Para la DW, con las urnas abiertas. Conexión telefónica

 

Schalte telefónica, para el Journal de las 00.00, las 18.30 en Caracas.Con Alejandra Correa al tel, sobre la jornada electoral recién completada y con algunos colegios algún abiertos, para dejar votar al hegemónico pueblo bolivariano.

Desde el bolivariano Alba para la Funkhaus

Con Alejandra López, en conversación telefónica desde el Hotel Alba, en Caracas, la víspera electoral. Para Estación Sur, espacio en español de la radio pública WDR,

http://www.funkhauseuropa.de/sendungen/estacion_sur/

Capriles, a por el futuro

Progressisme o mort

07/10/12 02:00 - caracas - Gemma C. Serra email protegit

D'Henrique Capriles es diu, fins i tot en el seu bàndol, que ha clonat (des del discurs a la indumentària) l'estil populista de Chávez per arribar allà on ningú amb el seu currículum arribaria: al cor del poble. Ha recorregut en aquesta campanya més de tres-centes poblacions, sempre amb la seva gorra i envoltat d'un moviment de masses fins ara desconegut en un líder de l'oposició als dominis d'Hugo Chávez.

A Capriles se'l veu com l'esperança

del progrés i la seguretat en una Veneçuela crispada per catorze anys de mala gestió econòmica i uns índexs de corrupció i violència desorbitats fins i tot en el context de la regió. Reconeix els merits socials d'Hugo Chávez, però defensa amb fermesa que ha arribat el moment del canvi.

La incògnita sobre aquest líder de tarannà moderat en un país saturat d'agressivitat és com encaixarà l'òrbita d'aliats de Chávez (bona part dels mandataris de l'Amèrica Llatina) el relleu per un líder que, disfressat o no, és fill de la burgesia. Per ajudar-los a canviar el xip, Capriles promet una gira exprés pel continent quan arribi al poder.

Henrique Capriles Radonski, descendent de jueus víctimes del nazisme, catòlic practicant i allunyat del radicalisme tradicional antichavista, pertany a una família d'amos de grans mitjans de comunicació i multicines, a més d'immobiliàries.

Capriles va convertir-se en un candidat gairebé unitari de l'oposició apuntalat en una capacitat camaleònica per representar d'una banda el poder empresarial (l'enemic número u de Chávez) i alhora la franja mitjana de l'electorat que ja no pot més amb les estridències del president veneçolà. Entre les seves promeses electorals hi ha la de no sotmetre el poble als llarguíssims monòlegs televisats del president. Abans d'aspirant al palau de Miraflores va ser alcalde de Baruta, una barriada de Caracas, i governador del departament de Miranda. Era aleshores líder de Primer Justícia, una de les grans forces de l'oposició. El passat febrer va guanyar les primàries de l'oposició, conscient de la necessitat d'unir-se, amb un 63 % dels vots.

El gran obstacle, a escala de l'Amèrica Llatina, és guanyar-se la confiança dels aliats de Chávez, un dels quals és Cuba. L'illa caribenya viu de l'auxili del petroli chavista. A Capriles se l'acusa d'haver tolerat un atac a l'ambaixada cubana en l'intent colpista del 2002.

A l'home del somriure immaculat no se li coneix cap relació seriosa (fora d'una exnòvia i popular presentadora de televisió), no està casat ni té fills. Promet, també, buscar parella tan bon punt arribi a la presidència.  

El perfil

Henrique Capriles. Amb un somriure irresistible, el cap opositor representa la Veneçuela de classe alta i també, sense ser-ho, aquells que no poden més amb Chávez

 

La víspera, conexión de imagen para la DW

Bildschalte para el Journal, con Oscar al frente del aparato técnico y Alejandra Correa en Berlín

http://www.youtube.com/watch?v=pH_gpvW1qLc

Venezuela, la observación imposible

Transparència? No, gràcies

06/10/12 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

“I vostè de quina part d'Amèrica ve?”, comenta una chavista empipada de les d'“uniforme” –xandall com els d'Hugo Chávez, insígnies penjades per tot arreu, etc.–, agafada a la barrera del Palau de Miraflores, la seu presidencial. Quan la resposta és: “No sóc americana, sóc de Barcelona, Espanya”, la rèplica és: “No, vostè ve del Centre Carter, ho sé. Els ensenyen a parlar l'espanyol com als d'Espanya, però vénen a espiar-nos”, insisteix la senyora, mentre dos soldats, mig avergonyits, intenten pacificar-la i fins i tot obren la barrera del palau a l'estrangera, per si la discussió puja de to. Ni tan sols no es calma la chavista quan se li explica que aquesta vegada no han vingut els “espies” de Carter: “Sí que han vingut, són aquí, com vostè, disfressats de periodistes”, respon.

Per Amèrica s'entén els Estats Units. Com diria Chávez, el “diable” o “Mister Danger”, en temps de George W. Bush. D'allà havien vingut, en eleccions anteriors, missions d'observació internacional, del “Centre Carter” –ONG privada impulsada pel premi Nobel de la Pau i expresident dels Estats Units, Jimmy Carter–. També hi desplegaven centenars d'observadors l'Organització d'Estats Americans (OEA) i la Unió Europea (UE). Els seus informes havien estat fins ara positius, en el sentit dels avenços del sistema electoral veneçolà. I fins i tot elogiosos, pel que fa als mecanismes de vot electrònic, l'únic exemple ben desenvolupat en tota la regió pel que fa a credibilitat, ja que inclou l'anomenat “rastre de paper”, és a dir, el vot no “s'evapora” dins l'urna electrònica, sinó que s'obté una papereta, que es diposita en una urna convencional, per si cal revisar-ne els resultats.

Les eleccions de diumenge podrien fer que el mapa polític del país donés un tomb històric i també el de tota la regió, fins ara majoritàriament “aliada” del chavisme. Els resultats poden ser ajustats i es tem que el “derrotat” no els encaixi amb elegància. Però el govern de Chávez, aquest cop, no ha “convidat” cap organisme d'observació internacional.

“El nostre sistema està automatitzat, és verificable. No necessitem supervisions foranes”, explica gairebé cada dia Tibisay Lucena, presidenta del Consell Nacional Electoral (CNE), en les conferències de premsa d'aquests dies. No hi ha observadors internacionals, perquè el Centre Carter, ni encara menys l'OEA o la UE, no n'envien si no són convidats formalment pel país amfitrió. “El govern de Caracas no va mostrar voluntat política de convidar-nos. Per tant, no hi anem”, explica, lacònicament, un funcionari de l'OEA.

“Tenim 3.435 observadors nacionals i 245 acompanyants internacionals”, diu Teresa Olivares, encarregada en el CNE de la premsa estrangera. “Li'n semblen pocs?”, demana, amablement.

Els observadors nacionals estan enquadrats en la Xarxa d'Observació Veneçolana i treballaran sota els paràmetres de les grans missions de l'OEA i la UE. És a dir, les tasques prèvies exploratòries, a càrrec d'un equip tècnic reduït, seguides del desplegament, el dia electoral, de milers de voluntaris.

Els “acompanyants” internacionals a què es refereix Lucena són funcionaris de la Unió de Nacions Sud-americanes, encapçalats per l'exvicepresident argentí Carlos “Chacho” Álvarez, a més de parlamentaris convidats “a dit” per Caracas d'altres llocs, incloent-hi l'Estat espanyol. És a dir, delegacions bàsicament polítiques. Álvarez qualifica la seva tasca de “gran honor” i es felicita que Veneçuela no necessiti la “tutela” forana –l'OEA és, per al chavisme, un apèndix dels Estats Units–. No hi ha dia que l'oficialisme no passegi Álvarez per Caracas, mentre l'hipotètic supervisor dóna per fet, dies abans de les eleccions, que tot està en perfecte ordre.

Al CNE tenen la resposta preparada a la pregunta de per què no s'han admès voluntaris internacionals a la xarxa –com sí que ho fan, per exemple, els seus equivalents nacionals a Colòmbia, el Perú o Mèxic, on sí que es convida, a més, l'OEA, la UE i el Carter–. “No ho necessitem. El president Chávez i el candidat [Henrique] Capriles s'han compromès a acceptar el resultat. Transparència veneçolana, sí. Observació internacional, no, gràcies”, diu Olivares, en to cortès.

Diluvio bolivariano

Caracas, orgull chavista pur sota un xàfec de mil dimonis

05/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra email protegit

.

Caracas va ser ahir exponent de “l'orgull chavista” en estat pur i sota un xàfec descomunal, amb un tancament de campanya que va portar el president Hugo Chávez de retorn a la capital, després d'una extenuant caravana per tot el país, desafiant els límits d'un líder que se sent perpetu. Una multitudinària marxa de “devots” al Comandante va convertir la capital veneçolana en una marea al crit de “Hu, ha, Chávez no se va” i “Pa'lante Comandante”. Ni l'espera ni les empentes van aturar la multitud, que va suportar un aiguat tan desorbitant com el “fenomen Chávez”, des de l'arribada del líder i fins que no va baixar de l'escenari, tan xop com els seus seguidors.

L'avinguda Bolívar, el cor del chavisme, era ahir un paisatge d'estridència i fidelitat al socialisme bolivarià. El fervor pel mandatari es va escampar pel centre de la capital en una jornada en què tothom sabia quin era el menú: Chávez i la seva la defensa a mort del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), entre lloances a Déu per haver-lo salvat (conjuntament amb les teràpies a Cuba) del càncer.

De Sabaneta a Miraflores era l'eslògan de la caravana, que va arrencar dilluns del lloc on va néixer Chávez i que tornava al Palau de Miraflores, la seu presidencial, on es va instal·lar el 1999. El palau d'on el va voler arrancar l'intent colpista del 12 d'abril del 2002 i on va tornar victoriós dos dies després.

“A Miraflores, continuarà el 8 d'octubre. Chávez no ens deixarà orfes”, deia Lydia Mendoza, funcionària, filla d'espanyola i crioll. “Chávez ens va donar la dignitat que ens robaven el Fons Monetari Internacional i l'oligarquia que ara dóna suport a (Henrique) Capriles”, sostenia la funcionària. “Els espanyols necessiten un Chávez abans que l'FMI els salti al coll. Defensarem Veneçuela del llop amb pell de xai que es diu Capriles”, cridava al seu costat, Ramón Pacheco, amb una samarreta que deia Chávez en el corazón.

Dues Veneçueles

No hi ha clemència cap a Capriles. El líder opositor ja es va deixar “acaronar” per la multitud a principi de setmana, també a l'avinguda Bolívar, buscant un mimetisme popular amb Chávez i centrat ara en el vot jove. Ahir, el chavisme va demostrar-li que no s'ha deixat robar el cor. Hi ha dues Veneçueles, la chavista i la de l'oposició, que diumenge compartiran eleccions en un país escindit i sense ponts de connexió, on fins i tot els mitjans de comunicació estan decantats a una o altra banda.

Un pie en la Venezuela real

 

L'olla a pressió de Caracas

04/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra

 

“Vinc de Zuric, via Düsseldorf, Curaçao, Caracas i d'aquí me'n vaig cap a Maracaibo. Més de 2.800 euros m'ha costat venir a votar, però val la pena. Igual com va valer la pena signar a favor del referèndum revocatori de Chávez”, explica la Verónica, a l'aeroport de Maiquetia de Caracas. L'avió de Curaçao anava ple de veneçolans, com aquesta enginyera. Tots tenen el mateix candidat: Henrique Capriles, l'advocat de 40 anys i somriure irresistible que vol impedir que Hugo Chávez arribi als vint anys com a president –si la salut no li falla–, en cas de ser reelegit en les eleccions de diumenge.

“Estar entre els signants que demanàvem el referèndum volia dir perdre la feina, perquè les llistes es van publicar. Però n'estic orgullosa”, diu la Verónica, de 27 anys, sobre la consulta de 2004, impulsada amb gairebé quatre milions de signatures. N'està orgullosa, malgrat que la consulta va acabar en una altra victòria de Chávez, que va vèncer amb un 59,25% de suport aquells qui el volien fer fora.

Tan unànime és l'anhel de canvi dels veneçolans que vénen de fora per votar, com ho és el clam chavista en la carretera de l'aeroport a la capital, més marcat com més pobres son les barriades. “Aquí, Chávez és Déu. L'oposició, si perd, continuarà sent tan poderosa com ara. Nosaltres, si perd Chávez , ens quedem sense res”, explica el Pedro, taxista oficiós que ofereix bolívars a canvi de dòlars dotze cops més barats que a les oficines de l'aeroport.
Chávez, Chávez i més Chávez: la cara de l'artífex de la República Bolivariana és omnipresent a les parets i en pancartes damunt dels blocs d'edificis que, evidentment, no han pogut penjar els llogaters, sinó l'aparell propagandístic.

Esperança opositora

El somriure de Capriles apareix només de tant en tant. Això no vol dir que estigui condemnat al fracàs. Capriles ha arrossegat als carrers la militància, com no es recorda que ho hagi fer cap altre opositor amb Chávez al poder, i no només els fills de bona família, a qui els pares han pagat estudis a l'estranger. No hi ha enquestes fiables, perquè cada bàndol domina la seva. Però hi ha coincidència en el fet que, amb Capriles, l'ara sí que sí és factible.
Mentre al carrer s'imposa el chavisme, alguns mitjans difonen teories sobre conspiracions i missatges de pànic del dia després. “Els supermercats es van quedar buits quan ens van arribar les informacions de l'ABC en què es parlava que Chávez planejava treure les bandes armades ensinistrades pels iranians en cas de derrota”, explica Oscar Rafael, estudiant de Periodisme, d'origen alemany i votant de Capriles.

Caracas és una olla a pressió d'especulacions dels mitjans o de l'entorn chavista. El ministre de Defensa, Henry Rangel, afirmava que l'oposició tenia planejat no respectar els resultats adversos i provocar aldarulls violents. “Sota la samarreta em posaré una armilla antibales, si cal”, diu Rosaura Valparaiso, una veneçolana que porta estampat a la pitrera de la seva cenyida samarreta Orgullosa de ser chavista. Ella i tres amigues passegen pel vestíbul de l'Hotel Alba, un exHilton estatalitzat el 2007, i seu oficiosa del funcionariat chavista. A la recepció, es reparteixen exemplars del Correo del Orinoco, un diari consagrat a la campanya de Chávez, que publica un titular inequívoc: “Em comprometo a ser millor president que no pas he estat fins ara”.

El señor enfadado

 

Peer Steinbrück, el rival de l'SPD a la mesura de Merkel

L'oposició obre el foc electoral amb la designació de l'exministre de Finances de la cancellera

La primera força opositora vol conquerir la cancelleria aliada amb els Verds

02/10/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

“Nosaltres vàrem ser la part bona de la gran coalició.” Amb aquesta sentència, Peer Steinbrück, de 65 anys, aspecte poc carismàtic i ministre de Finances en la primera legislatura d'Angela Merkel, va donar per obert un any llarg de campanya electoral. La cúpula del Partit Socialdemòcrata (SPD) li va donar el vot per unanimitat perquè en fos el candidat en les legislatives que tindran lloc d'aquí a un any. I es va enterrar així, de cop, el que durant mesos va ser la cursa a cops de colze entre tres pesos pesants de la primera força de l'oposició alemanya per convertir-se en l'escollit per batre la cancellera. És a dir, el seu líder, Sigmar Gabriel; el cap del grup parlamenta-
ri i exministre d'Afers Estrangers, Frank Walter Steinmeier, i un aparentment modest diputat amb permanent cara de mal humor, Steinbrück.
La decisió estava precuinada des que Gabriel el va presentar divendres com el “futur candidat”, però calia segellar-la amb el vot de la cúpula. L'home de menys pes entre tots tres dins el partit es va endur l'encàrrec de lluitar contra la dona més poderosa del planeta. Una lluita desigual? Sobre el paper, sí, però en el fons potser és la millor carta entre el tercet.
Steinbrück, polític de qui costa seguir el discurs, perquè parla com un trepant i no afluixa ni per respirar, coneix per dins la casa a conquerir i, sobretot, coneix el que sens dubte serà el gran tema en aquest any llarg de campanya: les finances, les febleses de la zona euro i també les de l'Alemanya que Merkel vol vendre com a forta i sòlida, però que amaga un mercat laboral marcat per una precarietat creixent i un abisme cada cop més pronunciat entre rics i pobres. El socialdemòcrata que va formar tàndem amb la cancellera entre el 2005 i el 2009, l'etapa de gran coalició, coneix per dins els dubtes d'una cap del govern a qui en públic no es veu mai dubtar. I també la lletra petita de la crisi global que va esclatar sota aquella legislatura i que s'ha aguditzat en la següent. “Anar en un vol dirigit per Merkel es fer-ho en un avió que no sabem on aterrarà.”
La frase d'entrada de Steinbrück és una proclama amb trampa: el que va sortir bé en la primera legislatura és allò que porta el nostre segell. El que s'ha espatllat després és culpa de Merkel i els seus aliats actuals, els liberals.
Steinbrück no es proposa tornar als temps de la gran coalició. El seu objectiu és reeditar l'aliança amb els Verds en què va governar Gerhard Schröder, entre 2005 i 2009. I, posats a seguir la línia de l'últim canceller socialdemòcrata que ha tingut Alemanya, Steinbrück serà proclamat –se suposa, ja que no hi ha cap altra candidatura– per les bases el 9 de desembre, en un congrés a Hannover. És a dir, a la capital del land de Baixa Saxònia, d'on Gerard Schröder va ser cap del govern i d'on va sortir catapultat, el 1998, cap a la cancelleria que ocupava Helmut Kohl.

El senyor amb cara d'empipat promet una campanya divertida

G.C.S

 

 

Peer Steinbrück va assejar molt bé la frase amb què volia capgirar el seu perfil: “Serà una campanya intensa, fins i tot divertida, entretinguda, no es tracta només d'anar a la topada frontal.” Ho va dir amb un somriure que volia ser divertit, després va seguir amb una mena de discurs programàtic durant una mitja hora llarga, ja menys entretinguda, i finalment va recuperar la cara d'empipat que tots els alemanys li coneixen quan va arribar el torn de les preguntes.

Un perfil difícil

A l'exministre de Finances de Merkel no se'l coneix precisament com un senyor afable i simpàtic. És l'home que s'eixugava amb la màniga, de mala manera, el petó que li acabava de fer a la galta una companya de govern, en arribar al Consell de Ministres. Aques-
ta és una de les imatges més popularitzades d'ell –formava part d'un anunci al canal informatiu NTV–, a tall de “targeta de presentació”.

Un polític preparat

A Alemanya, els polítics no guanyen les eleccions per simpatia, sinó per “competència” en la feina
que se'ls demana. I Stein- brück té aquest pedigrí més que certificat.

Peer promete diversión

Gemma Casadevall

Berlín, 1 oct (EFE).- El exministro alemán de Finanzas Peer Steinbrück auguró hoy un "divertido duelo" hasta las Generales de 2013 con la canciller Angela Merkel, a la que acusó de "no atajar la raíz de la crisis" -el poder de los bancos, según él- y de llevar a Alemania y Europa a un vuelo errático "sin saber dónde aterrizará".
A un año de los comicios generales, Steinbrück dio por abierta la carrera a la Cancillería en una comparecencia ante los medios, tras ser nominado candidato del Partido Socialdemócrata (SPD) por el voto unánime de la cúpula de la primera fuerza de la oposición.




"Me siento arropado por el partido y me siento capacitado para una campaña larga, intensa y hasta divertida, no solo basada en el choque frontal", dijo Steinbrück respecto al desafío que les aguarda a él y a Merkel, bajo cuyo primer Gobierno fue ministro entre 2005 y 2009.
Ya en ese periodo tuvo oportunidad de comprobar, dijo, que volar en un avión manejado por Merkel implica hacerlo bajo garantías de absoluta "seguridad técnica", pero no de saber dónde "acabaremos aterrizando".
Consecuencia de ello es una Alemania "donde crece la precariedad laboral" y aumenta "la brecha social", dijo, amparado en un informe del Gobierno actual, según el cual un 10 % de los alemanes acaparan la mitad del patrimonio del país -en 1998 la cuota era del 45 %-.
Steinbrück diseñó en un monólogo de más de media hora las líneas de su campaña -"que acabaremos de perfilar hasta entrar en la fase caliente electoral", dijo- a lo que siguió un turno de preguntas en que él y el presidente del SPD, Sigmar Gabriel, se vieron confrontados al pulso interno hasta esa designación.

Hasta el viernes, en el SPD se mantenía la incógnita de quién sería el rival de Merkel, para lo que concurrían tanto Gabriel como Steinbrück, además de Frank Walter Steinemeier, jefe del grupo parlamentario socialdemócrata, Frank Walter Steinmeier y titular de Exteriores en la primera legislatura de Merkel.
Gabriel anunció el viernes la decisión a favor de Steinbrück, que deberá someterse al voto de las bases en un congreso, el 9 de diciembre en Hannover (centro del país), para el que no se ha anunciado ninguna candidatura alternativa.
Todo apunta así a un nuevo duelo entre Merkel y un exministro socialdemócrata suyo, después de que en 2009 la canciller se enfrentara a Steinmeier y lograra el doble objetivo de la reelección y, además, dejar atrás la fórmula de gran coalición con el SPD para aliarse con el Partido Liberal (FDP), su socio tradicional.
Así como Merkel aspira a reeditar su actual alianza con el FDP, Steinbrück no dejó la menor duda de que su propósito no es repetir la experiencia de la gran coalición.
Su propósito es conquistar la Cancillería y gobernar coaligado con los Verdes, tal como lo hizo Gerhard Schröder entre 1998 y 2005.
El punto de partida de ese largo viaje será el congreso de Hannover -patria política de Schröder- y, hasta la cita con las urnas, previsiblemente en un año, Steinbrück se comprometió a predicar con el ejemplo, en lo que respecta a la ética.
Así, dejará sus cargos en el consejo de vigilancia de la multinacional del acero ThyssenKrupp -pero no su puesto en el del campeón de la Bundesliga, Borussia Dortmund "porque al fin y al cabo todos ahí son aficionados, como yo", dijo.
También dejará de cobrar por impartir conferencias o participar en foros -es uno de los diputados más codiciados en estos círculos-, afirmó en el turno de preguntas, en el que dejó de lado el espíritu "divertido" para ofrecer su perfil más agresivo.
Steinbrück es conocido entre sus compatriotas por sus salidas de tono y respuestas a veces hasta hoscas, lo que hasta ahora no le ha perjudicado en la apreciación ciudadana.
El exministro está entre los políticos mejor considerados del país, tras Merkel y el actual titular de Finanzas, Wolfgang Schäuble, con el que comparte entre otros rasgos su alta reputación como extremadamente competente en esa materia. EFE
gc/jcb/ih
(audio) (foto)

El SPD se lanza

Gemma Casadevall

Berlín, 28 sep (EFE).- El Partido Socialdemócrata Alemán (SPD) lanzó hoy a la lucha por la cancillería a Peer Steinbrück, ministro de Finanzas en la primera legislatura de Angela Merkel, con el desafío de devolver a Europa al terreno del "equilibrio social".
Peer Steinbrück fue el "mejor ministro de Finanzas" y será "el mejor canciller" tras las legislativas de 2013, apostó al anunciar su designación el líder del SPD, Sigmar Gabriel.
Merkel representa "el fracaso de la política social", tanto para Alemania como para Europa, y el objetivo ahora es volver a la senda de la "política social", dijo Steinbrück durante la comparecencia conjunta con Gabriel y el líder del SPD en el Parlamento, Frank Walter Steinmeier.
La decisión a favor del experto en finanzas puso fin al largo litigio entre una troika de aspirantes -el propio Gabriel, Steinbrück y Steinmeier- y colocó al SPD en situación de precampaña ante las legislativas, que se celebrarán el próximo otoño.
La renuncia de Steinmeier a competir de nuevo contra su exjefa -fue el candidato del SPD en las elecciones de 2009 tras haber sido ministro de Exteriores con Merkel en la legislatura anterior- precipitó el anuncio, aunque éste se daba ya por cantado desde hacía semanas.
"Al final, Helmut Schmidt siempre tiene razón", admitió Gabriel, en alusión al pronóstico hecho a favor de Steinbrück, un año atrás, por el veterano excanciller, quien a sus 94 años sigue siendo una voz vigorosa en la política alemana, dentro y fuera del SPD.
Merkel se enfrentará una vez más a uno de sus exministros de la primera legislatura y, como asimismo fue el caso de Steinmeier, con un socialdemócrata con el que trabajó en armonía en su periodo de gran coalición, entre 2005 y 2009.
Steinbrück, de 65 años, es el prototipo de experto en Finanzas que no irradia simpatía ni lo pretende, lo que paradójicamente no revierte en su contra en la apreciación del alemán medio, ya que se le valora por su probada competencia en la materia.
La designación del candidato será sometida a un congreso del SPD, a celebrarse a principios de diciembre en Hannover (centro), capital del estado de Baja Sajonia y estado originario de otro excanciller socialdemócrata, Gerhard Schröder (1998-2005).
Así como Merkel aspira a la reelección y a la reedición de su actual alianza de gobierno con el Partido Liberal (FDP), Steinbrück no dejó la menor duda de que su propósito no es repetir la experiencia de la gran coalición.
Por armonioso que fuese su trabajo con Merkel, el objetivo de Steinbrück es reconquistar la cancillería con los Verdes como aliados, la misma constelación con la que Schröder llegó al poder en 1998, y con la que gobernó hasta ser derrotado por Merkel en 2005.
Steinbrück avanzó ya que se propone liderar al SPD en su campaña en el "mejor estilo Schröder". Es decir, en el estilo algo agresivo, pero con garra entre el electorado que caracterizó a ese político.
Hoy por hoy, las encuestas apuntan a una clara superioridad de Merkel frente al que será su principal rival en las legislativas, en tanto que candidato del primer partido de la oposición.
La popularidad de la canciller entre sus conciudadanos parece a prueba de toda crisis o incluso crece, mientras otros líderes europeos flaquean, en la medida en que se la identifica como la solidez en aguas revueltas.
Un sondeo difundido esta semana señalaba que en caso de elección directa un 50 % de los alemanes optaría por Merkel, frente al 28 % que lo haría por Steinbrück.
Esta aparente desventaja de partida se atribuye, en parte, a que el SPD no había definido a su candidato y a que los sondeos se planteaban como un "casting" entre el trío de aspirantes.
La pugna entre los tres se conocía irónicamente en Alemania como "los Stones contra Siggi Pop", en alusión a los dos "Stein" -piedra en alemán-, más el apodo con que se conoce aún a Sigmar Gabriel, en sus tiempos al frente del apartado de cultura y música del SPD. EFE
gc/jpm/si
(foto)

La extraña pareja

 

Draghi s'arrisca al divorci amb Merkel pels desacords en la gestió del cas espanyol

El BCE defensa l'operació de compra de deute que angoixa els alemanys

La cancellera insisteix que no es pot anar amb presses amb la supervisió bancària

26/09/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

 

 

Mario Draghi va optar per la defensa tancada del seu programa –la compra massiva de deute sobirà, supeditada al rescat–, davant un auditori d'entrada poc receptiu a tota fórmula que amagui sospites, per petites que siguin, d'ajuts directes als estats en crisi. A Berlín, en el mateix congrés de la gran indústria en què Angela Merkel havia parlat al matí, el president del Banc Central Europeu (BCE) va raonar que aquesta via era la que havia portat la calma als mercats.
“Comencem a veure els primers indicis positius”, va sostenir. El mer anunci de l'activació del programa ha donat fruits, segons Draghi, ja que s'ha afluixat el setge dels mercats. “El màxim perill que afronta la zona euro no és l'actuació, sinó la falta d'actuació”, va continuar. És a dir, al contrari del que faria la cancellera.
“No veig possible que es posi en funcionament la supervisió bancària ja a principis d'any”, va dir Merkel davant un auditori més receptiu a allò que la cap del govern defensa que no pas al que proposa tirar endavant Draghi, ho vulgui o no el president del Bundesbank, Jens Weidmann. Les crítiques a la línea de Draghi han estat massives a Alemanya, perquè de cop se'l veu com un traïdor al mandat del BCE.
Merkel no vol anar amb presses amb la supervisió del BCE de tota la banca europea. “Hem d'anar pas a pas”, va dir la cancellera, que s'oposa al fet que pugui entrar en funcionament aquest control supranacional a principi del 2013, tal com ho volen la Comissió Europea i l'Estat espanyol, entre altres. D'aquesta supervisió comuna en depèn que s'obri la via d'una recapitalizació directa de la banca –és a dir, sense passar pels estats i sense carregar, per tant, l'endeutament.
La cancellera s'ha entossudit a no accelerar el ritme, i alhora recorda que els mals que ara pateix la banca “dels països amb problemes” ve del fet que les supervisions estatals no van fer la seva feina.
“No som una illa i ho sabem”, va dir Merkel, en relació a l'impacte sobre les exportacions alemanyes de la crisi dels seus principals socis comercials. Això no vol dir, en la doctrina de la cancellera, que s'hagi d'anar a corre-cuita per tapar forats.

El deute espanyol, a Alemanya

Els bancs alemanys i francesos sumen una exposició a l'economia espanyola de 197.560 milions d'euros, segons dades del Banc Internacional de Pagaments corresponents al primer trimestre. D'aquesta manera, les entitats alemanyes i franceses concentren el 40% del deute total de l'Estat espanyol en mans estrangeres, que arriba als 529.131 milions d'euros.
En el cas d'Alemanya,
l'exposició a Espanya és de 108.158 milions d'euros, i amb França, en canvi, és de 89.356 milions.
La xifra total es va reduir d'un 1,4% el primer trimestre de l'any. La reducció va estar motivada per la retirada de part de les inversions dels bancs alemanys en aquest període, xifrat en un 4% respecte al tancament del 2011. Les entitats franceses van mantenir la seva exposició pràcticament estable.
El deute és encara més alt, de 709.500 milions d'euros, en deute d'Itàlia.

Enemigos para siempre

Gemma Casadevall

Berlín, 25 sep (EFE).- El excanciller Helmut Kohl se reencontró hoy con la democracia cristiana alemana, en el 30 aniversario de su llegada al poder, y en ausencia de Wolfgang Schäuble, el exdelfín que dejó de hablarle por el escándalo de la financiación irregular en sus filas.
El patriarca de la Unión Cristianodemócrata Alemana (CDU) pisó por primera vez en diez años la sala del grupo parlamentario conservador, entre ovaciones de los presentes, encabezados por la canciller, Angela Merkel.
"Estoy de nuevo aquí, esta es mi casa", dijo el político, de 82 años, en el primer gran acto de los previstos en el aniversario del 1 de octubre de 1982 en que se convirtió canciller de Alemania, al que seguirá el jueves un homenaje en la Fundación Konrad Adenauer.
Entre los diputados presentes no estaba Schäuble -actual ministro de Finanzas-, lo que no hubiera dado pie a mayores comentarios -participaba en Helsinki en un foro sobre el euro-, si no fuera porque la cita se había programado como una oportunidad para cerrar el capítulo de "fuego amigo" entre ambos.

El ministro de Finanzas es objeto estos días de múltiples homenajes por su 70 cumpleaños -el 18 de septiembre-, pero Kohl tampoco aprovechó esta oportunidad para romper el hielo.
Ambas grandes figuras de la CDU no han cruzado palabra, al menos en público, desde que en 1999 se reveló la trama de financiación irregular de la CDU bajo las riendas de Kohl, un escándalo que arrastró al partido a la peor crisis de su historia y truncó la carrera de Schäuble como sucesor "natural" del patriarca.
Hacía apenas unos meses que el socialdemócrata Gerhard Schröder había apeado a Kohl de la cancillería con su victoria electoral de 1998 y puesto fin a sus 16 años en el poder, un récord en Alemania.
Saltó entonces a la luz la trama de cuentas secretas en la CDU bajo los 25 años de presidencia del partido por Kohl, así como los millones de euros recibidos por el patriarca de donantes secretos, presuntamente amigos empresarios, cuya identidad sigue sin revelar.
Schäuble, entonces presidente de la CDU, quedó salpicado por el caso y renunció a la jefatura, lo que, indirectamente, catapultó a la cúpula a Merkel, tras llamar a sus filas a emanciparse del patriarca, quien a su vez dejó la presidencia de honor.
La ahora canciller alemana se convirtió así, en 2000, en la primera mujer al frente de formación moldeada a gusto del patriarca, mientras que Schäuble -la imagen del sacrificio desde el atentado sufrido en 1990, al recibir un disparo de un enajenado mental en un mitin que le dejó en silla de ruedas-, pasó a un segundo plano.
Si bien Merkel empezó a restablecer relaciones con su antecesor dos años atrás, Schäuble ha seguido evitándole públicamente.
Dos años atrás, mientras Merkel agasajaba a Kohl en su visita "sorpresa" al congreso de la CDU de Karlsruhe -el primero en el que aparecía desde el escándalo de las cuentas- Schäuble optó por abandonar discretamente la cena.
Entre la reunión de hoy con los diputados conservadores y el acto del jueves en la Fundación Adenauer, este miércoles tendrá lugar la celebración oficial del 70 cumpleaños de Schäuble, con una fiesta en el Deutsches Theater, con Merkel como oradora y la asistencia de la directora gerente del Fondo Monetario Internacional (FMI), Christine Lagarde.
Schäuble no se le identifica ya con el espíritu de la abnegación o el exdelfín de Kohl, sino como al hombre de hierro de la primera potencia europea y, por extensión, de la zona euro.
Kohl, por encima de los halagos puntuales y su título oficioso de "canciller de la unificación y ciudadano ilustre europeo" -ese es el lema del acto en la Fundación Konrad Adenauer- no se ha recuperado nunca completamente del escándalo que le apartó de la CDU.
La revista "Der Spiegel" le dedicaba esta semana su portada, con el título "La tragedia de Helmut Kohl. Estafado, engañado, aislado". La frase alude al libro recién publicado por quien fue durante ocho años fue el "ghostwriter" de sus memorias, Heribert Schwan, quien prepara un libro con los "secretos" del patriarca. EFE
gc/jcb/pdp

Más de los Wulff

 

L'honor perdut de Bettina Wulff

 

La dona de l'expresident alemany lluita contra el cercador Google perquè l'associa amb el terme prostituta

 

L'escàndol envolta novament l'exprimera dama sis mesos després de la dimissió del seu marit

23/09/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La denúnciacontra l'eina de recerca a internet té lloc justament quan l'al·ludida treu una autobiografia

Entre el 30 de juny del 2010 i el 20 de febrer del 2012 va ser la primera dama alemanya. De Bettina Wulff, de 38 anys i esposa del democratacristià Christian Wulff, el primer terme que surt a la funció de suggeriments quan s'inicia la recerca del seu nom a Google és, però, prostituta. Ni first lady, com amb Michelle Obama, ni, posem per cas, escàndol, relacionat amb les sospites de corrupció que van precipitar la dimissió del seu marit fa sis mesos. A aquesta dona, arquetip d'alemanya ben plantada (rossa i alta), mare de dos fills, el cercador més popular del món la identifica amb una professió que, diu ella, mai no ha exercit.
És just, aquest tractament? Doncs segurament ho és tan poc com que el primer que apareix quan es busca a Google Guido Westerwelle no sigui ministre d'Afers Estrangers alemany, el seu càrrec a l'equip d'Angela Merkel, sinó homosexual, un terme relatiu a la seva privacitat. Amb la diferència que ell sí que és un homosexual declarat, mentre que Bettina Wulff afirma que no ha exercit mai de dama de companyia.

Google no es regeix pel que és just o no, ni tampoc pel que és cert, sinó per la freqüència dels mots amb què s'identifica el personatge. A l'esposa de l'expresident li ha caigut aquest perquè des de fa temps han circulat rumors sobre aquest teòric passat. I Google no investiga, només reprodueix.

Difusors de la història

Bettina Wulff ha denunciat el cercador i el popular presentador Günther Jauch com a difusors d'aquesta història. La veritat, però, és que entre els autors de la campanya difamatòria hi ha hagut polítics del partit del seu marit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix Merkel. Rivals interns que, segons alguns mitjans, no van parar fins a escampar-ho.
El cas no és nou. A Bettina Wulff, que porta un tatuatge al braç, se la va definir sempre com a model de dona moderna, jove i atractiva, representant de l'Alemanya menys encarcarada. Però sempre se la va veure com una dona amb passat, causant del divorci del polític de la seva primera dona, per molt que ara ja ningú no recordi ni com es deia. De fet, la guerra entre els Wulff i Google ha desfermat un cert corrent de simpatia cap a Bettina a Alemanya, un país reticent amb tot el que tingui a veure amb difusió de xafarderies i dades personals.
A ningú no se li escapa, però, el toc d'oportunisme de la denúncia, justament ara, contra Google. Té a veure amb la publicació d'una autobiografia de Bettina, que surt aquests dies, Jenseits des Protokolls (Més enllà del protocol). Al llibre, entre altres coses, s'al·ludeix a aquests rumors, evidentment per negar-los. Més enllà que sigui o no just el funcionament de Google, a Bettina Wulff més d'un li ha vist el llautó. Incloent-hi l'associació de la premsa (DJV), que atribuïa a una “operació de relacions públiques” la presumpta difamació contra l'exprimera dama.

Medio siglo de acercamiento ritual

 

Merkel i Hollande, més a prop en la unió bancària

Alemanya i França acosten posicions sobre la creació d'un supervisor del sector

23/09/12 02:00 - berlín - Gemma C. Serra email protegit

 

La cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, François Hollande, van aprofitar ahir una d'aquelles commemoracions històriques de lleialtat bilateral per recordar que, pel que fa a la supervisió bancària, en l'eix francoalemany també aniran agafats de la mà. “No estem tan lluny l'un de l'altre”, va dir la cap del govern alemany, respecte als plans de crear una unió bancària, que suposa introduir un control comú sobre la totalitat de la banca.
Merkel ho va dir en la conferència de premsa conjunta amb Hollande, després de commemorar, també junts, el prenaixement de l'eix francoalemany, tal com ara el coneixem. Va ser el 9 de setembre del 1962, data en què Charles de Gaulle, l'aleshores president francès, va pronunciar un discurs davant joves alemanys, a Ludwigsburg (al land de Baden-Württemberg). Les ferides de la Segona Guerra Mundial encara eren molt recents, pocs haurien dit llavors que, de dues potencies “enemigues”, en sortiria el nucli i motor de la UE, tal com ara la coneixen.
Merkel i Hollande van fer professió de fe, un cop més, d'aquest desig d'harmonia a la cerimònia del castell de Ludwigsburg. Després es van tancar a dinar, per parlar de la unió bancària entre altres coses. No van prendre decisions, però van encetar el camí cap el consens amb què, com sempre, Berlín i París volen aparèixer a les cimeres de la UE. Plegats, malgrat que, un altre cop, la cancellera aposta pel ritme lent mentre que Brussel·les i Madrid tenen pressa perquè la supervisió comuna comenci a funcionar a principis d'any.

Els 100.000 milions no es desvien

El ministre d'Economia, Luis de Guindos, va dir ahir que la línia de crèdit de 100.000 milions d'euros que destinarà la UE a sanejar la banca espanyola s'esmerçarà “estrictament” en la recapitalització del sistema financer i va desmentir que s'usi una part per al rescat de l'economia de l'Estat. La ministra de Treball, Fátima Báñez,va dir que “no s'accelerarà el retard en l'edat de jubilació als 67 anys”.

Artur I, el Libertador

 

Europa sí, España no

 

El nacionalismo catalán reclama la independencia

El pasado 11 de septiembre Barcelona vivió una manifestación por la independencia que abre un nuevo capítulo en la historia del nacionalismo catalán. Ese día se celebraba la Diada, la fiesta oficial de Cataluña en la que se recuerda la caída de Barcelona en manos de las tropas borbónicas en 1714. Dos años después, los Decretos de Nueva Planta sellaban la abolición de las instituciones catalanas. Aquí está para muchos el origen de la reclamación de independencia. Una reclamación que después de muchos años adormilada bajo un nacionalismo moderado ha vuelto a primer plano.

nacionalismo moderado ha vuelto a primer plano.

• Por la independencia catalana
  
  Gemma Casadevall en conversación con Paola Álvarez
  Estación Sur 23.09.12 8'31