remeis temporals a problemes puntuals i solucions a escala global per alleujar efectes d’allò que no podem resoldre.
Perfil
A la vora del riu
Gemma C. Serra