Més polèmica que cinema
Si hi ha hagut una estrella destacable a la Berlinale, que es tancarà aquest dissabte amb l’entrega dels Ossos entre les 22 pel·lícules a competició, ha estat un bloguer alemany, Tilo Jung. A la primera conferència de premsa va sorprendre el president del jurat, Wim Wenders, amb la pregunta incòmoda de per què un festival subvencionat i amb reputació de polític “silencia” el genocidi de Gaza. Wenders va voler esquivar la qüestió amb l’argument que els cineastes no poden entrar directament en política, sinó fer-ne de “contrapés”. Immediatament es van encendre les xarxes amb acusacions de censura, ja que es va tallar l’streaming que difonia la conferència de premsa justament en aparèixer aquesta qüestió. La Berlinale es va disculpar pel problema tècnic i va penjar íntegra la conferència, com fa amb totes. Però Tilo Jung ja tenia un primer triomf. El van seguir un comunicat de la Berlinale en defensa de Wenders, un manifest de 81 cineastes –entre ells Javier Bardem i Tilda Swinton, Os d’Or d’Honor l’any passat– per denunciar el “silenci” de la Berlinale sobre Gaza i més explicacions de la presidenta del festival, Tricia Tuttle.
Jung va continuar sacsejant una conferència de premsa rere l’altra amb preguntes polítiques als convidats. Ja cap al final, va protestar perquè no li passaven el micro, malgrat que aixecava insistentment la mà. A la penúltima conferència de premsa, la de Josephine, favorita a l’Os d’Or, va intentar preguntar –per via d’una col·lega– a Channing Tatum si s’afegeix al manifest de Bardem i Swinton. L’actor no va entendre la pregunta, mentre entre els presents se sentien alguns crits d’impaciència d’altres col·legues –entre aquests, un “calla, pesado” en espanyol– i al·lusions a Hamàs.
A Alemanya, tothom que es dedica al periodisme polític sap qui és Jung, amb més de 285.000 seguidors només a X. Va irrompre en les conferències de premsa del govern com un enfant terrible contra l’establishment mediàtic. Les seves preguntes són legítimes, ben formulades i sovint oportunes. Però trenca la paciència de molts per la seva clara i insistent motivació política. Més d’un es demanava per què se li ha concedit acreditació de premsa. Per tenir-ne, s’ha de ser periodista cultural, crític de cinema o corresponsal i Jung no respon a aquests perfils.
La polèmica entorn el silenci sobre Gaza ha omplert més titulars que la informació sobre el cine. La Berlinale, un festival que mostra la solidaritat amb Ucraïna, Iran i altres cinematografies assetjades, tremola quan es tracta de Palestina. La culpa sobre l’Holocaust i l’anomenada “raó d’estat” d’Alemanya respecte a Israel pesa sobre un festival subvencionat amb diner públic.
Tricia Tuttle té raons per patir pel seu futur com a directora, però no només per aquesta polèmica. La Berlinale ha anat perdent visibilitat mediàtica des de fa uns quants anys i ella no ha revertit aquesta tendència. S’ha vist sobre la catifa vermella Juliette Binoche, Isabelle Huppert, John Turturro, Ethan Hawke i l’esmentat Tatum. Però és lluny dels paràmetres de Canes.
El pitjor és que tampoc no puntua com a cinema d’autor. La secció oficial ha estat entre decebedora o de nivell baix. A les dues últimes jornades s’ha apujat el nivell amb la mexicana Moscas, de Fernando Eimbcke, l’austríaca The loneliest man in town, de Tizza Covi, i la Josephine de la brasilera Beth de Araújo. S’hi han projectat quan molts dels crítics internacionals –als quals el festival convida a cinc nits d’hotel– ja han marxat de Berlín. Una raó més per témer que Tilo Jung ha estat el més destacable de la 76a edició de la Berlinale.