Suècia accelera cap a l’OTAN
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
La Suècia de fa un any té políticament poc a veure amb la que aquest 1 de gener assumirà la presidència de torn de la Unió Europea (UE). La invasió russa d’Ucraïna va precipitar la fi de la neutralitat tant d’aquest país com de Finlàndia, dos socis del bloc comunitari i, per tant, dins del seu paraigua de defensa, però formalment fora de l’OTAN.
Tots dos veïns van demanar la primavera passada i a corre-cuita l’ingrés a l’Aliança Atlàntica, entre declaracions de benvinguda generalitzada per part de gairebé tothom dins l’organització. Les felicitacions s’estenien des de Washington a Brussel·les, a més de Berlín, Varsòvia i, sobretot, els estats bàltics. Les exrepúbliques soviètiques, membres de l’OTAN des del 2004, reclamaven un enfortiment del flanc est de l’Aliança des de molt abans de la guerra a Ucraïna. L’inici de la invasió, el 24 de febrer, era la confirmació dels seus temors davant Moscou.
Semblava que l’ingrés de Suècia i Finlàndia havia de ser un passeig i que podia quedar pràcticament segellat en la cimera de l’OTAN de Madrid del juliol. Però a la formalització de la petició d’ingrés Turquia hi va respondre amb l’amenaça d’un bloqueig.
Acusava tots dos països de “protegir” el terrorisme kurd. Tant Estocolm com Hèlsinki van respondre que no eren “santuaris” del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Amb Finlàndia, els retrets eren més aviat una extensió dels llançats contra Suècia. Un país que, sota els successius governs socialdemòcrates de Stefan Lövfen, havia practicat una política d’asil generosa, malgrat que en els últims anys ja havia començat a tancar-ne l’aixeta.
Les eleccions del setembre van marcar un gir polític fonamental al país. Magdalena Andersson, successora de Lövfen, va defensar per a la socialdemocràcia la condició de primera força. Però el seu bloc de centreesquerra no va poder mantenir la majoria suficient al Parlament per continuar al poder.
Va succeir-la fa unes setmanes el conservador Ulf Kristersson. Malgrat haver quedat en tercera posició a les urnes, aquest líder de la dreta moderada va esdevenir el nou cap de govern amb una coalició centrista. El punt clau és el suport “extern” a aquest govern de l’ultradretà Demòcrates de Suècia.
La Suècia de fa un any té políticament poc a veure amb la que aquest 1 de gener assumirà la presidència de torn de la Unió Europea (UE). La invasió russa d’Ucraïna va precipitar la fi de la neutralitat tant d’aquest país com de Finlàndia, dos socis del bloc comunitari i, per tant, dins del seu paraigua de defensa, però formalment fora de l’OTAN.
Tots dos veïns van demanar la primavera passada i a corre-cuita l’ingrés a l’Aliança Atlàntica, entre declaracions de benvinguda generalitzada per part de gairebé tothom dins l’organització. Les felicitacions s’estenien des de Washington a Brussel·les, a més de Berlín, Varsòvia i, sobretot, els estats bàltics. Les exrepúbliques soviètiques, membres de l’OTAN des del 2004, reclamaven un enfortiment del flanc est de l’Aliança des de molt abans de la guerra a Ucraïna. L’inici de la invasió, el 24 de febrer, era la confirmació dels seus temors davant Moscou.
Semblava que l’ingrés de Suècia i Finlàndia havia de ser un passeig i que podia quedar pràcticament segellat en la cimera de l’OTAN de Madrid del juliol. Però a la formalització de la petició d’ingrés Turquia hi va respondre amb l’amenaça d’un bloqueig.
Acusava tots dos països de “protegir” el terrorisme kurd. Tant Estocolm com Hèlsinki van respondre que no eren “santuaris” del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Amb Finlàndia, els retrets eren més aviat una extensió dels llançats contra Suècia. Un país que, sota els successius governs socialdemòcrates de Stefan Lövfen, havia practicat una política d’asil generosa, malgrat que en els últims anys ja havia començat a tancar-ne l’aixeta.
Les eleccions del setembre van marcar un gir polític fonamental al país. Magdalena Andersson, successora de Lövfen, va defensar per a la socialdemocràcia la condició de primera força. Però el seu bloc de centreesquerra no va poder mantenir la majoria suficient al Parlament per continuar al poder.
Va succeir-la fa unes setmanes el conservador Ulf Kristersson. Malgrat haver quedat en tercera posició a les urnes, aquest líder de la dreta moderada va esdevenir el nou cap de govern amb una coalició centrista. El punt clau és el suport “extern” a aquest govern de l’ultradretà Demòcrates de Suècia.
El seu líder és el mediàtic Jimmie Äkesson, que va “conformar-se” a no intentar liderar o ni tan sols formar part d’una coalició, malgrat que en les eleccions va quedar segon. A canvi, però, marca l’agenda de Kristersson des de fora en temes dominants, com ara immigració, asil i defensa. El binomi socialdemòcrata format per Andersson i la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, va començar a negociar com va poder amb Turquia tan aviat com el seu president, Recep Tayyip Erdogan, va parlar de bloqueig. Qualsevol ingrés a l’Aliança necessita la ratificació de tots els membres. Amb les dues líders nòrdiques i els Estats Units com a principal mitjancer no semblava que s’avancés de pressa –tot i que tampoc no hi havia nous esculls amb Erdogan.
A l’elecció de Kristersson la va seguir aquest mes l’extradició a Ankara d’un membre del PKK, Mahmut Tat. Les autoritats sueques asseguren que no es tracta d’una decisió del nou govern, sinó que se l’ha entregat perquè havia estat rebutjada la seva petició d’asil. Condemnat a Turquia el 2015 a sis anys de presó, havia fugit a Suècia, on residia tots aquests anys tot i el rebuig a la seva petició d’asil. Fins ara.
Una altra extradició exigida per Erdogan, la del periodista turc Bulent Kenes, la va aturar a última hora el Suprem suec.
“La seguretat interna i externa de la UE serà una prioritat essencial”, va dir Kristersson setmanes després de posar-se al capdavant del govern i en referir-se al semestre de la presidència de torn sueca de la UE. Ucraïna marcarà l’agenda comunitària aquests sis primers mesos. “Hem d’estar preparats per actuar ràpidament i amb contundència”, va dir Kristersson, decidit a segellar l’ingrés suec a l’OTAN.
A l’elecció de Kristersson la va seguir aquest mes l’extradició a Ankara d’un membre del PKK, Mahmut Tat. Les autoritats sueques asseguren que no es tracta d’una decisió del nou govern, sinó que se l’ha entregat perquè havia estat rebutjada la seva petició d’asil. Condemnat a Turquia el 2015 a sis anys de presó, havia fugit a Suècia, on residia tots aquests anys tot i el rebuig a la seva petició d’asil. Fins ara.
Una altra extradició exigida per Erdogan, la del periodista turc Bulent Kenes, la va aturar a última hora el Suprem suec.
“La seguretat interna i externa de la UE serà una prioritat essencial”, va dir Kristersson setmanes després de posar-se al capdavant del govern i en referir-se al semestre de la presidència de torn sueca de la UE. Ucraïna marcarà l’agenda comunitària aquests sis primers mesos. “Hem d’estar preparats per actuar ràpidament i amb contundència”, va dir Kristersson, decidit a segellar l’ingrés suec a l’OTAN.