Davant l’avi o l’àvia nazi
81 anys després del final de la guerra, els alemanys exploren el passat familiar
La digitalització d’arxius del partit de Hitler posa cara a milions de militants
La pregunta què va fer el pare, l’avi o el sogre –o la mare, l’àvia o la sogra– sota el Tercer Reich acompanya les famílies alemanyes des del 1945. Cada generació hi ha buscat respostes. La de la postguerra ho va fer en un país en runes. La següent va assistir als primers processos al nazisme no impulsats per tribunals aliats de Nuremberg, sinó per fiscals alemanys. A l’actual, només li cal un clic per escorcollar en el passat familiar. Durant dècades, saber si el pare havia estat entre els milions de seguidors d’Adolf Hitler implicava una certa confrontació. De vegades n’hi havia prou buscant a la biblioteca de casa per trobar, amagat rere la primera filera de llibres, un exemplar del Mein Kampf. Demanar-ne explicacions podia portar a un silenci eixut. El 1994 es va obrir una via indirecta, a través del l’Arxiu Federal, on es conserven les fitxes dels militants de l’NSDAP, el partit de Hitler. Calia sol·licitar-ne la consulta, tenir paciència i endinsar-se en una recerca eterna, per manca d’instrumentari en línia.
Des de principis d’any és a l’abast de familiars i estranys una base de dades amb 11 milions de fitxes del partit hitlerià. Havien quedat tutelades per l’Arxiu Nacional i l’Administració de Documents dels EUA. Dues revistes alemanyes, Die Zeit i Der Spiegel, inclouen des del mes de març un enllaç per accedir-hi. Un clic condueix el subscriptor a la fitxa desitjada. En les primeres setmanes, hi va haver més d’un milió i mig de consultes. Les possibilitats de treure’n l’aigua clara, però, són limitades.
Trobar a la biblioteca familiar el Mein Kampf, el llibre escrit per Hitler després del seu intent de cop d’estat de 1923, és sospitós, però no implica complicitat. Se’n van vendre 12 milions d’exemplars fins al 1945. Que el pare milités a l’NSDAP, que el 1945 tenia 8,5 milions de membres, tampoc no prova una complicitat. “Afiliar-se no era obligatori. Hi havia moltes raons per fer-ho. Les fitxes no defineixen una afinitat ideològica o si qui hi ingressava buscava protecció o treure’n profit”, assenyala Martin Clemens Winter, historiador de la Universitat de Leipzig. L’allau de consultes palesa, si més, un afany per esbrinar els vincles propis amb el règim de l’Holocaust.
Volker Schröder
De fill de la postguerra a l’activisme democràtic
“Recordo el dia que li vaig preguntar al meu pare com havia pogut formar part del règim nazi. Es va posar a plorar i em va dir que encara duia clavada la mirada d’un jueu, amic seu, quan se’l van endur de casa els nazis.” Volker Schröder, de 84 anys, en tenia tres quan va acabar la Segona Guerra Mundial. Va passar la postguerra a Hamburg, la seva ciutat natal. Va créixer en una llar com tantes altres d’aleshores. “La meva mare era nacionalsocialista convençuda. El meu pare renegava dels nazis. Però va acabar ingressant a l’NSDAP per influència de ma mare”, recorda, des de la botiga i taller de pintes, escombres i raspalls de fusta, fets a mà, a la barriada berlinesa de Kreuzberg. És el continuador d’un negoci fundat el 1866 pel seu besavi, Louis Schröder.
“A diferència d’altres companys, els meus mestres no eren antics nazis. A les classes d’història ens van explicar la veritat del règim criminal”, explica. Era inevitable que d’aquelles classes d’història en sorgís la pregunta de la implicació personal als de casa. El seu pare, el militant de l’NSDAP penedit, va passar pel programa de desnazificació. Se’l va exculpar de responsabilitats. “Malgrat tot, el pes de la culpa per aquells jueus amics el va acompanyar fins a la mort.”
La biografia de Schröder recull molts trets de la història alemanya del 1945 ençà. Com tants d’altres, va triar el Berlín occidental per acabar els estudis d’administració d’empreses i per viure la seva utopia política. Hi va arribar el 1966, quatre anys després que una nova dictadura, la comunista, aixequés el mur que va partir la ciutat i les famílies alemanyes. Primer va ingressar al KPO (AO), una fracció maoista del Partit Comunista. “No és que m’interessés el comunisme, però estava implicat en l’ideal d’una Alemanya unida contra els imperialismes i les superpotències.”
Del KPO, prohibit als anys 50 a l’Alemanya occidental, va passar a fundar el 1978 Llista Alternativa, una organització ecologista que més tard es va integrar als Verds. “Semblava una força diferent. Però ha esdevingut un partit establert, sense esperit revolucionari”, diu. Continua militant als Verds per fidelitat fundacional. Però el motor actual del seu activisme és el reconeixement com a Diada Nacional del 18 de març de 1848. “Va ser la primera revolta democràtica, contra la monarquia prussiana i a favor de la llibertat de premsa”, explica. És l’impulsor d‘Acció Març del 1848, una campanya oberta a tot l’espectre parlamentari, menys la ultradreta. “No crec en el cordó sanitari. Però si els obro la porta, en marxaran els amics d’altres partits”, admet. Cada dissabte, Schröder va en bicicleta a vendre raspalls, escombres i pintes al mercadet ecològic de la Chamissoplatz de Kreuzberg. “Em mantinc físicament, mentalment i políticament actiu”, assegura.
Fabian Scheidler
Del bany de realitat del 68 a silenciar l’horror de Gaza
L’escriptor i filòsof Fabian Scheidler (Bochum, 1968) pertany a la generació en què l’accés a la veritat dels crims nazis formava part de la fermesa nacional per superar els horrors de la pròpia història. “A l’escola secundària vaig tenir un mestre magnífic. Em va despertar l’interès per la història i la política”, recorda des del Berlín d’avui. Prové del Rin del Nord-Westfàlia, a l’oest d’Alemanya, un territori que després de la caiguda del nazisme va quedar sota custòdia del Regne Unit, una de les potències d’ocupació aliades de la postguerra –juntament amb França, els EUA i l’URSS. “A la meva escola vam rebre bones lliçons de la nostra història. És clar que no tot és perfecte. Però, en tot cas, es va fer millor que al Japó. O que a Espanya”, diu, en al·lusió a aquests dos altres països de l’eix feixista o aliats de Hitler. La seva família figurava entre les que sí que van voler conèixer directament els seus vincles passats amb el nazisme. “La mare es va encarregar de buscar pel seu compte si el seu pare, que havia estat metge i membre de la Wehrmacht –l’exèrcit hitlerià–, i que havia mort a la guerra quan ella era molt petita, havia estat implicat en experiments en humans”, explica. “Ho va investigar a fons, fins arribar a la conclusió que no havia estat implicat en crims de guerra.”
A escala de tot el país, la tasca d’esbrinar les responsabilitats privades o col·lectives de la generació anterior amb el nazisme va prendre embranzida amb els moviments estudiantils dels anys seixanta i setanta. “Les revoltes del 68 van forçar a un plantejament seriós, una confrontació amb la nostra història”, assegura Scheidler. De vegades, d’aquella confrontació en va derivar una mena de ruptura política i personal amb el pare o la mare. Que d’aquella situació s’hagi passat a una revifalla de la ultradreta, representada per Alternativa per Alemanya (AfD), té a veure amb una sèrie d’aspectes sociològics. “Un ampli espectre de la societat té sentiments xenòfobs”, diu. I també amb la capacitat d’AfD per “aplegar el vot del descontentament” en situacions complexes, com ara els confinaments durant la pandèmia i l’arribada d’immigració. El que Scheidler defineix com a “respostes equivocades d’Occident en situacions crítiques” forma part del seu darrer llibre, El estado de guerra y la lucha por un nuevo orden de paz (editat per Icaria). Per aquest filòsof, la gran traïció a les lliçons que s’haurien hagut d’extreure de l’Holocaust és el compromís indestructible d’Alemanya amb el govern d’Israel. “És una falsa interpretació sobre com afrontar el passat.” La resposta després de l’Holocaust nazi hauria de ser “actuar contra qualsevol vulneració del dret internacional, com ara els crims d’Israel a Gaza”. En comptes d’això, “es dona suport incondicional a un govern com l’israelià, que està integrat per reconeguts ultradretans”.
La hipoteca persistent que amenaça el futur
Nele Evers, de 21 anys, berlinesa, estudiant de germanística i crescuda en una llar sense deutes pendents amb el passat, assisteix alarmada a l’empenta de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) en un país on, assegura, tothom ha rebut una bona formació quant a la pròpia història. “Uns haurem tingut millors mestres que altres, però ningú no ha quedat al marge de l’ensenyament de la història de l’Alemanya nazi”, explica, en una pausa de la seva tasca com a activista de Fridays for Future, el moviment contra el canvi climàtic que aplega joves de tota Europa.
En les relacions amb la premsa a Berlín, a més de fer tasca de barri, busca el contacte directe amb joves com ella, però també amb les anomenades Omas for future –Àvies per al futur–. És un moviment agermanat amb les Omas gegen Rechst –Àvies contra els ultres– que representa la lluita intergeneracional contra dues “amenaces contra el nostre futur”, com ho descriu Evers. És a dir, la possibilitat que el negacionisme climàtic arribi al poder amb la ultradreta actual. “Alemanya no està gens preparada per fer front a la crisi climàtica, només cal veure els 4.100 morts que vam tenir en cinc dies de calor extrema, al juny, no vull ni pensar què passaria, o què passarà en un futur, si travessem mesos en aquestes situacions, com a la Mediterrània”, argumenta. Es refereix a l’estadística de finals de juny, quan es va enregistrar el record absolut dels 41,7 graus, dada emesa per l’Institut Robert Koch, entitat de referència en pandèmies i altres crisis que fan enfilar les xifres de mortalitat.
“El govern de Friedrich Merz no està actuant en contra de les causes d’aquesta crisi climàtica, al contrari, es destinen més i més recursos a afavorir les energies fòssils i s’aparca el desenvolupament de les renovables”, diu Evers, mentre recorre els voltants de la Deutsche Oper, l’Òpera Nacional, al capdavant d’una marxa “en defensa del nostre futur”. “Veiem com partits de la ultradreta, que neguen el canvi climàtic, guanyen més i més electorat. Ho veiem a Alemanya i a tota Europa. És una evolució fatal. Cada crisi que patim, sigui la inflació o la climàtica, els ajuda a pujar.” Els partits establerts “s’han de posar les piles i actuar” contra AfD, formació “obertament anticonstitucional” i sota observació dels serveis secrets d’Interior pel seu extremisme”, hi afegeix. Es refereix a un informe jurídic publicat fa poc per la Societat per als Drets de la Llibertat. S’hi palesen els objectius anticonstitucionals i el racisme d’una força que viola el principi del respecte a la dignitat humana, el primer paràgraf de la Carta Magna alemanya. “En lloc d’impulsar-ne la prohibició, els partits establerts li fan el joc, amb la il·lusió absurda de recuperar l’electorat perdut.” “Juguen amb el nostre futur”, lamenta.