Nascuda a Berlín el 1982, amb arrels turques i kurdes i resident des de fa 16 anys a l’est alemany, Medina Yilmaz defuig les identitats massa definides. Prefereix situar-se en el terreny dels creuaments entre les arrels originàries i les d’adopció. Va patir el que és créixer en una llar conservadora musulmana. Un cop alliberada, va fundar l’organització Dones a l’Orient Mitjà. Està compromesa amb l’acollida de refugiats i és membre de l’iniciativa Nosaltres som l’Est, orientada a un est alemany que no és el d’Alternativa per Alemanya (AfD). Treballa com a traductora simultània del turc, kurd i alemany. I té clar que, en llocs como Erfurt, la capital del land de Turíngia, l’AfD domina el panorama. El cordó sanitari o tallafocs resisteix a escala política, però no al carrer. “Quan un partit xenòfob és la força més votada a la teva ciutat, has de saber que el teu forner o el mestre dels teus fills pot ser-ne un dels votants”, diu.
Diria que quan va arribar a Erfurt el món encara estava en ordre? L’AfD no existia i a Turíngia el vot de protesta l’aglutinava un postcomunisme que va anar integrant-se fins a esdevenir l’Esquerra?
Per mi, com a persona amb arrels migrants, marxar de Berlín, on som moltes les persones com jo, a un lloc com Erfurt, amb uns percentatges molt baixos d’estrangers, va ser dur. M’hi vaig decidir perquè podia estudiar ciències polítiques a la Universitat d’Erfurt. Però la situació ja era dura per a la gent com jo. No crec que això hagi canviat amb l’AfD, que va néixer el 2013. Per a moltes persones d’origen estranger ja era difícil aleshores. L’AfD no existia, però la mentalitat, el rebuig a l’estranger, sí que hi era. Que aleshores votessin la Unió Cristianodemòcrata de [Angela] Merkel o fins i tot l’Esquerra i que ara s’hagin passat a l’AfD no canvia res. De vegades, la gent com jo els despertàvem curiositat, de vegades interès. Però el rebuig o la forma de mirar-te d’una altra manera ja hi era.
Què pot canviar, si l’AfD arriba al poder?
La diferència és que ara el rebuig es pot sistematitzar. Els refugiats arribats ara em diuen que jo vaig tenir sort, perquè em vaig instal·lar aquí abans que l’AfD es fes forta. És cert, la vida diària era més agradable. No estàvem exposats als neonazis que t’insulten o agredeixen. Que arribin al poder és molt perillós, perquè el rebuig s’institucionalitza. Però també és veritat que en els últims deu anys ha canviat el teixit social. Arribes a l’estació, vas a la farmàcia o al súper i qui t’atén és una persona d’origen migrant o un refugiat. El mateix et trobes als hospitals. D’una banda, l’AfD és cada cop més forta. De l’altra, nosaltres també ens hem fet forts. Si arriben al poder, es trobaran moltes pedres al camí. La necessitat de mà d’obra immigrant és enorme.
Arribaran al poder, es trencarà el cordó sanitari?
Tard o d’hora estaran governant. De vegades penso que se’ls hauria de deixar governar en un land petit, com Saxònia-Anhalt, perquè la gent vegi quin desgavell poden arribar a muntar. En un land petit no poden fer tant de mal com si arriben a un govern federal. Ja són primera força en intenció de vot a escala nacional, per damunt del 28%. Què passarà si el 4% que se’ls pronostica a l’est s’estén a la resta del país? Se’ls pot aturar amb un percentatge així?
Circulen iniciatives favorables a la prohibició d’AfD, d’acord amb un estudi jurídic que determinava que és un partit anticonstitucional. És tard per implantar aquesta prohibició?
És tard. No hi ha hagut la voluntat política per fer-ho abans. Ara, amb aquests percentatges, què aconseguiríem prohibint-ho? Se’n crearia un de semblant, sota un altre nom. De la mentalitat a què em refereixo, hem passat a un partit parlamentari molt fort. Va fundar-se el 2023 com a partit euroescèptic, però ja es veia per on anaven els trets. Tot allò que la gent com jo notàvem en l’ambient ara es trasllada als fets. L’AfD ha crescut gràcies a les successives crisis. I n’hem tingut moltes. La crisi migratòria del 2015, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, l’ofensiva d’Israel sobre Gaza…
Què podeu fer des d’iniciatives ciutadanes com ara Nosaltres som l’Est?
Som gent molt diversa, incloent-hi Bodo Ramelow, que va ser el primer, i únic, representant de l’Esquerra al capdavant d’un govern regional de l’est. Turíngia és la meva terra d’adopció, per decisió pròpia. M’és igual que l’AfD pugui arribar al poder. No penso marxar-ne per por als ultres, perquè marxar és resignar-se. És clar que en el dia a dia he de tractar amb gent que sé, o sospito, que són votants de l’AfD. He après a no aïllar-me’n, a parlar amb ells.
Conseqüències en el dia a dia, a la feina, amb la direcció de l’escola?
Fins ara, aquesta mentalitat de rebuig era un problema social. Si arriben al poder, pot tenir problemes qui treballi al sector públic. Trobaran raons per aïllar-te. Retallaran subvencions a la cultura, a projectes sobre la memòria històrica, a molts àmbits on treballem. Els que estan en situació més vulnerable poden perdre el lloc de treball. La ultradreta s’ha fet forta, però ens necessiten. Què passarà si de cop els metges, el personal estranger no vol venir a treballar a Alemanya, envellida i en crisi, on es paguen molts impostos, on la feina s’ha precaritzat i on mana l’AfD?