Merkel afronta una presidència europea que no és de tràmit
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Segurament Angela Merkel havia imaginat la seva presidència europea “de comiat” com una lluita per reconduir el Brexit de Boris Johnson per camins més o menys assenyats. Ara mateix, però, sembla que la negociació sobre la relació futura amb aquest soci, que ja no ho és tant, té poc pes en l’agenda del semestre de presidència d’Alemanya que s’enceta el proper 1 de juliol. Tampoc no es parla de la importància de la relació amb la Xina, tema d’una cimera extraordinària que Merkel volia presidir a Leipzig –la ciutat de l’est on va estudiar de joveneta–, ara ajornada per temps indefinit.
La pandèmia s’ha emportat el calendari de temes prioritaris. A Merkel l’espera un semestre en què haurà de demostrar que es mereix a escala europea la revaloració que té ara mateix entre els seus conciutadans –un 63% dels quals estan satisfets amb la seva gestió de la crisis.
“Cap país no pot superar sol aquesta crisi. Només ho podrem fer plegats. Aquest serà el leitmotiv de la nostra presidència”, va dir ahir, davant del Bundestag (Parlament alemany), en la declaració de govern sobre les prioritats de la presidència de torn alemanya.
La pandèmia ha palesat les “febleses” del projecte europeu, va admetre. Les respostes van ser “nacionals”, no “europees”, una manera d’actuar “irresponsable”, davant d’una pandèmia que, com a tal, és global. L’enemic no és només la Covid-19, sinó també els qui volen “dividir Europa”. És a dir, les forces “antidemocràtiques, radicals i autoritàries, que volen treure profit de les crisis econòmiques”. Va ser el moment més aplaudit d’una cancellera que, cada cop que ataca la ultradreta, esdevé heroïna a les xarxes socials fins i tot d’aquells qui mai no la votarien –gent d’esquerres europees, que la veuen com a representant d’una dreta millor del que tenen a casa–. Des de la bancada de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) es van sentir protestes. Merkel, sense esmentar-los, els va adreçar una frase que ja se li havia sentit en una ocasió semblant anterior: “Sembla que algú se sent al·ludit.”
L’aplaudiment a casa el té més o menys assegurat, després de quasi quinze anys. Per arrodonir el seu llegat ha d’aconseguir el si al rescat postpandèmia. És a dir, al fons de reconstrucció dissenyat entre París i Berlín, adaptat com a proposta formal de la presidenta de la Comissió Europea, la seva exministra de Defensa Ursula von der Leyen. 750.000 milions d’euros, en part com a crèdits i en part com a ajuts a fons perdut, a la qual cosa es neguen Àustria, Finlàndia i altres socis pel fet de portar inclòs allò que durant anys Merkel va bloquejar: el deute compartit. Uns eurobons pentinats per semblar una altra cosa, ho anomenen els qui en són contraris. Un mecanisme necessari, diu ara Merkel, per salvar els països i sectors més castigats per una pandèmia que no sabem com acabarà.
Segurament Angela Merkel havia imaginat la seva presidència europea “de comiat” com una lluita per reconduir el Brexit de Boris Johnson per camins més o menys assenyats. Ara mateix, però, sembla que la negociació sobre la relació futura amb aquest soci, que ja no ho és tant, té poc pes en l’agenda del semestre de presidència d’Alemanya que s’enceta el proper 1 de juliol. Tampoc no es parla de la importància de la relació amb la Xina, tema d’una cimera extraordinària que Merkel volia presidir a Leipzig –la ciutat de l’est on va estudiar de joveneta–, ara ajornada per temps indefinit.
La pandèmia s’ha emportat el calendari de temes prioritaris. A Merkel l’espera un semestre en què haurà de demostrar que es mereix a escala europea la revaloració que té ara mateix entre els seus conciutadans –un 63% dels quals estan satisfets amb la seva gestió de la crisis.
“Cap país no pot superar sol aquesta crisi. Només ho podrem fer plegats. Aquest serà el leitmotiv de la nostra presidència”, va dir ahir, davant del Bundestag (Parlament alemany), en la declaració de govern sobre les prioritats de la presidència de torn alemanya.
La pandèmia ha palesat les “febleses” del projecte europeu, va admetre. Les respostes van ser “nacionals”, no “europees”, una manera d’actuar “irresponsable”, davant d’una pandèmia que, com a tal, és global. L’enemic no és només la Covid-19, sinó també els qui volen “dividir Europa”. És a dir, les forces “antidemocràtiques, radicals i autoritàries, que volen treure profit de les crisis econòmiques”. Va ser el moment més aplaudit d’una cancellera que, cada cop que ataca la ultradreta, esdevé heroïna a les xarxes socials fins i tot d’aquells qui mai no la votarien –gent d’esquerres europees, que la veuen com a representant d’una dreta millor del que tenen a casa–. Des de la bancada de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) es van sentir protestes. Merkel, sense esmentar-los, els va adreçar una frase que ja se li havia sentit en una ocasió semblant anterior: “Sembla que algú se sent al·ludit.”
L’aplaudiment a casa el té més o menys assegurat, després de quasi quinze anys. Per arrodonir el seu llegat ha d’aconseguir el si al rescat postpandèmia. És a dir, al fons de reconstrucció dissenyat entre París i Berlín, adaptat com a proposta formal de la presidenta de la Comissió Europea, la seva exministra de Defensa Ursula von der Leyen. 750.000 milions d’euros, en part com a crèdits i en part com a ajuts a fons perdut, a la qual cosa es neguen Àustria, Finlàndia i altres socis pel fet de portar inclòs allò que durant anys Merkel va bloquejar: el deute compartit. Uns eurobons pentinats per semblar una altra cosa, ho anomenen els qui en són contraris. Un mecanisme necessari, diu ara Merkel, per salvar els països i sectors més castigats per una pandèmia que no sabem com acabarà.