“A les famílies alemanyes s’ha relativitzat el passat nazi”

“Alemanya ha fet bé els deures davant la monstruositat del Tercer Reich a escala institucional, però no en el cercle privat”

“Als ultres, els afavoreix un desdoblament de personalitat, que els permet distanciar-se del nazisme i alhora tenir militància neonazi”

Gemma C. Serra - Berlín

Marina Caba Rall, nascuda el 1964 a Madrid i arribada amb 10 anys al país de la seva mare, Alemanya, és l’autora d’Esperanza, una novel·la publicada a Wagenbach, l’editorial “literària” per excel·lència del mercat alemany. Hi descriu el retrobament d’una berlinesa d’arrels espanyoles amb el fill desconegut de qui mai no havia parlat amb ningú. Es tracta d’una novel·la immersa en el mur de silenci que envolta els crims del franquisme.

Cineasta i periodista, a més d’escriptora, en Caba Rall conviuen la perspectiva dels deures pendents d’Espanya amb la memòria històrica i tot allò que no s’ha fet bé a Alemanya, un país que ja el 1945 es va confrontar amb la monstruositat de l’Holocaust en els processos aliats de Nuremberg. Encara ara, el país continua jutjant persones, sovint de més de cent anys, per complicitat amb el Tercer Reich, sota la premissa que l’assassinat no prescriu. En paral·lel, però, assisteix a l’ascens d’una ultradreta decidida a trencar el cordó sanitari a què la sotmet, de moment, la resta de l’espectre parlamentari.

Quan es va publicar ‘Esperanza’, fa 10 anys, molts pensàvem que Alemanya havia fet els deures i s’havia blindat contra la ultradreta. Ara, el seu braç parlamentari, Alternativa per Alemanya (AfD), és la primera força en els sondeigs. Què ha sortit malament?

En realitat, Alemanya no ho ha fet tot bé. O no tan bé ni en tots els àmbits. Va fer bé els deures en la part institucional, els monuments a les víctimes, les commemoracions, el tractament de la seva història a l’escola, les visites dels estudiants a antics camps de concentració nazis... Però a escala política, judicial, de les forces de seguretat, no ho va fer gens bé. A l’Alemanya Occidental, la República Federal, es va trigar molt a apartar antics nazis de l’aparell polític i judicial. A l’alta diplomàcia, hi continuaven exercint molts diplomàtics de l’Alemanya nazi. Metges que havien treballat en camps de concentració seguien en actiu. De tot això no se’n parlava, en la postguerra.

En les famílies tampoc?

Tampoc. En les famílies de les víctimes, sovint no se’n parlava pel pes traumàtic del passat. I en les famílies on hi havia hagut un pare o avi nazi encara menys. Hi dominava la frase famosa “Opa war kein nazi” (l’avi no era una nazi). Es relativitzava. Es deia: “Sí, hi ha hagut nazis, però no a casa nostra.” Hi havia una repressió psicològica, freudiana, del passat. Es deia allò de: “Sí, hi havia nazis. Però nosaltres no n’érem.”

Ara és més fàcil que mai saber si l’avi va militar o no en l’NSDAP. Des que els Estats Units van obrir els arxius digitalitzats del partit, amb un cop de clip s’accedeix a la fitxa de l’avi. Aquestes desenes de milers de ciutadans que busquen a l’arxiu, ho fan per interès, curiositat o per morbositat?

Hi deu haver de tot. Els qui sempre ho van voler saber, però topaven amb el mur del silenci familiar. O els qui pensen que potser no és veritat el que sospitaven i que, en realitat, l’avi no en va formar part. I també hi deu haver qui ho faci pel morbo de saber, fins i tot, què va fer el veí.

El clic et dona accés a la fitxa. Però no pots saber si hi va militar per convicció, perquè pensava que en trauria algun avantatge o potser per algun tipus de coacció...

Sí, l’únic que es comprova és si va ser membre de l’NSDAP. Però si no saps què va fer, tampoc no et serveix de gran cosa. Pot contribuir fins i tot a relativitzar-ne la responsabilitat individual, ja que n’eren tants. Encara hi ha qui pensa que era obligatori ingressar a l’NSDAP, cosa que és totalment falsa. De fet, hi van ingressar 8,5 milions, entre una població de 65 milions de persones.

En la seva família alemanya, la de la mare, se’n parlava, del passat nazi de l’avi o el pare o el tiet?

A mi sempre em va interessar. De fet, vaig estudiar història. Un cosí de la meva mare era un nazi convençut. Després de la guerra va passar pels programes de desnazificació dels aliats. Però no en parlava. El meu avi, en canvi, va escriure unes memòries privades sobre el seu paper com a capità de la marina en la Segona Guerra Mundial. Crec que va reflexionar sobre la crueltat de la guerra, tot i que dubto que ho fes sobre la seva responsabilitat personal en el nazisme. Va ser molt dur per a la meva mare, quan va morir l’avi, trobar entre les seves coses el carnet de l’NSDAP.

I en la família espanyola, la del seu pare?

Bé, estan a l’altre costat. El meu avi era un socialista d’Extremadura. El van detenir els feixistes, va ser jutjat, va passar per la presó, després va estar anys inhabilitat professionalment. En la meva família espanyola sí que se’n parlava, la meva àvia ens explicava de tot, del que van passar en la guerra, de quan anava a la presó a portar-li el menjar. Era un tema tan familiar com de debat polític. En canvi, el meu avi alemany era una persona que no parlava de res.

Vivim a una ciutat, Berlín, on a cada dues passes tens un monument a algun col·lectiu de víctimes del nazisme. Davant de qualsevol casa et pots trobar una o més ‘Stolpersteine’ –llambordes– amb el nom dels jueus que van ser deportats. De memòria no en falta, però sembla que no hi ha por de votar AfD, el partit en què conviu vot de protesta amb neonazisme.

Hauria de fer por. Però jo veig una mena de desdoblament de personalitat. A AfD sostenen públicament que el nazisme va ser horrorós i se’n distancien, però saben que entre la militància hi ha neonazis. Diuen: “Nosaltres no en som, de nazis”, i al mateix temps treuen de l’armari els mateixos continguts d’abans. O fan campanya amb termes com ara “reemigració” i expulsió de milions d’estrangers.