Els ultres trenquen el blindatge alemany
GEMMA C. SERRA - BERLIN
S’equivoquen els que pensen que després del 24 de setembre tot quedarà igual a Alemanya perquè al capdavall sembla que hi continuarà manant Angela Merkel com en els últims 12 anys. Els mateixos sondejos que des de fa mesos donen per segura la reelecció de la cancellera assenyalen com a imparable l’arribada d’Alternativa per a Alemanya (AfD) al Parlament federal, el Bundestag. Una fita que la ultradreta celebrarà com a històrica. Fins ara, cap partit d’aquesta òrbita ha aconseguit trencar el blindatge del 5%, percentatge mínim per aconseguir escons, instaurat a la República Federal d’Alemanya (RFA) per repel·lir els partits petits o extremistes. A AfD, que va néixer el 2013 com a força euroescèptica i trasmudada en xenòfoba enmig de la crisi dels refugiats, se li pronostica entre un 8% i un 12%, amb possibilitats d’esdevenir la tercera força, després del bloc conservador de Merkel i el Partit Socialdemòcrata (SPD) de Martin Schulz. En cas que es tornés a formar una gran coalició entre les grans formacions, AfD seria aleshores la primera força de l’oposició, amb el dret a la primera rèplica en cada debat parlamentari.
Traslladaran la seva estratègia de la provocació a la gran pantalla del Bundestag i veuran multiplicat el seu finançament públic –que ja ha anat creixent en els últims anys, tenint en compte que des del 2013 han entrat en tretze dels setze parlaments regionals del país–. El ciutadà corrent, no votant d’aquesta formació, haurà d’encaixar el càstig de saber-se contribuent d’un partit que ha crescut gràcies al vot xenòfob i que està descartat com a soci de govern en qualsevol forma de coalició.
Res serà com fins ara en un Bundestag en què les sortides de to més o menys sorolloses s’havien donat als anys vuitanta i noranta, protagonitzades per Els Verds, ara un partit domesticat, però que en els seus orígens havia mostrat certa tendència a fer cas omís de les jerarquies.
AfD no és només un partit que busca la provocació o que vol fer por des del Parlament. En les seves estructures, té líders propers al neonazisme, i el seu candidat a les generals de diumenge, el veterà Alexander Gauland, converteix cadascun dels seus discursos en un recital de racisme i manipulació en què barreja les xifres de la delinqüència comuna i del terrorisme amb l’arribada dels 1,3 milions de refugiats que el país ha rebut des del 2015. “Alemanya no pot donar la benvinguda a totes les misèries d’aquest món”, ha dit al llarg de la campanya, a més de reivindicar el dret a honorar “els mèrits” dels soldats alemanys en les dues guerres mundials. Un missatge clar, molt en la línia del revisionisme històric ultradretà, que combina amb tocs alarmistes sobre el que s’esdevindrà si es permet l’entrada a Alemanya a persones “de cultures alienes”, que no respecten els drets de la dona i que creen “societats paral·leles”, al marge de les lleis i els costums del país. Un còctel de missatges amenaçadors que es reparteixen entre Gauland i la seva companya de candidatura, Alice Weidel, una líder que fa pocs mesos no coneixia ningú, ni els mateixos militants, però que vol donar un vernís de modernitat al partit.
Acusació
Merkel, que durant tota la legislatura ha estat assetjada per l’ala més dretana del seu partit, es troba ara sota l’acusació d’haver “afavorit” la irrupció de la ultradreta per la seva línia poc conservadora. És a dir, d’haver deixat massa espai a la dreta de la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU), un espai que ha aprofitat AfD.
El cas és, però, que aquest nou partit, que el 2013 va quedar unes dècimes per sota del 5%, no s’ha hagut de trencar el cap amb consignes noves. N’ha tingut prou, pel que fa als refugiats, adoptant com a pròpies les crítiques contra la cancellera que des del 2015 ha escampat la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). Un partit agermanat a la CDU que va arribar a amenaçar de trencar aquesta relació i de presentar una candidatura pròpia, però que en la recta final ha tingut el paper d’aliat fidel a la cancellera, tenint en compte que la seva reelecció es veia com a segura.
S’equivoquen els que pensen que després del 24 de setembre tot quedarà igual a Alemanya perquè al capdavall sembla que hi continuarà manant Angela Merkel com en els últims 12 anys. Els mateixos sondejos que des de fa mesos donen per segura la reelecció de la cancellera assenyalen com a imparable l’arribada d’Alternativa per a Alemanya (AfD) al Parlament federal, el Bundestag. Una fita que la ultradreta celebrarà com a històrica. Fins ara, cap partit d’aquesta òrbita ha aconseguit trencar el blindatge del 5%, percentatge mínim per aconseguir escons, instaurat a la República Federal d’Alemanya (RFA) per repel·lir els partits petits o extremistes. A AfD, que va néixer el 2013 com a força euroescèptica i trasmudada en xenòfoba enmig de la crisi dels refugiats, se li pronostica entre un 8% i un 12%, amb possibilitats d’esdevenir la tercera força, després del bloc conservador de Merkel i el Partit Socialdemòcrata (SPD) de Martin Schulz. En cas que es tornés a formar una gran coalició entre les grans formacions, AfD seria aleshores la primera força de l’oposició, amb el dret a la primera rèplica en cada debat parlamentari.
Traslladaran la seva estratègia de la provocació a la gran pantalla del Bundestag i veuran multiplicat el seu finançament públic –que ja ha anat creixent en els últims anys, tenint en compte que des del 2013 han entrat en tretze dels setze parlaments regionals del país–. El ciutadà corrent, no votant d’aquesta formació, haurà d’encaixar el càstig de saber-se contribuent d’un partit que ha crescut gràcies al vot xenòfob i que està descartat com a soci de govern en qualsevol forma de coalició.
Res serà com fins ara en un Bundestag en què les sortides de to més o menys sorolloses s’havien donat als anys vuitanta i noranta, protagonitzades per Els Verds, ara un partit domesticat, però que en els seus orígens havia mostrat certa tendència a fer cas omís de les jerarquies.
AfD no és només un partit que busca la provocació o que vol fer por des del Parlament. En les seves estructures, té líders propers al neonazisme, i el seu candidat a les generals de diumenge, el veterà Alexander Gauland, converteix cadascun dels seus discursos en un recital de racisme i manipulació en què barreja les xifres de la delinqüència comuna i del terrorisme amb l’arribada dels 1,3 milions de refugiats que el país ha rebut des del 2015. “Alemanya no pot donar la benvinguda a totes les misèries d’aquest món”, ha dit al llarg de la campanya, a més de reivindicar el dret a honorar “els mèrits” dels soldats alemanys en les dues guerres mundials. Un missatge clar, molt en la línia del revisionisme històric ultradretà, que combina amb tocs alarmistes sobre el que s’esdevindrà si es permet l’entrada a Alemanya a persones “de cultures alienes”, que no respecten els drets de la dona i que creen “societats paral·leles”, al marge de les lleis i els costums del país. Un còctel de missatges amenaçadors que es reparteixen entre Gauland i la seva companya de candidatura, Alice Weidel, una líder que fa pocs mesos no coneixia ningú, ni els mateixos militants, però que vol donar un vernís de modernitat al partit.
Acusació
Merkel, que durant tota la legislatura ha estat assetjada per l’ala més dretana del seu partit, es troba ara sota l’acusació d’haver “afavorit” la irrupció de la ultradreta per la seva línia poc conservadora. És a dir, d’haver deixat massa espai a la dreta de la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU), un espai que ha aprofitat AfD.
El cas és, però, que aquest nou partit, que el 2013 va quedar unes dècimes per sota del 5%, no s’ha hagut de trencar el cap amb consignes noves. N’ha tingut prou, pel que fa als refugiats, adoptant com a pròpies les crítiques contra la cancellera que des del 2015 ha escampat la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU). Un partit agermanat a la CDU que va arribar a amenaçar de trencar aquesta relació i de presentar una candidatura pròpia, però que en la recta final ha tingut el paper d’aliat fidel a la cancellera, tenint en compte que la seva reelecció es veia com a segura.