El bany de realitat islandès
El no a reobrir el procés d’ingrés a la Unió Europea és una clatellada per a Brussel·les que la deixa debilitada en la pugna pel control de l’Àrtic i dona ales a l’euroescepticisme
Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea (CE), té a punt la seva següent missió a l’Àrtic: el viatge a Groenlàndia, diumenge i dilluns vinent, per enfortir “el compromís d’Europa amb la regió”, diuen les fonts comunitàries. És a dir, per marcar territori per si Donald Trump desenterra les seves aspiracions annexionistes sobre aquest territori autònom danès.
El bany de realitat del cap de setmana passat d’Islàndia ressonarà sobre la visita. Van ser 118.040 els islandesos que van dir que no a reprendre les negociacions d’adhesió amb la UE, congelades des del 2013, davant dels 105.339 que n’eren partidaris.
El sí va caure per un 47,2% contra el 52,8% del no. Una diferència no tan estreta per mirar de treure-li ferro i parlar d’empat tècnic. Només els dos districtes de la capital, Reykjavík, van respondre amb un sí. La resta d’aquesta illa, a mig camí entre el Canadà, Groenlàndia i el Regne Unit i part de la regió àrtica que volen controlar els Estats Units, Rússia o la Xina, van respondre amb un nei (“no”).
És una clatellada per al bloc comunitari. Des de Brussel·les s’havien promès “solucions creatives” per superar el gran obstacle que és el capítol pesquer, el motor econòmic i senyal d’identitat del país. La Comissió Europea havia dissenyat perspectives d’un ingrés exprés, malgrat que, fins i tot si hagués guanyat el sí, tot plegat hauria quedat condicionat a un segon referèndum, amb la lletra petita de l’acord a la mà.
Les presses comunitàries venen de la necessitat política i econòmica de presentar un èxit, com hauria estat la integració d’un país ric i per tant contribuent net. Des del 2013, amb Croàcia, no hi ha hagut incorporacions al club. Sí que hi ha hagut una baixa, la del Regne Unit i arran d’un altre referèndum, el del 2016. Els aspirants a entrar-hi es mouen en aigües difícils o estan enquistats, com ara Turquia. De Montenegro, Albània o Sèrbia es reclamen reformes. Ucraïna i Moldàvia són candidats d’extrema complexitat perquè impliquen més confrontació amb Rússia.
La catifa vermella estava preparada per a Islàndia. La cap del govern, la socialdemòcrata Kristrún Frostadóttir, va avançar a aquest agost la consulta, inicialment prevista per al 2017, en considerar que el factor Groenlàndia donaria ales al sí. És a dir, que els islandesos veurien en la UE un refugi davant una eventual fal·lera annexionista de Trump. Islàndia és membre fundacional de l’OTAN, però no té exèrcit propi. La seva defensa depèn d’un acord bilateral signat el 1951 amb Washington.
Es confiava salvar el capítol pesquer, malgrat que aquest sector havia fet campanya per al no, com el conjunt de l’oposició. Es va passar per alt la pregunta clau de quins beneficis haurien de veure en l’ingrés els habitants d’un país sobirà que ja té accés al seu mercat únic, perquè és membre de l’Espai Econòmic Europeu (EEE) i també de l’espai Schengen.
Sembla que la UE ha pecat d’arrogància. O potser cal plantejar-se quin hauria estat el resultat sense el factor de la por a Trump o l’argument que, com a membres de la UE, els seria més fàcil lluitar contra la inflació que tenalla el ciutadà del país més car del món.
La sol·licitud d’ingrés islandesa es va formalitzar el 2009, un any després de la desfeta del seu sistema bancari i de la crisi financera global. Quatre anys després, amb l’euroescepticisme enfortit, van quedar en suspens les negociacions. Ara, l’euroesceptisme s’ha apuntat una nova victòria, mentre la ultradreta avança sobre Europa i Trump fa volar coloms sobre l’Àrtic.
Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea (CE), té a punt la seva següent missió a l’Àrtic: el viatge a Groenlàndia, diumenge i dilluns vinent, per enfortir “el compromís d’Europa amb la regió”, diuen les fonts comunitàries. És a dir, per marcar territori per si Donald Trump desenterra les seves aspiracions annexionistes sobre aquest territori autònom danès.
El bany de realitat del cap de setmana passat d’Islàndia ressonarà sobre la visita. Van ser 118.040 els islandesos que van dir que no a reprendre les negociacions d’adhesió amb la UE, congelades des del 2013, davant dels 105.339 que n’eren partidaris.
El sí va caure per un 47,2% contra el 52,8% del no. Una diferència no tan estreta per mirar de treure-li ferro i parlar d’empat tècnic. Només els dos districtes de la capital, Reykjavík, van respondre amb un sí. La resta d’aquesta illa, a mig camí entre el Canadà, Groenlàndia i el Regne Unit i part de la regió àrtica que volen controlar els Estats Units, Rússia o la Xina, van respondre amb un nei (“no”).
És una clatellada per al bloc comunitari. Des de Brussel·les s’havien promès “solucions creatives” per superar el gran obstacle que és el capítol pesquer, el motor econòmic i senyal d’identitat del país. La Comissió Europea havia dissenyat perspectives d’un ingrés exprés, malgrat que, fins i tot si hagués guanyat el sí, tot plegat hauria quedat condicionat a un segon referèndum, amb la lletra petita de l’acord a la mà.
Les presses comunitàries venen de la necessitat política i econòmica de presentar un èxit, com hauria estat la integració d’un país ric i per tant contribuent net. Des del 2013, amb Croàcia, no hi ha hagut incorporacions al club. Sí que hi ha hagut una baixa, la del Regne Unit i arran d’un altre referèndum, el del 2016. Els aspirants a entrar-hi es mouen en aigües difícils o estan enquistats, com ara Turquia. De Montenegro, Albània o Sèrbia es reclamen reformes. Ucraïna i Moldàvia són candidats d’extrema complexitat perquè impliquen més confrontació amb Rússia.
La catifa vermella estava preparada per a Islàndia. La cap del govern, la socialdemòcrata Kristrún Frostadóttir, va avançar a aquest agost la consulta, inicialment prevista per al 2017, en considerar que el factor Groenlàndia donaria ales al sí. És a dir, que els islandesos veurien en la UE un refugi davant una eventual fal·lera annexionista de Trump. Islàndia és membre fundacional de l’OTAN, però no té exèrcit propi. La seva defensa depèn d’un acord bilateral signat el 1951 amb Washington.
Es confiava salvar el capítol pesquer, malgrat que aquest sector havia fet campanya per al no, com el conjunt de l’oposició. Es va passar per alt la pregunta clau de quins beneficis haurien de veure en l’ingrés els habitants d’un país sobirà que ja té accés al seu mercat únic, perquè és membre de l’Espai Econòmic Europeu (EEE) i també de l’espai Schengen.
Sembla que la UE ha pecat d’arrogància. O potser cal plantejar-se quin hauria estat el resultat sense el factor de la por a Trump o l’argument que, com a membres de la UE, els seria més fàcil lluitar contra la inflació que tenalla el ciutadà del país més car del món.
La sol·licitud d’ingrés islandesa es va formalitzar el 2009, un any després de la desfeta del seu sistema bancari i de la crisi financera global. Quatre anys després, amb l’euroescepticisme enfortit, van quedar en suspens les negociacions. Ara, l’euroesceptisme s’ha apuntat una nova victòria, mentre la ultradreta avança sobre Europa i Trump fa volar coloms sobre l’Àrtic.
