martes, 1 de septiembre de 2026

Ártico virtual

 

El bany de realitat islandès

El no a reobrir el procés d’ingrés a la Unió Europea és una clatellada per a Brussel·les que la deixa debilitada en la pugna pel control de l’Àrtic i dona ales a l’euroescepticisme


Foto: Anxo Lamela, Efe



Ursula von der Leyen, la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea (CE), té a punt la seva següent missió a l’Àrtic: el viatge a Gro­enlàndia, diu­menge i dilluns vinent, per enfor­tir “el com­promís d’Europa amb la regió”, diuen les fonts comu­nitàries. És a dir, per mar­car ter­ri­tori per si Donald Trump desen­terra les seves aspi­ra­ci­ons anne­xi­o­nis­tes sobre aquest ter­ri­tori autònom danès.

El bany de rea­li­tat del cap de set­mana pas­sat d’Islàndia res­so­narà sobre la visita. Van ser 118.040 els islan­de­sos que van dir que no a repren­dre les nego­ci­a­ci­ons d’adhesió amb la UE, con­ge­la­des des del 2013, davant dels 105.339 que n’eren par­ti­da­ris.

El sí va caure per un 47,2% con­tra el 52,8% del no. Una diferència no tan estreta per mirar de treure-li ferro i par­lar d’empat tècnic. Només els dos dis­tric­tes de la capi­tal, Reyk­javík, van res­pon­dre amb un sí. La resta d’aquesta illa, a mig camí entre el Canadà, Gro­enlàndia i el Regne Unit i part de la regió àrtica que volen con­tro­lar els Estats Units, Rússia o la Xina, van res­pon­dre amb un nei (“no”).

És una cla­te­llada per al bloc comu­ni­tari. Des de Brus­sel·les s’havien promès “solu­ci­ons cre­a­ti­ves” per superar el gran obs­ta­cle que és el capítol pes­quer, el motor econòmic i senyal d’iden­ti­tat del país. La Comissió Euro­pea havia dis­se­nyat pers­pec­ti­ves d’un ingrés exprés, mal­grat que, fins i tot si hagués gua­nyat el sí, tot ple­gat hau­ria que­dat con­di­ci­o­nat a un segon referèndum, amb la lle­tra petita de l’acord a la mà.

Les pres­ses comu­nitàries venen de la neces­si­tat política i econòmica de pre­sen­tar un èxit, com hau­ria estat la inte­gració d’un país ric i per tant con­tri­bu­ent net. Des del 2013, amb Croàcia, no hi ha hagut incor­po­ra­ci­ons al club. Sí que hi ha hagut una baixa, la del Regne Unit i arran d’un altre referèndum, el del 2016. Els aspi­rants a entrar-hi es mouen en aigües difícils o estan enquis­tats, com ara Tur­quia. De Mon­te­ne­gro, Albània o Sèrbia es recla­men refor­mes. Ucraïna i Moldàvia són can­di­dats d’extrema com­ple­xi­tat perquè impli­quen més con­fron­tació amb Rússia.

La catifa ver­me­lla estava pre­pa­rada per a Islàndia. La cap del govern, la soci­al­demòcrata Kristrún Fros­tadóttir, va avançar a aquest agost la con­sulta, ini­ci­al­ment pre­vista per al 2017, en con­si­de­rar que el fac­tor Gro­enlàndia dona­ria ales al sí. És a dir, que els islan­de­sos veu­rien en la UE un refugi davant una even­tual fal·lera anne­xi­o­nista de Trump. Islàndia és mem­bre fun­da­ci­o­nal de l’OTAN, però no té exèrcit propi. La seva defensa depèn d’un acord bila­te­ral sig­nat el 1951 amb Was­hing­ton.

Es con­fi­ava sal­var el capítol pes­quer, mal­grat que aquest sec­tor havia fet cam­pa­nya per al no, com el con­junt de l’opo­sició. Es va pas­sar per alt la pre­gunta clau de quins bene­fi­cis hau­rien de veure en l’ingrés els habi­tants d’un país sobirà que ja té accés al seu mer­cat únic, perquè és mem­bre de l’Espai Econòmic Euro­peu (EEE) i també de l’espai Schen­gen.

Sem­bla que la UE ha pecat d’arrogància. O pot­ser cal plan­te­jar-se quin hau­ria estat el resul­tat sense el fac­tor de la por a Trump o l’argu­ment que, com a mem­bres de la UE, els seria més fàcil llui­tar con­tra la inflació que tena­lla el ciu­tadà del país més car del món.

La sol·lici­tud d’ingrés islan­desa es va for­ma­lit­zar el 2009, un any després de la des­feta del seu sis­tema ban­cari i de la crisi finan­cera glo­bal. Qua­tre anys després, amb l’euro­es­cep­ti­cisme enfor­tit, van que­dar en sus­pens les nego­ci­a­ci­ons. Ara, l’euro­es­cep­tisme s’ha apun­tat una nova victòria, men­tre la ultra­dreta avança sobre Europa i Trump fa volar coloms sobre l’Àrtic.

Ursula von der Leyen, la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea (CE), té a punt la seva següent missió a l’Àrtic: el viatge a Gro­enlàndia, diu­menge i dilluns vinent, per enfor­tir “el com­promís d’Europa amb la regió”, diuen les fonts comu­nitàries. És a dir, per mar­car ter­ri­tori per si Donald Trump desen­terra les seves aspi­ra­ci­ons anne­xi­o­nis­tes sobre aquest ter­ri­tori autònom danès.

El bany de rea­li­tat del cap de set­mana pas­sat d’Islàndia res­so­narà sobre la visita. Van ser 118.040 els islan­de­sos que van dir que no a repren­dre les nego­ci­a­ci­ons d’adhesió amb la UE, con­ge­la­des des del 2013, davant dels 105.339 que n’eren par­ti­da­ris.

El sí va caure per un 47,2% con­tra el 52,8% del no. Una diferència no tan estreta per mirar de treure-li ferro i par­lar d’empat tècnic. Només els dos dis­tric­tes de la capi­tal, Reyk­javík, van res­pon­dre amb un sí. La resta d’aquesta illa, a mig camí entre el Canadà, Gro­enlàndia i el Regne Unit i part de la regió àrtica que volen con­tro­lar els Estats Units, Rússia o la Xina, van res­pon­dre amb un nei (“no”).

És una cla­te­llada per al bloc comu­ni­tari. Des de Brus­sel·les s’havien promès “solu­ci­ons cre­a­ti­ves” per superar el gran obs­ta­cle que és el capítol pes­quer, el motor econòmic i senyal d’iden­ti­tat del país. La Comissió Euro­pea havia dis­se­nyat pers­pec­ti­ves d’un ingrés exprés, mal­grat que, fins i tot si hagués gua­nyat el sí, tot ple­gat hau­ria que­dat con­di­ci­o­nat a un segon referèndum, amb la lle­tra petita de l’acord a la mà.

Les pres­ses comu­nitàries venen de la neces­si­tat política i econòmica de pre­sen­tar un èxit, com hau­ria estat la inte­gració d’un país ric i per tant con­tri­bu­ent net. Des del 2013, amb Croàcia, no hi ha hagut incor­po­ra­ci­ons al club. Sí que hi ha hagut una baixa, la del Regne Unit i arran d’un altre referèndum, el del 2016. Els aspi­rants a entrar-hi es mouen en aigües difícils o estan enquis­tats, com ara Tur­quia. De Mon­te­ne­gro, Albània o Sèrbia es recla­men refor­mes. Ucraïna i Moldàvia són can­di­dats d’extrema com­ple­xi­tat perquè impli­quen més con­fron­tació amb Rússia.

La catifa ver­me­lla estava pre­pa­rada per a Islàndia. La cap del govern, la soci­al­demòcrata Kristrún Fros­tadóttir, va avançar a aquest agost la con­sulta, ini­ci­al­ment pre­vista per al 2017, en con­si­de­rar que el fac­tor Gro­enlàndia dona­ria ales al sí. És a dir, que els islan­de­sos veu­rien en la UE un refugi davant una even­tual fal·lera anne­xi­o­nista de Trump. Islàndia és mem­bre fun­da­ci­o­nal de l’OTAN, però no té exèrcit propi. La seva defensa depèn d’un acord bila­te­ral sig­nat el 1951 amb Was­hing­ton.

Es con­fi­ava sal­var el capítol pes­quer, mal­grat que aquest sec­tor havia fet cam­pa­nya per al no, com el con­junt de l’opo­sició. Es va pas­sar per alt la pre­gunta clau de quins bene­fi­cis hau­rien de veure en l’ingrés els habi­tants d’un país sobirà que ja té accés al seu mer­cat únic, perquè és mem­bre de l’Espai Econòmic Euro­peu (EEE) i també de l’espai Schen­gen.

Sem­bla que la UE ha pecat d’arrogància. O pot­ser cal plan­te­jar-se quin hau­ria estat el resul­tat sense el fac­tor de la por a Trump o l’argu­ment que, com a mem­bres de la UE, els seria més fàcil llui­tar con­tra la inflació que tena­lla el ciu­tadà del país més car del món.

La sol·lici­tud d’ingrés islan­desa es va for­ma­lit­zar el 2009, un any després de la des­feta del seu sis­tema ban­cari i de la crisi finan­cera glo­bal. Qua­tre anys després, amb l’euro­es­cep­ti­cisme enfor­tit, van que­dar en sus­pens les nego­ci­a­ci­ons. Ara, l’euro­es­cep­tisme s’ha apun­tat una nova victòria, men­tre la ultra­dreta avança sobre Europa i Trump fa volar coloms sobre l’Àrtic.