Animalitos

 

Dinamarca: de la crisis de los visones a las urnas

Joana Serra

La familia de las socialdemocracias nórdicas tiene ante sí otro posible abismo: el eventual relevo en el poder, ahora en Dinamarca, en unas elecciones precipitadas por la llamada "crisis de los visones" de octubre de 2020. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, defendió entonces el sacrificio de más de 15 millones de ejemplares, ante una alerta sanitaria derivada de la covid-19, pero sin la debida cobertura legal.

Dos años después, Dinamarca vuelve a las urnas en unos comicios anticipados, convocados tras varias oleadas de críticas a esa decisión de su jefa de Gobierno, una socialdemócrata de línea atípica en esa familia política.

Frederiken no dimitió tras revelarse que dicho sacrificio masivo se hizo sin respaldo legal en un país cuya industria peletera es líder mundial en ese sector. Sí lo hizo su ministro de Agricultura, Mogen Jensen, quien renunció un mes después de dar la orden, en noviembre de 2020.

El reino de Dinamarca, con 5,4 millones de habitantes incluidos los de dos territorios autónomos, la inmensa Groenlandia y las islas Feroe, volverá a las urnas en unos comicios repartidos entre lunes y martes.

Será siete semanas después del vuelco experimentado por Suecia, donde pese a mantenerse la socialdemocracia como fuerza más votada se dio un enrevesado relevo en el poder: la ya ex primera ministra Magdalena Andersson quedó apeada por el conservador Ulf Kristersson, al frente de una coalición del centro moderado, pero con la ultraderechista Demócratas de Suecia (DS) como aliado externo.

El caso sueco fue un ejemplo de parlamentarismo nórdico en estado puro. Andersson pasó a la oposición, tras haber defendido el primer puesto e incluso haber crecido en votos; Kristersson se convirtió en primer ministro, pese a la "humillación" de ver cómo los radicales de DS le arrebataban su tradicional segundo puesto; y Jimmie Äkesson, líder de la derecha radical triunfante, se resignó a no entrar en el gobierno, a cambio de poder marcar desde fuera la agenda del ejecutivo.

En Dinamarca no se pronostica un vuelco tan aparatoso, pero hay por lo menos cuatro candidatos con posibilidades de alcanzar la jefatura del gobierno. La propia Frederiksen, quien llegó al poder en 2019, cuatro años después de suceder al frente de los socialdemócratas a Helle Thorning-Schmidt; ante sí tiene a tres líderes del bloque centrista-derechista: el liberal Jakob Ellemann-Jensen, el conservador Søøren Pape Poulsen y el exprimer ministro Lars Løøkke Rasmussen, cuyas opciones han crecido en los últimos sondeos.

Son catorce los partidos que concurren a las urnas y, como se ha visto en Suecia, no tiene por qué ser el primero, ni siquiera el segundo, quien acabe al frente al siguiente gobierno. Determinante para el futuro de Frederiksen es si el bloque derechista suma o no la mayoría suficiente para volver al poder.

El caso de los visones -o "minkgate"- es la piedra en el zapato de esa socialdemócrata, algo arrogante y autoritaria, que gestionó con éxito y pocas restricciones en la vida pública durante la crisis de la pandemia.

Optó por la vía directa, ante una alerta sanitaria que apuntaba a una posible mutación en el virus que habría cuestionado la efectividad de la vacuna. Pero ignoró que la ley solo permitía el sacrificio de los animales de granjas con casos verificados. A las presiones de la oposición siguió el dictamen de una comisión parlamentaria según el cual la actuación del gobierno fue "criticable". De ahí se pasó a las elecciones anticipadas.

Frederiksen, de 41 años, ha orientado su campaña por la reelección con su imagen de mujer fuerte, en un país pequeño, pero capaz de rechazar o hasta reírse, en 2019, del propósito del entonces presidente de Estados Unidos, Donald Trump, de "comprar" Groenlandia.

A diferencia de lo ocurrido en Suecia, en Dinamarca ha habido escasa presencia de la cuestión migratoria en el debate preelectoral. Al fin y al cabo, la socialdemocracia que representa Frederiksen puede ser tan dura y restrictiva en esa materia como las propuestas de la derecha.

Bajo su gobierno se ha llegado a discutir la posibilidad de crear centros de acogida en Ruanda, de acuerdo al modelo barajado en Reino Unido bajo el liderazgo del ex premier Boris Johnson.

Éramos tan jóvenes

 

El cannabis, un debate para aliviar penas en Alemania

Joana Serra

Hace ahora aproximadamente un año, tras la victoria electoral de Olaf Scholz sobre el bloque conservador, Alemania asistía a la formación de un tripartito inédito a escala federal entre los socialdemócratas del futuro canciller, los verdes y los liberales.

Se respiraba aire de liberación, tras los 16 años en el poder de la conservadora Angela Merkel. Los verdes Robert Habeck y Annalena Baerbock -ahora ministros de Economía y de Exteriores, respectivamente- representaban ese aire nuevo; el liberal Christian Lindner parecía feliz de colocarse al frente de Finanzas, y Scholz representaba, de alguna manera, un continuismo tranquilizador, tras haber sido vicecanciller en la última gran coalición liderada por Merkel.

El pacto de coalición que acabaron suscribiendo los tres socios, el 7 de diciembre de 2021, incluía la legalización del cannabis. Al frente de Sanidad colocó Scholz a un doctor en Medicina, Karl Lauterbach, una de las opiniones más escuchadas en los momentos álgidos de la covid y defensor de la línea de la máxima cautela. En el pasado había sido contrario a legalizar el cannabis y alertado de los males que puede ocasionar su consumo en adolescentes, incluso niños. Con el tiempo había cambiado de opinión.

Poco se respira ahora de ese aire liberador, dinamismo o alivio. La guerra de Ucrania cayó sobre Europa hace ya ocho meses. La crisis energética se hizo realidad en un país que ha tenido que reducir aceleradamente su altísima dependencia de Rusia, al ciudadano le preocupa si tendrá gas suficiente para el invierno, los pedidos industriales caen, la recesión asoma y el canciller Scholz parece emprender la vía del aislamiento respecto a Francia. En lugar de cohesión, rechina el eje franco-alemán, puntal europeo.

En ese contexto de pesimismo, inimaginable hacer un año, el médico y ministro de Sanidad Lauterbach recuperó el capítulo del pacto de coalición relativo al cannabis.

"La dosis es lo que le convierte en veneno", aseveró al presentar las líneas maestras de lo que, si logra el consentimiento previo de Bruselas, será el proyecto de ley más "liberalizador" de Europa. Más que el de Países Bajos, basado más en la tolerancia o despenalización. Más que en España, que se apresta a legalizar el cannabis con fines medicinales (lo que en Alemania ya es una realidad).

Quedará autorizado el consumo y posesión de hasta 30 gramos, el cultivo asimismo privado de unas tres plantas y la venta en establecimientos autorizados a ello. El término empleado por el ministro no es "despenalizar", sino "regularizar" su consumo, venta y cultivo para ahogar el mercado negro, la fuente suministradora actual para esos niños o adolescentes a los que Lauterbach dice querer preservar de la adicción.

El conservador y católico estado de Baviera se ha echado las manos a la cabeza y recordado los argumentos que Lauterbach, como médico, defendió en contra de esa legalización. El gremio de farmacéuticos protesta con argumentos parecidos y argumenta que el alcohol y el tabaco ya entrañan suficientes problemas en la salud de los menores.

"Una legalización completa vulnerará las normativas europeas", advertía desde el semanario "Der Spiegel" Milena Hassenkamp, experta jurista. Lauterbach advirtió precisamente al presentar sus líneas maestras -ya aprobadas por el Consejo de Ministros- de que no llevará al trámite parlamentario un proyecto de ley que no tenga una "recepción positiva" previa en la Comisión Europea (CE).

En enero entablará negociaciones "intensas" con Bruselas; si recibe el visto bueno, habrá proyecto de ley a lo largo del primer trimestre de 2023 habrá proyecto de ley. No hay un Plan B a ese proceso, insistió el ministro.

Que nadie se precipite: la legalización, de producirse, será en 2024. Deberá haber superado primero un proceso regulador largo y complejo.

Hasta entonces, la Alemania que apunta a la recesión y que ya no ve ni Scholz ni a su ilusionado tripartito como hace un año tendrá abierto un debate no relacionado con el gas, con la guerra ni con la inflación.

La minicumbre de Scholz

 

Pla Marshall per a Ucraïna abans del final de la guerra

El primer ministre ucraïnès, Denís Xmihal, parla al costat de la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, i el canceller alemany, Olaf Scholz, ahir a Berlín CLEMENS BILAN / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Entre Brus­sel·les, Berlín, l’FMI i Kíiv, hi ha com a mínim coin­cidència en un punt: la guerra pro­voca a Ucraïna un forat finan­cer men­sual de 3.000 mili­ons d’euros, ampli­a­bles a 5.000 mili­ons en cas que Rússia inten­si­fi­qui els seus atacs con­tra infra­es­truc­tu­res civils i objec­tius energètics. Són els diners que el país neces­sita per pagar els sous als seus mes­tres, sol­dats, poli­cies i jubi­lats, a més d’arre­glar car­re­te­res i cen­trals elèctri­ques, recor­dava ahir des de la capi­tal ale­ma­nya la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea (CE), Ursula von der Leyen. “Aju­dar Ucraïna ara és aju­dar un futur mem­bre de la Unió Euro­pea”, afe­gia el can­ce­ller ale­many, Olaf Scholz, amfi­trió de la Con­ferència Inter­na­ci­o­nal d’Experts per a la Recons­trucció i la Moder­nit­zació d’Ucraïna, con­vo­cada per la UE i pel G7, el grup de les set potències que Ale­ma­nya pre­si­deix aquest 2022.

Von der Leyen i Scholz volen impul­sar un pla Mars­hall que, a diferència del que va viure Ale­ma­nya després de la der­rota del nazisme pels ali­ats, no espe­rarà fins al final de la guerra. “L’ajut ha d’arri­bar ara i s’ha de man­te­nir a curt, mitjà i llarg ter­mini”, segons Von der Leyen. A par­tir del gener, s’ha de tenir a punt un meca­nisme regu­la­dor que faci que, mes a mes, es com­pensi amb ajut inter­na­ci­o­nal aquest forat finan­cer. La Unió Euro­pea n’apor­tarà una ter­cera part, va dir la pre­si­denta de la CE, sense pre­ci­sar-ne els detalls.

Des de l’FMI hi ha el com­promís de donar suport a Ucraïna també a curt, mitjà i llarg ter­mini, segons va asse­gu­rar des de Berlín la seva direc­tora gene­ral, Kris­ta­lina Geor­gi­eva. Però men­tre que Von der Leyen par­lava sobre­tot de suport sos­te­ni­ble i soli­da­ri­tat, tant Scholz com Geor­gi­eva afe­gien als seus mis­sat­ges el terme “segu­re­tat jurídica” per als inver­sors, espe­ci­al­ment l’empresa pri­vada, i “super­visió”, pel que fa a la repre­sen­tant de l’FMI.

Ucraïna ha demos­trat la capa­ci­tat de resistència a l’inva­sor i de man­te­nir-se com un país “que fun­ci­ona” –a escala del Par­la­ment i de l’admi­nis­tració pública, en tots els seus nivells--, va recor­dar el minis­tre de Desen­vo­lu­pa­ment Ter­ri­to­rial, Olek­sii Txer­ni­xov. Kíiv està com­pro­mesa amb la reforma interna que li reclama la UE, com a aspi­rant a ingres­sar al bloc comu­ni­tari, va asse­gu­rar per la seva banda Denís Xmi­hal, el pri­mer minis­tre.

Els dos repre­sen­tants del govern ucraïnès van ser aco­llits amb aplau­di­ments a Berlín. També ho va ser la inter­venció vir­tual del pre­si­dent Volodímir Zelenski. Però en l’ànim gene­ral es res­pi­rava un cert escep­ti­cisme sobre com es podrà arti­cu­lar aquest meca­nisme que garan­teixi, mes a mes, l’ajut finan­cer que neces­sita Kíiv perquè el país con­tinuï fun­ci­o­nant en temps de guerra i alhora convèncer els ali­ats de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que, ara sí, aquests fons no s’esco­la­ran pels forats de la cor­rupció.

La puerta trasera ultra

Suècia gira a la dreta amb un govern moderat i el suport extern dels ultres

Kristersson, futur primer ministre suec, en roda de premsa ahir a Estocolm EFE.

GEMMA C SERRA - BERLÍN

Suècia va fer ahir un nou gir en el par­la­men­ta­risme escan­di­nau, amb l’acord asso­lit per for­mar una nova coa­lició de cen­tre­dreta que dona a la ultra­dreta la capa­ci­tat per con­tro­lar, des de fora, les deci­si­ons de govern.
Ulf Kris­ters­son, líder dels con­ser­va­dors mode­rats i teòric der­ro­tat de les elec­ci­ons del setem­bre, ja que va que­dar en ter­cer lloc dar­rere dels radi­cals, serà el nou pri­mer minis­tre al cap­da­vant d’una coa­lició amb demo­cris­ti­ans i libe­rals. L’encara pri­mera minis­tra, la soci­al­demòcrata Mag­da­lena Anders­son, pas­sarà a l’opo­sició, tot i haver retin­gut per al seu par­tit la con­dició de pri­mera força. I el gran gua­nya­dor moral d’aquells comi­cis legis­la­tius, els ultres de Demòcra­tes de Suècia, lide­rats per Jim­mie Äkes­son i que van que­dar en segon lloc, esde­vin­dran l’aliat “extern” del nou govern.
“Vam rebre el man­dat del poble suec. El canvi és neces­sari i pos­si­ble. Nosal­tres ofe­ri­rem aquest canvi”, va dir Kris­ters­son en pre­sen­tar la nova coa­lició, que, pre­vi­si­ble­ment, se sot­metrà al vot del Par­la­ment dilluns vinent. El líder de la dreta mode­rada no en tenia prou amb el suport d’altres for­ma­ci­ons del cen­tre, sinó que neces­si­tava el suport extern dels ultres.
Tenia les coses difícils, ja que els seus futurs socis rebut­gen el par­tit d’Äkes­son com a mem­bre del govern. La fórmula dis­se­nyada aco­mi­ada gai­rebé un cordó sani­tari que ja era molt feble i que pot arri­bar a ser ine­xis­tent a la pràctica. Äkes­son sem­blava resig­nat ahir a no for­mar part del govern, però con­vençut que podrà tenir una “influència sig­ni­fi­ca­tiva” en la gestió de l’exe­cu­tiu. Els seus objec­tius són un endu­ri­ment de les lleis d’immi­gració –que ja havia començat fins i tot sota els soci­al­demòcra­tes– i l’adeu a la “gene­ro­si­tat” sueca en l’apli­cació del dret d’asil. El SD és un par­tit d’arrels neo­na­zis, fun­dat el 1980, però que havia sua­vit­zat una mica els per­fils més radi­cals d’ales­ho­res per fer-se més dige­ri­ble entre la resta dita mode­rada. La con­dició d’aliat extern afa­vo­reix aquesta mena de lenta, però de moment impa­ra­ble, nor­ma­lit­zació del par­tit.
Per Anders­son, no hi ha dubte que Äkes­son dic­tarà l’agenda del nou govern. Hi haurà reta­lla­des no només en el dret d’asil, sinó també en la sani­tat pública i el tei­xit social suec, segons la pri­mera minis­tra encara en fun­ci­ons. Els resul­tats de les elec­ci­ons del setem­bre van supo­sar un tri­omf amarg per a la soci­al­de­mocràcia sueca, que mal­grat el seu 30% –deu punts més que els ultres– no s’ha pogut man­te­nir al poder en un país iden­ti­fi­cat durant dècades amb el domini d’aquesta ide­o­lo­gia política.

Més cen­trals nucle­ars

El pri­mer anunci, però, del futur govern Kris­ters­son no va fer referència ni a la immi­gració ni a pos­si­bles reta­lla­des soci­als. Suècia cons­truirà de nou cen­trals nucle­ars, segons van expli­car fonts dels mode­rats dre­tans. La defensa de l’ener­gia nuclear no és, però, una qüestió de blocs en aquest país, sinó com­par­tida per bona part del cen­tre­es­querra.

Bálsamo

 

El triomf socialdemòcrata a la Baixa Saxònia alleuja Scholz

El socialdemòcrata Stephan Weil saludant el canceller i líder de l’SPD, Olaf Scholz, en un acte de Berlín a principi de mes EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


La Baixa Saxònia, amb sis mili­ons i mig d’elec­tors, va rati­fi­car el Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) d’Olaf Scholz com a pri­mera força, en unes elec­ci­ons regi­o­nals que se cele­bra­ven un any després de les gene­rals que van por­tar al poder aquest can­ce­ller. I van reforçar els seus socis Verds, que pro­ba­ble­ment relle­va­ran la con­ser­va­dora Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) com a socis de coa­lició del cap del govern regi­o­nal, el soci­al­demòcrata Step­han Weil.

Segons les pro­jec­ci­ons de vot de la tele­visió pública ZDF, eme­ses dues hores després de tan­car els col·legis, l’SPD va acon­se­guir un 33,1%, men­tre que la CDU es va que­dar en un 27,5%. Tots dos par­tits van per­dre entre tres i cinc punts res­pecte a les regi­o­nals del 2017. Els Verds, en canvi, van dis­pa­rar-se del 8,7% d’ales­ho­res fins al 14,1%. Els libe­rals, el ter­cer soci de Scholz en el govern fede­ral, podrien aca­bar fora de la cam­bra regi­o­nal, ja que els pri­mers resul­tats els situ­a­ven a la corda fluixa del 5%, el mínim per obte­nir repre­sen­tació.

La ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), en canvi, va cele­brar com un tri­omf el seu 11,8%, gai­rebé el doble dels resul­tats del 2017. Con­ti­nuen política­ment aïllats i estan des­car­tats com a socis per la resta de l’espec­tre par­la­men­tari. Però estan capi­ta­lit­zant al seu favor el des­con­ten­ta­ment social per la crisi de l’ener­gia i la inflació, tal com ho van fer amb les pro­tes­tes durant la pandèmia con­tra les res­tric­ci­ons.

La victòria soci­al­demòcrata alleuja la situ­ació per a Scholz, en un mal moment en els son­de­jos. Els comen­ta­ris­tes polítics van coin­ci­dir ahir a atri­buir l’èxit a la Baixa Saxònia a la bona repu­tació del cap del govern regi­o­nal, el mode­rat Weil. Però també van des­ta­car la rellevància per als soci­al­demòcra­tes d’haver neu­tra­lit­zat davant l’elec­to­rat l’ombra de l’excan­ce­ller Ger­hard Schröder, qui va arri­bar al poder cata­pul­tat com a home fort a aquest indus­triós land, on té la seu el con­soci Volkswa­gen. Schröder, ales­ho­res ano­me­nat “l’amic dels pode­ro­sos” pels seus lli­gams amb la indústria de l’auto­moció, és ara la figura política més des­pres­ti­gi­ada del país. Dels seus vin­cles amb el pre­si­dent Putin va néixer, el 2005, el gaso­ducte Nord Stream, peça clau en la dependència energètica d’Ale­ma­nya res­pecte a Mos­cou. Que passés després de dei­xar el poder a diri­gir els con­sells d’empre­ses con­tro­la­des pel Krem­lin i que, encara ara, con­tinuï sense tren­car amb Putin és una ver­go­nya per al par­tit de Scholz, a escala naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal.

Àustria repeteix president

Àustria no necessitarà anar a una segona volta per escollir el seu president: Alexander van der Bellen, el moderat ecologista de 78 anys, va guanyar la reelecció a la primera, per un 55% dels vots, més de 35 punts que el segon classificat, l’ultradretà Walter Rosenkranz. Van der Bellen, líder fundacional dels verds austríacs, tot i que formalment es presentava com a independent, representa per als seus compatriotes l’estabilitat que no han donat al país ni els conservadors del Partit Popular, ni els socialdemòcrates, ni l’ultradretà FPÖ. Va arribar a la presidència fa sis anys, en imposar-se per la mínima al seu rival de l’FPÖ d’aleshores, Norbert Hofer, que va arribar a impugnar aquells comicis. En aquest període ha vist passar quatre caps del govern –entre ells, l’exnen prodigi dels conservadors austríacs, Sebastian Kurt. A les convulsions polítiques, s’hi van afegir els estralls de la pandèmia i l’empenta dels moviments radicals, en què Van der Bellen va actuar de nou de mur de contenció

Muy Netflix

 

Alerta en el Nord Stream per sospites de sabotatge

Alerta en el Nord Stream per sospites de sabotatge.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


“La clara valo­ració de les auto­ri­tats és que es tracta d’un acte inten­ci­o­nat i no d’un acci­dent”, va dir la pri­mera minis­tra danesa, Mette Fre­de­rik­sen, en roda de premsa ahir a la tarda. Hores abans, ja havia dit que “costa d’ima­gi­nar que puguin aparèixer al mateix temps tres fui­tes en dos gaso­duc­tes dife­rents”, després que les auto­ri­tats del seu país decla­res­sin l’emergència energètica pels danys apa­re­guts al Nord Stream 1 i 2. El ser­vei de totes dues cana­lit­za­ci­ons, cons­truïdes per trans­por­tar gas direc­ta­ment pel Bàltic des de Rússia fins al nord d’Ale­ma­nya, està para­lit­zat. A la pri­mera, perquè Mos­cou va tor­nar a tallar-ne els sub­mi­nis­tra­ments fa unes set­ma­nes per supo­sa­des raons tècni­ques. A la segona, perquè mai no va entrar en fun­ci­o­na­ment, ja que el can­ce­ller Olaf Scholz en va sus­pen­dre l’auto­rit­zació al febrer, després que Rússia reco­negués les auto­pro­cla­ma­des repúbli­ques sepa­ra­tis­tes d’Ucraïna, el pas previ a la invasió.

Però, mal­grat no fun­ci­o­nar, con­te­nen gas. I les tres fui­tes –dues en aigües dane­ses i la ter­cera prop de l’illa sueca de Born­holm– afec­ten un radi de cinc milles entorn els trams afec­tats, on ha que­dat pro­hi­bida la nave­gació fins a nova ordre. Les auto­ri­tats dane­ses cal­cu­len que la situ­ació es per­llon­garà dies o pot­ser fins la set­mana vinent, fins que els experts de l’OTAN n’ins­pec­ci­o­nin i con­tro­lin els danys.

La història del Nord Stream va entrar, així, en un nou capítol en l’enre­ves­sada història d’aquest pro­jecte, nas­cut el 2005 de l’aliança d’interes­sos entre l’ales­ho­res can­ce­ller, Ger­hard Schröder, i el pre­si­dent Vladímir Putin. Del gran pro­jecte entre Ale­ma­nya i Rússia es va pas­sar a un epi­sodi de “por­tes giratòries”, ja que el soci­al­demòcrata Schröder va pas­sar a ocu­par càrrecs direc­tius en empre­ses con­tro­la­des pel Krem­lin un cop der­ro­tat a les urnes per la con­ser­va­dora Angela Merkel, aquell mateix 2005.

Amb Merkel en el poder, va entrar en fun­ci­o­na­ment el Nord Stream 1 el 2011, el mateix any en què es va apro­var la cons­trucció del Nord Stream 2. Res no va atu­rar el pro­jecte. Tam­poc l’annexió de Cri­mea, el 2014. Fins que al febrer Scholz va atu­rar l’entrada en ser­vei del segon gaso­ducte, com recla­ma­ven des de molt abans de con­ver­tir-se en els seus socis els Verds, el par­tit de l’actual minis­tre d’Eco­no­mia, Robert Habeck.

A aquesta tele­no­vel·la o sèrie de Net­flix, s’hi va afe­gir amb la invasió d’Ucraïna la reducció acce­le­rada de la dependència energètica per part d’Ale­ma­nya. I també les sus­pen­si­ons suc­ces­si­ves de ser­vei per part de Gaz­prom, el gegant esta­tal rus que con­trola Nord Stream. Com a cala­mi­tat col·late­ral, per als soci­al­demòcra­tes, s’han afe­git les pres­si­ons del par­tit de Scholz a Schröder perquè tallés els seus vin­cles amb el pre­si­dent Putin.

Mos­cou va reac­ci­o­nar ahir a les fui­tes de gas adme­tent “l’alarma”, men­tre crei­xien les sos­pi­tes de sabo­tatge. En el mateix sen­tit que la pri­mera minis­tra danesa es va pro­nun­ciar la seva homòloga sueca, Mag­da­lena Anders­son, que també va par­lar “d’atac inten­ci­o­nat”, és a dir, “es tracta pro­ba­ble­ment d’un sabo­tatge”. Ale­ma­nya també sos­pita d’un sabo­tatge. Abans de les fui­tes es van detec­tar dues explo­si­ons, segons va infor­mar l’Ins­ti­tut Sísmic suec.

Per si fal­tava algun ele­ment estrany en tot el com­plex, a la danesa Fre­de­rik­sen la va sor­pren­dre l’alarma en la seva visita de tre­ball a Polònia, on havia d’inau­gu­rar un nou gaso­ducte, aquest cop de Noru­ega a ter­ri­tori polonès.

De Noru­ega, com dels Països Bai­xos, arriba ja el gas subs­ti­tu­tori que ha permès a Ale­ma­nya rebai­xar la seva dependència de Rússia. Si al febrer un 55% del gas impor­tat era rus, a l’agost s’havia bai­xat al 9%.

El turismo ucraniano, según Merz

 

La derecha moderada alemana pisa territorio ultra

Joana Serra

A la derecha moderada alemana, hasta ahora defensora del cordón sanitario respecto a la ultraderecha, le surgieron ya los primeros síntomas de acercamiento hacia los radicales. La primera, del líder de la Unión Cristianodemócrata (CDU), Friedrich Merz, exrival interno de Angela Merkel. La segunda, por el presidente del Partido Popular Europeo (PPE) en la Eurocámara, el bávaro Manfred Weber, amigo declarado de Silvio Berlusconi.

La decisión del gobierno de Olaf Scholz de proporcionar a los refugiados ucranianos el acceso directo a las prestaciones sociales del país está suscitando "una especie de turismo social de esos refugiados" hacia Alemania, afirmó Merz, en declaraciones al sensacionalista diario "Bild".

Merz, quien accedió a la presidencia de la CDU tras la derrota conservadora en las generales alemanas de 2021, entró así en una dialéctica "propia de la ultraderecha", observó la ministra de Interior, Nancy Faeser.

Las declaraciones del líder conservador recuerdan a las que aplicó la ultraderechista Alternativa para Alemania (AfD) a los refugiados en la crisis migratoria de 2015. A diferencia de esos peticionarios de asilo, principalmente sirios, los ucranianos acceden directamente a las prestaciones sociales alemanas y tienen libertad de movimientos por toda la UE.

Entonces Alemania recibió casi un millón de refugiados en solo un año, lo que disparó el voto a favor de la AfD. Desde el pasado febrero, el país ha recibido ya un millón de ucranianos.

El estupor por la frase de Merz ha ido más allá de las protestas del tripartito entre socialdemócratas, verdes y liberales de Scholz. Desde las filas conservadores hubo también señales de desconcierto, hasta que el propio Merz se disculpó por su "desliz".

Weber, de la Unión Socialcristiana de Baviera (CSU), el partido hermanado de la CDU, desató asimismo fuertes críticas no solo por respaldar a Berlusconi en la campaña italiana, sino también por expresar ahora su apoyo a un futuro gobierno "de centro derecha", en alusión al que liderará Giorgia Meloni.  

Todos con Georgia

 

Los ultras alemanes festejan a Meloni; los suecos, esperan

Joana Serra

Las reacciones a la victoria de Georgia Meloni en la gran familia del derechismo radical europeo fueron de la euforia en los alemanes, a la felicitación sincera polaca o la cautela de los suecos, quienes se habían apuntado su propio triunfo quince días antes.

"Pese a las advertencias antidemocráticas de la presidenta de la Comisión Europea, los italianos, como los suecos, han optado por un cambio de política", escribían los dos co-presidentes de Alternativa para Alemania (AfD), Alice Weidel y Tino Chrupalla.

La alusión a Ursula von der Leyen sigue a la advertencia que le lanzó a Meloni, en vísperas de los comicios, al recordar que la CE dispone de "instrumentos" para hacer respetar los fundamentos democráticos.

AfD no está en una posición de fortaleza. Las tensiones internas entre su ala radical y los llamados moderados la han debilitado y sigue excluida como socio o aliado externo, a todos los niveles, por el resto del espectro parlamentario.

Con un simple "Congratulations", en inglés, felicitó a Meloni el primer ministro de Polonia, Mateusz Morawiecki. Su ultranacionalista coalición gubernamental Ley y Justicia (PiS), ve en el triunfo de la candidata italiana una extensión de su bloque, ahora en un país fundador de la Unión Europea (UE).

Los Demócratas de Suecia (SD), el partido ultraderechista que se erigió en vencedor moral de las elecciones del país nórdico, optaron por la discreción. El SD fue la fuerza más votada del vencedor bloque derechista en los comicios generales del 11 de septiembre, solo aventajada en voto por los socialdemócratas.

Sin embargo, no se plantea que su líder, Jimmie Akesson, pueda convertirse en primer ministro. Quien recibió el encargo de formar gobierno fue el moderado Ulf Kristersson, quien pese a quedar tercero negocia con centristas y liberales una nueva alianza. Precisa el apoyo de SD, aunque seguramente como aliado externo. En Suecia no se rechaza ya de plano la colaboración con los ultras. Pero a cierta distancia.

Cerrando el paso

 

El flanco noreste europeo blinda su frontera a los rusos

Joana Serra

Los tres países bálticos -Estonia, Letonia y Lituania-, así como Polonia, ya habían cerrado sus fronteras a los ciudadanos rusos, incluidos los provistos de visado Schengen, tres días antes de que Vladímir Putin llamara a la movilización parcial. Finlandia, hasta ahora reacio a una prohibición general para los ciudadanos rusos, se dispone a adoptar esta regulación en los próximos días, tal como avanzó el viernes del Gobierno de la socialdemócrata Sanna Marin.

Si el viernes pasado se había registrado un incremento del 57 % de viajeros rusos hacia Finlandia, el domingo empezaron a observarse largas colas de vehículos en dirección al país nórdico. La situación no es de caos, según Helsinki. Muchos de esos viajeros regresarán a Rusia tras visitar Finlandia y simplemente aceleraron sus planes de viajar al país vecino a hacer sus compras -como es habitual- ante el inminente cierre.

Los pasos más concurridos son los del sureste, cercanos a San Petersburgo. Hasta la invasión de Ucrania eran ya los que registraban un flujo más continuado de viajeros rusos. Finlandia, con 1.340 kilómetros de frontera con Rusia, era hasta ahora el único país de la Unión Europea (UE) limítrofe con Rusia que seguía aceptando el ingreso de rusos con visado Schengen -es decir, emitido por cualquiera de los consulados o países de ese espacio-.

Los bálticos, como Polonia, asimismo limítrofes con territorio ruso -incluido Kaliningrado- habían optado por blindarse una semana antes. Solo se admite el ingreso de ciudadanos excepcionalmente, sea por razones humanitarias, familiares o de trabajo.

El gobierno del ultranacionalista partido gubernamental polaco Ley y Justicia (PiS) ha advertido de los riesgos que conlleva brindar asilo a desertores, como defiende la vecina Alemania.

Para Varsovia, acoger a todo aquel que afirme huir de la movilización ordenada por Putin es un grave riesgo para la seguridad del país. Hay un peligro de infiltración de agentes del Kremlin, así como de que se generen conflictos con los millones de refugiados ucranianos acogidos por el país o con otros ciudadanos de origen ruso establecidos desde antes de esa guerra en Polonia, afirmaron fuentes del gobierno del primer ministro Mateusz Morawiecki.

Estos temores son compartidos por los bálticos, especialmente Estonia, donde desde el inicio de la invasión se han acentuado las tensiones con la población de origen rusa -un 25 % del total en este país de 1,5 millones de habitantes-. Tanto Polonia como los bálticos, socios de la UE y la OTAN, reclamaban un reforzamiento del flanco este de la Alianza Atlántica desde la anexión de Crimea, en 2014.

Finlandia, que aún no ha completado el proceso "express" de ingreso en la OTAN precipitado con el inicio de la invasion rusa, se suma ahora a la línea más restrictiva de esos socios de la UE.

El gobierno entre socialdemócratas, verdes y liberales alemán, por contra, insiste en que acogerá como asilados a desertores y disidentes rusos. Esta postura es compartida tanto por la ministra de Exteriores, la verde Annalena Baerbock, como por la titular de Interior, la socialdemócrata Nancy Faeser.

Bruselas trata de buscar una línea común en las, de nuevo, disonantes posturas de unos y otros socios. El gobierno de Berlín admite que "respeta" la preocupación de los países con frontera terrestre con Rusia. Pero recuerda que el derecho al asilo asiste a cualquier perseguido, de cualquier país, "incluidos, obviamente, los rusos", en palabras de Baerbock.

La embajada de Ucrania en Berlín, que lleva meses achacando al gobierno de Olaf Scholz una postura blanda ante Moscú, se ha sumado a las alertas de Varsovia y exige blindarse ante un flujo de desertores rusos, ficticios o no. Alemania ha acogido en su territorio a cerca de un millón de ucranianos desde el pasado febrero.    

El submarino ultra

 

Suècia gira a la dreta amb els ultres com a força emergent

La primera ministra sueca, Magdalena Andersson, durant l’anunci de la seva renúncia, ahir a la nit EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


Mag­da­lena Anders­son va tri­gar tres dies a adme­tre el man­dat de les urnes. En les elec­ci­ons par­la­mentàries del diu­menge pas­sat, el seu par­tit soci­al­demòcrata es va man­te­nir com a força més votada, amb el 30,4% dels vots, segons els resul­tats finals difo­sos ahir, però el bloc con­ser­va­dor avan­tatja l’aliança de cen­tre­es­querra que sos­te­nia Anders­son i, el més dur per a la resta dels par­tits, amb la ultra­dreta dels Demòcra­tes Suecs (SD) en el segon lloc.

Anders­son pre­sen­tarà avui la seva dimissió com a cap del govern, deu mesos després d’haver arri­bat al càrrec com a suc­ces­sora del seu com­pany de par­tit, Ste­fan Löfven. Va esde­ve­nir així la pri­mera dona en aquest càrrec a Suècia. I, des d’aquesta posició, ha diri­git el país a dema­nar l’ingrés a l’OTAN, enmig de l’alarma nòrdica per l’agressió russa a Ucraïna.

Aquest gir de 180 graus en la política de segu­re­tat sueca, que trenca amb dècades de neu­tra­li­tat mili­tar, ha pesat apa­rent­ment poc o gens en la cam­pa­nya. El líder ultra­dretà, Jim­mie Äkes­son, ha capi­ta­lit­zat la pre­o­cu­pació per la cri­mi­na­li­tat i les guer­res entre clans, iden­ti­fi­cada per aquest par­tit d’arrels neo­na­zis com a “pròpia” dels dis­tric­tes amb alta població immi­grants.

L’SD d’Äkes­son va acon­se­guir el 20,6% i, a més, va humi­liar els con­ser­va­dors del Par­tit Mode­rat d’Ulf Kris­ters­son, en el ter­cer lloc amb el 19,1%. És un pun­tet i mig de diferència molt impor­tant. Per als ultres sig­ni­fica pas­sar al pri­mer lloc del bloc dretà, men­tre que els con­ser­va­dors dits clàssics han cai­gut a una posició que, teòrica­ment, els con­dem­na­ria a ser socis menors.

Res no està sen­ten­ciat pel que fa al futur govern. El bloc dretà el for­men, a més d’aquests dos par­tits, els libe­rals i els demo­cris­ti­ans. El cordó sani­tari a la ultra­dreta ja no és estricte, però ningú vol Äkes­son al govern i menys com a pri­mer minis­tre. Si el líder radi­cal es con­forma a ser aliat “extern” pot haver-hi relleu al poder a favor del ter­cer, Kris­ters­son. Però si aposta massa fort, es pot tren­car la bara­lla. Al cap­da­vall, en altres moments els demo­cris­ti­ans i altres par­tits de la dreta mode­rada han donat suport a la soci­al­de­mocràcia.

Victoria con goteras

 La socialdemocràcia sueca es defensa com a primera força, tot i l’empenta ultradretana

Magdalena Andersson, primera ministra de Suècia i líder dels socialdemòcrates, es prepara per votar, ahir a Estocolm EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

El Par­tit Soci­al­demòcrata suec, ara sota el lide­ratge de Mag­da­lena Anders­son, va defen­sar la posició de pri­mera força en les elec­ci­ons legis­la­ti­ves de diu­menge, d’acord amb l’esquema gai­rebé natu­ral en aquest país nòrdic. Però el segon lloc ja no va ser per a la dreta mode­rada d’Ulf Kris­ters­son, sinó per a la ultra­dreta de Jim­mie Akes­son.

Amb els pri­mers resul­tats a la mà, el bloc de cen­tre­es­querra for­mat per soci­al­demòcra­tes, esquer­res i eco­lo­gis­tes manté la majo­ria, encara que molt precària. I, al damunt, el cap de l’opo­sició ja no serà el pre­vi­si­ble i poc carismàtic Kris­ters­son, sinó l’agres­siu Akes­son.

En aques­tes elec­ci­ons, el repte per a Anders­son era enorme. Fa tot just deu mesos que va esde­ve­nir la pri­mera dona al cap­da­vant d’un govern a Suècia, en relle­var el pes pesant de la soci­al­de­mocràcia sueca que va ser Ste­fan Löfven.

Va ser una suc­cessió pre­ci­pi­tada per la dimissió de Löfven com a cap de l’exe­cu­tiu i del par­tit, afe­blit per una sèrie de pica­ba­ra­lles en la seva coa­lició amb esquer­rans i eco­lo­gis­tes. A Löfven se’l con­si­de­rava una mena de super­vi­vent polític en uns moments en què altres soci­al­de­mocràcies euro­pees feien aigües. Havia acon­se­guit, el 2018, la ree­lecció per un sol escó d’avan­tatge i, després d’una llarga nego­ci­ació de 134 dies –rècord històric a Suècia-- mar­cada per la ines­ta­bi­li­tat, va mun­tar un fràgil bloc de cen­tre­es­querra que anava de sotra­gada en sotra­gada.

Anders­son ha lide­rat, aquests deu mesos, un govern en mino­ria, encara que amb el suport extern de l’esquerra i dels eco­lo­gis­tes.

En aquesta situ­ació, ha hagut de con­duir el gir de 180 graus en la política de defensa i de segu­re­tat del país. És a dir, tren­car amb dècades de neu­tra­li­tat mili­tar i dema­nar, com Finlàndia, l’ingrés a l’OTAN, enmig de la pre­o­cu­pació pre­ci­pi­tada en tot el món nòrdic i bàltic per la invasió russa d’Ucraïna.

Aquest gir, però, no ha estat el cen­tre de la cam­pa­nya elec­to­ral sueca. La petició d’ingrés a l’Aliança Atlàntica, també com a Finlàndia, ha comp­tat amb un ampli con­sens par­la­men­tari. L’autèntica mala maror política i des­con­ten­ta­ment ciu­tadà ve de la crei­xent cri­mi­na­li­tat que es viu en un país que, vist des de fora, sem­bla el para­digma del progrés i benes­tar social.

La guerra de ban­des cri­mi­nals i la violència a bar­ris mar­gi­nals, amb un alt per­cen­tatge de població migrant, ha empès la ultra­dreta. Com en altres països euro­peus, el mis­satge xenòfob i la mà de ferro poli­cial ha fet pujar com l’escuma els ano­me­nats Demòcra­tes de Suècia (SD) d’Akes­son.

Només el cordó sani­tari estricte va fer que, fins ara, que­des­sin fora de pos­si­bles ali­an­ces en un país acos­tu­mat a coa­li­ci­ons molt vari­a­bles. El Par­tit Mode­rat de Kris­ters­son ja s’havia apar­tat del man­te­ni­ment d’aquest cordó fa mesos. Va ser abans que els son­de­jos pro­nos­ti­ques­sin que l’SD li arren­ca­ria el segon lloc que tra­di­ci­o­nal­ment havien tin­gut els con­ser­va­dors, per dar­rere de la soci­al­de­mocràcia. S’obre un nou esquema, amb final inde­fi­nit.

El pobrecito Lindner

Scholz activa un paquet d’ajut a ciutadans i empreses 

El canceller alemany, Olaf Scholz, i el seu ministre de Finances, Christian Lindner , durant la presentació del paquet d’ajuda, ahir, a Berlín EF.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Una llarga nit nego­ci­a­dora, a l’estil de les que acos­tu­mava a lide­rar Angela Merkel, va donar com a resul­tat un nou paquet anti­crisi, el ter­cer en l’actual emergència energètica, per un total de 65.000 mili­ons d’euros. Olaf Scholz el va pre­sen­tar ahir, després d’una mara­to­ni­ana nego­ci­ació en el tri­par­tit entre soci­al­demòcra­tes, verds i libe­rals, mar­cada per la pers­pec­tiva que Rússia talli els sub­mi­nis­tra­ments del gas a través del Nord Stream, el gaso­ducte que va ser sinònim d’ener­gia barata i que ara ho és d’intent d’extorsió per part del Krem­lin.
“Hem fet tot el que calia per asse­gu­rar que no hi haurà apa­gada encara que no arribi més gas rus”, va afir­mar el can­ce­ller, en pre­sen­tar un catàleg de mesu­res per apai­va­gar l’enca­ri­ment de la fac­tura al ciu­tadà i a les empre­ses. Els dipòsits ale­manys estan a un 85% de la seva capa­ci­tat abans del pre­vist i es dona per fet que s’arri­barà a l’objec­tiu mar­cat –el 95%– per no pas­sar penúria a l’hivern. Ara bé, això s’ha acon­se­guit no tant per la via de l’estalvi energètic, sinó perquè s’han subs­tituït els sub­mi­nis­tra­ments rus­sos pels noru­ecs i els holan­de­sos. Del 55% d’impor­ta­ci­ons de gas rus del febrer s’ha pas­sat al 9% actual. El que vol dir, indi­rec­ta­ment, que Ale­ma­nya s’ha aco­mi­a­dat del gas barat.
Si el segon paquet d’ajuts va con­sis­tir en un paga­ment de 300 euros per a cada llar per com­pen­sar l’enca­ri­ment pre­vist, ara es parla de 300 euros més per als jubi­lats i de 200 per als estu­di­ants, entre altres ajuts a famílies amb ingres­sos bai­xos. Aug­men­ta­ran els ajuts per cada fill –18 euros al mes addi­ci­o­nals, sobre els 219 que ara es per­ce­ben– i s’impo­sarà un límit al preu de la llum.
La idea és finançar-ho a través d’una taxa dels bene­fi­cis “extra­or­di­na­ris” de les empre­ses energètiques, amb la idea d’impe­dir que la indústria con­tinuï gene­rant guanys dis­pa­rats men­tre la població pateix els efec­tes de la situ­ació.
La coa­lició de Scholz es com­pro­met a finançar amb 1.500 mili­ons d’euros un nou abo­na­ment men­sual del trans­port públic, suc­ces­sor de la popu­lar fórmula del bit­llet únic de 9 euros que, entre juny, juliol i agost, ha permès viat­jar a tot­hom i per tot el país en trens regi­o­nals, auto­bu­sos i metros. Encara no se sap quina serà la nova tarifa. Però es parla d’entre 49 i 60 euros al mes.