El poder del 59 %

Evo aconsegueix el seu tercer mandat a Bolívia

 

14/10/14 02:00 - LA PAZ - GEMMA C. SERRA

“I què voleu que hi faci, si el poble vota l'Evo?”, va respondre ahir Evo Morales quan un corresponsal estranger li va preguntar sobre una suposada tendència autocràtica del seu lideratge i la seva gestió de govern. Va ser en la seva primera roda de premsa després de la reelecció, sense símptomes de cansament del líder bolivià. La nit abans, a Evo Morales no li havia calgut ni esperar els resultats oficials per sortir al balcó de la seva seu, a la Plaza Murillo de La Paz, i proclamar la seva victòria. Les televisions, públiques i privades, havien difós un resultat gairebé clònic al dels sondejos, un 59,5%, en contraposició amb el 24% del seu adversari directe, l'empresari Samuel Doria Medina, un dels homes més rics del país. El tercer lloc va ser per a l'expresident conservador Jorge Quiroga, amb un 9%, i ja en percentatges mínims van quedar Juan de Granado i el verd Fernando Vargas. Morales va sortir al balcó sense esperar resultats oficials. I va fer bé, perquè el Tribunal Suprem Electoral, després de dos anuncis frustrats, va marxar a mitja nit sense haver donat ni una xifra, per problemes informàtics. Tots, vencedors i vençuts, van donar per bons els resultats mediàtics, en una Bolívia acostumada al fet que els òrgans judicials no rutllin i on, a més, ningú no dubtava de la victòria de Morales. El 2005 va guanyar la seva primera elecció presidencial amb un 53%, el 2009 va ser reelegit amb un 64% i ara hauria quedat una mica per sota, però amb el regal afegit de la victòria a Santa Cruz, el departament identificat amb l'oposició i el poder econòmic. El Moviment al Socialisme (MAS) de Morales només va perdre en un departament, Beni, i probablement conservarà la majoria de dos terços al Parlament, cosa que gairebé li permet el control absolut. Des del seu balcó, Morales va retre homenatge a Hugo Chávez i a Fidel Castro, com no podia ser d'una altra manera. Però no va citar els successors dels seus líders espirituals i personals, Nicolás Maduro i Raúl Castro. No només perquè amb aquests mandataris no té els vincles que tenia amb ells –“Yo soy el macaco menor de Chávez”, deia–, sinó també perquè es distancia del marasme econòmic que viu Veneçuela.

“Abans els inversors venien a Bolívia a treure'ns les matèries primeres. Ara vénen com a socis”, deia Morales en la primera conferència de premsa des de la reelecció. L'èxit electoral del líder socialista no es deu només al seu carisma i a la lleialtat del votant indígena, sinó també a l'embranzida econòmica del país sota la seva gestió. El pròxim pas és la industrialització per tal que aquest creixement econòmic actual –més d'un 5%– no desaparegui si baixa el preu del gas, el seu motor exportador.

LES CLAUS

L'alternança en el poder i l'oposició raquítica

G. C. S

Simpatitzants d'Evo Morales celebren la victòria Foto: EFE.

1

El tercer mandat d'Evo Morales arrossegarà el segell de la concentració del poder que du des que va ser reelegit el 2008, després d'aprovar una nova Constitució que li permetrà governar fins al 2020. El president bolivià responia amb la broma “què voleu que hi faci?” a la pregunta del corresponsal estranger sobre els perills de governar dominant el Parlament.

Perills

És una qüestió que plana sobre Evo Morales, ja que teòricament podria estar temptat de fer una segona reforma que li permeti una nova reelecció. Morales es va estendre a comparar aquesta presumpta dictadura tenyida de democràcia amb altres països on es formen grans coalicions que acaparen tant o més poder i que redueixen l'oposició a mínims. “Què voleu què hi fem, si a més tenim l'oposició que tenim?” Això no ho va dir així, però era l'esperit que volia transmetre amb relació als seus rivals. Un empresari ric i conservador, Samuel Doria, i l'expresident Quiroga, també conservador. Tots dos derrotats abans per Morales. No és responsabilitat del MAS si l'oposició, en comptes de presentar un candidat sòlid i unitari, en presenta de desgastats.

El día después, seguimos en la DW con lo obvio

Y a la mañana siguiente, dos más. Evo, por lógica y matemática


http://dw.de/p/1DU3K

´Por si alguno sigue dudando

http://dw.de/p/1DV0r

Evo Morales: ¿quién, si no él?

No hubo sorpresa en Bolivia: Evo Morales desarmó a la oposición y conquistó la joya de la corona de sus rivales, Santa Cruz. Para él no existe el desgaste en el poder.

Gemma Casadevall desde La Paz

"Aquí, en América Latina, cada país se ha trazado su propia vía hacia su pleno desarrollo democrático. Y el proceso de Bolivia, desde mi punto de vista, se ajusta al correcto desarrollo de su vía democrática", declaraba a DW Álvaro Colom, expresidente de Guatemala y jefe de la misión de observación electoral desplegada por la OEA en el país andino. Era un juicio "lógicamente provisional,“, aclaraba, a primera hora de ese domingo electoral y durante su visita a la Escuela Guaqui del barrio de Alto Lima, de la ciudad de El Alto.

El presidente Morales y líder del Movimiento al Socialismo (MAS) sabía lo que hacía cuando invitó a la observación internacional a seguir esas presidenciales. Sobre cada una de las elecciones o referéndums que ha ganado se han lanzado las más diversas acusaciones, inclusive las que llevaron el sello de "pureza democrática". Su gran amigo y aliado Hugo Chávez no autorizó tutelajes extranjeros, menos aún de la "enemiga OEA". Evo Morales demostró una vez más su habilidad para jugar a muchas bandas al dar la bienvenida a los 200 observadores de diversas organizaciones -amigas o menos afines- al país.

La conquista de Santa Cruz

No necesitó el MAS esperar a los resultados oficiales para festejar su victoria en ocho de los nueve departamentos del país -es decir, salvo Benin-. Santa Cruz, símbolo de la prosperidad económica, había caído también hacia su lado y la fiesta no podía esperar. El 59,5 % que difundían los medios, cuatro horas después de cerrar la votación. frente al 24 % de su directo "perseguidor", Samuel Doria Merino, era razón más que suficiente para salir al balcón de la Plaza de Murillo y brindarle el triunfo a Fidel Castro y Hugo Chávez, sin olvidarse de lanzar una llamada conciliadora a la desballestada oposición.

Doria Merino perdió por tercera vez ante Morales; el tercero en liza, el expresidente Jorge Quiroga, encajó su segunda derrota -con un 9 %, además-. Por contra, el presidente se había colocado entre el primer porcentaje con que llegó al poder -el 53,72 % de 2005- y el de su reelección -un 64,2 %, en 2009. Los otros dos rivales alternativos -Juan del Granado o Juan Sin Miedo y el verde Fernando Vargas- no contaron en los sondeos y tampoco lo hicieron en las urnas.

¿Quién, si no, podía ganar esta elección? Morales representa el auge económico en un país que sigue siendo pobre, pero donde se redujo de un 28 % a un 18 % la pobreza extrema y donde se reportan índices de crecimiento anuales por encima del 5 % mientras los vecinos decrecen. El propio presidente exhibe unos méritos que incluso el Fondo Monetario Internacional (FMI) le reconoce, mientras sus maltrechos contrincantes se presentan desunidos y quemados por sucesivas derrotas.

¿Quién, si no el aymara Evo Morales, podía ganar esta elección, en un país de población mayoritariamente indiomestiza que hasta su llegada al poder simplemente no "contaba"? El Alto, la mayor concentración humana del país, a 4.080 metros sobre el nivel del mar y con 1,2 millones de personas en su mayoría de raíz indígena, era y es territorio del MAS. Más significativa es, sin embargo, la victoria de Morales en Santa Cruz , que de pronto le dio la espalda a uno de los hombres más ricos del país, el empresario Doria Medina. El electorado de Evo Morales ya no es solo la población indígena, sino también el comerciante o mediano empresario.

Dedicatoria a Fidel

El presidente que quería ser futbolista -o camarero, cuando se retire- es un excelente jugador a muchas bandas, que combina ideología y pragmatismo. Que sale al balcón a dedicarle el triunfo a Fidel y a Hugo -no a Rául Castro o a Nicolás Maduro, otro dato significativo- y al que luego veremos previsiblemente viajando por todo el mundo -sea China o España- para asegurarse la inversión extranjera.

¿Quién, si no, iba a ganar esta elección? "El reparto de escaños favorece a los grandes", denunciaba a DW Armando de la Parra, politólogo y director de la plataforma ciudadana "Voto Informado y Transparente". Desde su organización se viene clamando contra las fórmulas de reparto de sitios del sistema electoral boliviano. También contra ciertas prácticas dichas autóctonas, como el llamado "voto consensuado", que hace que las comunidades -o más bien sus líderes- decidan por consenso y en asamblea lo que será el voto de sus integrantes. "Así gana el MAS en muchas comunidades, al dictado de su líder", dice de la Parra.

"Es una fórmula distinta de entender la democracia. Prima el interés de toda la comunidad, decidido por consenso, frente al voto colectivo", defiende por su parte Juan Carlos Pinto, exguerrillero y ahora director del Servicio Intercultural de Fortalecimiento Democrático (Sidfe), adscrito del Tribunal Supremo Electoral (TSE).

Para de la Parra, el proceder del TSE, que en la noche electoral se retiró tras horas de espera sin dar resultado alguno, es exponente de la ineficacia -o dependencia política y hasta corrupción- en que se mueve el cuerpo judicial boliviano. Como el abultado resultado favorable al MAS lo es de un sistema electoral que precipita el acaparamiento de poder. Los logros económicos de la Bolivia de hoy no son atribuibles a la gestión de Morales, sino a un empresariado que no desiste pese a la persecución política.

Mientras la oposición asimila como puede su derrota, Evo Morales recibía este lunes, en perfecta formación y a las siete de la mañana a un desfile de embajadores dispuestos a presentarle sus credenciales. El imbatible presidente boliviano recuperaba su agenda, sin esperar los resultados del TSE y sin síntomas de resaca tras unas presidenciales que, de nuevo, ganó. ¿Quién, si no él?

Desde La Paz, por fin

 

Evo i el vot fidel bolivià

 

13/10/14 02:00 - LA PAZ - GEMMA C. SERRA

 

 

“És devoció o submissió?”, es demana un observador internacional davant la cua eterna que s'ha format en una de les 29 meses de votació repartides a l'escola Guaqui, a la barriada d'Alto Lima, de la ciutat d'El Alto. A totes les meses hi ha files semblants d'homes i dones aimares, l'ètnia d'Evo Morales, amb les cares cremades pel sol d'aquesta població situada a 4.070 metres sobre el nivell del mar.

A tota la barriada només hi ha cartells electorals d'Evo Morales, en el poder des de 2005 i a qui es pronostica una nova victòria –amb pronòstics del 60 al 65 %– en les presidencials d'ahir diumenge. En aquesta ciutat, la més alta del món i amb barriades sorgides com del no-res en més de trenta anys, el president és Déu. Per als seus ciutadans, hi ha un abans i un després des que el líder cocaler va arribar a la presidència, que no s'expressa amb el fervor més aviat cridaner dels chavistes de Veneçuela –el gran aliat de Morales–, sinó amb el posat submís de l'aimara i les altres ètnies que es barregen al país.

A La Paz, la capital, a 3.800 metres, Evo Morales es queda en semidéu, però també sense rival. L'única incògnita és què passarà a les ciutats de Santa Cruz, Pando i Tarija, terra avall i on s'acumula el poder econòmic, reductes conservadors que ha anat derrotant elecció rere elecció el Moviment al Socialisme (MAS) de Morales. Al teòric directe rival del president, l'empresari Samuel Doria Medina, els sondejos el col·locaven un 40 % per sota del MAS, seguit de l'expresident Jorge Quiroga, encara més avall. A Quiroga, president del 2001 al 2002, Morales el va vèncer amb un 25% d'avantatge el 2005. Doria Medina també va fracassar en les dues anteriors eleccions.

Vot comunitari

“El sistema de repartiment d'escons afavoreix els grans”, denuncia Armando de la Parra, de la plataforma ciutadana Por el voto informado y transparente, segons qui tant la fórmula de distribució d'escons com la pràctica del vot “comunitari” –en què el vot de l'elector se subjecta a la disciplina definida pel cap de la comunitat– converteix en imbatible Morales. Per De La Parra, clarament partidari de l'opositor Quiroga, a això se sumen un cos judicial corrupte, que ha arraconat amb “processos dubtosos” un grapat de càrrecs de les quatre ciutats esmentades, dotades d'unes institucions autònomes que molesten l'oficialisme.

“Tenim un Tribunal Suprem Electoral teòricament imparcial. Teòricament, hi insisteixo”, admet Juan Carlos Pinto, director del Servei Intercultural del Desenvolupament Democràtic, adscrit a l'autoritat electoral boliviana. Aquest exguerriller i company de cel·la en temps de la dictadura de l'ara vicepresident, Álvaro García Linera, reconeix que no tot és pura “guerra bruta” en les denúncies de l'oposició d'acumulació de poder –judicial i polític–. Nega, però, que Morales vulgui perpetuar-se més enllà del que mana la Constitució. La carta magna boliviana no admet més de dos mandats, però el primer del president “no compta”, diu Pinto, ja que va ser abans que s'aprovés l'actual Constitució, del 2009.

L'oposició, feble i dividida, crida, mentre Morales exhibeix un creixement econòmic que supera el 5% anual, una reducció de la pobresa extrema al 18 % –del 28 % que hi havia nou anys abans– i un pragmatisme en la captació d'inversió estrangera, atreta no només per les matèries primeres bolivianes, sinó també per les infraestructures. Al llarg de la carretera d'El Alto al Titicaca, surten com bolets ciutats noves, grans i petites, fetes de cases de totxana sense revestiment i moltes vegades sense finestra. El mateix panorama es veu a Cochabamba i altres ciutats importants del país. “És un creixement de peus de fang”, diu De la Parra, fet de sobreendeutament i fonamentat en les exportacions de gas, sotmès a les fluctuacions de preus.

El votant d'Evo no és només l'indígena silenciós i una mica menys pobre ara que abans, sinó també el petit empresari de llocs com ara La Paz o Cochabamba. Ara com ara, a Bolívia, qui vol treballar troba feina, defensa Alfonso Valverde, un taxista que ha tornat al país, després de vint anys treballant a Espanya. És evident que l'impuls econòmic és la joia de la corona que nodreix el MAS d'electors de diferents capes socials. L'altra joia de la corona és el vot exterior: per primer cop, 272.000 electors de 33 països poden votar als seus consolats. Una xifra encara petita, en relació amb els dos milions de bolivians que hi ha arreu del món. Tot un orgull i un esforç logístic per a aquest país andí que, a més de l'imbatible president, escollia ahir el vicepresident, 36 senadors i 130 diputats.

Tarde, noche y madrugada de Schalten en la DW

http://www.youtube.com/watch?v=vnudszFrirk

http://www.youtube.com/watch?v=vnudszFrirk






A las 17.00, las 20.00, las 00.00, las 02.00, las 03.00 y la repetición de las 06.00

Con Silvia Cabrera, primero. Con Jenny Pérez después

Evo Morales obtuvo el 60,5 por ciento de los votos, según el sondeo de la empresa Ipsos, y 61 por ciento, según el de Equipos Mori, difundidos por las televisoras ATB y Red Uno.En segundo lugar, según dichos sondeos, se ubicó el candidato opositor Samuel Doria Medina, de la centroderechista Unidad Demócrata (UD), con 24 por ciento en su tercer intento por acceder a la presidencia de Bolivia.

El Movimiento Al Socialismo (MAS) de Morales tendría además el control de la Cámara de Diputados y el Senado, al conseguir los dos tercios que anheló el mandatario para consolidar su llamada "revolución democrática y cultural".Morales logró ganar en también en el departamento de Santa Cruz, que era considerado bastión de la oposición. El MAS venció en ocho de los nueve departamentos. Doria Medina, en cambio, solo ganó en el amazónico departamento de Beni. El tercer candidato más votado fue el expresidente Jorge Quiroga (2001-2002), que obtendría en torno al 9,6 % de los votos.
El Tribunal Supremo Electoral (TSE) de Bolivia comenzó a ofrecer muy lentamente los primeros cómputos y se espera que los resultados oficiales se conozcan en el curso de este el lunes. 

A pesar de la falta de datos oficiales, Morales se adjudicó la victoria electoral y en un discurso desde el histórico balcón del Palacio Quemado, en La Paz, le dedicó el triunfo al líder cubano Fidel Castro y al fallecido mandatario venezolano Hugo Chávez.

El Muro, así o asá: doble versión

Merkel recorda la força que va enderrocar el Mur 

04/10/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

“Milions de ciutadans, com jo mateixa, vam comprovar que tot és possible. Els desitjos es poden complir”, va dir ahir Angela Merkel, en la festa del Dia de la Unitat alemanya, després de retre homenatge a la revolta pacífica que, un dilluns de setembre del 1989, va començar a Leipzig, a l'Alemanya de l'Est, amb la consigna “Wir sind das Volk” (“Nosaltres som el poble”). Primer van ser algunes desenes de dissidents, que exigien eleccions netes a la cúpula de la República Democràtica Alemanya (RDA), l'estat satèl·lit de Moscou on la mateixa Merkel havia crescut i on va passar pràcticament tota la seva vida, fins a la reunificació.
En cosa de setmanes, el crit del “Wir sind das Volk” va arrelar a tot el territori de l'Alemanya comunista, fins a arribar a la històrica i multitudinària concentració de l'Alexanderplatz de Berlín, el 4 de novembre. Cinc dies després, el vespre del 9 de novembre del 1989, el membre del politburó Günter Schabowski llegia el comunicat segons el qual les fronteres entre les dues Alemanyes quedaven obertes. Havia caigut el Mur de Berlín, que durant 28 anys s'havia guanyat el nom de “franja de la mort”, pels centenars de ciutadans de l'RDA que van morir en intentar passar al cantó occidental.
“Sense ells, ara no seríem aquí”, va dir Merkel, en l'acte institucional, referint-se a la força col·lectiva d'aquella revolta pacífica. No va intentar presumir d'haver estat entre aquella dissidència. Com tampoc no ho va fer d'haver estat entre els que van passar a l'altre costat, la nit del 9 de novembre, perquè –com ha explicat reiteradament– no es va voler perdre la seva sauna setmanal. Sí que ja era part de la dissidència l'actual president del país, Joachim Gauck, ciutadà de l'RDA fins que el 3 d'octubre del 1990 va quedar absorbida per la República Federal (RFA), amb la firma del Tractat d'Unitat.
La caiguda del Mur, la va precipitar la revolta pacífica, mentre que el procés de reunificació que va culminar amb la firma del tractat va ser “una obra mestra de la diplomàcia”, va afirmar Merkel. L'arquitecte en va ser l'aleshores canceller Helmut Kohl –de qui ella en seria poc després l'alumna exemplar–, que va negociar tant amb les autoritats de l'RDA com amb les quatre potències que van derrotar l'Alemanya d'Adolf Hitler, el 1945, i van dividir després el país. “Tot és possible”, va dir la cancellera que va créixer dins aquell estat opressor que el 1990 va desaparèixer. La força col·lectiva i la diplomàcia així ho van palesar


Merkel evoca la revolución cívica que derribó el muro

Gemma Casadevall

Berlín, 3 oct (EFE).- La canciller alemana, Angela Merkel, evocó hoy el coraje de la revolución pacífica que derribó el Muro de Berlín 25 años atrás, al tiempo que hizo un llamamiento a sus compatriotas y al resto de la comunidad internacional a mantener ese espíritu y a no "capitular" ante los grandes conflictos globales.
"Sin el valor de los ciudadanos que se levantaron contra la represión hoy no estaríamos aquí", afirmó Merkel en el acto institucional del Día de la Unidad, que recuerda la firma del Tratado que puso fin a décadas de división nacional, el 3 de octubre de 1990.
La canciller, ciudadana entonces de la República Democrática Alemana (RDA) como el presidente del país, Joachim Gauck, asistente al acto junto a la plana mayor de la política del país, rindió homenaje a los héroes de las manifestaciones que presionaron sobre el régimen comunista al grito de "Nosotros somos el pueblo".
Lo que empezó con apenas unos centenares de disidentes, en la ciudad germano-oriental de Leizig, llamando a manifestarse todos los lunes para exigir elecciones libres, creció en las semanas siguientes hasta convertirse en marchas masivas por todo el territorio de la RDA, recordó.
Ese coraje cívico hizo posible la caída del Muro, el 9 de noviembre de 1989, a lo que siguió luego "una obra maestra de la diplomacia", prosiguió Merkel al recordar las negociaciones emprendidas por el entonces canciller, Helmut Kohl, tanto con la RDA como con los líderes de las potencias aliadas que derrotaron el nazismo.
A Kohl le correspondió convencer al mundo -"tanto a sus socios de la Unión Europea (UE), como de la OTAN, como de la Unión Soviética", dijo- de que una Alemania unida no era algo "que temer", sino un aliado "fiel", lo que culminó con el Tratado de Unidad alemana suscrito el 3 de octubre de 1990, once meses después de la caída del Muro.
"Queda mucho por hacer", admitió la canciller, para superar los desequilibrios económicos persistente entre el oeste y el este del país.
En el antiguo territorio de la RDA, el porcentaje de desempleo sigue siendo notablemente superior al del resto del país y los salarios y jubilaciones que perciben sus ciudadanos se sitúan en un 80 % de los de sus compatriotas del oeste.
"Pero el balance global es positivo", aseguró a continuación la jefa del Gobierno, quien apuntaló sus palabras en encuestas que muestran que la gran mayoría de los alemanes, a uno y otro lado del país, ven más ventajas que desventajas en su situación actual.
Merkel apeló al mismo espíritu de valentía y a la combinación entre el coraje y la diplomacia para hacer frente a los grandes desafíos globales, entre los que citó desde los conflictos de Oriente Medio a Ucrania, a la lucha contra el cambio climático y la epidemia del ébola.
Cada uno de esos retos implican "una respuesta coordinada" de toda la comunidad internacional, insistió la canciller, sea ante las tragedias humanitarias que sacuden el planeta, el drama colectivo de los refugiados y desplazados por las guerras o la lucha contra el terrorismo yihadista de Estado Islámico (ES).
Insistió, asimismo, en la necesidad de mantener "nuestros valores y principios", defender la democracia "ahí donde se encuentre en peligro" y respetar y hacer que se respeten "los acuerdos que nosotros mismos refrendamos", para citar el Pato de Estabilidad y Crecimiento de la Unión Europea (UE).
El discurso de Merkel centró la ceremonia del Día de la Unidad, que este año se celebró en Hannover, capital del "Land" de Baja Sajonia (centro), de acuerdo a la fórmula rotatoria según la cual el anfitrión de la jornada es el estado federado que detenta la presidencia de turno del Bundesrat (Cámara alta).
Junto al acto institucional, en el pabellón de congresos, se desarrolló desde ayer y a lo largo de todo este viernes una fiesta ciudadana, que dio ocasión a un baño entre multitudes para Merkel, el presidente Gauck y resto de la clase política presente.
El 3 de octubre se recuerda la firma del Tratado de Unidad por el que el territorio de la RDA quedó integrado en la República Federal de Alemania (RFA), como colofón de las negociaciones de Kohl con los líderes de las potencias aliadas de la Segunda Guerra Mundial -Estados Unidos, Unión Soviética, Reino Unido y Francia-. EFE
gc/nl

Otro intento descodificador

Merkel lidera el nou ordre a la zona euro

29/09/14 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

Alemanya ja no és el país que més creix a la zona euro –aquesta afirmació la reivindica ara l'espanyol Mariano Rajoy–; França diu sense embuts que la disciplina fiscal no funciona en temps d'amenaces globals; i Grècia juga el paper de no voler un tercer paquet de rescat, malgrat demanar “ajudes puntuals”. Aquest és el panorama amb què es troba Angela Merkel en aquest inici de tardor política, una zona euro on Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), imposa una doctrina en política monetària que no agrada a Berlín i on, a més, a la cancellera li ha sortit una oposició a la dreta, desconeguda fins ara a Alemanya: l'euroescepticisme.

La majoria dels experts –com ara l'Institut d'Economia Mundial (IfW), establert a la ciutat alemanya de Bremen– han rebaixat els pronòstics de creixement del PIB alemany a l'1,4 % o l'1,5 % per a aquest 2014 –fa uns mesos encara el calculaven en el 2 %–. Malgrat la contracció del 0,2 % registrada en el segon trimestre d'aquest any, el govern manté les previsions que van de l'1,9 al 2%, però alerta de les conseqüències de les crisis continuades d'Ucraïna i la feblesa de la zona euro sobre la seva economia.

Efecte col·lateral

Un altre institut, el GfK –la companyia d'investigació de mercats més gran del país, establerta a Nuremberg–, alertava aquests dies que, a les conseqüències ja conegudes sobre les exportacions alemanyes, s'hi ajunta un altre efecte col·lateral: el consum. El ciutadà comença a reaccionar a les males notícies diàries sobre els conflictes globals amb timidesa a l'hora de gastar. L'índex del consum caurà a l'octubre un 0,3 %, segons el baròmetre de l'insitut GfK, que afegeix aquest núvol sobre el motor econòmic tradicional europeu.
Merkel, fins ara, ha aplicat la seva recepta mestra a tots els sons que li arriben, de dins o de fora del país: no deixar-se impressionar, si més no aparentment. Es manté el pronòstic de creixement, a casa, i es manté l'ordre de disciplina, davant els socis.
La cancellera va rebre dilluns passat el primer ministre francès, Manuel Valls, compungit per l'“espiral del deute públic” del seu país, com finalment va admetre. Però al mateix temps defensava que no es pot demanar disciplina estricta a un país que vol emprendre retallades de 50.000 milions, fins al 2017, en la despesa pública, centrades en l'àmbit laboral i fiscal, però que al mateix temps es veu obligat a endurir la lluita global contra el terrorisme. Les paraules de Valls van ser una fletxa verinosa per a l'Alemanya de Merkel, que continua responent amb comptagotes als requeriments de compromís en l'aliança contra el gihadisme. Tal com s'acostuma a dir, Alemanya és un gegant econòmic però un nan en política exterior, sense que s'hagin percebut símptomes de canvis en aquesta direcció.
Dilluns passat, Merkel rebia Valls. Dimarts, s'entrevistava a la cancelleria amb el primer ministre grec, Andonis Samaràs, en una situació molt diferent de la seva última visita a Berlín, quan es parlava que Grècia deixava l'euro. El seu país sortirà de la recessió en el tercer trimestre i creixerà un 2% el 2015, tot i reconèixer que potser necessitarà “ajuts puntuals” per guanyar la lluita contra l'atur.

Conats de canvis

La zona euro s'està recol·locant, com ho demostra el president espanyol, Mariano Rajoy, l'alumne
exemplar de Merkel, cada cop que pot parlar del nou creixement espanyol com a exemple per als socis
menys aplicats. O, en el pol oposat, França, quan
reivindica el dret legítim a saltar-se la disciplina de Brussel·les. Però també hi ha canvis a escala interna, i una prova d'això és la nova oposició que ha sorgit a la cancellera a casa: l'euroescepticisme.
L'Alternativa per Alemanya (AfD) va entrar al Parlament Europeu el maig passat i només en dues setmanes, aquest
setembre, va aconseguir presència a tres cambres regionals –Saxònia, Brandenburg i Turíngia– amb percentatges que anaven del 10% al 12 %. Hi ha el
perill que Merkel intenti recuperar l'electorat que li pren aquesta nova força dretana, al·lèrgica als paquets de rescat europeus, advertien els experts de Standard & Poors, amb aspecte d'estar dirigits a favor de Berlín. El millor que pot passar a la zona euro és que es mantinguin les consignes i la direcció de Merkel. Qualsevol desviament ensorrarà la confiança reconquerida dels mercats, deia aquest nou aliat de la cancellera.

Un quart de segle d'esforços

Alemanya recorda els 25 anys de la caiguda del mur amb l'assignatura pendent de l'equiparació 

29/09/14 02:00 - Berlín - G.C.S

“Amb l'esforç comú aconseguirem que Mecklenburg-Pomerània Occidental i Saxònia-Anhalt, Brandenburg, Saxònia i Turíngia ben aviat es transformin en un paisatge florit, on valgui la pena viure i treballar”, deia l'1 de juliol del 1990 l'aleshores canceller Helmut Kohl, en un missatge televisiu a la nació. Feia nou mesos que el mur de Berlín havia caigut, la negociació per a la reunificació amb les potències aliades ocupants –Estats Units, França, Regne Unit i Unió Soviètica– encara rutllava i es completava el primer pas d'aquest procés amb la unió monetària i econòmica entre les dues Alemanyes –la comunista i l'Occidental–. Angela Merkel tenia 36 anys, era una jove científica crescuda en un d'aquells estats de l'est a què es referia qui seria el seu padrí polític, Kohl.
Aleshores ningú no podia sospitar que la jove científica arribaria a ser la dona més poderosa del món. A punt de celebrar-se els 25 anys de la caiguda del mur, la nit del 9 de novembre del 1989, el panorama que avui ofereix Mecklenburg-Pomerània Occidental, el land on va créixer aquesta filla d'un pastor protestant, encara no és el paisatge florit que prometia Kohl. Quant a infraestructures, sí que s'ha avançat. De les escantellades autopistes de l'Alemanya comunista s'ha passat a una xarxa viària de primer nivell, i de les botiguetes mig buides, a grans centres comercials, iguals arreu d'Occident.

Desigualtats presents

Aquesta assimilació aparentment perfecta entre l'est i l'oest no es correspon, però, amb la realitat econòmica del ciutadà, segons documentava un informe del govern de Merkel presentat la setmana passada sobre els sis estats de l'antic territori de la República Democràtica Alemanya (RDA). Ara la renda per càpita del ciutadà de l'est és el doble de la que tenia el 1989 però es troba un 66 % per sota de la dels seus veïns de l'oest. La mitjana d'atur en aquesta part del país és del 10,3 %, mentre que a escala nacional és del 6 %. En els anys més durs després de la caiguda del mur, l'atur a l'est va doblar la de la resta del país, amb percentatges fins i tot mediterranis en alguns punts del land de Merkel. Hi ha millores substancials en l'equiparació de sous i jubilacions, però els treballadors o jubilats de l'est encara cobren un 89% del que perceben els compatriotes de l'oest.
En un estudi de fa uns mesos, es calculava el cost fins ara de la reunificació econòmica en dos bilions d'euros –entre l'impost per a l'equiparació que el ciutadà d'un i altre costat paga del seu sou, les transferències dels governs federal als länder i els fons europeus per a la reactivació econòmica de l'est–. L'antic territori de la RDA no és, econòmicament, allò que va pronosticar Kohl, però Alemanya s'ha situat com a primera economia de la UE. Han estat 25 anys d'esforços individuals i col·lectius, empeltats de la imatge d'aquesta cancellera crescuda en una llar on l'austeritat era el dogma.

Escocia, Cataluña: independentismo en la UE

http://www.dw.de/los-separatismos-europeos/av-17927037

https://www.youtube.com/watch?v=TLeUei8-rQc

Los separatismos  europeos y el dinero

La libra Esterlina comienza a depreciarse y no solo el mundo fianciero reacciona con incertidumbre. La razón: el 18 de septiembre los escoceses decidirán sobre su independencia. La demoscopia arroja que será un resultado ajustado. Los movimientos separatistas tienen frecuentemente causas económicas.

El "Yes” escocés, daría alas al movimeinto catalán que en noviembre pretenden también decidir sobre su futuro como nuevo estado. Lo mismo podría pasar en Bélgica donde los flamencos pretenden separarse de los valones. Todos miran con expectación al Reino Unido.

Los separatismos europeos

En nuestro estudio hablamos del tema con la analista política Gemma Casadevall. Con Paco Furio.

El lamparón en el impoluto paisaje alemán

 

Euroescèptics contra Merkel

16/09/14 00:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

 

El blindatge alemany contra el populisme, si més no l'etiquetat d'euroescèptic, s'ha esquerdat potser definitivament: l'Alternativa per Alemanya (AfD), un partit fundat fa dos anys i que en les generals del 2013 va quedar fora del Parlament Federal (Bundestag), és una força emergent, sense que els analistes gosin definir-li un sostre electoral. Del 4,7% que el van deixar sense escons a la cambra federal, el setembre de l'any passat, es va disparar al 7,1% en les europees del maig d'aquest any. En qüestió d'un parell de setmanes ha pujat al 9,7% obtingut a finals d'agost al land de Saxònia, i al 10,6% i el 12,2% respectivament en les de diumenge passat dels estats federats de Turíngia i Brandenburg. Són tres èxits electorals indiscutibles per a una formació que fins fa poc no era a cap cambra alemanya, en tres lands de l'est, un territori considerat pels analistes especialment favorable a l'anomenat vot de protesta. Sigui al d'ultradreta, sigui al de l'esquerra o, més recentment, al dels Pirates, l'última formació que ha intentat fer-se un forat en l'estricte món parlamentari alemany, on els partits petits tenen especialment difícil saltar per damunt del llistó mínim del 5%.
Els Pirates van fer sentir la seu veu dos anys enrere, en escalar posicions en una sèrie de cambres regionals. Però poc després es van enfonsar en resultats marginals enmig de contradiccions internes. La ultradreta mai no ha trencat, a escala federal, el sostre del 5% i s'ha hagut de conformar, fins ara, amb escons aïllats en cambres regionals. L'Esquerra, partit d'arrels postcomunistes i exsocialdemòcrates, és l'últim exemple recent de formació que ha aconseguit consolidar-se a l'espectre parlamentari alemany, malgrat els intents durant anys de la resta de la classe política per arraconar-la com una intrusa al Bundestag.
“L'AfD es nodreix dels vots de tots els partits”, deia ahir Angela Merkel, en fer balanç de les eleccions del diumenge. Està clar que la seva CDU és un dels més afectats per aquesta usurpació de vots. Però també en pren a l'esquerra, a la ultradreta i al Partit Lliberal, antic aliat natural de la CDU, ara extraparlamentari, segons adverteixen, no només la cancellera, sinó també els experts en demoscòpia.
L'euroescepticisme pren vots a tothom, però és especialment perillós per a la CDU. La cancellera no es pot permetre la irrupció d'un partit que es declara enemic de la unió bancària, com ho va ser dels mecanismes de rescat per als socis amb problemes. Aquesta no és l'única ideologia perillosa de l'AfD. En el seu doctrinari es barregen propostes de duresa contra la criminalitat, control de la immigració i enduriment de les lleis d'asil. És a dir, consignes que també defensen l'ala més dretana de la CDU i els seus socis bavaresos i que, fins ara, la cancellera ha mantingut a ratlla.

Qué vienen, qué vienen

La Alemania de Merkel busca recetas contra los euroescépticos

Gemma Casadevall

Berlín, 15 sep (EFE).- La canciller Angela Merkel y el resto del espectro parlamentario alemán reaccionaron hoy al auge de los euroescépticos desmarcándose de una formación que recluta electores de todos los partidos y que, a diferencia de otras formas de voto de protesta, podría no ser de vida efímera.
"La respuesta del resto de los partidos debe ser la confrontación política con Alternativa para Alemania (AfD)", no la cooperación, apuntó Merkel tras la reunión de la ejecutiva de su Unión Cristianodemócrata (CDU) centrada en las elecciones regionales del domingo en dos "Länder" del este del país.
Al margen del impacto regional de esas comicios -la CDU defendió su posición de primera fuerza en Turingia y los socialdemócratas lo hicieron en Brandeburgo-, las urnas confirmaron el ascenso de AfD, que de extraparlamentario en ambos "Länder" pasó a lograr escaños en las dos cámaras legislativas.
El 10,6 % de los votos logrado en Turingia y el 12,2 % de Brandeburgo siguen al 9,7 % alcanzado quince días atrás en Sajonia (asimismo en el este del país) y al hito marcado por la formación el pasado mayo al conseguir escaños en la Eurocámara.
En septiembre del año pasado esa formación había quedado fuera del Bundestag (Parlamento federal) al obtener un 4,7 % de los sufragios, por debajo del listón mínimo del 5 % necesario para obtener escaños, lo que ya entonces acogieron con alivio el resto de los partidos.
Tal como hizo tras los resultados de Sajonia, la canciller descartó este lunes toda cooperación con la AfD, formación que ha hecho campaña con el rechazo a la unión bancaria y que en el pasado se opuso asimismo a los mecanismos de rescate articulados para los países en problemas de la zona euro. 

"La AfD tiene potencial electoral procedente de todos los partidos", admitía Merkel, para insistir en que la respuesta ante ese "desafío" debe ser la "confrontación temática y política" con dicha formación, en ningún caso la política de alianzas.
La negativa a toda alianza con los euroescépticos dominaba las reacciones de las jefaturas del resto de las formaciones, desde el Partido Socialdemócrata (SPD) a La Izquierda y los Verdes.
"Cuanto más tratan de arrinconarnos las otras formaciones, mejores resultados obtenemos", proclamaba por su parte en Berlín el líder de AfD, el eurodiputado Bernd Lucke.
En sus filas hay exmilitantes ultraderechistas y en su programa confluye el euroescepticismo con apuestas de mano dura contra la criminalidad, un endurecimiento de la ley de asilo y un mayor control de la inmigración.
Contrariamente a lo que parecería lógico, distintos estudios muestran que logra reclutar tanto a votantes tradicionales de la CDU como de La Izquierda, así como del casi desmantelado Partido Liberal (FDP), fuerza bisagra en la mayoría de los gobiernos federales de Alemania que quedó fuera del Parlamento en las últimas generales.
Apuntalada en ese ímpetu, y tras lograr escaños en esos tres "Länder" del este, aspira a resultados parecidos en Hamburgo y Bremen, ambos en el oeste y donde hay elecciones en 2015.
Cuenta, para el caso de Hamburgo, con la figura de Hans Olaf Henkel, expresidente de la Asociación de la Industria Alemana (BDI) y personalidad de notable impacto mediático, como tertuliano televisivo y hasta locutor de un programa radiofónico de jazz.
Los expertos en demoscopia coinciden en esa capacidad para reclutar electorado de prácticamente todos los partidos, con un único oasis de militancia al parecer inmune a sus mensajes: los Verdes.
No hay una respuesta clara, en cambio, a la pregunta de si será un partido de efervescencia súbita, pero efímera -como ocurrió con los Piratas, partido que, tras irrumpir en varios "Länder" en 2012, pasó a resultados pírricos en cuestión de un año- o si ha llegado al espectro alemán para quedarse.
En el caso de los Piratas, formación defensora de la libertad en internet, precipitó su declive un sinfín de trifulcas internas.
En el caso de la AfD, su líder, Lucke, parecía hoy empeñado en definir quién manda en el partido, sobre todo ante su dirigente en Turingia, el joven y dinámico Björn Höcke, al que en medio de la euforia por su 12,2 % recordó una y otra vez que su ámbito era la política regional. EFE
gc/nl/si
(foto) (audio)

Catalanes en metamorfosis

Con Sergio, en el hermoso estudio de Estación Sur. Pero qué querrán ahora estos catalanes

Cataluña ensaya su independencia

:Mas por más

Los catalanes seguirán su rumbo para someter a votación su independencia de España, un paso que nadie juzgaría como necesario, pero que la torpeza del gobierno central español hace inevitable. Por ahora la votación de la independencia es sólo un ensayo y a nadie seguramente se le ocurriría responder que no frente a la oferta de más libertad . Pero nadie está seguro de las consecuencias de la independencia de Cataluña para sí misma, para España y aún para Europa. Gemma Casadevall, periodista y catalana, sobre el enigma catalán 

http://www.funkhauseuropa.de/sendungen/estacionsur/hispanoamerika/mas112.html

El rey Artur en la ZDF

Del ‘nein' oficial a la veu de Mas

12/09/14 00:00 - Gemma C. Serra

“M'estimaria molt més que el Regne Unit continués unit”, deia ahir Frank-Walter Steinmeier, el ministre d'Afers Estrangers d'Angela Merkel, en presència del seu col·lega britànic, Philip Hammond, de visita de treball a Berlín. Les paraules del cap de la diplomàcia alemanya, referides òbviament al referèndum escocès, no eren cap sorpresa. El govern de Merkel tem qualsevol nou “factor de risc” econòmic o sisme polític a la UE, com ara una escissió en un dels estats membres. Paral·lelament al nein contundent de l'oficialisme alemany a tot el que vulgui dir separatisme, sigui català o escocès, els mitjans de comunicació del país comencen a intentar entendre què hi ha darrere, per exemple, d'una manifestació multitudinària i pacífica com la de Barcelona. El president Artur Mas explicava les raons del clam pel dret a decidir en una entrevista a la cadena pública nacional ZDF, en què insistia, en anglès, en la necessitat del referèndum i en el model escocès. “Manifestació massiva per la independència”, titulava el setmanari polític per excel·lència, Der Spiegel, que acompanyava la informació sobre la V amb una entrevista a Salvador Cardús, explicant precisament les raons dels “escocesos d'Espanya”, com anomenava el diari berlinès Der Tagesspiegel els catalans. Per al conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung, en el clam sobiranista català s'apleguen “diners i sentiments”.

El 11.9 en la DW

http://dw.de/p/1DAU4

El soberanismo catalán, en un laberinto de intransigencias

El futuro del llamado desafío soberanista catalán podría depender de la respuesta del elector escocés a su referéndum el 18 de septiembre, por sobre las diferencias abismales entre ambos procesos, opina Gemma Casadevall.

¿Se puede prohibir a la población de una democracia dicha avanzada acudir a las urnas para expresar su opinión? La respuesta automática, en abstracto, se inclina hacia el no, a tenor de la constelación de consultas de la más diversa índole, a escala nacional, local o hasta vecinal, que se convocan en cualquier parte del mundo democrático para las más variadas cuestiones -incluido el uso de la superficie que ocupó un aeropuerto desmantelado, como el berlinés de Tempelhof-.

Para el presidente del gobierno español, el conservador Mariano Rajoy, la respuesta es afirmativa: sí se puede, y hasta se debe prohibir, dice, ya que la Constitución nacional no otorga a los poderes autónomos o locales soberanía para convocar tal consulta. Un referéndum de características e intención similares al que celebrará Escocia, con 4,2 millones de habitantes, no puede convocarse en Cataluña, con sus 7,6 millones de ciudadanos, según esa tesis.

Mientras la clase política británica en pleno, desde el premier David Cameron a sus rivales en la oposición, desembarca en Escocia en una especie de ofensiva de seducción "last minute” para convencer al elector de que no deje solo al Reino Unido, en España se perfila un choque de trenes en un laberinto de intransigencias. Por un lado, la posición del gobierno de Rajoy, apuntalado en su mayoría absoluta y respaldado, al menos ante el desafío catalán, por parte de la oposición. Por el otro, la del presidente de la Generalitat catalana, el asimismo conservador Artur Mas, empecinado en llevar adelante el referéndum el 9 de noviembre, por mucho que la ley de consultas elaborada por su equipo “in extremis” aún está en trámite y que, encima, parece condenada a acabar vetada por el Tribunal Constitucional, en Madrid.

La “V” -o Vía Catalana- preparada para este 11 de septiembre -tricentenario de la caída de Barcelona ante las tropas del borbónico Felipe V, en 1714- ha adoptado un aire de “ahora o nunca”, contagiado del referéndum escocés. La “Diada” o fiesta nacional de Cataluña se celebra desde el fin de la dictadura franquista y reinstauración de la monarquía borbónica, con ejemplos recientes de respuesta multitudinaria -hasta un millón de personas, según conteos oficiosos-. Los titulares que estos días se pueden leer en medios europeos, apuntando a una “efervescencia separatista” aparentemente repentina -sea en Escocia, Cataluña o este de Ucrania- no son del todo acertados. No se trata de sarpullidos inesperados, que afloraron en medio de crisis económicas o conflictos, sino de cuestiones pendientes de respuesta desde hace siglos.

Escocia tiene ante sí una fecha inmediata para pronunciarse. Cataluña está ante un embrollo legal, mientras el separatismo más radical insta al nacionalismo moderado de Artur Mas a sacar las urnas sí o sí a la calle, si el Constitucional bloquea el referéndum.
Está claro que una consulta no celebrada bajo el paraguas de una autoridad electoral legitimada, de forma ordenada y sin coacciones está condenada a no obtener el reconocimiento, ni internacional ni mucho menos del “derrotado”. La opción más cercana a una solución clarificadora sería convocar elecciones anticipadas plebiscitarias en Cataluña. Pero Mas teme perderlas, acosado por la pujanza del independentismo radical y el descrédito en que se ha hundido su partido, Convergencia i Unió, en medio del escándalo de cuentas secretas de su patriarca y expresidente, Jordi Pujol.

El 11.09, a dos meses del 09.11

El derecho a decidir y el salto al independentismo

https://www.youtube.com/watch?v=3HfDdCPCTbg























Con Carlos de Vega, en el Journal (x 2 Studiogespräch)

Qué hay detrás de un Nein

El rebuig alemany, més enllà de l'eix Merkel-Rajoy

11/09/14 00:00 - Gemma C.Serra

Cada cop que s'ha demanat a Angela Merkel –o al seu portaveu, Steffen Seibert– què en pensa, del referèndum català, la resposta ha estat que això és un tema intern de l'Estat espanyol. I, en cas d'incidir en com encaixaria una Catalunya independent en la UE, la resposta ha estat la coneguda fórmula que en quedaria automàticament fora.

La resposta oficialista s'interpreta inequívocament com un suport a Mariano Rajoy o una mena de contrapartida al seu aliat més dòcil de la família conservadora europea. Hi ha, però, un clar rebuig alemany al procés sobiranista que va més enllà de les servituds polítiques i de la fórmula diplomàtica de no voler ficar els peus a la galleda en les qüestions “internes” d'un aliat.
L'Alemanya de Merkel assisteix amb tanta incredulitat al procés sobiranista català com ho haurien fet els seus antecessors, fos el socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005) o el conservador Helmut Kohl (1982-1998). És un rebuig en què conflueixen pors històriques amb angúnies actuals.
Alemanya ha estat un país obsessionat per la unitat, com a sinònim de fortalesa, que ha patit al damunt dècades de divisió nacional forçada, des de després de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, ara fa vint-i-cinc anys. Per a l'alemany corrent, la paraula nacionalisme remet al gran monstre polític alemany –el feixisme–, un tabú que només encaixa en el vocabulari de l'ultradreta. Si no n'hi havia poc amb aquest context històric, ara es relaciona qualsevol separatisme actual amb perills desestabilitzadors per a Europa. En el cas espanyol, en un nou maldecap per a la zona euro. “Guerra, crisi i intranquil·litat: el clima polític ha empitjorat notablement en cosa de setmanes”, escrivia uns quants dies enrere Der Spiegel sota el títol “La gran desestabilització”, en què s'esmentava entre els factors de risc els sobiranismes escocès i català.
A aquestes pors històriques o actuals, s'hi suma un factor intern: el del perill de contagi o propagació fins a Baviera. El land més semblant a Catalunya, quant a identitat diferenciada i símbol de prosperitat econòmica