Inagotables gemelos

Revàlida electoral per als Kaczynski: la fi, o no, del maldecap europeu

Gemma C. Serra

Els bessons Kaczynski, Lech i Jaroslaw, president i primer ministre de Polònia, han fet allò que José María Aznar hauria anomenat “treure el país del racó de la història”. Amb només dos anys al poder, són els únics entre els nous socis de la UE de qui tots els seus col.legues en coneix el nom. Sortir del racó no és necessàriament bo, sobretot si s’ha esdevingut el maldecap europeu amb una permanent política de bloqueig. El proper diumenge tenen una cita amb les urnes: eleccions anticipades, forçades per la inestabilitat política del seu govern de minoria. Una revàlida de final incert, que pot significar la fi o el rellançament d’aquest tàndem insòlit.

  

Ni la pròpia malícia que s’atribueix als Kaczynski no hauria pogut triar una dada més complexa per a les legislatives anticipades: serà el 21 d’octubre, dos dies després de la cimera dels líders de la UE, a Lisboa, que ha de deixar lligat allò que els bessons s’han dedicat a complicar fins a l’infinit: les pautes del Tractat Europeu. Cinc mesos encara no després que la canciller Angela Merkel, aleshores presidenta de torn de la UE, posés contra les cordes els bessons, en dir-los que o s’afegein a la majoria o se’ls deixava fora, els Kaczynski tornen a tenir l’Europa dels 27 sota pressió. Acceptaran o no la fòrmula de la doble majoria pactada sota Merkel? Donaran el vist-i-plau definitiu o s’haurà d’esperar a veure què passa diumenge. Un cop més, els ultraconservadors polonesos porten de cap els seus socis, amb les seves pretensions de “interpretar” la fòrmula de la doble majoria a la seva manera, d’incorporar-hi més possibilitats de bloqueig per part de paỉsos com Polònia i d’altres condicions afegides, sota l’amenaça de no donar el seus vist-i-plau.

No és aquesta, però, l’única qüestió que preocupa o ha preocupat Brussel.les en aquests dos anys de “era Kaczynski”. Els bessons, un binomi desconegut en la política internacional fins que van arribar l’un a la presidència i l’altre al govern, s’han caracteritzat en molts altres terrenys per la seva línea agressiva, radical i inflexible, atemptatòria contra alguns dels principis comuns, els drets fonamentals i les llibertats públiques en què creu la UE. En aquest àmbit hi ha des d’ofensives contra els homosexuals, per exemple, o contra el “top-less”, a d’altres contra les forces europeistes o contra qualsevol cosa que se surti del seu sentit “patriòtic”, moralista i anticomunista. Des de la « cacera de bruixes » contra antics confidents dels serveis secretas polonesos en temps del Teló d’Acer al bloqueig –un cop més, la paraula bloqueig- a la proclamació d’un dia internacional contra la pena de mort. Per no parlar del no a l’avortament, també.
La comunicació amb Brussel.les no ha estat fácil i a l’interior del país les coses no han anat tampoc millor. Els Kaczynski van ser rebuts per la comunitat internacional como una mena de “anècdota”, que ben aviat va deixar de tenir gràcia. Això de tenir de cap d’Estat i de govern dos bessons pràcticament idèntics semblava cosa de comèdia americana, que podia donar per molts embolics més o menys divertits amb això de la seva aparent condició d’intercanviables. Van néixer amb 45 minuts de diferència –primer Jaroslaw, després va venir Lech- i han tingut trajectòries polítiques aparentment idèntiques, dins el partit Llei i Justicia que tots dos personifiquen.
Són, doncs, aparentment intercanviables, encara que en els seus dos anys els bessos que, en els 60, van debutar al cine en el paper de dos nens entremaliats,  amb “Els dos que van robar la lluna”, han adquirit perfils propis. Lech, el president, és el més raonable i de vida més o menys transparent. Jaroslaw, el primer ministre, s’ha adjudicat el paper d’intransigent i ressentit.Viu amb la seva mare i el gat, qüestió que ha alimentat moltes especulacions sobre la seva vida privada, com ara que tant de ressentiment contra el món gay ve d’una homosexualitat pròpia reprimida.
Tanta mala fama entre els col.legues i medis internacionals, afegida a la inestabilitat política interior no vol dir, però, que el 21 hagi de ser necessàriament un mal dia pel bessó gran dels Kaczynski, l’intransigent, l’home que bloqueja allò que el seu germà 45 minuts més petit potser hauria acceptat.
Les enquestes no apunten clarament a un vencedor en els comicis. Donen més o menys els mateixos percentatges al PiS dels bessons que a la principal força de l’oposició, la Plataforma Ciutadana de Donald Tusk. Es a dir, entre un 30 i un 34 per cent, per a tots dos partit, davant l’aproximadament vint per cent que es pronostica a l’ex comunista i ex president Aleksander Kwasniewski. Es tracta de tres polítics companys de generació –Tusk té 50 anys, Kwasniewsi en té 52 i els Kascynski 58-, de trajectòries diferents. Els bessons es van formar a les files del sindicat Solidarnosc de Lech Walesa i comparteixen amb aquest l’hostilitat al comunisme. Tusk és el preferit de l’empresariat pragmàtic que busca obrir-se definitivament a Occident. I Kwaskiewski és un home amb molt de bagatge polític, que va ser ministre abans que president i que s’ha acostumat a sobreviure a gairebé tot.
Una victòria de Tusk, probablement amb  Kwasniewski de soci, donaria una alegria, o si més no un respir, a Brussel.les. El primer, un lliberal, ha anunciat que obrirà una nova etapa de diàleg amb Europa. El segon va ser cap d’Estat des del 1995 al 2005 i se’l recorda com l’home que va dirigir el país durant el procés d’integració a la UE i a l’OTAN.
Polònia és un país complexe. Allò que se’n diu, en termes políticament correctes, una democràcia “jove” de constel.lacions polítiques poc clares. Els dos anys dels Kaczynski al poder han estat marcats pels escàndols i les dimissions, però això no és garantia que l’electorat acomiadi Jaroslaw.
Els bessons representen, per a part dels polonesos, la mà dura davant Europa i, més encara, davant Alemanya, el país a qui encara  es recorda com el “mal veí” del passat. Per a molts, són polítics que saben “fer-se respectar” per Brussel.les i per Berlín. L’altra cara de la moneda, la inestabilitat interior, palesa que no han sabut donar credibilitat, ni tan sols dins el govern, al que va ser el seu cavall de batalla pre-electoral: la lluita contra la corrupció.
Fins fa dos mesos, Jaroslaw Kaczynski governava Polònia al front d’una coalició feta de forces que no podia prometre res de bo: el seu partit ultraconservador, el PiS, els ultracatòlics radicals de la Lliga de les Famílies Poloneses i l’encara més temible Autodefensa, el partit camperol liderat per Andrzej Lepper. Una barreja explosiva, forçada per l’aritmètica electoral de 2005, ja que els lliberals no van acceptar formar govern amb el PiS.
Els Kaczynski no van poder triar i es van haver d’agermanar amb un polític amb fama d’individualista, corrupte i imprevisible com és Lepper. Han estat dos anys de continues sacsejades polítiques, un malsón aquest cop d’efectes interns, que va precipitar-se al buit el passat juliol, amb un escàndol de corrupció que va deixar fora del govern Lepper. Adéu al líder camperol i, per tant, a la resta del seu partit, bastit al voltant del seu personalíssim fundador.
Amb mala fama fora del país i sense majoria a casa no va quedar altre remei que convocar eleccions anticipades. El pitjor del cas és que ningú no pot garantir que el resultat, després d’aquests dos anys de sacsejades, sigui l’estabilitat que no hi ha ara. Tot apunta a què es mantindrà la manca d’una majoria clara i només resta per veure a favor de qui es decantarà el nou ball de les aliances polítiques. Dels Kaczynski, al capdavant d’alguna nova coalició contra-natura, o del lliberal Tusk, potser amb Kwasniewski de segon. A Brussel.les, com a Berlín, probablement algú té el xampany en fresc esperant aquest moment. Serà, però, una celebració discreta: al capdavall, queda per resoldre què passaria amb l’altre Kaczynski, Lech, el president. El que va néixer 45 minuts després que Jaroslaw i que se suposa més raonable, previsible i dòcil que l’altre, però que ha crescut, s’ha format i està apuntalat en l’ombra el bessò.